Antologia d'autors catalans/Apeles Mestres
En un dels homenatges publicats per Catalunya Literaria, dic parlant d'aquest popular poeta: «Parlar d'en Apeles Mestres, és parlar del poeta català més poeta dels qu'en la actualitat trepitgen terra catalana» i no vaig desencaminat al dir-ho, puig aquest admirable cantor de les belleses de la Natura; el creador de les formoses poesies de platja i dels enèrgics poemes Flors de Sang, ve a ser en la nostra terra com un Campoamor en terres castellanes. I dic Campoamor, perque la seva poesia té una gran semblança amb la del gran poeta, prò porta en sí una més marcada virilitat que aquèlla, puig al ser escrita amb la parla nostra, pren un altre energia que no tindria amb llengua castellana.
Sols llegint les seves obres, pot fer-se un la complerta visió de lo que veritablement és la personalitat d'aquest poeta i dibuixant d'una pessa.
Té estrenades moltes obres teatrals com són: La Rosons, Picarol, La barca, La Sirena, La nit de Reis, La presentalla, Margaridó, L'honor, Qüento de Nadal, Ceguera, L'Avi, L'estiuet de Sant Martí, ¡Justícia!, La barca dels afligits, La viola d'or, i altres, moltes d'elles amb musica dels principals compositors catalans.
Ha publicat els llibres: Avant, Microcomos, La nit al bosc, Idilis, Cants íntims, La garba, Noves balades, Llibre d'hores, Pom de cançons, Abril, Llibre d'or i altres.
Fou proclamat Mestre en Gai Saber l'any 1908, i té premiades en els Jocs Florals de 1915 les seves poesies Flors de Sang.
L'obra d'aquest gran poeta, és de les que deixen un grat record inesborrable, per ço amb tota veneració l'hi faig ofrena del meu més sincer homenatge.
Semprevives [1]
—————
Endreça
La Sempreviva és la flor
que fins morta y tot no mor;
viva és or y morta és or,
or sempre, sempre!
Ni sa corola's marceix
ni son perfum s'esvaheix;
humil flor d'ermot, floreix
ab vida eterna.
¿Per què em fem símbol de mort
si és la vivor del record,
si és l'emblema de lo fort,
de lo immutable?
Quan tota fulla ha caygut,
quan tot cos s'ha corromput,
ella viu com ha viscut;
és flor de sempre!
Per xó, devot teu fervent,
ja que no un bell monument,
t'ofereixo aquest present
de Semprevives.
Lo qu'avuy són carrers y cases y empedrats
altre temps era un mar d'espigues y roselles;
l'iglesia, en solitut, s'aixecava entre els blats,
y's foníen, volant per damunt dels sembrats,
la veu del campanar y el xisclar d'oronelles.
Tot era llum y espay y repòs y sentors,
catifa de verdor quan l'Abril perlejava,
onejanta mar d'or d'armonioses remors
quan reya el sol de Maig fent florir nous amors
y el de Juny flamejava.
Eren els camps, dormint a un pas de la ciutat,
despertantse els matins al sò de la campana
cantant al pic del sol un cant d'eternitat
ignorant que prop d'ells hi hagués Humanitat
y prop d'ells abrusés la febre ciutadana.
Al través dels sembrats, seguint un caminet
que semblava fressat pel va y vé de formigues,
avançàvem tots dos.—Tu y jo, sols,—de brasset,
fent pomells de llacsons, cugula y gamomet
y roselles de foch y daurades espigues.
Y declinava el Sol en el gran cel serè
convidant als sembrats a una santa dormida;
y en veu baixa, ab fervor, parlan... no sé de què
—tal vegada d'amor... tal vegada de re,—
semblàvem sacerdots del temple de la vida.
¡Oh, llavors, quina pau en la terra y el cel!
¡Que corpresos y ungits de gaubança ens sentíem!...
Damunt nostre la nit estenía son vel,
salmodiaven els grills... apuntava un estel...
¡y erem feliços!... ¡Y, ay, tal volta no ho sabíem!
Ha passat temps, molt temps.—Lo qu'aquells anys passats
eren camps formenters y planura daurada,
avuy—sense llacsons ni roselles ni blats—
avuy són tot carrers y cases y empedrats...
¡Tu ets morta y enterrada!...
¡Oh, el primer bés, el bés tan suspirat,
aquell esclat de gloria,
el bés esbojarrat y xardorós
que'm va abrusar la boca,
que vaig donarte en un transport d'amor
darrera aquella porta!...
¡Oh, el primer bés, que'm féu en un instant,
el més feliç dels homes!
¡Oh, el darrer bés, aquell que vaig posar
sobre ton front de morta,
aquell bés dolorós, sense retorn,
que'm va glaçar la boca,
aquell bés silenciós que't vaig donar
al bell peu de la tomba!...
¡Oh, el bés darrer, qu'en un instant em féu
l'home més infeliç de tots els homes!
Aquell vestit bonich que duyes l'últim cop
qu'hem anat al teatre,
¡còm poder sospitar que l'haguessis de dur
sols un'altra vegada!
¡Que l'haguessis de dur rodejada de flors,
immòvil, erta y pàlida,
per empendre el camí vers el país d'ont may
ningú ha tornat encare!...
Aquell vestit bonich que duyes l'últim cop
qu'hem anat al teatre,
¡pobre vestit bonich, pensar que no era més
que ta propia mortalla!
La grotesca y maligna calavera
resseca y descarnada
la del buyt costellam y conques buydes,
la del riure sarcàstich,
que com vil histrió salta y gambeja
tot blandint una dalla;
la insolent y burleta calavera
de les dances macabres,
aqueixa no és la Mort.
La Mort és digna
y és noble y justa y santa;
no riu ni gesticula. Silenciosa
ab sos dits clou uns parpres.
ab son bés clou uns llavis, y detura
un cor cansat de batre.
Es el remey de tots els mals, la hostesa
que, oferintli posada,
al viandant fatigat diu amorosa:
«¡Ja has trescat prou: descansa!»
Pensaves en els altres
molt més qu'en Tu mateixa;
visitaves malalts,
aconsolaves penes,
prodigaves consells,
socorries miseries;
feyes el bé pel bé
sens mirar a qui'l feyes,
sens demanar en pach
ni agrahiment sisquera.
Eres rica d'amor y de pietat
y en feyes bona almoyna y a mans plenes.
Aixís, sempre ab pas ferm,
has passat per la terra,
com els estels errants,
qu'el firmament travessen.
Passen... però al passar
¡quín rastre lluminós deixen enrera!
Tot sol ob el meu dol no estic may sol;
el dol és bon company; cap com el dol.
No'm deixa un punt; ell va per tot ont vaig;
és mon fidel servent en tot quant faig.
Ell m'ajuda a evocar antichs records;
ell plora ab mi si'm veu plorar pels morts.
Junts passegem pels vells paratges ont
ma ditxa ha passejat; ell sab quins són.
Sobre l'ala del somni, cada nit,
volem junts pels jardins del infinit.
Y ni en la freda tomba em deixarà:
el dia que jo mori ell morirà.
- ↑ Del llibre per publicar «Semprevives».