Traduccions selectes/Un vell
Vivia en una caseta molt vella, bon xic costa amunt del camí que va de Brest al far de Portzic. Com ell, molts marins retirats solien cercar, per passar la vellesa, alguna casa consemblant de les que hi ha al llarg d'aquell camí.
La seva, arredossada a l'espadat codolar que florides gatoses dauren, dominava de molt alt l'ampla i grisa badia, la Comarandiera, i el Goulet, entrada de la plenamar per on els vaixells arriben.
Un jardinet de closa baixa la separava dels vianants, i, a través de sos arbrons ja extenuats de vellesa, se la entreveia aclatada dintre l'alta cavitat del desplomat tarter, com procurant-se sopluig contra el continu flagell de les ponentades, de les brufolades gèlides, dels grops equinoccials i de les persistents pluges d'hivern.
Cansat de la soledat en què vivia, així que feia un xic de bo, l'home s'asseia al peu del reixat. Una barba blanquinosa i curta resseguia el contorn de son rostre torrat i com esculpit a cops d'aixa en escorça de pi mort.
Duia anelles a les orelles i es tenia molt tes. Se'l veia gastat, sí, gastat fins al moll de l'os, però només per l'estrall del temps, no pel que de sí fan tants d'altres. Endevinar-li l'edat era impossible.
Ni pels pocs passejants, ni pels obrers que venint del treball cap al tard se'n tornaven a Brest, ell aixecava el cap. Únicament quan passava un coll-blau, un vaixeller, mostrava interès; sortia al llindar i no perdia d'obir aquella figura esprimatxada i gronxadissa que, allunyant-se, es destacava solitària de l'horitzó gris de la mar.
Tant pel cantó de Brest com pel de Portzic, el camí pujava fins que, de sobte, pareixia trencat en sec sobre l'emboirada buidor de la badia i del cel; els vianants hi brollaven per un cap i es fonien per l'altre com estimbant-s'hi. Tots aquells ròdols eren un devassall de còdols, brucs, i arços; i fins als portals mateixos de la ciutat, un hom començava a sentir aquell no sé què d'aspror i de melangia peculiar de la Bretanya.
Si feia bo, a l'estiu, treia al jardí un llorito del Gabó, gris i cua-roig, amb la seva perxa de fusta de les illes, on tenia per menjadores dues meitats de coco. Per aquest vetust ocell, tan taciturn i ensopit dalt de sa perxa, no es perdonava l'home ni el més petit oblit. Quan per sort feia un xic de calor semblava que l'un i l'altre es rebifaven. El lloro, sens per això moure's mica, garlejava, repetint en veu de ventríloc els renecs sentits a bord. Son amo, com si es trobés en regions tropicals, posava l'aigua a refrescar en un pitxell d'Aden, s'endossava un sac de nankin fet a la xinesca i es ventava amb un pay-pay.
Quan tenia les finestres obertes, es veia, per entre el brancam d'una verònica arborescent, un tros d'aquell interior solitari, tan net i ben endreçat com tenir-lo podria la millor dona de sa casa; havia embellit la xemeneia amb dos tibors, dos ninots xinesos, grans cargols marins i altres garambaines exòtiques. Allà pels juny i juliol, l'esmortuït raig de sol que, filtrant-se oblíquament i com d'amagat, s'hi atansava, pareixia retirar-se'n amb recança. I seguidament, després de la poca esplendor d'uns estius tan curts, tornaven les boires fosques a embolcallar-ho i entenebrir-ho tot durant mesos i mesos.
Els qui de temps ha vivien per aquells volts, recordaven haver vist arribar el vell deu anys enrera. Bé que amb l'esguard més viu i el pèl menys blanc, evidentment ja feia aigües. S'havia estatjat sol, i endegat tot amb acurada previsió de viure líarg temps encara. Però d'un any a l'altre, d'estació a estació, havia anat declinant molt. Sa apagada mirada, a força d'haver perdut expressió i agilitat, gairebé feia basarda. L'ertiquessa que conservava li dava caients de fantasma i no el deixava moure sinó pausadament i enterc, talment tot d'una peça, igual que una gran mòmia.
Es recordava d'haver estat jove.
Quins altres temps! Llavors havia viscut de debò! A voltes n'hi ressorgien imatges borroses que li animaven aquells ulls tan morts. Però la mateixa tivantor en què posava l'esperit per a retenir-les, les hi contrafeia i esvaïa de pressa, i aquests esforços de memòria, tenint-la ja tan flaca, li deixaven després el cap tot buit i adolorit.
Li passava lo que a aquell que, al despertar, joiós d'haver caçat una imatge solta del somni de la nit passada, pretén retindre-la, fixar-la i relligar-la amb altres per a refer un conjunt, procurant-se així un pler especial. Impossible. Qui més dalè posa en obtindre-ho, pitjor; la imatge se li escapa, s'esborra i li deix a l'esperit una confusió tan tremenda i misteriosa, que ni la d'un esdevenidor insondable.
Es recordava d'haver sigut ben plantat, lleuger i forçut.
Ah, la seva força! ¿Qui podria tornar-la-hi, ara? ¿Qui aquells braços de vaixeller, tan massissos que, en contraure'ls, se li abonyegaven amb dureses de pòrfit, capaços de rompre-ho tot amb el més insignificant esforç; que, en les balançades i batzegades dels pals, tenien tan ferm que ni grapes de cer?
Ara, només per aixecar una cadira, se'n ressentia i li tremolaven. D'un costat i altre de l'apergaminat tors, li penjaven flonjos, i el buit de llur musculatura ja fosa, només l'ocupava un garbuix de venes entrellaçades com ablenats verms blaus arrapats als rems d'un cadàver!
Quan els brics de l'escola de grumets bolinejaven per la badia, veles esteses a ponent, ell, darrera els vidres, guaitava per veure'ls passar. Aquells noiets de la mar, amb llurs bruses de retort gruixut, ressaltaven com pics blancs espargits per l'alt cordam; corrien als tocs dels xiulets de plata; corrien per damunt la buidor al llarg de fils primíssims; corrien de quatre grapes mateix que simis joves.
I ell, tot mirant-ho, ja no sabia explicar-se aquell dalit de la vida novella, aquella pruïja per moure's i córrer tant. Però al considerar que ell també s'havia anat desplegant a la mateixa badia fent aquell mateix ofici tan sanitós i dur, els contemplava bona estona, i l'espectacle li suggeria remembrances agredolces — encara que, de tan febles i remotes, ja amb prou feines li prenien forma.
Es recordava d'haver tingut embolics.
Era quan els ulls li llampejaven per entre la negror de ses pestanyes llançant de dreta a esquerra flames de joventut i de força avassalladora.
Llavors, era esperat, suplicat, adorat de genollons. Havia arrencat sospirs espasmòdics amb besades de sos llavis — ara, l'escorbut i les humitats de la mar els hi havien rosegat; les dents de nítida blancor amb tant d'afany petonejades, li eren devingut com d'ivori groc i esclarides a banda i banda del call corbat que les pipes de terrissa li havien obert al mig.
Dones!... dones bronzejades, dones negres, dones blanques i rosses... Encara, de tant en tant, la memòria li recordava la cara d'una, frases meloses d'una altra, i la finor de sa pell; imatges espectrals que se li presentaven lentament i ja molt esborrades per l'excessiva distància del prisma reflector.
L'amor: aquelles mirades goludes, que se us xuclen; els llavis que s'avancen delirosos d'ésser besats; l'encís que eternament empeny les criatures a cercar-se i unir-se... tot acabat, tot mort, tot!... Ja ni arribava a compendre-ho; per capir-ho bé li mancava quelcom: la clau, ja per sempre més perduda, del misteri deliciós... I únicament el capficava lo que menjaria aquell vespre, el soparet que s'hauria de coure, el llumet que encara s'havia d'amanir per a ficar-se ben d'hora al seu llitet tot enfredorit.
Es recordava d'haver tingut muller... Total, una primavera de nits d'abril ardentes, en la calma honesta d'un piset per la parella.
Bé que, per un vaixeller, potser era ja massa tard casar-se a trenta un anys com ell va fer-ho, amb aquella noia de Port Louis.
No els mancà acompanyament, ni violins, ni tornaboda a Lorient...
Fou un plaer ben nou el tenir una dona seva, només per ell; tot un goig el poder dir: «la meva dona»; el poder-la passejar de bracet en ple dia i poder retirar-se amb ella cada nit al piset que s'havia parat amb els estalvis de ses campanyes. Dos o tres companys seus ho acabaven també de fer; talment com si aquella primavera juguessin a nuvis entre dos viatges llargs, els uns als altres se saludaven reverentment quan, passejant, s'encreuaven pels camins ja florits.
I encara, aviat, experimentà una fruïció molt més fonda : sí ; aquella dona sabia satisfer-li totes les seds d'afecció, tots sos dalers d'amor pur; inventar carícies més castes, galanteries delicades que li endolcien el gènit i el tornaven, quasi quasi, tímid com un nen.
Però, quan ni hi somiava... ordre d'embarcar-se a la Pomone; tres anys de rodar per l'Oceà Pacífic!
I... a son retorn, ella se les corria amb un ric vellot de la ciutat i lluïa vestits amb farbalans...
Es recordava d'haver tingut una criatura, una noia.
Li havia robada un vaixeller, cert vespre de maig d'un any que, a Bretanya, hi feia una primavera esplèndida, de nits delicioses. Aquest record l'enternia encara tot, però únicament aquest.
Era cada cop que sos ulls topaven amb el quadret de marc de petxinetes on guardava el retrat de primera comunió de la nena amb un ciri a la mà. Llavors, tota sa fesomia es contreia com fent un petarrell per demés còmic, i les llàgrimes se li escapaven dels ulls; dues només, que li rodolaven per ses apergaminades galtes de vell, fins que se li fonien per les arrugues, i prou.
La dona, quan ell se'n separà, va deixar-li aqueixa criatureta quan només tenia dos anys. Oh! era ben bé d'ell: el front igual, el mateix mirar, el mateix gènit! I no sabia avenir-se de la retirança que, en la cara de la nena, trobava amb la seva pròpia tot i essent tant més menuda, tan polida i tendra que ni buidada en cera verge. En setze anys seguits de servei, si en va fer, de sacrificis, per ella! S'apedaçava ell mateix els vestits i es rentava la roba, per tal d'arribar a Brest amb més diners per la petita. El veure-la delicada i blanca amb certs aires de senyoreta noble, a ell, tan rústec, el tenia embadalit. Una vella, a qui la confià, la pujava i instruïa, mitjançant una pensió, a Pontanezen; a cada retorn, l'home se la trobava més alteta, transformada, i li entregava tot el munt de rareses que, arreu-arreu, havia anat comprant per a ella : xinesqueries, ocells del Brasil, una cotorra. La major part de sos estalvis, després, la dipositava també per a ella. Durant sos breus sojorns a Brest, la volia veure ben vestida i contenta. Arribà que era ja tota una joveneta feta, esvelta i amb un caient distingit en son caminar un xic calmos. Pels carrers ella li dava el braç, i com que ell es mantenia fresc i tes podent lluir ara l'uniforme de contramestre, hi anava encara més cofoi i, l'endemà, el divertia saber que els companys enraonaven de si en Kervella «havia sabut pescar-se'n una de ben maca», i, sobretot, si algú li deia : — Apa, Kervella, ja t'hem vist, ja, amb la fulaneta. ¡Te l'has triada ben jove! — A lo qual, ell responia joiosament:
— Fulaneta, dius? ¡La meva filla és, beneit! —
Era un vaixeller qui li va pendre cert vespre de maig d'un any que, a Bretanya, hi feia una primavera de nits delicioses. Era un preferent, un gabier de vint-i-tres anys. Ella l'havia conegut al primer ball a què l'havien portada en celebració d'un casament.
Ell començà a festejar-la, i, un vespre, la beneitona vella que la guardava, els deixà sortir plegats. Cansada de passar-se la vida sola o entre estranys indiferents, sempre reclosa cosint davant de velles lletges i per ningú estimada i festejada sinó per aquell seu pare que sempre era lluny i tant trigava a tornar, sortí contentíssima amb el jove i, de mica en mica, a mesura que anaven avançant ciutat enfora, fruint la dolça tebior d'aquella vesprada suau, ben repenjada del braç del jove que, a través de la brusa de llana, vibrava tan nervut i dur de muscles, anà sentint-se presa d'un esllanguiment tot nou. Ell, mantenint-se discret i respectuós amb ella, sols bromejava i li tirava floretes, llançant sovint una d'aquelles riallades que li feien tòrcer enrera el coll bronzí i ensenyar fins a la gola sa correcta restellera de dents blanques — que és com solen riure els qui riuen de bon cor.
Ben tost van trobar-se asseguts al marget d'un camí solitari a redós d'un tou de plantes primerenques. Una tebior enervant a l'aire, aromat d'arços; allà a baix, la vista de la badia immòbil i d'una opacitat de lli, amb llapissades de llum morent que la foscor engolia.
Ai, pobra noia abandonada !... Ell també se'l sentia venir, pler a pleret, aquell esllanguiment, i de sobres sabia lo que era, ell. Però... sense dur-ho premeditat ni tampoc voler-ho, es deixava embriagar en aquella quietud per la veueta dolça i un poc velada de la noia, alhora que pel contacte de son cos, que es balancejava vincladís, que devia enllaçar-se com un lligabosc i ésser fi al palp com un ivori. Incontinent, començà a llançar sospirs i clams, mancats de sentit i coherència — i ella es veié ondular a ran d'ulls la cinta de la gorra blanca, on encara brillejava en lletres daurades el nom de la Flora, la fragata d'ell, veié vibrar quasi a flor de llavi sa rialleta, i sentí tot d'una a la cara el refrec pèrfid i os d'aquelles galtes i d'aquella barba negra. Tot ell tremí com si fes molt de fred. Llavors ella, enartada i també tremolant tota, sentí ardent fretura de fondre's en ell, i, amb el poc que sabia d'actes secrets, va compendre que anava a perdre's, si era verament perdre's entregar-se a ell, que era tan bo i tan bell. En lloc, doncs, d'escapar-se'n i defendre's, argollà amb sos braços aquell coll bronzí, tota frisosa d'apretar contra son cos el de qui exhalava tan grata sentor humana de vigoria i joventut... I la nit els estengué son vel damunt.
Passats deu mesos, al cor de l'hivern, arribà a Brest en Joan Kervella de sa quarta expedició a Xina. El primer a desembarcar, el primer a saltar a terra! Corregué cap al suburbi de Pontanazen, portant a coll els presents per sa filla, dins d'un saquet ornat amb una pintura que representava, un vaixell a veles desplegades. Però al peu mateix de la porta de la casa on es dirigia tan joiós, la vella guardiana de sa filla l'esglaià tot de seguida amb la tristor de sa cara; i, estemordida de veure'l allí, no sabia treure's les paraules de la boca, tot tirant-se-li al damunt per a barrar-li el pas.
«I ara, què passava? És que sa filla era morta?» La punyida de son cor fou tan brusca com horrible. — No, morta, no. — ¿Malalta, doncs, molt mala? — Potser sí, però no era això, precisament... solament... — Doncs què? — preguntava ell sacudint-li el braç perquè parlés clar d'una vegada, mentre ella, estemordida i tot, seguia entrebancant-li la porta. — Però, digueu-me d'un cop on és! ¿ A dalt al seu dormitori, o a on me la teniu?... —
En aquestes, baixaren corrent unes comares que, en veure'l, esclafiren amb exclamacions de commiseració, com de persones de cor i excel·lents veïnes que, per prudència, havien de callar. — Ah ! — Ja hi veia clar. Un llampec li donà la intuïció de sa dissort, i pronuncià brutalment la frase : — Lo que ja era de témer. —
I llavors, enfilà l'escala corrent, però tremolant-li les cames i sentint-se encesa la cara de vergonya, tot ell foragitat per una ira horriblement dolorosa que, a cada passa, l'anava exaltant més i més com a bon bretó.
Però, al veure-la tan esblanqueïda en aquell humil llitet i amb el nas ja afuat per la mort que s'acostava, la veu se li glaçà a la gola, i, davant l'esguard esfereït i suplicant que li tenia fit ella, l'home esclafí el plor.
En veu baixa i mots encoberts per pudorositat, demanà detalls a les dones de la casa. I sa fúria s'apaivagà a mesura que anà informant-se: era un de la Flora, que li havia promès casar-s'hi; es deia Pere Daniel, i era ja preferent, un gabier.
De primer, la seva por era que no es tractés d'algun brètol de ciutat que li busqués la bossa. Un gabier, encara encara; al tornar la Flora es casarien.
Aquell Pere Daniel era, en efecte, un bon xicot; segurament, de saber-ho, de sospitar-ho només, hauria ja vingut per a casar-se amb la noia, per no fer patir a ella ni a son pare, un contramestre, tot un nostramo. Però la Flora era llunyíssim, el pobre noi no en va saber una paraula. I un dia de paga, al Perú, va desertar.
Aquell vespre, ella morí, portant al món el fill del preferent, ben ple de vida. En Joan Kervella es desdinerà per a deixar-lo amb bona dida, però aquesta matà aviat l'infantó amb una mala mamada de borratxona.
Els presents restaren dins del saquet de tela amb totes les il·lusions d'aquell retorn tan esperat i somiat durant dos anys i mig.
I la forta coltellada que la vida de'n Kervella rebé en aquella diada terrible, trencant-ho tot d'un cop, li dividí completament els fets pretèrits dels futurs. Per molt i molt de temps, aquella escena pesà sempre viva i cruent en son magí, en sos somnis, en sos desvetllaments cruels.
Ara, això i les altres coses, ho anava ja oblidant. En tants d'anys, la pols del temps ho havia anat recobrint més i més com dins d'un sepulcre.
L'efígie de la primera comunió es morfonia dins d'aquell marc de petxinetes que les humitats dels hiverns desencolaren. Era dels principis de la fotografia, i, bufona com havia estat llavors la retratada, semblava ara una moneta esporuguida amb un ciri a la mà. Ja el pare se n'havia fet tirar còpies diverses vegades, per a tenir-ne sempre una amb ell a bord, i l'actual, la darrera, era la menys borrosa. Encara, però, es retirava a l'original; encara, amb tot i aquella vaguetat d'esbós estantís que el descoloriment i unes taquetes grogues als ulls li daven, es descobria en tota aquella figureta un no sé què indestructible de la menuda morta — i era tot quant sobrevivia d'ella a la terra.
Aviat faria vint anys que jeia al cementiri, i el record que d'ella quedava únicament en el cervell de son pare, començava ja a extingir-s'hi. El vell contemplava ja molt menys sovint la imatge d'aquella filla que tants d'anys fou per ell una relíquia sagrada. Ja el capficava molt més lo que es notava certs dies a l'extrem inferior de ses amagrides cames; una inflor alarmant, semblant a l'embotornament dels morts.
Quasi a rel d'haver-la soterrada, es veié ell obligat a entornar-se'n, a allunyar-se encara per anys, de la terra bretona, on ella acabava a penes d'adormir-se sota sa creu grisenca.
Llavors ell devingué un d'aquells homes durs, que roden per mar sense cap aspiració ni desig de tornar enlloc. Ses ordres i son cop de xiulet havien pres un to estrany, sec i tètric. Nit i dia tenia la dèria de les veles i les cordes, empenyent bruscament els seus gabiers sense mai aplaudir-los-hi ni la cosa més ben feta. A les nits, ja no capussava; vetllava constantment sense defallir.
Un cop, des de Hong-Kong, trameté un bon picotí a la dona que li havia tingut la noia, a fi de que comprés a perpetuïtat el trosset de terra bretona on ell l'havia deixada i el fes cobrir amb una lauda de marbre. En lletra a part, li donava per això una pila d'instrucions, llargament rumiades en ses vetlles de guàrdia.
Però, quan pogué ell tornar a Brest, aquella dona era una pobra lera que ni es recordava d'haver rebut res: havent-se dat a la beguda, s'ho havia gastat tot per les tavernes, amb amics. ¡I ell que, durant cinc anys de viatges i de córrer perills sota el gran sol devorador, no havia tingut altra idea fixa, tant en ses hores de guàrdia, com en ses nits d'insomni, que la de conservar inviolable la tomba d'aquella seva filla, ensebolida allà lluny, sota el cel boirós de la Bretanya!
Tot seguit va córrer allí; la terra estava remoguda de fresc i hi havien plantat una creu nova amb el nom d'un vell desconegut. Pels graons de l'ossera, entre altres deplorables vestigis de pitxers i flors, hi va veure el darrer present per ell dedicat a sa filla; una corona de perles amb una inscripció al mig i un pensament.
Ja no hi havia remei; l'havien barrejada amb els altres...
I, fent-se fosc, se'n tornà, desolat, del cementiri.
Després d'això, anys, encara, més anys! Ses campanyes, ses fatigues, ses nits de guàrdia, de tristesa o de platxeria, havien seguit acumulant-se les unes damunt les altres per tots els climes del món. Havia tingut una insolació al Gabon, la febre groga al Senegal, la disenteria a Cotxinxina, varades i naufragis, ferides, trencs i tercianes.
Un almirall — que encara ressorgia sovint entre sos antics records — l'havia distingit, despertant-se-li, llavors, l'ambició.
En una expedició a l'Àfrica, l'havien condecorat per haver rebut voluntàriament una bala al pit, llançant-se, amb abnegació sublim, davant d'un oficial, per a cobrir-li el cos.
Últimament li havien dat el grau de contramestre de càrrec, graduació honorífica i molt ben retribuïda, la més alta a què pot aspirar un vaixeller.
Emperò aqueixa graduació, ¡si n'hi havia cosint d'anys de suors, de vigilància, d'energia de pulmons i de muscles i de bufecs al xiulet de plata!...
Però encara encara, les dones no el rebutjaven. Encara es conservava tes i graciosot. Amb el temps, havia recobrat l'alegria atractívola de sa joventut; de mica en mica, se li havia anat infiltrant l'humor peculiar dels grans rodamons als quals l'habitud d'afrontar situacions difícils els manté sempre serens; res el desconcertava mai; tot ho acabava amb algun breu acudit dels seus en què tothora hi solien relluir, inesperadament, imatges pintoresques de coses marítimes.
Mes enc que les dones no el rebutgessin encara, era ja una carraca, com diu la gent de marina, tant dels vells nauxers com dels vaixells vells. Consumció sorda, profunda, que res pot deturar. Tots els vents i tots els sols se'ls han xuclat sense que ells se n'adonessin, i, al millor dia, fallen. Llavors tot se paga: l'excés de treball muscular, que tant forts els hi havia fet els braços; el constant canvi de climes; la disbauxa de saba i de vida; les alternatives de servei penós i de tongades de voluptat en què donen cor i sang a la primera qualsevulla d'un bordell. I les llargues nits de guàrdia en boirada negra o pluja, i les hores d'angoixa i les tivantors d'esperit, d'alarma contínua durant els grans temperis...
En Joan Kervella estava ja revellit per totes aqueixes coses quan arribà a la divisió de Brest a esperar la seva jubilació, bé que encara prou àgil i tes per a rumbejar el seu uniforme de contramestre de càrrec amb una cinteta roja al trau.
Llavors fou quan es comprà la caseta del camí de Portzic, per acabar sos dies de cara a la badia i als vaixells.
El dia de sa jubilació fou un dia com els altres. Ni en els homes ni en les coses va notar-se variació perquè aquell vell servidor els deixés per sempre més.
A l'hora habitual del xafarranxo, ben abans de l'alba, en els grans drassanals de la divisió que tant conserven de l'austeritat i sentors dels vaixells, la marineria, mig nua, saltà de llurs cois penjats en rengles de barres de ferro. Si algú, en aquell acte, sentí algun trip-trap, fou només ell, pensant, amb indefinible emoció, que era el darrer dia. Després, el viu traüt dels homes, tot el baldeig del matí i tota la fressa d'aquella vida tan d'hora començada, anaren succeint-se ordenadament, com de costum, al toc de timbals i trompetes. Aquells que, a la vigília, havien obtingut franquía o se l'havien presa, compareixien, l'un darrera l'altre, tots pressosos i duent encara als llavis el regust del pler. I prest, el sol, un sol enterbolit de tardor, s'aixecà també puntualment.
Abans de l'apat de migdia, ell, en Kervella, revistà encara la seva gent, amb son uniforme més nou, desitjós de lluir-lo per darrera volta. Alguns contramestres s'atansaren a felicitar-lo, per haver arribat al punt que tan pocs similars seus tnien la sort d'assolir i poder per fi retirar-se a descansar, tenir un jardinet i — com ells deien — viure de renda. D'altres, al contrari, sabent com estava ja de calafatejat, se n'acomiadaven amb un «pobre Kervella!», que tenia tot el deix de compassió que ens inspira el qui veiem a la balança, i vinga adéus i encaixades de commiseració, mentre ell es mostrava molt content i s'esmerava a trobar frases ben alegres per a contestar-los.
Al voltant d'ell continuava la vida familiar d'aquella gran caserna que ve a ésser el ver quarter general, el casal del contingent de la flota.
A l'hora de descans, entre aquelles parets llises i enllapissades per l'escalament als cois, es passejaven a colles els joves vaixellers, tan àgils i ben plantats dins dels folgats uniformes, amb aires de mandra o d'impaciència d'escolars retinguts. Els que ja havien viatjat, els de debò, els instruïts, que tenien ja la pell cremada pel sol dels tròpics, es contaven, tot fumant, aventures de campanya, es feien confidències de relacions amb noies del veïnat, o bé esmerçaven llur excés de força en les barres de ferro del gimnàs. I els novells, els jovencells de cara grasseta, inscrits bon punt arribats dels llaguts de pesca o de poblets de la costa bretona, amb mirada entre esporuguida i càndida, es despacientaven esperant el coll-blau i la gorreta amb borla que els havien de donar, mentre que els gats vells se'ls contemplaven canviant entre si reflexions i crítiques en forma bastant grollera, de les quals es desprenia, de tant en tant, l'elogi suprem de : «Sí, encara és un llus, però ja s'esparvillarà, ja».
I sense treure's l'uniforme nou, en Kervella es passà tot el sant dia travessant sense fi ni objecte aquells rotllets, les escales que, de quatre en quatre, saltava l'àgil jovent amb fressa de poltres escapats, i les quadres interminables que, esbalandrades i tot, seguien amarades de l'olor de l'aigua enquitranada amb què havien estat baldejats llurs trespols.
Totes les coses d'allí li suggerien records de diferents èpoques de sa vida. El qui compta quaranta anys de servei a l'armada, ja n'ha passat, ja, de vegades per aquell barri de Brest; no; poques, en tornant de campanya, un hom hi ha entrat tot joiós i amb les butxaques plenes; no poques, se n'és départit baixant les dures grades del port amb els dos sarrons de tela a coll — ja sia joiós encara, ja sia amb el cor partit — per anar-se'n lluny i a lo desconegut. I ell volia repassar tots aquells recons. Tenia, a més, feines pendents encara en les oficines, on els furriels imperen; hi havia de recollir papers que no estaven llestos ni signats, igual, igual que la vigília dels grans viatges. Sentia, en fi, sobretot, pruïja de bellugar-se, de moure's, i, malgrat sa satisfacció indiscutible, viva necessitat de distreure's.
Cap al tard, en son cambrot de la caserna, va treure's, amb no poca recança, l'uniforme de contramestre per substituir-lo amb son antic vestit negre, que acabava d'envellir, i no poc, sa alta i encartronada figura abans tan vincladissa, i, arreglats ja els comptes amb l'Estat, que tan bé li remunerava els serveis, abandonà aquell barri.
Al portal, uns joves, que entraven beguts del tot, amb les esses que feien, atropellaren aquell civil, ja per ells desconegut. Però veient uns amics seus que se n'anava tan sol, se li ajuntaren per a retre-li el darrer obsequi, i entraren tots plegats a beure i feren una ronda a la salut de l'afortunat rendista. Ell continuà creient-se content i manifestant que ho estava. El carrer anava a vessar de joves; totes les portes s'obrien de bat a bat; era l'hora de deixar sortir de nits als de tanda, i aquests, tot encaminant-se a veure les noies, anaven cantant a grans crits.
... ... ... ... ... ... ... ... ...
No deixeu d'aprofitar
les diades de xivarri
ni tampoc les nits d'amor.
Aquesta era aquell any la cançó en boga dels vaixellers. D'una colla a l'altra, encara que no es coneguessin, se l'anaven dedicant i la repetien a la una. Àdhuc les noies del barri, que guaitaven la riuada de jovent abocant-se als granítics ampits de les velles finestres, hi feien chor, tot ensems que les malaurades adolescents, pàl·lides o rosades i d'esguard cansat per les primeres ardors del vici, que cada tarda es palplantaven a la porta esperant l'amant de coll blau. Cada vespre la cançó es convertia en un himne de disbauxa que eixordava aquells carrerons.
I en Kervella, que se'n relirava per sempre més, seguit de l'alegre cançó del jovent, per fanfàrria es posà també a cantar:
les diades de xivarri
ni tampoc les nits d'amor.
— Tu, que no has sentit aquell vellot, també? féu, llavors, una desvergonyida que, del llindar estant, estava a l'aguait del seu gabier.
Anava minvant ja més i més la claror, quan l'home es trobà tot sol, fora muralla, pel camí de Portzic. El vent de Ponent, que li fuetejava el rostre, li duia flaires d'algues marines, i era ja negra nit quan obrí el reixat del jardinet per a entrar en son alberg de retirat, on dormiria per primera volta.
En lloc d'honor de damunt la xemeneia, hi penjà per sempre més son xiulet de plata, i, tot d'una, se sentí corprès d'una tristor inesperada, com si per ell ara tot hagués finit. S'havia parat la casa de manera que li fes goig. Molts dels objectes que la ornaven, recollits arreu del món amb mangauxes i aventures, resultaven de tan estranya fesomia que li recordaven, tothora, sos viatges als països més llunyans. I, a prop del llit, el retrat de sa filleta, encara no tan esborrat llavors, resguardava vagament amb el ciri a la mà.
Amb les seves el despenjà per contemplar-lo, i, defallint-li el cor a desgrat seu, aquella nit, tan desitjada, fou la primera en què li rodolà allí una llàgrima cara avall, fins a la barba, ja tota blanca. Era ben bé un marí de sang bretona, d'aquells homes d'aspra aparença que, àdhuc vivint en plena mar, serven perennement al fons del cor el record únic i inefable, d'un recó de món o d'alguna carona dolça, estimada.
El ponent xisclava per les escletxes i bruelava pels obacs darreres d'aquella caseta arraulida a l'espadat de rocs i argelagues — més enllà, la mar devia bramar de debò; ah! quina brufacada! Però ell ja n'estava lliure per sempre, d'aquests temperis; d'aquelles nits tan negres i terribles; ja no sentiria mai més la tanaor de les aigües enfundes amb tot l'estol llur d'amenaces que esborronen; ja podia xisclar aquí, i tempestejar a fora, ja; per ell, d'ara-en-avant, com si tal cosa. ¡Si en seria de feliç! Fora perills, treballs i fatigues: cada nit, dormiria ben tranquil en un llit de debò fins a l'endemà; cultivaria el seu jardinet tant de temps somiat, i, després... a tractar-se bé ell mateix. Amb un repòs així i les precaucions que pendria, com no fer anys i rejovenir-se i tot?
I, baldament això, plora que plora; les llàgrimes que, de primer, podien comparar-se al somiqueig d'una balma, ara li regalimaven com pluja abundosa.
Doncs què li havia agafat, ara? Ja no era l'enyorança de la nena morta; era una aflicció secreta i profunda — la il·lusió de tot aquell dia, que ara se li fonia en llàgrimes irreductibles i en un violent desig de morir aviat.
L'endemà es despertà moll d'hora, sorprenent-lo el silenci, i, corprès sobretot de la soledat que l'envoltava a casa seva, comprengué per primera volta que ja no era sinó un vell.
I, des de llavors, la vellesa se li anà accentuant de dia en dia. No obstant ses precaucions, malgrat son repòs, anava perdent forces, de manera que, ara més que mai, sentia el pes dels quaranta anys de servei fet a bord, i s'adonava del seu aclaparament quan era ja irremeiable.
Al cap de cinc anys de dur aquesta vida de quietud, son físic havia perdut tant, que, sí es topava amb algun amic antic, quasi es veia obligat a declarar qui era perquè aquell el conegués.
Lo que més l'extenuava era el llit; aquelles suors i mampesades que tota la nit l'aturmentaven. El misterios treball d'evocació dels somnis li deixava el cap com buit, i, al despertar-se, li feien mal braços i cames i se sentia tot ell tant ó més cruixit que no pas després dels grans esforços musculars que li eren exigits de jove. Però, contràriament al resultat de llavors, ara les suades l'amagrien fins al punt que els ossos li apuntaven per sota la pell.
En aquelles mampesades se li reproduïen molt sovint escenes com les següents: es trobava tancat al fons d'un entrepont mancat d'aire, ajassat a la llitera, una nit de temporal furiós, i que venien a cercar-lo, recordant-li que estava de guàrdia, i que, a dalt, calia fer maniobres. A l'instant volia vestir-se i córrer, desesperat d'haver mancat al servei i tot mogut d'intensa angúnia pels disbarats que en aquell moment a dalt poguessin fer. Però no trobava el capot ni cap sortida per acudir-hi corrents, i perdia el seny... O bé, si aconseguia arribar a coberta i donar amb quina maniobra convenia de moment manar, es trobava que el xiulet no li sonava, que li fallien els braços i que havia de bregar i bregar contra la inèrcia estranya de si mateix, sostenint una lluita horrible. Per fi, es despertava, amarat de suor, i no sentia sinó el brogit de la tramuntana que li arribava per sota la porta, o el de la pluja hivernal dalt del llosat, recordant ben tost que, en els temperis de la mar, ja no hi podia fer res, ell,
pobre xaruc més mort que viu. — I, llavors, el corprenia una altra angoixa més trista que la del somni.
Amb la pensió, la creu i el rèdit del diner col·locat, en tenia prou per a viure. Tots els quefers del dia se'ls tenia reglamentats, hora per hora, amb aquella precisió que l'ordre de bord arriba a infiltrar a qui hi ha servit llarg temps.
Ell mateix es feia el menjar, el llit, l'endreç de la casa, es rentava la roba, cert dia de la setmana, al patiet del darrera.
Una velleta de Portzic, la de can Gall, que passava cada matí, li feia la compra. I no és pas que al barri de la Recouvrance fossin pocs els braus vaixellers retirats com ell i sense família, que, més o menys decrèpits, esguerrats o de bon regent encara, i fins amb la cinteta groga al trau, anaven personalment a plaça amb la cistella al braç a comprar-se la minestra diàriament. No és acte que rebaixi, és ben cert; però a ell, tant la cistella, com les discussions i el regateig, li repugnaven.
Això no obstant, com tots els homes de mar, servava ell l'habitud de fer moltes feines que la gent de terra deix per a les dones, i així, amb tot i son noble aspecte de vell venerable, se'l veia, a casa seva, apedaçar-se els vestits, canviar-se els botons dels d'uniforme per a convertir-los en vestits civils i cosir encara àgilment amb aquelles manasses remagres que tants prodigis de força havien fet un dia. I no desplegava pas menys traça en el conreu de les flors de son jardinet, l'única distracció abans somiada que no li havia fallit.
L'arribada dels navilis, la gatzara que els vaixellers movien de nits pels carrers, l'eco llunyà de llurs: cantades, tots aquells gaudis del jovent en què ja no prenia part anys ha, li suscitaven ara enyorances que no el deixaven dormir en pau, que el feien botre del llit, obrir la finestra i parar l'orella al vent de mitja nit, que, regolfant per l'espadat veí, li portava el ressò de l'alegre rebombori del Recouvrance.
A la primeria, àdhuc les primaveres li daven un xic de tristesa, una tristesa indefinible, com una mena de pena de no recordar prou. Les tebiors dels primers dies de maig el feien pensar en l'extrem orient, la terra on ell més havia viscut, on més vida havia gastat en dones. I durant les actuals nits de rosada i de refilets d'ocells, tenia a voltes visions de dones de raça groga; li apareixien mig difoses amb llurs túniques cenyides balancejant-se com allà baix amb ganseria xinesca, fent-li rialletes de gata maula, i se'n tornaven saludant-lo amb llurs para-sols plans i multiprisats com ombela de rovelló. Serien dones que ell havia segurament tractat qui sap a on i que ara li venien a la memòria; però ¿qué podien voler d'ell? Desapareixien, i ell ni es prenia la pena de seguir-les amb la vista.
No obstant, un vespre, per allà a les nou, li agafà la rauxa de vestir-se i anar-se'n cap a Brest amb un bastó a la mà, tot de pressa i capcot, com qui va a fer una visita sospitosa. I al capdavall del carrer de Sant Iu, si en va veure de minyones que no eren grogues, que no duien parasols ni túniques de crespó amb quimeres brodades; però deien coses obscenes amb ronquera tavernària... i l'home se'n tornà tot decebut i avergonyit, guardant, per sempre més d'aquell dia ençà, la pudorositat i dignitat de sa vellesa.
A l'estiu, curava les plantes rampants que li recordaven les lianes, estenent-les pel davanter de la caseta; s'arranjava davant la porta una mena de glorieta o emparrat, i fruïa de debò els dos o tres dies de l'any que la calor li permetia posar-se el vestit de nankin i ventar-se amb el pay-pay, com en aquelles regions exòtiques que ja no veuria mai més.
A mig juliol hi havia més enllà de Portzic, al llogaret de Santa Anna, una gran romeria que, matí i tarda, duia a glopades gran munió de gent, i sobretot mariners. De molt abans, ell ja el somiava aquest dia, car venia a ésser per a ell l'apogeu de l'estiu. Des de primera hora, l'hauríeu vist ja tot engalanat, amb son ventall als dits i el lloro a prop, assegut al brancal del reixat per a contemplar la gentada i ell fer-se veure. I, realment, els romeus es fixaven amb aquell jardí, amb aquell vellet i amb les anelles d'or que lluïa a les orelles. Sortosament, en l'aspecte d'ell no hi havia pas ni un que per fer somriure; es mantenia encara repte i ferreny; però aquells ulls que abans podia posar dolços a voluntat, ara ja no expressaven boi res; l'ombra de llurs parpelles mig closes ja fins li apagava aquell brill de guspires fonedisses; els trets de la fesomia se li conservaven encara correctes, però tan ressecs i exagerats, que semblaven els d'un rostre de mòmia de pirata, encartronada.
Al vespre, finit ja el traüt de la festa, quan ja no passava ningú i es trobava altra volta sol en ple silenci, el corprenia una tristesa encara més aguda. Adéu, estiu! Aviat tornaria l'hivern amb ses pluges, vindrien aquelles nits tan llargues i els dolors. Un estiu més, fos, com tants d'altres, dins l'abís de l'infinit!
Aquella fretura de morir-se ja no la sentia; ah, no! era massa vell per a sentir-la. Ara posava, més que mai, cura en conservar-se, s'aferrava amb totes les ungles al poc que li restés de vida.
I no obstant, mai el temps que ell hauria volgut enfrenar se li havia escorregut tan de pressa. Per ell ja res durava : els dies, els mesos, les es« tacions, li fugien sens treva, amb la llestesa i silenci espantosos d'allò que cau en la buidor.
Cert any va tenir un somni que l'espaordí molt. Una nit, somià que travessava una d'aquelles mars profundíssimes on ningú tem el menor entrebanc; tenia la llisor i color d'un marbre gris i la immensitat d'un desert. Era cap al tard, i ell feia la guàrdia a proa. A sos peus dormia una asiàtica, que es deia Nam-Theu, i que ell recordava haver tractat temps ha, qui sap a on. Navegaven llisquents i tranquil·lament, quan tot d'una i molt a prop, descobreix alguns estres d'aquells que en diuen bornais o bornois, que assenyalen al mariner perills amagats sota l'aigua.
En ple dia i de debò, trenta anys enrera, havia tingut una sorpresa per l'estil, tot conduint una jonca per un dels rius de la Indo-Xina que serpentegen hores i hores pel mig de grans extensions d'aiguamolls rublerts de llot i mates verdes, inhabitades i inhabitables i més monòtones i solitàries que una mar deserta. Arreu arreu, la vegetació malsana de les regions baixes de l'equador, sobreeixia com una magnificència enganyosa de la gran desolació d'aquells estanys. La pesantor de l'aire i la irresistible xardor del migdia l'havien abaltit, fent-lo quasi somiar amb els ulls oberts i fits sempre en aquella claror estrepitosa i aurifluent. Vora d'ell dormia una cambodgiana — Nam-Theu — que era llavors el seu tracte. De sobte, a una giragonsa estreta del riu, apareixen tres bornols d'un plegat en forma de triangles vermells, clavats al cap d'unes perxes molt altes, com dient : «Alerta, que sota l'aigua tranquil·la se us amaga un perill».
El banc de coral! Era l'indret que, per elecció misteriosa, legions de madrèpores s'havien
triat i on, durant segles, havien anat acumulant-hi a milers llurs alviols de tosca. L'havien advertit de la presència d'aqueix banc, únic en tot aquell trajecte; però com que ell no se l'esperava tan prop, havia agafat basarda.
Que n'eren ja de lluny aquests records, fosos en l'espai i el temps, allà al fons d'un passat mort! ¿Què era, doncs, lo que havia tornat a atiar-los, en una nit plujosa d'hivern, dins les cendres de sa testa vella i buida, per a refer-n'hi una visió tan senil i desfigurada?
Els bornols que, de sobte, li havien sorgit al mig de la grisa mar de son somni, eren molts, estaven acumulats com per designar un perill sobrenatural, imponderable. Revestien les formes més estranyes i ignotes: al cim de perxes llarguíssimes, desplegaven una mena de braços, que feien senyals, s'agitaven amb la impotència desesperada d'allò que és mut i voldria cridar, i traçaven, en l'esblaimada blavor del cel, signes cabalístics.
I ell es despertà corprès d'una basarda espantosa, com si talment l'amenacés de prop quelcom de fatal i inevitable. ¡Si en seria, doncs, de temible l'escull en aquella forma anunciat! De segur que significava sa mort.
L'anyada se li escolà, no obstant, sense la menor novetat. Únicament hi hagué a notar un canvi en ses costums. S'havia tornat golafre i rondinava sempre del malament que triava a plaça la pobra Gall, la seva compradora, que no li portava mai res de bo; per la qual cosa, un dia prengué ell mateix el cistell resoltament, i, de llavors ençà, cada matí s'arribava personalment al mercat de la Recouvrance i s'entretenia a regatejar amb les marmanyeres com la millor mestressa de casa.
Sempre net i ben respallat, amb son antic jaique o grega — aquell abric de llana sempiterna, que els retirats passegen fins a morir — sortia encara de presset, tot airoset i tes ; però, en tornant, bufava de valent.
Un matí, que no es refusà a beure amb un altre vellacó com ell, tornà a casa tot fent esses, i, per primer cop a la vida, va veure's reptat i avergonyit per una dona, per la Gall, que, si decàs, l'empinava només els diumenges al vespre, i encara no pas cada setmana.
Li passà també que, aleshores — i això era un senyal mortal — començà a reunir-se amb els retirats que, quan feia bo, s'aplegaven al peu de la muralla, prop del portal de la Recouvrance. Tots els pobres vells jaiques de marina es trobaven allí, respallats, netejats, girats i ratats, abrigant esquenes bonyegudes, ossades cantelludes.
Tots plegats es divertien fent les xapes, el tirabuquet i altres jocs de vaixeller, amb el mateix entusiasme pueril i alegre de quan eren jovenets, que, a l'avançada edat d'ara, resultava macàbric.
O bé, asseguts en llastimables rotllets, es contaven episodis de llur vida:
— Quan jo era la Melpomene...
— I jo, a bord de la Semíramis, una tarda, quan preníem el tercer arròs, l'almirall en persona, ell que em diu: «Ara et toca a tu, Jazequel!... »
Com dient-s'ho a si mateixos, tots parlaven alhora. I d'aquells vaixells que citaven ja no en quedava cap; i d'aquells comandants que excel·lien en llurs relats com figures llegendàries, els no morts encara, eren temps ha aquells tristos fantasmes que, havent acabat una carrera admirable d'intrepidesa, d'abnegació i d'honor, es veien ara arrossegant els peus pels carrers, vestits de negre i amb una roseta roja al trau — o bé els que, quan fa un poc de sol, són duts a passeig empesos en petits cotxets.
Del portal de la Recouvrance arrencaven vers diferents indrets de la rodalia inhabitats, vorejant les grans muralles salpicades d'herbei i líquens, distints camins plens d'ombra, sempre freqüentats pels promesos i molt volguts també dels vaixellers per a dur-hi a passejar, cap al tard, les meuquetes del barri. L'embocadura d'aquells camins l'havien triada justament els vellets per a reunir-s'hi, fent d'aquest lloc, com si diguéssim, l'atri del cementiri. Atrets per la consuetud no se'n sabien apartar, pobrics ; els uns, mantenint-s'hi endreçats i dignes, ben abotonat l'etern abric; d'altres, bruts i embrutits per l'aiguardent, fent-hi de malveure.
I tots ells, abans tan hàbils i forts, aquí els teníeu ara, malmesos pel servei fet a la pàtria, que els dóna tot just per no morir de fam, amb tot i haver-n'hi entre ells alguns de tan brillant història, que encara avui els vivents veneren com a cosa sagrada.
Vells vestigis de la vigoria d'altre temps, els joves passen a prop d'ells, mig cots, amb la camisa blava descollarada, duent de bracet l'aimia, tots fretosos d'entafurar-se en els verds senderons ombrejats pels olms negres dels glacis.
Davant d'ells, ben desplegades, la vida i la mar, atraient-los amb tota llei de miratges. Al bo de la joventut del vaixeller, més vigorosa que la dels altres homes, i sense somiar que se'ls escaparia també ben de pressa, ni mirar-se aquells espectres que tant se'ls havien semblat, passaven per allí alegrement, com embriacs de salut i força; per allí, a posta de sol, quan aquells xarucs de testa trèmula havien de retirar-se a casa, a poc a poquet, tot just tenint-se amb llurs bastons.
Un hivern, la tremolor dels vells se li pronuncià del tot. Tot quant tocava li queia dels dits, i així trencà moltes coses seves.
Tornà a agafar el mal de la lluna, que havia tingut anys enrera a l'Equador. Els metges de bord en deien hemeralopia, i sol venir als mariners que, en climes tòrrids, dormen a la serena, de cara al cel. Un cop post el sol, deixava de veure-hi i ja no es podia moure sinó a les palpentes, com els orbs. Ara, a tothora, se li emboirava la visió com si tot li ho emboliquessin amb vels.
Es dolia sempre de pesantor al cap, per més que el tingués boi buit d'idees. A voltes, de nit, encara veia algun fantasma de xinès que se li atansava al llit, fent-li ganyotes; llavors s'enfollonia i flastomava, pegant a tort i a dret — imaginant que es tornava a trobar per aquelles terres, batent-se amb ells.
Ja no es mirava mai el retratet de la nena, que continuava amb el ciri a la mà, i cada any més esborrat, com més enterrades d'herbes les desferres de sa tomba, barrejades ara a la fossa comú amb un munt d'ossos.
Gastava molt en bons vins i reconfortants perquè se li feien llagues a les cames, i, com que seguia essent tan net, cada matí, al seu aljub, es rentava ell tot sol els draps amb què s'embolicava el mal.
Se li havia deformat l'esquena; semblava molt menys alt que abans, i els omòplats li sortien.
Quasi tot el dia ensopit, no pensava sinó en curar-se i menjar. Únicament al matí, al deixondir-se, després d'aquell semi-repòs que li daven les darreres hores de la nit, se li aclaria una estona l'intel·lecte; però, llavors, restava immòbil i consirós i amb els ulls fits, denotant que comprenia i que feia memòria.
¡Pobra desferra, estella repel·lida per la mar, vell solitari de qui les llàgrimes no interessaven ja a ningú! ¿Per què no vas morir-te de jove, quan feies tan bell goig? Els animals lliures no s'arrossinen així; fins a la fi, conserven llur forma, la raó d'ésser, les afeccions, es reprodueixen. Solament l'home arrossega la llarga vellesa, eixa irrisió de la vida!
Una altra primavera es trobà encara més trèmol, més decandit, assegut al jardinet.
Però, dormint, no tenia ja aquells somnis tan torturadors d'abans. Els d'ara eren només remembrances d'espais i de sol; d'immenses buidors blaves o bé de grans extensions variables com ho són les infinites llunyàries de la mar; i, a primer terme i apropat, se li destacava quasi sempre algun detall d'aparell o arboradura: una verga, una vela, un llibant. Allà al fons de son cervell atrotinat, hi devien restar les imatges del temps de sa joventut passada a les gàbies, o qui sap si, per una transmissió misteriosa, li venien encara de més lluny, de sos avis, homes de mar com ell.
Però ja tot havia acabat, tot: ja mai més, ni ell ni cap rebrot seu, mai més la veurien l'esplendor blava, la infinita esplendor dels mars; era una soca balida que no podia deixar llucs.
Cada vespre li entrava una gran basarda de morir a la nit, tot sol; però la Gall que, pel diner, no el deixava ara en tot el dia, no volia dormir allí, pel dir de la gent.
Les nafres de les cames se li havien estès molt, i ell seguia rentant-se els drapets amb gran afany, per anar sempre ben net; mes, a voltes, es torbava i barrejava les aigües; amb sa fluixesa de cap, feia potineries com un nen.
Pel maig provà encara a fer de jardiner, turmentat per l'aspecte de dessídia que daven a sos dos petits erols les herbotes altes, que hi creixien com en un fossar. Era un maig esplèndid; els oronells que havien niuat al ràfec de la caseta, cada matí hi glosaven llurs amors; arreu arreu de camps i prades brollaven a milers les flors. Gaudi per als altres, per a tot lo que era jove; per a ell, befa impia, més fúnebre que la mort.
Però ell s'afanyava en la tasca, ajupint-se amb pena per arrencar l'herbam. Una vella fúcsia que, amb les humitats de Bretanya, havia crescut com un arbre, embarassava el caminal amb ses branques ajegudes; quasi morta de mig en amunt, de mig en avall s'havia revifat amb tota l'exuberància d'una planta jove, i, quan el vellet hi topava, totes les flors coralines d'ella, que fregaven amb la rústega llana de l'abric d'ell, hi espargien, en fresc polsim, el sobrant de llur polent groc. També ell, abans, havia sembrat a l'atzar la saba exuberant de sa vida — però a la vellesa, els homes no refloreixen, no, com els arbres, i acaben tan deformats que esgarrifa veure'ls.
Durant l'estiu, la calor el reanimà un xic. Encara tornà a posar-se el sac de nankin i es ventà amb el pay-pay. Però a l'hivern li vingué una inflor maligna que semblava plena d'aigua. I ell, tot era fer-se remeis i remeis, sense pensar en res més que en conservar-se. «Qui sap?... potser, a força de fer-ho així, veuria l'altra primavera».
No. Una nit de març, la mort, que s'encaminava a Brest a rematar alguns tísics, s'aturà allí per a engrapar-lo. Li torçà la boca, li enfonsà els ulls, li crispà els dits, i reprengué la marxa, deixant-lo al llit tot enrampat i amb l'expressió colpidora que hauria de guardar fins que l'última putrefacció el desfés a trossos.
L'endemà al matí, en arribant i trobar-lo en aquell estat, la Gall exclamà: — Ai, bon Déu, ai, Senyor!... El pobre xaruc se m'és mort!...
Complint el voler d'ell, com quasi el de tots els vells marins, fou portat a pes de braços per vaixellers, i, en mèrits de sa condecoració, tingué piquet armat.
Tot molt solemne i honorífic.
Després, durant llarg temps, a l'aparador d'un drapaire del raval baix de Brest, s'hi veieren, penjant, el sac de nankin, el pay-pay i el retratet de la nena de primera comunió amb son marc de petxinetes.