Traduccions selectes/L'emperador Guillem


L'EMPERADOR GUILLEM


 Lui, toujours lui!... Ell, sempre ell!... — Així, quan escrivia les Veus interiors, s'exclamava Víctor Hugo, boi cansat i amoïnat de què quan tants de problemes divins i humans sol·licitaven son númen poètic, se li interposés constantment, amb irreductible insistència, abassegant sos millors pensaments i sos millors alexandrins, la imatge pertorbadora de Nepoleó el Gran. Avui també nosaltres podem rondinar, despacientats, Lui, toujours lui!... Ell, sempre ell!..., referint-nos a aquest altre emperador que, sense poder vanagloriar-se de cap Marengo ni Austerlitz i en mig de tants problemes socials, morals, religiosos i polítics que ens devoren, dóna una tan estranya i sorollosa expansió a la seva individualitat i s'interposa tan descaradament a la marxa dels nostres propis destins, que ha aconseguit convertir-se per si sol en un Problema Europeu fins al punt de capficar-nos tant com el socialisme, l'evolució religiosa o la crisi del capital. Àdhuc potser més i tot encara, quan fins M. Renan que, pel constant exercici del seu excepticisme, ja prou curtit de pell està i prou curat d'espants perquè certes gosadies puguin ferir-lo mica, declara, en sa nova epístola als incrèduls, que, si per res li doldria morir-se aviat (i això que per pròpia confessió tots sabem la bona salut que encara gasta) seria per no haver pogut presenciar la total evolució de l'emperador d'Alemanya.
 Des que pujà al tron, en efecte, aqueix Guillem II, emperador i rei, no ha desperdiciat ni un sol moment per atraure's i concentrar sobre ell la curiositat general, una curiositat expectant, divertida i fins adequada al públic més aficionat a sorpreses i aventures — com si el tron d'Alemanya fos talment un prosceni que han guarnit vistosament al mig d'Europa. Per ara, l'obra pintoresca de Guillem II és l'haver convertit el tron dels Hohenzollern en un escenari on ell s'exhibeix constantment, tot presumit, amb caracteritzacions inesperades. Bé podria, doncs, plànyer-se el sentimental heresiarca de la Vida de Jesús, de què la mort no li permetés veure com se resol, en el quint acte, l'enigma que aqueix emperador personifica, ja que, fins ara, en aquest acte primer que fa tres anys que ens ve representant des d'aquell escenari imperial, Guillem II, si, amb la diversitat i multiplicitat de ses trasmudacions, ens ha revelat que porta en si, com un altre Hàmlet, gèrmens d'homes diferents, no podem pas preveure encara quin d'aquests arribarà a prevaldre sobre els altres, ni si, un cop desdisfressat del tot, ens espantarà per sa grandesa o, potser, per sa vulgaritat. Són tantes i tan diverses les encarnacions de reialesa que ens ha anat exhibint!
 Un dia és el Rei Militar que, tot ferreny i encarcarat sota l'elm i la cuirassa, es dedica perennement a revistes i maniobres, capficant-lo més un canvi de sentinella que tots els negocis d'Estat, considerant el sergent instructor com la unitat fonamental de la nació, avantposant la disciplina de caserna a tota llei moral o natural i confiant la glòria d'Alemanya a la mecànica precisió del pas de sos reclutes. En un girant d'ulls, se'ns ha canviat l'uniforme per la brusa, i ja el tenim Rei-Reformador, dat del tot a les qüestions del capital i del salari, convocant fèrvidament congressos socials, reclamant la direcció de totes les millores humanitàries i fent posat de passar a la història de bracet d'un obrer com d'un germà per ell emancipat. De seguida i bruscament, esdevé Rei de Dret Diví a guisa d'un Carles V o d'un Felip August, apoiant orgullosament son ceptre damunt l'espatlla de son poble, establint com a norma única de govern el sic volo, sic jubeo, reduint a Summa lex la voluntat del rei, i, convençut de sa infal·libilitat, bandejant de la nació tot aquell qui no l'acati amb reverència. El món n'és astorat encara, quan se'ns transforma ja en Rei cortisà, mundà i fastuós, tot lliurat al brill i ordre sumptuós de l'Etiqueta, reglamentant les gales i les disfresses, decretant la forma del pentinat de les dames, condecorant amb l'Orde de la Corona els oficials que millor ballen els cotillons i volent fer de Berlín un nou Versalles, alt dictador del cerimonial i del bon gust. El món somriu, i, tot de sobte, ell se'ns transforma en Rei modern, Rei Segle Dinou, tractant de carrincló el Passat, abolint de l'ensenyança les humanitats i la literatura clàssica, determinant fomentar pel parlamentarisme el major grau possible d'avenç material i industrial, considerant la fàbrica com el més important dels temples i somiant amb una Alemanya moguda tota ella per l'electricitat.
 Baixa, després, de tant en tant, de l'escenari— vull dir del tron — i, viatjant, dóna representacions davant les Corts estrangeres, on, despullant-se d'aquella majestat imperial que, a Berlín, caracteritza tots sos actes, pren lliurement totes les formes més interessants de què pugui revestir-se en societat un home d'imaginació. Així, travessant els Dardanels amb rumb a Constantinoble, és l'artista que, telegrafiant al canceller de l'Imperi i signant Imperator-Rex, pinta, en forma carregada de romanticisme i color, l'atzur dels cels orientals i la tristoia dolçor de les costes d'Àsia. Al Nord, solcant les mars escandinaves, o en els feréstecs ffiords de Noruega, al rondineig del desgel de les aigües que s'escolen per les obagues dels abets, se'ns torna Místic, i del pont del vapor estant, predica la inanitat de les coses humanes i aconsella, com a única realitat fecunda per les ànimes, la comunicació amb l'Etern. Recorrent la Rússia, és l'estudiant platxeriós dels bons temps de Bonn, i, des de la frontera, escriu a Sant Petersburg, a l'intendent del Palau, una epístola en vers, capriciosament rimada, remerciant-li el kaviar i els sandwichs de foie-gras, que ha trobat dins del vagó com a pròvid mannà de jornada. A Anglaterra, instal·lat al bell cor de la ciutat elegant, fa el dandy, amb els dits farcits d'anells, un enorme clavell al trau de la levita clara, i papalloneja i flirteja amb una fatuïtat digna d'un d'Orsay!... Tot de cop, a Berlín, una nit esclata un estrèpit de tocs d'alarma, tots els fils de l'Agència Havas s'extremeixen, l'Europa, presa d'espant, es disputa els diaris, i es corre a mitja veu la brama que, a la primavera, tindrem guerra! Què ha passat? No res, «no es nada», com canten a Pan y Toros. És sols que Guillem II s'ha tornat a enfilar a l'escenari — vull dir, al tron.
 Els més, plens de dubtes, es pregunten: ¿Quina mena d'home és aquest, tan inconstant i proteic? Dins d'aquell cap tan ben pentinat d'oficial ordenancista, ¿què hi deu dur? ¿què hi deu germinar? I a M. Renan li doldria de morir-se abans de poder esbrinar, com a filòsof, el total desdoblament d'un personatge tan enigmàtic. Heu's aquí com Guillem II esdevé un problema contemporani i es fan sobre ell teories com se'n fan sobre el magnetisme, la influència o el planeta Març. Els uns diuen que és senzillament un jove follament assedegat de la fama que els diaris donen (com Alexandre el Gran que, ja boi sense alè, tot ofegant-se, pensava en què dirien els atenencs), i que, cobejós de gran notorietat, prepara les seves originalitats amb tant de mètode, paciència i art com Sarah Bernhardt desplega en compondre ses toilettes. D'altres sostenen que no és sinó un fantasista desequilibrat i arrauxat per tots els impulsos d'una imaginació morbosa i que, com que és emperador quasi omnipotent, exhibeix descaradament, sens que cap resistència vigilant els enfreni o l'en privi, tots els desvaris de la seva fantasia. No manca, per fi, qui pretén que és més bé un Hohenzollern en el qual es resumeixen i en el qual floreixen amb esclat aparatós, totes les condicions del cesarisme, misticisme, militarisme, burocratisme i temeritat que, alternativament, caracteritzaven els reis successius de la felicíssima nissaga nobiliària dels Brandeburg.
 Potser que cada una d'aqueixes teories contingui, com sol sovint passar amb totes les teories, quelcom de positiu. Però jo més bé crec que l'emperador Guillem és, sobretot, un dilettante d'acció — és a dir, un home que grua l'acció, que comprèn i sent amb intensitat totes les inefables fruïcions que ella promet i que, per tant, desitja experimentar-les, joir-les en totes les formes actualment possibles. Els dilettanti, generalment, ho són d'idees o d'emocions. Per a capir les idees o sentir les emocions, basta posar en exercici l'intel·lecte o el sentiment, i tots els mortals podem, sens que no-res ens en privi, moure'ns lliurement dintre els camps il·limitats del raciocini o de la sensibilitat. Així jo, per exemple, puc ésser un perfet dilettante d'idees, tranquilament reclòs amb mos llibres dins de la meva biblioteca — però si em donés pel dilettantisme d'acció en la més alta expressió de comandar un exèrcit, reformar una societat o fundar un poble, hauria de posseir, no una llibreria; un imperi sotsmès. Guillem II disposa d'un imperi així, i avui, lliure ja de la dura superintendència del vell Bismarck, pot lliurar-se al seu dilettantisme d'acció a tot pler, com aquell novell corser (del qual diu la Bíblia), «que galopa pel desert silent». ¿Què vol, per dar-se gust, comanar grans masses de soldats o solcar les mars amb una flota blindada? No li caldrà sinó posar un telegrama, fer tocar un clarí. ¿Que sent dalit de transformar per ses pròpies mans tot un organisme social? Li bastarà dir: «Vull això», i, dins de poc, veureu sorgir a sos peus un món nou.
 Ho pot tot, perquè compta amb dos milions de soldats i té un poble que sols defensa la llibertat dels dominis de la filosofia, de l'ètica o de l'exegesi, i que, quan son emperador crida: — En marxa —, marxa i calla.


 I, a més, ho pot tot, també, perquè sosté constantment que «Déu està amb ell, que l'inspira i sanciona sos actes».

... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ...

 Això últim és lo que més ens intriga de l'emperador d'Alemanya: el que, amb ell, avui, en aquest segle de preponderància filosòfica, aparegui entre nosaltres un home, un mortal, que més que cap altre iniciat, profeta o sant, es proclami i sembli ésser l'íntim i l'aliat de Déu! Des del Moisès del Sinaí, mai més havia tornat a presenciar el món una tal intimitat, una tal aliança entre la criatura i son Creador. Tot el regnat de Guillem II ens apareix, ara, com una resurrecció inesperada del mosaisme del Pentateuc. Ell és el dilecte, l'elegit de Déu, qui amb Déu conferencia en l'esbarzer arborat del Schloss de Berlín i que, per manament de Déu, va emmenant el seu poble cap al venturós Canaan. Podem ben bé dir que és Moisès II. Com Moisès, tampoc es cansa ell de repetir estridentment i cada dia, perquè ningú ho ignori i per ignorància el contradigui, aquell lligam espiritual i temporal que l'uneix amb Déu i que, ultra infal·lible, el fa invencible. A cada assemblea, a cada dinar oficial en què discurseja (Guillem és, de tots els monarques contemporanis, el més verbós) recalca en forma de manament aquella afirmació pontifical de què té a Déu al costat, gairebé visible amb sa túnica blava dels temps d'Abraam, per ajudar-lo i servir-lo en tot amb la força d'aquell braç prepotent que, a través dels espais, pot reduir a pols miserable els sols i les estrelles. I la certesa i convicció d'aqueixa aliança sobrenatural li van creixent tant i tant, que cada volta al·ludeix a Déu en termes de major igualtat, com podria fer-ho amb Francesc d'Àustria o amb l'Humbert d'Itàlia. Abans l'anomenava amb reverència : El Senyor que està en els cels, l'Altíssim totpoderós. Però adesiara, arengant amb xampany els seus súbdits de la Marca Brandeburg, ja l'apel·là familiarment el meu vell aliat! Heu's aquí ja «Guillem i Déu» com una nova raó social per administrar l'Univers. A no trigar, potser, el Déu desapareixerà de la signatura i del membret com nom d'un soci subaltern que només havia aportat un capital de llum per la terra i pels homes i que s'és ja retirat a descansar en el seu infinit, deixant a Guillem la gerència del gran negoci terrestre, i tot lo que ens quedarà serà la casa «Guillem i Companyia», regentada per Guillem amb plens poders per a fer totes les operacions humanes. La «Companyia» serà la fórmula condescendent i vaga amb què l'Alemanya de Guillem II designarà Aquell per al qual nosaltres seguim encara creient que — Guillem II i l'Alemanya valen tant o tan poc com el pardal que ara sento piular dalt de ma teulada.
 Una immensa i insadollable set de fruir i experimentar totes les formes d'Acció, amb l'absoluta seguretat de que Déu li garanteix i li procurarà l'èxit triomfal de cada empresa, és, per a mi, el que millor explica la conducta d'aquest emperi en les llunyanies d'Àsia, o no tingués en sa Torre Júlia un tresor de guerra per armar i sostindre dos milions de soldats, o es veiés envoltat d'una opinió pública tan amatent i coercitiva com la d'Anglaterra, — jo em miraria aqueix Guillem II com un de tants emperadors d'història curiosa per la seva mobilitat de fantasia i per la il·lusió del seu messianisme. Però, plantat, com malauradament el veig, al mig d'una Europa treballadora, amb centenars de legions disciplinades i un poble de ciutadans tan disciplinat i submís com els soldats mateixos,— jo, a Guillem II, el tinc pel més perillós dels monarques, puix que al seu dilettantisme li manca encara experimentar la forma d'Acció més encisadora per un rei — la guerra i ses glòries. I pot molt ben ésser que, un dia, l'Europa es desperti sorpresa pel rebombori d'una topada d'exèrcits — només perquè el gran dilettante no hagi pogut resistir la sed de «conèixer la guerra», de fruir la guerra, a despit de la raó, dels consells i de la caritat pàtria. No fa pas gaire que ell ho insinuava ja a sos fidels compatricis del Brandeburg, dient : «Haig de procurar-vos un bell i gloriós pervindre. Com? Segurament amb diverses batalles on han de triomfar les àguiles germàniques... Guillem II d'això no en pot dubtar, tenint com té per aliat, ultra alguns reietons, el Rei Suprem de Cels i Terra, que combatrà entre la Landuvehr alemanya, com antigament Minerva Atenea, armada de la seva llança, combatia contra els bàrbars en mig de les falanges gregues.
 Oh, la certesa de l'aliança divina! Innegablement que res com una tal certesa que quasi el divinitza, pot donar més força a un home. Però també a quin perill no l'arrocega! Perquè res, ni l'evidència, ni la més crua contradicció dels fets conseguiran dissuadir el tal home de què aquella certesa sols era fruit d'una fatuïtat delirant. I, aleshores, lo que realment vé, es l'estimbada bíblica de les altures del cel. Hi hagué, en els vells temps, un poble que es proclamava l'Elegit de Déu — però, tan bon punt va veure's clar que Déu no l'havia elegit ni preferit a cap altre, puix que l'abandonava indiferentment, — aqueix poble fou escomès amb incomparable fúria, bandejat i apedregat per tots els indrets del món, i per fi, encorralat dins de ghetos o calls, fent els reis estampar a llurs cases i sepulcres una marca, semblantment a lo que es feia amb la moneda falsa.
 Guillem II corre el tràgic perill d'ésser estimbat a les Gemonies. Ell s'assumeix avui, temeràriament, les responsabilitats de govern que, arreu del món civilitzat, estan repartides entre els diferents cossos de l'Estat — i sols ell judica i executa, perquè és únicament a ell i no als seus ministres i consellers ni al parlament, a qui Déu, el Déu dels Hohenzollerns, insufla la inspiració sublim.
 Ha d'ésser, per tant, infal·lible i invencible. Car, del contrari, al primer desastre que li ocasionin la burgesia o la plebs de Berlín, o que tropes estrangeres l'hi infligeixin onsevulla d'Europa, l'Alemanya pensaria tot seguit que la tan vantada aliança amb Déu era ben bé un engany de dèspota trapella.
 I llavors, de la Lorena a la Pomerània, ja no hi hauria pas prou pedres per a lapidar el fals Moisès! Guillem II està, doncs, jugant-se materialment el seu destí amb aquells terribles daus de ferro a que al·ludia temps enrera l'avui oblidat Bismarck. Si guanya, a dins i a fora de la frontera podrà tenir altars, com va tenir-los August (i de fet també Tiberi), però si perd... cap a l'exili, cap a l'exili tradicional d'Anglaterra, aquella expatriació humiliant amb què ell amenaça ara tan durament als qui posin en dubte la seva infal·libilitat.
 ¿Però, és que, per ventura, no espurneja ja una mica aqueix desastre? Dies enrera, el gran emperador fou xiulat pels carrers de Berlín. Les masses desconfien de Guillem i de son Déu. I (senyal terrible) els pensadors i els filòsofs, que han estat de sempre, pel contingent intel·lectual d'Alemanya, els més ferms puntals del despotisme militar dels Hohenzollerns, comencen també a rondinar del tron, i, tot fent-se enrera, tiren per uns viaranys que emmenen cap al poble i cap aquella justícia social que ja amoïna prou a l'emperador per la consciència exacta que en té. ¿On són ja aquells temps en què Hegel considerava l'autocràcia prussiana com una part gairebé integrant de la seva filosofia i de l'ordre de l'Univers? ¿On els entusiasmes de Herbart per l'«Estat concentrat en el Sobirà»? ¿On, aquells alts enteniments dedicats a predicar ex-càtedra que la summa sapiciencia de Prússia era en el «Déu salvi al Rei»? ¿On, aquells laudes al dret diví dels Hohenzollerns, cantats per Strauss, per Mommsen, per Von Sybel? Tot ha passat! La metafísica gruny descontenta. Dels dos grans puntals de la monarquia prussiana, el filòsof i el soldat, sols li queda a Guillem II el soldat — i el tron, amb el doble pes d'un emperador i de son Déu, penja ja d'un costat, caient potser a l'abís.
 ¿Conseguirà el filòsof persuadir el soldat a treure's del damunt el pes sota el qual gemega i àdhuc perd sang, si són certes les acusacions del príncep Jordi de Saxònia? El soldat surt del poble i sap llegir. I si és veritat, com tota l'Alemanya assegura, que qui va vèncer a Sadowa i a Sedan fou el mestre d'escola, ¿no pot donar-se el cas de que demà, sigui també ell qui, amb el seu nou llibre i sa fèrula nova, venci a Berlín?
 M. Renan té, doncs, molta raó: en el moment actual d'aquest segle, no hi ha pas res que ofereixi un atractiu tan gran com el poder assistir a la solució final de Guillem II. D'aquí uns anys, i Déu vulla que siguin llargs i lents, podrà veure's, en efecte, si aqueix jove tan fogós, imaginatiu, simpàtic, de cor sincer i fins tal volta heroic, ha arribat a poder romandre amb tranquil·la majestat en el seu Schloss de Berlín, regint ell els destins de tota Europa, o si potser el trobarem, tot trist i capcot, a l'Hotel Metropole de Londres, desempaquetant de sa maleta d'exili la doble corona abonyegada d'Alemanya i de Prússia.[1]


  1. Havent Guillem ii succeït a son pare el dia que aquest morí, 15 de juny de 1888, he de suposar — pel que es diu en la segona clàusula — que aquest article, quasi quasi profètic, degué publicar-lo son autor en 1891 o 1892. El llibre d'on jo l'he traduït, — «Echos de Pariz», segunda ediçao, Porto, Livraria Chardon, 1911 — no en porta la data. (Nota del traductor.)