Antologia d'autors catalans/Ángel Guimerá
———————
Qui no coneix al gran poeta; qui es, del mes gran al mes xic, que al pronunciar aquest nom no assaboreig tot el regust que dintre d'ell porta amb un sentit respecte vers aquest home venerable; aquest home que amb tot i portar el seu cap cobert amb la blancor de la neu, serva dins del cor tot el caliu i la energia de la jovenésa, causant l'admiració dels vells, i fent que'l venérem respectant-lo com a un apóstol els joves?
La seva pensa constant-ment en producció, hens ha fet coneixer des de la comedia al drama, des de la prosa a la poesia, les mes formoses produccions com son les obres Terra Baixa, Mar i Cel, Maria Rosa, Mossen Janot, Lo Fill del Rei, El cor de la Nit, La festa del blat, Sol Solet, Gala Placidia, Jesús que torna, La Reina Jove, Indibil i Mandoni, L'ánima es meva, Joan Dalla, Alta Banca i altres que han causat l'admiració de tots els catalans.
Amb la poesia, ens ha fet sentir les vibrants cadencies patriótiques, i les dolceses amoroses, ja llegint la seva insuperable producció L'Any mil, ja fruint de les tendreses de les seves poesies infantívoles, quina dolça realitat ha fet que vejesim vivents els plaents recorts de nostra infantesa.
Perço aquest nom, ha recorregut amb pasmosa rapidesa tots el recons del nostre poble i ha passat les fronteres; perço ha sonat i sonarà sempre junt amb el nom dels mes preclars poetes, per no morir i viurer eternament al entorn nostre com un alé per donar exemple i energia a les generacions presents i futures; com un recort inmortal del seu pas per la terra.
Davant les sepultures dels
Reys Catòlichs a Granada
—————————
Escoltèu!... Mitja nit. Per les arcades
hont jauen les imatges oblidades
d'Isabel de Castella, d'En Ferran d'Aragó,
han rodolat les dotze batallades
ab gemegant ressò.
Estesos en la freda sepultura,
dormen los Reys, voltats de nit obscura.
De cop, los ulls sens nines obra En Ferran sever,
y, girantse en lo llit de pedra dura,
li parla a sa muller.
—Ma esposa, ma Isabel: sóch jo qui't crida,
com en les nits d'esplay sobre la vida,
llavors que, unint los regnes, uniren nostre còs;
que sento esglay de vèuret adormida
quan jo no tinch repòs.
Puix l'ayre brunz portantme de Castella
clam d'enemichs contra ma patria bella,
y sento com gemeguen los tristos catalans:
que l'estrella d'Espanya es sols estrella
pel front dels castellans.
«De pau y amor farèm lo maridatge;
igual seràn lo teu y'l meu llinatge»,
diguerem: y la iglesía, tot joya, ens benehí.
Y ara fan nostres fills lo germanatge
d'Abel i de Caí!
De tossal en tossal, ferint sens treva,
ma raça enllà y ensà la raça teva
contra'ls alarbs bregaven, los regnes acostant;
y en lluyta a Casp, ta casa fou la hereva
lo pacte preparant.
Present a nostra boda consagrada
volgué fernos d'amor nostra fillada;
y ab bèlica escafandra cobrintse'l noble front,
d'un mar de sanch tragueren a Granada,
y d'altre mar un món.
Mes tants afanys y angoxes, tanta febre,
tanta sanch y suors y planys per rebre
l'un poble al altre poble, bé'n són malaguanyats;
que un jorn y altre jorn s'axampla l'Ebre
y 'ls gols són esborrats.
Despèrtat, donchs; àlçat del llit i mira;
que la lley d'amor es lley de ira
y sol a dalt del trono ton poble s'ha assentat,
al meu poble dexanli la cadira
hont sèu l'ajusticiat!
Vermedors de mes glories lo llençaren
per terra, ensoperbits lo trepitjaren
volent sa sava esprémer com els rahims del cup;
y arran del cor la llengua li tallaren.
Qu'estrany, si sanch escup?
Del llibre de sos furs ne feren presa
guarnintse'l jaç dels fulls d'exa grandesa;
y en ell, cobrint ses llagues d'un troç del meu penó,
s'hi revolca y badalla en sa peresa
l'escarransit lleó.
Mes jo sé prou qu'enrera ma fillada
torna a girar la vista esperançada
y, recordant als avis, hi truca en sos escuts;
que axeca'l front devant sa lley cambiada
per la lley dels vençuts.
Qui sab, muller, si Deu en l'altra vida
la unió feta en la món no ha benehida.
que'en nostres esponsalles lo càlzer me semblà
ésser la copa de verí servida
a Carles mon germà.
Quí sab si allà en lo cel clamen alhora,
de genolls davant Deu, justicia i fòra,
plorant lo príncep Carles y ta germana ab ell,
y'l càstich pels botxins encar implora
l'odiat comte d'Urgell.
Quí sab si al séu costat resta acoblada,
pregant també justicia, la gentada
que ha mort a Catalunya, cridant la llibertat:
y ab ella està la Verge ab flors voltada
de Nuria y Montserrat.
Quí sab si Den ab sa mírada's troba,
y ha compadit la Catalunya nova,
y, pels grillons desferne, sa dessra l'eyna llu
qu'esmolaren Clarís y Casanova,
y vol danarla a algú!
Ma esposa! Ma Isabel...— Tal li parlava
a la Reyna En Ferran Y ella enfonsava,
quedantli'l cor de pedra, lo cap en lo coxí!...
La gent que mana a nostra gent esclava
també respòn axí.
————————
—————
Al bressol de la Patria
s'hi troba un nou infant.
Els avis tots moriren:
la raça va endavant.
El sol vermell apunta,
la lluna's va apagant.
La mare vetlla y fila
el bressol engronxant.
—Bim bam, bim bam—
ab veu que surt de l'ànima cantant.
«Oh, fill de mes entranyes,
els pits tinch abundants.
Ta Terra serà teva,
que a tu no't mataràn.
Sos hèroes y sos martres
fins morts s'axecaràn.
Jo filo la bandera
els dits mullats de sanch.»
— Bim bam, bim bam—
ja sento la bandera espetegant.
La mare bressa y canta;
el nin la va escoltant.
«Minayres: vinga ferro,
que'l dia ja va entrant.»
La farga ja s'arbora
y'l mall va repicant.
Les eynes de la guerra
ab quín dalit que's fan!
— Bim bam, bam,—
y al entorn les espurnes van saltant.
La lluna sembla morta
al front dels mussulmans.
El nin, les mans enlayre,
va ab la mare cantant.
Rebaten les campanes
per montanyes y plans;
les armes éspeteguen;
fins les dònes s'hi fan.
— Pim pam, pim pam,—
y'l sol ja es nostre en mig del cel triomfant.
———————
———————
Lo trasatlàntich corre, pel vent empès.
Torna de l'Argentina: may que hi anés.
La nit es tenebrosa y'l mar es brau
y alça l'esquena l'aygua sota la nau.
Mes lo mariner canta:—No tinguèu por,
que anèm a Catalunya, patria del cor.—
Quan les ones s'aplanen, ja prou resar,
y surt el sol alegre sobre del mar.
Poch a poch a cuberta tothom hi acut.
Que Deu ens dó bon dia.— Company, salut.—
Són catalans que un'hora per l'or cegats,
de sa llar se n'anaren, malaguanyats!
Y, pobre com sortía tota la gen,
la torna a casa seva l' anyorament.
Y'l trasatlàntich vola cap a llevant
y homes y dònes parlen sardanejant.
—Fins te trobo més jove— diu un marit.
—L'ayre de casa nostra que ja he sentit.
—En què penses, Antonia, que't veig plorant?
—Penso en la pobre mare qu'està esperant.
—Les campanes del poble jo he ohit dormint,
pel bateig del fill nostre que va venint.
—Jo penso que s'acosta la festa gran!
—Festa major, que alegres tots hi seràn.
—Jo penso en les caceres de bon matí.
—Jo encare vull la mona del bon padri.
—Jo vull ballar a plaça.— Jo als envelats.
—Jo vull el ball de coques.— Jo'l dels casats
—Jo texiré altra volta, que soch traçut.
Catrich, catrach! Díumenge l'arròs perdut,
—Jo tornaré a fer puntes, flors y llacets.
Catrich, catrach! Ja sento ballà'ls boxets.—
Mes tot d'una glateixen ab força'ls cors
y de cop ja no ballen los balladors
y'ls cants de les sardanes ja s'han callat,
que al lluny, sobre les aigües, surt Montserrat.
Escoltèu la sirena quín bram de boig!
Lo passatge que alegre! Quíns crits de goig!
—Ja som a casa nostra, que'ns veu d'enllà!
La nostra aymada terra ja estén la mà!
May més la nostra patria la dexarèm
y en la terra hont nasquerem hi morirèm!
Que visca Catalunya! Companys, ja hi som!
Visca! Per sempre visca!—crida tothom.
————————————
En aquestes poesies hem respectat la ortografía del autor.
- ↑ Del drama «L'ànima es meva».