El marxant de Venècia/Acte primer
ACTE I
ESCENA I
Venècia.—Un carrer
Verament no sé pas per què só trist ;
això em cansa, i dieu que també us cansa ;
mes com m'ha pres, l'he presa o m'és vinguda,
d'on neix o de què és feta ma tristesa,
encara m'ho han de dir ;
i em posa això d'un esperit tan sòpit,
que tinc força treballs per reconèixe'm.
Vostre esperit sobre la mar s'agita ;
allí on les vostres naus de forta vela,
com rics burgesos o senyors de l'aigua,
dominen les barquetes marxantones,
que els fan acatament de reverència
quan volen prop amb ses teixides ales.
Ben cert, si corregués tals aventures,
els meus afanys més grossos vogarien
amb ma esperança. M'estaria sempre,
per veure d'on ve el vent, llançant brins d'herba ;
cercant ports, cales, rutes en els mapes ;
i cada cosa que em pogués fer témer
de perdre ma fortuna, sens cap dubte
que em faria entristir.
Amb l'alè propi
que el brou em refredés, arribaria
a posar-me febrós amb la cabòria
del mal que fan a mar les gran ventades.
Si el rellotge de sorra veiés córrer,
pensaria amb esculls i bancs de sorra,
i ja em veuria el ric Andreu negant-se,
més a fons el pal gran que les costelles,
com per besar sa tomba. Anar a Església,
i veure tanta pedra en l'edifici,
em retrauria perilloses roques,
que sols tustant-se amb ma gentil galera,
les estofes per l'aigua escamparia,
vestint amb seda les furientes ones,
i, en un mot, ço que m'era de gran vàlua,
tornant-m'ho res. Si tinc la idea
de pensar en això, com no tenir-la
de que eix pot-ser funest se'm fes tristíssim?
Prou, doncs ; no em digueu més : conec que Antonio
és trist per la temor dels seus negocis.
Cregueu que no : per sort, que beneeixo,
mos béns a una nau sola no els confio,
ni a un lloc només ; ni el fons de ma fortuna
depèn tot de l'atzar d'aquesta anyada :
ma tristor no em ve, doncs, de mos negocis.
Llavors és que ets enamorat.
Fuig, home !
Tampoc enamorat? Doncs bé, diguem-nos
que tu estàs trist, perquè no estàs alegre :
i et fóra tan senzill de botre i riure,
i dir-te alegre, perquè no estàs trist.
Pel doble cap de Janus ! La natura
ha anat fent a son temps gent ben estranya ;
uns sempre d'ulls enfora que se'n riuen,
com els lloros, si senten una gaita ;
i altres d'un tal aspecte de vinagre,
que ni una dent ensenyen per a riure
anc que digui Nestor que el tret té ingeni.
Ve Bassanio, el molt noble parent vostre,
amb Graciano i Lorenzo. Adéu, Antonio ;
us deixem amb més bona companyia.
Restaria fins veure-us ben alegre,
si amics que valen més no ens succeïssen.
És molt cara ta vàlua en mon apreci ;
mes, ja ho veig, et reclamen tos negocis,
i l'ocasió aprofites per anar-te'n.
Bon dia, bons senyors.
Bons senyors, a tots dos, quan hem de riure?
us torneu molt estranys ; cal que això duri ?
El nostre esbarjo és al servei del vostre.
(Ixen Salarino i Salanio)
Senyor Bassanio, puix ací és Antonio,
nosaltres us deixem : no us oblidéssiu,
per l'hora de dinar, on hem de veure'ns.
No sembleu pas molt bé, senyor Antonio;
de les coses del món vós en feu massa,
i hi perd el qui les compra massa cares :
esteu molt canviat, em podeu creure.
No prenc el món sinó com és, Graciano :
un teatre on cada home cal que jugui
sa part, i veig que és la del trist la meva.
Vull la del foll : entre gatzara i riure,
que em vinguin les arrugues de vellesa,
i que el fetge amb beguda se m'escalfi
abans que em glacin el meu cor els greuges.
Per què un hom, que es sent córrer sang calenta
s'ha d'estar, com son avi, en bust de marbre?
Dormir despert i caure en icterícia
per mal humor? Jo t'ho he de dir, Antonio,
car jo et vull bé i és mon amor qui et parla :
hi ha certs homes que en el rostre duen
un vel lliscós com la podrida olla,
i que estan sempre en meditat silenci,
amb l'intent d'aparèixer en concepte
de prudents, d'assenyats, de gran saviesa,
i com dient : «Jo só el senyor oracle ;
«quan jo obri els llavis, que ni el gos abuixi».
O mon Antonio! Jo en conec d'aqueixos,
que solament són reputats de savis
perquè no diuen res, que si parlessin,
só segur que els oients obligarien,
en haver-los oït, a dir-los necis.
D'això més te'n diré una altra vegada :
mes no pesquis amb l'ham de la tristesa,
eixa opinió, que és un peixet molt pobre.
Anem, Lorenzo. Adéu, adéu per ara ;
havent dinat acabaré la prèdica.
Fins hora de dinâ us deixem : llavores,
jo vindré a ésser un d'aquells muts savis,
car no m'ha deixat dir ni un mot Graciano.
Conserva dos anys més ma companyia,
i no sabràs ni el so que fa ta llengua.
Adéu : si jo et seguís, fóra un xerraire.
Mercès en bona fe, car el silenci
no es pot recomanar, sinó en la llengua
de bou seca, i en noia que no es vengui.
(Ixen Graciano i Lorenzo)
Graciano parla d'una infinitat de res-de-res, més que cap altre de Venècia. Els seus raonaments són com dos grans de blat amagats en dos sacs de bolló : us passeu tot el jorn cercant-los, i, en haver-los trobat, us adoneu que no valien la pena de recercar-los.
Bé està : mes, ara digue'm : qui és la dama
a qui jurares visitar d'incògnit
i de la qual m'has dit que em parlaries?
No és pas per tu desconegut, Antonio,
com s'és anat perdent la meva hisenda,
per mostrar-me amb un poc de més boato
del que el meu fals estat em permetia ;
ni em vull ara queixar de que davalli
de tan noble nivell : mon gran desfici
és d'arribar a treure'm bé els grans deutes,
que dels dies de vida massa pròdiga,
em tenen relligat. Et dec, Antonio,
en amor i en diner, més que a cap altre,
i trobo confiança en ton afecte
per contar-te mos plans i els meus propòsits
per veure'm net, si puc, de tots mos deutes.
Espero me'ls diguis, bon Bassanio,
i si és que es troben tal com tu t'hi trobes,
dins l'esguard de l'honor, jo t'ho asseguro :
ma bossa, ma persona, tot quant sigui,
tot obert et serà per ajudar-te.
Quan 'nava a estudi, si errava, una fletxa
sa pariona enjegava amb igual força
i amb igual direcció, però amb més cura
per trobar l'altra, i arriscant les dues,
sovint trobí el parell. Trec eix exemple
de ma infantesa, perquè el que he de dir-te
és també semblantment una innocència.
Sé que et dec molt, i com de jove pròdig,
el que et dec s'és perdut ; mes si volguessis
engegâ un altre dard per igual via
que el primer engegares, jo no dubto,
fitant bé el tret, que ambdós retrobaria,
o, almenys, que aquest segon podria retre't,
restant deutô agraït del primer deute.
Prou em coneixes perquè el temps malgastis
cercant raons per enrotllâ'm l'afecte ;
i sens dubte em fas ara més agravi
volent escorcollar fins on arribo,
que si haguessis perdut ja ma fortuna.
Digues-me, doncs, només el que voldries
que faci i pugui fer a ton servici,
i só prest tot seguit : per lo tant, parla.
Viu a Belmont una pubilla rica,
formosa, i més encar que el mot formosa,
d'exquisides virtuts : sos ulls, a voltes,
per mi tingueren muts missatges dolços.
Pòrcia és son nom, i en res la sobrepassa
la filla de Cató, aquella Pòrcia
muller de Brutus : l'ample món no ignora
ses qualitats, car tots els vents li empenyen
de totes bandes pretendents il·lustres ;
i els rínxols d'or que dels seus polsos cauen
com un auri toisó, han fet que siga
aquell lloc de Belmont com una Còlquida,
on van Jasons a la recerca d'ella.
Si jo tingués mitjans, o mon Antoni !
per pendre, com un d'ells, part en la lluita,
em sento al cor un averany fortíssim
que jo el sortós seria, sense dubte.
Ja saps que a mar tinc tota ma fortuna ;
ni tinc ara diners, ni m'és prou fàcil
trobar-ne de moment : per tant, no et torbis :
indaga ço que pot valê a Venècia
mon crèdit, i disposa'n, ni que es perdi,
pels forniments que et manquin per anar-te'n
a Belmont a trobar la bella Pòrcia.
Vés, i com jo he de fer-ho, fes enquesta
d'on hi ha diners, i tinc plena esperança
que els obtindràs per mi, o per ma fermança.
(Ixen)
Belmont.—Habitació al casal de Pòrcia
Et dic, a fe, Nerissa, que ma xica persona està cansada d'aquest món tan gran.
O senyoreta meva ! Més n'estaríeu, si les vostres malaurances fossin tan grans com les vostres fortunes ; i, no obstant, per ço que veig, fa tants de malalts la sacietat, per massa, com la fam del qui res no té. No és, doncs, felicitat migrada poder-se asseure en un bell mig : la superfluïtat fa cabells blancs més d'hora ; la mitjania viu més temps.
Bones sentències i ben dites.
Millors foren si les seguíssim.
Si fer sigués tan fàcil com saber ço que ha de fer-se, les capelles foren catedrals i les cabanes dels pobres, palaus de prínceps. És un bon predicador el que segueix ço que predica : m'és més fàcil d'ensenyar a vint el que és bo que facin, que d'ésser un dels vint que ma lliçó segueixin. El cervell pot dictar lleis a la sang; però el fogós temperament salta per damunt de la llei freda : llebre afollada és talment la joventut, brincant sobre les malles del bon consell que coixeja. Però aquests raonaments no són de moda per escollir-me un marit. «Escollir!» Pobra de mi, quin mot! Ni puc escollir qui voldria, ni refusar qui no em plau : aqueix és el voler d'una filla viva, ajupida sota la voluntat d'un pare mort. No és dur, Nerissa, que no pugui escollir-ne un, ni refusar-ne cap?
El vostre pare fou sempre de gran virtut, i els sants, a l'hora de la mort, tenen bones inspiracions. Per tant, amb aqueixa loteria que disposà de les tres caixes d'or, d'argent i de plom, escollint-vos a vós el que esculli segons la intenció d'ell, sens dubte aconseguirà que no esculli bé sinó el que us hagi d'estimar força. Però, és que us sentiu mogut l'afecte per algun d'aqueixos prínceps pretendents que ja han vingut?
De primer el príncep napolità.
És verament un atordit, un poltre, car no parla de res més que del seu cavall : posa per gran ponderació de mèrits que pot ferrar-se'l ell mateix : em fa entrar en sospita que sa senyora mare no hagi tingut un mal joc amb algun ferrador. {{TD4|nerissa| Ve després el comte Palatí.
No fa res més que contraure les celles, com si digués : «Si no em voleu a mi, cerqueu-ne un altre». Sentint contar contes alegrois, no somriu ni mica : em temo que, en ésser vell, serà un filosof ploraner, puix que és de jove tan farcit de malcriadesa trista. Preferiria casar-me amb una calavera amb un os a la boca que amb cap d'ells. Déu em lliuri de tots dos.
Què en penseu, del senyor francès, monsieur Le Bon?
Déu el va fer, i per tant, passi per home. Sé verament que és pecat ésser burleta ; però d'ell? anem : té un cavall millor que el del napolità ; té més fort l'hàbit de contraure les celles que el comte Palatí ; és tots els homes en un no-ningú. : en sentir una merla, balla tot seguit; es batria amb la seva ombra ; casant-me amb ell, em casaria amb vint marits. Si em menyspreés, el perdonaria, car ni que m'estimés fins esdevenir-ne foll, mai no el podria correspondre.
Què em dieu ara de Falconbridge, el jove baró anglès?
Ja comprens que no en dic res perquè ni l'entenc, ni m'entén ; no sap llatí, ni francès ni italià, i pots jurar davant del Jutge que jo amb prou feines si posseeixo quatre mots d'anglès. És una bona pintura d'home; però, ai! qui hi pot conversar amb un pantomim? I que estrany que és en son vestir! Em penso que la jupa, l'ha comprada a Itàlia ; les amples bragues, a França ; son capell a Germània, i son portament, a tot arreu.
I què en penseu, del cavaller escocès, el seu veí?
Que té molta caritat amb sos veïns, car havent rebut el préstec d'una galtada de l'anglès, jurà que quan li vingués bé la hi tornaria : crec que el francès fou son fiador, segellant el pacte amb una altra bufetada.
Què us n'apar del jove alemany, el nebot del duc de Saxònia?
Al matí, mentre és en dejú, menyspreable, i més encara després de dinar que es posa embriac : quan està millor, és un xic pitjor que un home, i quan està pitjor, és un xic millor que una bèstia. I, caigui com caigui, espero poder-me passar sense ell.
Si es decidís a escollir i escollís la caixa bona, contrariaríeu la voluntat del vostre pare refusant d'acceptar-lo.
Caldrà per això, i t'ho recomano, que posis una gran copa de vi del Rin sobre la caixa del refús. Ni que el diable fos a dins i la temptació defora, és segur que l'escolliria. Tot ho faré, Nerissa, ans de casar-me amb una esponja.
No en tingueu por, senyora, de casar-vos amb cap d'aqueixos cavallers : m'han fet saber llurs determinis, que són de tornar-se'n a casa seva, sense amoïnar-vos més amb ses pretensions, si no se us pot aconseguir d'altra manera que la de les caixes que imposà el vostre pare.
Ni que visqui tants anys com la Sibil·la, moriré verge com Diana, si no só obtinguda per la disposició del pare. M'alegro que aqueix paquet de pretendents es posi tant a la raó ; car no n'hi ha un entre ells de qui no m'enamori l'absència, i prego a Déu que els doni bon viatge.
No us recordeu, senyora, en temps del vostre pare, d'un venecià, estudiant i soldat que vingué en companyia del marquès de Montferrat?
Sí, sí ; Bassanio ; em sembla que es deia així.
Exacte, Senyora. De tots els homes que els meus ulls llaminers han vist, era ell el més digne d'una bella dama.
Em recordo bé d'ell, i recordo que mereixia el teu elogi. (Entra un servent) Què hi ha? Què dius?
Que els quatre estrangers, Senyora, desitgen acomiadar-se de vós ; i que ha arribat un correu d'un cinquè, del Príncep del Marroc, anunciant que son amo serà aquí aquest vespre.
Si al cinquè pogués donar-li una benvinguda tan coral com el comiat que dono als altres quatre, celebraria la seva arribada ; i si té condició de Sant i aspecte de diable negre el preferiria per confessor que no per marit. Anem, Nerissa. Vés tu davant, minyó. Tot just tanquem la porta a un pretendent, en truca un altre.
(Ixen)
Venècia.—Una plaça
Tres mil ducats ; bé.
Sí, senyor, per tres mesos.
Per tres mesos ; bé.
Antonio en serà fiador; bé.
Podeu servir-me? Em podeu complaure? Què dieu?
Tres mil ducats, per tres mesos, amb la fiança d'Antonio…
Què hi dieu?
Antonio és un bon home.
N'haveu sentit a dir res en contrari?
Oh ! no, no, no, no : en dir-vos que és un bon home, pensava que m'entenguéssiu que és de garantia suficient. Avui, però, els seus béns són en supòsit : té una galera camí de Trípoli, una altra a les Índies ; al Rialto he sentit a dir, a més a més, que en té una tercera a Mèxic, una quarta a Anglaterra, i altres que naveguen escampades al lluny. Els vaixells, però, no són altre que fusta, i homes els mariners ; hi ha rates de terra i rates d'aigua ; lladres de terra i lladres de mar, vull dir pirates, i demés hi ha els perills de les ones, dels vents, i dels esculls. L'home, no obstant, és suficient. Tres mil ducats : m'apar que puc pendre sa fiança.
Ben segur que podeu.
Vull assegurar-me'n bé que puc, i per això pensar-hi. Puc parlar amb Antonio?
Si us plau, dineu amb nosaltres.
Sí, per sentir ferum de porc ; per menjar on el vostre profeta, el Natzarè, conjurà el diable. Amb vosaltres vull comprar i vendre, vull parlar, passejar i coses així ; però amb vosaltres, ni hi vull menjar, ni beure, ni resar. Quines noves corren pel Rialto? Qui s'acosta?
És el senyor Antonio.
I com s'assembla a un publicà adulaire !
sols perquè és un cristià, ja li tinc odi ;
però més, perquè, amb baixa senzillesa,
deixa el diner de franc, i fa que baixi
el guany d'ús, a Venècia, entre nosaltres.
Si als seus lloms algun cop puc arrapar-me,
l'ira vella que tinc, s'hi farà grassa.
Odia el nostre poble sant, i es burla,
fins en els llocs on més marxants s'apleguen,
dels tractes meus, de mi, i mos guanys legítims,
que ell usures en diu. Damnada siga
ma tribu si el perdono.
Oïu, Shylok?
Repassava els cabals que em resten ara,
i, si no és que em flaquegi la memòria,
de moment no disposo de la suma
d'aquells tres mil ducats. Mes res, no importa :
Túbal, un ric hebreu que és de ma tribu,
me'ls deixarà. Però espaiet ! Quants mesos
desitgeu?
(A Antonio) Bon singnor, tranquil·litzeu-vos !
Vossenyoria ha estat el darrer home
de qui han parlat els nostres llavis.
Shylok,
encar que no he prestat ni pres a préstec
percebent ni pagant grans interessos,
per a servir de mon amic les presses
trenco mos hàbits.
(A Bassanio) Ja sap bé la suma
que has menester?
Sí, sí : tres mil ducats.
I per tres mesos.
Ho oblidava : tres mesos ; ja vau dir-ho ;
vós, fiador ; bé està. Però escolteu-me :
m'apar que heu dit que vos jamai prestàreu
ni prenguéreu jamai diners a préstec,
pagant escreixos.
No ha estat mai mon hàbit.
Quan Jacob pasturava les ramades
de son oncle Laban, — aqueix Jacob,
venint del nostre sant Abraham, va ésser,
i amb prudència en bé d'ell obrà sa mare,
el patriarca terç : sí, sí ; el terç era…
I què hem de fer-ne? va cobrâ interessos?
No, no cobrà interès, o el que en diríeu
rèdit directe ; mes veieu què feia :
quan Laban i ell mateix es convingueren
que les cries ratllades o clapades
fossin soldada de Jacob, en ésser
que la tardor finia, la ramada
de mogudes ovelles cerca els mascles ;
i tant i mentres el treball de junta
entre els llanuts procreadors es feia,
el llest pastor uns branquillons em pela,
i en complir-se l'acció de la natura
posa'ls davant dels ulls de les ovelles,
que, en concebre llavors, a son temps i hora
lliuraren molts anyells pintats a mitges,
que foren de Jacob : sigué la traça
de treure'n guany, i beneït va ésser :
que el guany és beneït, si un hom no el furta.
Jacob, per son servei, s'aventurava ;
car no eren coses que en sa mà estiguessin,
sinó en la mà del cel que va voler-les.
S'és això escrit justificant el rèdit?
Són, potser, el vostre or i vostra plata
ovelles i moltons?
No sé què dir-vos ;
els faig criar de pressa; mes, oïu-me.
Remarqueu, fixeu's bé, Bassanio;
el diable, si li val, cita la Bíblia.
Un mal esprit, traient sants testimonis,
és com un vil amb cara somrienta,
o bella poma que és al cor podrida.
Que bella es veu la falsedat per fora !
Tres mil ducats : és una bona suma ;
de dotze mesos, tres : vejam, el premi…
Bé, Shylok, us deurem eixa finesa?
Molts cops, signior Antonio, en el Rialto,
mos diners m'heu titllat i mes usures ;
sempre us he oït pacient roncant l'espatlla,
car sofrî és el senyal dels de ma tribu.
M'heu dit gos, infidel, escanyapobres,
escopint-me en ma jueva gabardina,
i tot, per disposar del que és meu propi.
Bé, doncs, sembla que avui us cal ma ajuda !
Doncs, au ! i a mon encontre per a dir-me
«Shylok, ens cal diner» : i ho dieu vosaltres,
els que heu buidat les reumes en ma barba,
i m'heu dat cops de peu, com si us traguéssiu
un mal ca foraster de vostra porta !
Ara voleu diners ; i què he de dir-vos ?
preguntar si en té el gos, o si és possible
que un mal gossot tres mil ducats us presti,
o amb to d'esclau i corbant bé l'esquena,
amb veueta d'humil i alè trencada,
dir així :
Bon senyor, m'escupíreu el dimecres ;
rebí tal dia un cop de peu; tal altre,
gos vàreu dir-me ; i per aquestes gràcies,
i ja són prou, us prestaré moneda?
Em sento amb ganes altre cop de dir-te
que ets un gos, i escopir-te altra vegada,
i fins llençar-te a cops de peu a fora!
Si eix diner vols deixar-me, no me'l deixes
com amic ; — l'amistat no ha tret escreixos
del diner de l'amic, mai de la vida ; —
ans fes-ho d'enemic, a qui, si falla,
pots exigir-li a gust tota la pena.
Té, mireu quin tronar! Si el que voldria
és guanyâ-us l'amistat i el vostre afecte,
oblidar els insults amb què em tacàreu,
fornir-vos ço que de moment us manca,
sens rebre ni una malla per usura
de mon diner, i no voleu oir-me :
ma oferta és de bon grat.
Graciosa, verament.
I vull provar-ho.
Anem's-en a un Notari, i segelleu-me
fermança personal. I, com per riure,
si no em pagueu en arribar tal dia,
i en tal lloc, la tal suma, o les tals sumes,
que digui el document, haurà d'entendre's
que la fermança val per una lliura
de vostra blanca carn, tallada i treta
d'aquella part del vostre cos que em plagui.
M'agrada en bona fe ; signaré l'acta,
i diré que el jueu és molt bon home.
Per mi no signareu tal obligança ;
prefereixo seguir essent un pobre.
Res temis, home : no cauré en la pena :
amb dos mesos, almenys un mes abans
que venci el terme, espero que m'arribi
tres voltes, tres, la vàlua d'eix contracte.
Pare Abraham, com són aquests cristians,
la duresa dels quals els alliçona
per sospitar del pensament dels altres !
Responeu-me, si us plau : si en ser al terme
fixat, ell no complís, què hi guanyaria
fent exacció de la pactada pena?
La lliura de carn d'home, treta d'home,
no es pot estimar tant, ni és profitosa
com de carn de moltó, de bou o cabra.
Dic que sols per captar-me son afecte
li faig eixa amistat! Si la vol, siga :
si no, adéu ! I per l'amor que us mostro
us prego que no em feu més vituperis.
Sí, Shylok, mon segell posaré a l'acta.
Llavors entrevisteu's amb el notari ;
expliqueu-li aqueix pacte de facècia;
entretant jo me'n vaig, per emborsar-vos
els ducats, i donar un tomb per casa,
que deixí sots la guarda poc segura
d'un coquí gandulot ; i ben de pressa
seré amb vós.
Gentil Jueu, no et torbis.
(Ix Shylok )
Millora aqueix hebreu : serà cristià.
No em fan goig els bons mots d'un cor vilà !
Anem ; res no hi ha a témer dels seus plans :
mes naus seran a port un mes abans.
(Ixen)