Traduccions selectes/Les exèquies de Napoleó
De dos quarts de set del matí que sento tabals pels carrers. Surto a les onze. Aquells estan deserts, les botigues tancades; per alt, es veu passar una velleta que altra. Diria's que tot París s'és abocat cap a un cantó de ciutat com el líquid d'una tina decantada.
Fa molt fred. Boires primes entelen el cel. Els tolls són tots gelats. Quan arribo al pont Lluís-Felip, la boirada s'espesseix i flocs de neu, rebatuts pel vent, em fuetegen la cara. A l'ésser prop de Notre-Dame, m'estranya no oure la campana grossa.
És al carrer de Sant Andreu dels Arcs, on ja es comença a fer sentir la festa. Sí, és una festa: el retorn triomfal d'un cos exiliat. Tres homes de poble, míserament vestits, d'aquells infeliços que tot l'hivern passen fam i fred, van davant meu tots contents. Un d'ells àdhuc brinca i fa gatzara, cridant: — Visca l'Emperador ! — De bracet d'estudiants passen gentils grisettes endiumenjades. Els fiacres volen cap als Invàlids. Al carrer del Forn la nevada augmenta. El cel s'ennegreix i la neu l'esmalta de llàgrimes blanques, com si fins Déu volgués cooperar a la solemnitat.
La borrasca, però, dura poc. Encara que esmortuït, un raig de sol argenta ja la cantonada del carrer de Grenelle amb el del Bach, on els municipals fan parar els cotxes. Jo avanço. Dos furgons, menats per soldats de brigada, eixorden darrera meu fins a ficar-se al quarter de l'extrem del carrer de Grenelle quan jo arribo a la plaça dels Invàlids. De cop, temo que ja s'hagi acabat tot, que hagi passat ja l'emperador; tanta és la gent que ve en direcció contrària com si s'entor- nés. Era senzillament un tràngol promogut pel cordó de municipals a peu. Mostro el meu bitllet d'entrada a la primera tribuna de l'esquerra i em deixen passar.
Les tribunes són com cadafals immensos que, del moll del riu al reixat de la Doma, cobreixen tots els erols de gespa de l'esplanada. N'hi ha tres per banda.
Quan jo arribo, la furimor de les tribunes de la dreta ni em deix veure encara la plaça. Sento un soroll formidable i sord, com d'innúmeres maces que matraquessin a compàs sobre taulons. Són els cent mil espectadors acoblats dalt les tribunes que, engelebrits pel taro, piquen de peus per a escalfar-se, tot esperant que el seguici vingui. Pujo a la tribuna. L'espectacle d'aquesta no és menys curiós. De les senyores, gairebé totes calçant escarpins i tan embolicades com van amb caputxes i capes, no m'és possible reconèixer-ne ni una, com tampoc cap home, gràcies als grans tapaboques que duen.
El decorat de la placa, tal·là tal·lera. Molt d'or fals que hauria d'ésser fi. A banda i banda de l'avinguda, dues rengles de figures heroiques, colossals i esblaimades per aquell sol glaçat, fan bon efecte. Semblen de marbre blanc. Però el marbre és guix. Allà, al fons, davant per davant de la Doma, l'estàtua de l'emperador, en bronze. Aquest bronze també és de guix. Entre cada dues estàtues, un pilar de tela, pintat i decorat amb molt mal gust, sosté una perola, plena, ara com ara, de neu. Darrera de les estàtues, rotllets de nacionals. Per damunt de les tribunes s'enlairen entenes dalt de les quals flamegen, vistosament, grans oriflames tricolors.
Apar que ha mancat temps per a guarnir bé l'entrada gran del palau. Més enllà del reixat, han improvisat una mena d'arc triomfal fúnebre, amb draperies i gasses que el vent recargola i bat com pengerelles estantisses. Les antenes, nues i velles, que, arrenglerades, s'enlairen entre els canons, semblen, vistes de lluny, aquells lluquets que els nens planten a la sorra. Entre aqueixes antenes, pantegen i s'extremeixen tímidament grans draps ja usats i esfilagarsats que pretenen simular tapissos negres constel·lats d'argent. Al cap d'avall, la Doma, amb sa bandera a mig pal irisada de reflexos metàl·lics, fa, esfumada per la boira sobre el cel lluminós, un efecte trist i majestuós alhora.
És migdia.
El canó del palau retruny cada quinze minuts. La gentada es passeja i pica de peus. Gendarmes vestits de paisà, però traïts pels esperons i colls d'uniforme, pul·lulen entre ella. Una ullada de sol arbora, davant meu, una estàtua de Joana d'Arc, dolentíssima, que té a la mà una palma, amb la qual sembla voler fer-se pantalla per a deslliurar-se de l'enlluernament.
Un xic més enllà, hi ha uns guardes nacionals que s'escalfen els peus amb el foc que s'han armat damunt la sorra.
De tant en tant, envaeixen l'estrada de l'orquestra, que hi ha entre dues tribunes de l'altre costat, els músics d'una banda militar i hi executen composicions fúnebres. Després, fugen corrents i se'm perden de vista entre el públic, per tornar al cap de poc. És que més s'estimen estar-se a la cantina que a l'estrada.
Per la nostra tribuna ronda un home anunciant complantes i programes de la cerimònia, a cinc cèntims. N'hi compro dos exemplars.
Ningú aparta els ulls del cantó del moll d'Orsay, per on ha d'aparèixer l'esperat seguici. El fred atia la impaciència. A través de l'espessa boirada, de l'indret dels Camps Elisis, lluen, ça i enllà, blanques i negres fumarel·les i s'ouen detonacions llunyanes.
A l'ensems, els guardes nacionals cuiten a agafar els fusells. Un ajudant d'ordres travessa l'avinguda al galop. El cordó es forma. Alguns obrers, valent-se d'escales, encenen les peroles que rematen els pilars. Una salva d'artilleria de plaça esclata amb estrèpit al peu dels Invàlids i una espessa fumarel·la groga, fendida de llampecs d'or, omple tot aquell indret. Des d'on sóc jo, veig funcionar les peces : bells canons antics i cisellats del segle disset, el bram dels quals sona a bronze. L'acompanyament s'acosta.
Són dos quarts d'una.
Pel cap de l'esplanada que mira al riu, dos rengs de granaders a cavall, els pits creuats de corretjam groc, desemboquen majestuosament. És la gendarmeria del Sena, capdavantera del seguici. Tot d'una, el sol, com gelós de son deure, apareix magníficament. Remembrem la mesada d'Austerlitz.
Darrera els peluts morrions dels gendarmes del Sena, els elms daurats de la guàrdia municipal muntada de París. Després, els guions tricolors dels llancers, gràcilment caragolats per l'aire. Xarangues i tabals.
Un home de brusa blava escala, pel darrera, l'encavallada de la tribuna d'en front, a risc de trencar-s'hi el coll. Ningú l'ajuda. Un senyor, enguantat de blanc, contempla el perill i ni mou un braç. Amb tot, l'home arriba a dalt.
La munió de generals i mariscals, que figura en el seguici, fa un efecte excel·lent. El sol, escarxant-se en les cuirasses dels caçadors a cavall, els encén al pit una estrella enlluernadora. Les tres escoles militars desfilen amb escaient solemnitat. Després, l'artillería i la infanteria amb uniforme de campanya; els furgons portant la roda de recanvi darrera; els soldats el sarró a l'esquena. A certa distància, una estàtua de Lluís XIV, folgadament abillada, d'excel·lent estil i daurada pel sol, apar contemplar, embadalida, tanta pompa.
Apareix la guàrdia nacional muntada. Gran remoreig. No pas perquè ella deixi de guardar bona formació, sinó perquè és una tropa sense glòria, cosa que no escau en mig de consemblant seguici. La gent se'n riu. Prop meu sento el següent diàleg:
— Mira, aquell coronel tan gros, amb quin desgaire duu el sabre.
— Qui deu ser?
— Calla ! Si és Montalivet!... —
Ara, innombrables legions de nacionals a peu desfilen amb els fusells a la funerala sota el cel gris. Un, a cavall, al qual se li ha escorregut el xapskà i que, tot penjant-li, segueix galopant bona estona, nu de cap, és la riota de la galeria: vull dir, de cent mil espectadors.
De tant en tant, el seguici s'atura i torna a rependre la marxa. Per fi, acaben d'encendre aquelles peroles que fumegen entre les estàtues com ribellets de ponx.
L'atenció es redobla. Ve la carrossa negra, engalonada de plata, del vicari de la Belle-Poule, dins la qual s'obira el sacerdot tot endolat; després, la gran carrossa de vellut negre i mirallets, de la comissió de Santa Elena, cada una d'elles tirada per quatre cavalls.
De sobte, de tres diferents indrets de l'horitzó retruny el canó a l'ensems. Aquest triple estrèpit enclou l'atenció, com si diguéssim, dins d'un ample i formós triangle.
Sento redoblar tabals allà lluny.
El carro de l'Emperador apareix, i, a l'ensems, apareix el sol que, poc abans, s'era eclipsat. L'efecte és meravellós.
Allà lluny, a través del tou de boira i de les resplendors del sol que enllumenen el fons roig i gris de l'arbrat dels Camps Elisis, veig avançar lentament entre les estàtues blanques, que semblen fantasmes, una muntanya d'or. Encara és que tot just s'albira és solament un clap lluminós que irradia, ara estrelles, ara llamps. Una remor immensa acompanya l'aparició. Diríem que aquell carro arrossega, darrera seu, l'aclamació de tota la ciutat, com una antorxa son fum.
A l'enfilar l'avinguda de l'esplanada, no sé per què roman una estona parat davant per davant d'una estàtua aixecada entre el boulevard i el moll. Més tard, he vist que era l'estàtua del mariscal Ney.
Quan ha aparegut el carro fúnebre eren dos quarts de dues.
El seguici reemprèn la marxa. El carro avança xau-xau. Ja comencem a distingir sa forma.
Però ara passen els cavalls de sella dels mariscals i generals que duen les gasses del fèretre imperial. Tot seguit, els vuitanta sis legionaris que arboren les senyeres dels vuitanta sis departaments. Aquest clap, per damunt del qual batega tot un bosc de coloraina, és meravellós. Ni que vegéssim caminar un esplet de dàlies gegantines.
Heu's aquí un cavall blanc, gualdrapat de tul violeta, acompanyat d'un camarlenc blau-cel brodat de plata, i menat per dos palafreners vestits de verd amb galons d'or: la lliurea imperial. Calfred de la multitud: — És el cavall de batalla de Napoleó! — La majoria s'ho creu de bona fe. I només que el cavall hagués servit dos anys a l'emperador, ja en tindria trenta; bonica edat per un cavall !
En realitat, el tal palafrè no passa d'ésser un bon comparsa que, de deu anys ençà, exerceix admirablement el paper de cavall de batalla en tots aquells enterraments que cal a l'administració de pompes fúnebres proporcionar-ne un. I avui, aqueix cavall de palla, lluu a l'esquena la veritable sella de Bonapart a Marengo: una sella de vellut carmesí amb doble galó d'or, bon xic usada.
Immediatament darrera, vénen, formats en columna, els cinc cents mariners de la Belle-Poule, encara de bon regent la major part d'ells, tots amb uniforme de combat, brusa cenyida, barret de xarol al cap, les pistoles a la faixa, la destral d'abordatge a la mà i el sabre al flanc; un sabre curt, de puny gruixut i fet de ferro polit.
Les salves continuen
(En aquest moment, corre la veu que, aquest matí, la primera canonada dels Invàlids, ha trencat les cames a un gendarme. S'havien oblidat de destapar el canó. Diuen, també, que un home, a la plaça de Lluís XIV, ha lliscat sota les rodes del carro, sortint-ne esclafat.)
Per fi, ja tenim a prop el carro. El precedeix, frec a frec, l'estat major de la Belle-Poule, comandat pel príncep de Joinville, a cavall. El príncep de Joinville duu una gran barba rossa, cosa que crec contrària als reglaments de la marina de guerra. És el primer cop que ostenta el gran cordó de la Legió d'honor, car, fins ara, no figurava en el llibre d'aquesta orde sinó com a mer cavaller.
Precisament a l'arribar davant meu, ignoro per quin accident passatger, el carro s'ha hagut d'aturar entre l'estàtua de Joana d'Arc i la de Carles V.
A això dec el poder-lo contemplar bé. Son conjunt té grandiositat. Ve a ésser com un túmul d'or, enorme i escalonat en forma piramidal, que descansa damunt de quatre grans rodes, també daurades. A través del vel violeta sembrat d'abelles, que el cobreix de dalt a baix, s'hi distingeixen, com a bons detalls, les àguiles batents del sòcol, les catorze Victòries que, al coroneu, sostenen, sobre una planxa, el taüt. Bé que aquest és simulat, car el de debò és invisible. L'han ficat dintre el basament, frustrant així l'emoció. És el gros defecte d'aquest carro. Amaga lo que tothom voldria veure, lo que la França ha reclamat, lo que el poble ha estat gruant, lo que tots els esguards recerquen : el taüt de Napoleó.
Damunt del fals fèretre, hi ha les insígnies de l'emperador: la corona, l'espasa, el ceptre i el mantell. Al gran espai daurat que separa les Victòries de les àguiles del basament, s'hi veuen molt marcats, malgrat la colradura d'or, els junts de la fonadura de pi. Un altre defecte. No hi ha tal or. Pi i cartró-pedra; heu's-ho aquí tot. Jo, pel carro de l'emperador, hauria volgut una magnificència ben positiva.
Pel demés, la massa d'aquell conjunt escultural no deixa pas de tenir majestat i estil, encara que aquest potser fluctuï un xic entre el renaixement i el plateresc, tant en el dibuix general com en l'ornamentació.
Dos feixos immensos de banderes, arrabassades a totes les nacions d'Europa, es balancegen amb èmfasi magnífic davant i darrera el carro.
El pes total d'aquest és de vint-i-sis mil lliures. Només la caixa imperial ja en pesa cinc mil.
Però lo que més meravella i sorprèn és el tir de setze cavalls que arrossega el carro. Diríem que aquelles grans bestiasses, encrestades de blanques plomes que els vessen fins a ran de pit, i totes cobertes, per gualdrapes de brocat d'or que tot just els deixen lliure l'esguard, tenen un terrible no sé què de cavalls fantasmes. Lluint la lliurea imperial, altres tants palafreners a peu van menant aquella rècula formidable.
Contràriament al dels cavalls, l'aspecte dels dignes i venerables generals, que duen les gasses, és lo menys fantàstic que somiar-se es pugui. Van, primerament, dos mariscals : el duc de Reggio, petitó i borni[1], a la dreta, i a l'esquerra, el comte Molinor; darrera, a mà dreta, un almirall, el baró Duperré, gros i jovial marí; a mà esquerra, un tinent general, el comte Bertrand, malaltís, tot xuclat i caduc, noble i il·lustre figura. Tots quatre ostenten el cordó roig.
Encara que sia sols de passada, convé dir aquí
que aquell carro només l'havien de tirar vuit
cavalls. Vuit és un nombre simbòlic que en el
cerimonial té un sentit. Set, nou cavalls, fan saga
de carreter; setze, de carro gros; vuit,
d'emperador[2].
El públic de les tribunes no ha parat de picar de peus, fins que ha tingut el carro al davant. Mentre hi és, hi ha silenci. Pot dir-se que un sol i alt pensament té a tota aquella multitud corpresa.
Posat altre cop en marxa el carro, els tabals redoblen i continuen les salves. Napoleó arriba al reixat dels Invàlids. Són les dues menys dos minuts.
Darrera el fèretre, desfilen, vestits de paisà, els vells servents de l'emperador que resten, i,
amb llur gloriós uniforme, ja estrany per a nosaltres, els soldats de la guàrdia que encara, tambe, el sobreviuen.
El remanent del seguici, compost de regiments de l'exèrcit i de la guàrdia nacional, diuen que abarca el moll d'Orsay, el pont Lluís XIV, la plaça de la Concòrdia i l'Avinguda dels Camps Elisis fins a l'arc de l'Estrella.
No permetent el pas del carro al pati dels Invàlids la poca alçària del portal del reixat posat per Lluís XIV, aquell ha de parar-se a fora, entregirat cap a la dreta. Tot seguit els mariners es fiquen en el basament i en surten amb el taüt, desapareixent pel pòrtic del palau. Ja són al pati.
Prou pels espectadors de fora. Ja, amb gran bunior i pressa, cuiten tots a baixar de les tribunes. De tant en tant, alguns es paren a llegir anuncis enganxats als pals per l'estil d'aquest: «Leroy, gasseoses, carrer de la Serpe, prop dels Invàlids. — Vins fins i pastes calentes».
Jo m'entretinc a examinar millor el decorat de l'avinguda. Gairebé totes les estàtues de guix són dolentes. N'hi ha que fins ridícules. Aquell Lluís XIV, que, de lluny, feia goig, gairebé és grotesc. Macdonal té retirança. Mortier, igualment. També en tindria Ney a no haver-li fet un front tan alt. A més que, l'escultor, pera donar-li una aire melancònic ha exagerat tant, que el fa risible. Té el cap massa gros.
A propòsit d'això, es diu que les presses amb que s'hagué de fer el projecte, foren causa de què les mides donades als escultors no estiguessin bé. El dia que fou entregada l'estàtua del mariscal Ney va resultar més d'un pam massa alta. Què van fer, llavors, els de Belles Arts? Li escurçaren un bon tros de ventre i van enganxar, després, les dues meitats tan bé com els fou possible.
El bronzejat de l'estàtua de l'emperador se'ls va rebeure, deixant al drap de l'uniforme una mena tal de clapes que sembla de sarja vella i apedaçada.
Això em recorda, per estranya i misteriosa associació d'idees, que, a casa M. Thiers, l'estiu passat, vaig sentir dir a Marchand, ex-criat particular de l'Emperador, que Napoleó preferia, als nous, els vestits i capells usats. Cosa que comprenc, car jo tinc el mateix gust. Pel cervell que treballa, la pressió d'un capell nou és intolerable.
— L'emperador — deia Marchand — s'havia endut de França tres casaques, dos redingots i dos capells: amb aquest vestuari es passà els sis anys de Santa Elena, sens posar-se l'uniforme. —
Donant altres detalls curiosos, hi afegí: — La gent creia que, a les Tuileries, l'Emperador estrenava uniformes molt sovint. Res d'això. Allí vestia sempre de paisà, amb calça de cassimir blanc, mitges de seda també blanques i sabates amb civella. A la recambra, hi tenia sempre un parell de botes de muntar, folrades de seda blanca fins més amunt de genoll, i, si per cas havia de muntar a cavall, no feia sinó canviar-se les sabates per les botes i, endossant-se la casaca d'uniforme, ja el teníeu militar. En tornant a casa, es substituïa les botes per les sabates, i, amb un no-res, quedava altre cop vestit de paisà. Això si: de les calces blanques, les mitges i les sabates, només se'n servia un dia. L'endemà, aqueix rebuig imperial pertanyia ja al seu criat particular.
Són les tres. Una salva d'artilleria anuncia que la cerimònia dels Invàlids s'ha acabat. Trobo a B... que en surt. Km diu que la vista del taüt ha causat una emoció immensa.
S'han dit poques paraules, però grans. El príncep de Joinville ha dit al rei: — Vos presento, senyor, el cos de Napoleó. — El rei ha respost: — El rebo en nom de França. — I tot seguit ha dit a Bertrand: — General, poseu damunt el taüt la gloriosa espasa de l'Emperador. — la Gourgaut: — General, poseu damunt el taüt el tricorni de l'Emperador.—
El requiem de Mozart ha fet poc efecte. Bona música, però ja estantissa. Ai! ¡àdhuc la música envelleix?
El túmul no ha quedat llest fins una hora abans d'arribar el fèretre. En B... era a l'església des de les vuit del matí i aquesta estava encara a mig endolar, plena d'escales, fòtils i obrers. El públic, durant això, hi anava entrant. Han provat de posar grans palmes daurades de cinc o sis peus d'alçada als angles del túmul, però notant el poc efecte que feien, les han retirades tot seguit[3].
El príncep de Joinville que, de sis mesos ha, no havia vist sa família, ha anat a besar la mà a la reina i a abraçar joiosament sos germans i germanes. La reina l'ha rebut molt circumspecta, sense efusió, més com a reina que com a mare.
Mentrestant, els arquebisbes, rectors i capellans cantaven les absoltes al redol del cos de Napoleó.
Resumint: el seguici ha estat admirable, però massa exclusivament militar; suficient per Bonapart, no per Napoleó. Tots els cossos de l'Estat hi haurien hagut de figurar tansols fos per delegacions. Demés, la incúria del govern ha estat molt grossa. Tot ha anat barrim-barram. En Felip de Segur, que, com antic ajudant de l'emperador, ha acompanyat sempre el carro, em contava que, per a reunir-se, a les vuit del matí, a Courbevoie, al peu del riu i amb un fred de 14 graus, no hi havia ni una mala sala caldejada. Els dos cents vellets de l'antiga casa de l'Emperador s'han hagut d'estar una hora i mitja esperant en una mena de templet grec obert als quatre vents.
Tampoc hi ha hagut previsió en disposar els vaporets que, amb el cadàver, han fet la travessia de l'Havre a París; trajecte altrament admirable per l'actitud respectuosa i condolida que han mostrat les multituds riberenques. Cap dels vapors estava convenientment preparat. Hi mancaven vitualles. No hi havia llits. Era prohibit baixar a terra. S. A. el príncep de Joinville, tot i essent dels vint, ha hagut de dormir al compartiment general, dalt d'una taula. D'altres dormien a sota, per terra; els més sortats, damunt dels bancs o en simples cadires. Com si el poder se'n xautés. El príncep, planyent-se'n en veu alta, ha dit: — En aquesta ocasió, totes les grans coses les ha fetes el poble, les mesquines el govern. —
Per arribar als Camps Elisis, he hagut de travessar el pont penjant i pagar el consabut sou. Una vera generositat, car la gernació que ha omplert el pont ha passat de franc.
Els batallons i regiments continuen encara formats a l'avinguda de Neuilly. L'avinguda està decorada, o, més ben dit, malmesa, de cap a cap, per afroses estàtues de guix figurant
Fames i per columnes triomfals, coronades d'àguiles daurades, que se sostenen dalt de pedestals de marbre gris simulat. La quitxalla s'entreté fent forats en aquell marbre-xarpellera de les columnes.
A quiscuna d'elles hi ha inscrit, entre dos manats de banderes tricolors, el nom i la data d'una victòria de Bonapart.
Una mediocre apoteosi d'òpera remata l'arc de Triomf. Figura l'Emperador, dret dalt d'un carro voltat de Fames, tenint, a la dreta, la Glòria, i a l'esquerra, la Grandesa. ¡Una estàtua simbolitzant la Grandesa! ¿Com se simbolitzaria la Grandesa escoltòricament? ¿Fent una estàtua més grossa que les altres? Res: un galimatías monumental.
Aquest grup, mal daurat, domina París. Donant la volta a l'arc, el veureu per darrera : una baluerna de tramoia. Vist del cantó de Neuilly, l'Emperador, les Glòries i les Fames, no són sinó un garbuix de llates i fulloles matusserament bugides.
A propòsit de tot això, encara he d'afegir que les figures de l'avinguda dels Invàlids han estat molt mal triades. A la llista que d'elles s'ha publicat, s'hi noten barreges excessivament xocants i incoherents, per exemple: Lobau, Carlomagne, Huc-Capet.
Mesos enrera, un dia em passejava jo pels Camps Elisis amb M. Thiers, llavors president de ministres. Ben segur que ell hauria organitzat molt més bé tota aquella cerimònia. A més de posar-hi el cor, hi hauria dut idees pròpies, car ell sent i estima a Napoleó. M. Thiers m'anà contant anècdotes de l'Emperador. M. de Remusat li havia deixat llegir les memòries inèdites de sa mare, plenes de detalls. «L'Emperador era bo i mofeta. La mofa és la dolenteria dels bons. Sa germana Carolina es dalia per una corona. Ell li adjudicà la de Nàpols. Però foren tants els entrebancs que plogueren sobre Carolina des que fou reina, que aquesta aviat s'arrugà un poc. Un dia l'actor Taima fou invitat per Napoleó a esmorzar amb ell (l'etiqueta del palau no permetia a Talma sinó esmorzar-hi). Heu's aquí que, en arribant de Nàpols tota aixafada i cansada del viatge, Carolina es presenta al menjador de son germà. Ell se la mira, i tot seguit, adreçant-se a Talma, que prou encongit se sentia de trobar-se entre ambdues majestats, li diu: — Ja ho veieu, amic Talma: Totes volen ser reines, i totes se'n fan l'hermosura. Mireu la Carolina. Un cop reina, lletja. —
Quan jo hi passo, acaben de desfer les immenses tribunes guarnides de negre i amoblades amb banquetes de ball, que tants d'espectadors aixecaren al llarg de l'avinguda de Neuilly. Penjant d'una, que s'escau davant per davant del jardí Beaujon, encara hi llegeixo aquest avís : «Llocs per llogar. Tribuna d'Austerlitz : Adreceu-vos a M. Berthellemot, confiter».
A l'altra banda d'avinguda, sobre una barraca de saltimbanquis, que ostenta un parell de grans cartells horriblement pintats, representant, l'un, la mort de l'Emperador, i son parió, el combat de Mazagran, hi llegeixo aquesta altra inscripció: «Napoleó al taüt. Tres sous».
Passen homes de poble tot cantant : «Visca el nostre gran Napoleó!» «Visca l'Emperador de casa!» Van i venen venedors, cridant: — Picadura i puros! — D'altres ofereixen no sé quina beguda que fuma dins d'una cafetera metàl·lica en forma d'urna i endolada amb crespó negre. Mou gran xivarri el veure que, a una de les venedores, li ha caigut un mitjó a dins.
Cap allà a les cinc, el carro fúnebre, ara buit, va remuntant l'avinguda dels Camps Elisis per ésser dipositat sota l'Arc de l'Estrella. Heu's aquí un bon pensament. Però aquells cavallassos espectres, ja rebentats, caminen amb pena i lentament, mal s'esbaleguiu per encoratjar-los els palafreners, i res tan xocant com aquells «oh-lla-hooo», i «au! au!» que plouen sobre aquella tirallonga imperial i fantàstica.
Me'n torno a casa pels boulevards. La immensa gernació que hi bull, tot d'una va apartant-se i tombant-se amb cert respecte. Passa un home tot engallat. Ês un antic hússar de la guàrdia imperial, veterà molt alt i fornit. Va de gran gala, amb calces de punt roig, brusa blanca, amb passamaneria d'or, dòlman blau cel, calback amb flàmula i cordons, el sabre al costat, la cartera batent-li la cuixa, l'àguila encastada a la cartutxera. La brivalla el segueix, cridant: — Visca l'Emperador!—
I això, quan tota la cerimònia ha revestit un especial caient d'escamoteig. Semblava que el govern temés el fantasma que evocava. Com si volgués i no gosés desvetllar l'adoració per Napoleó. Ha procurat esfumar tot el que li ha semblat massa gran o emocionant; disfressar lo reial i grandiós amb embolcalls mes o menys pobres; descaracteritzar el seguici imperial fent-lo exclusivament militar; posposar l'exèrcit a la guàrdia nacional; apartar dels Invàlids el Parlament; suplantar el fèretre amb ficcions de cenotàfia; quan calia, al revés, pendre Napoleó ben ingènuament, fer-se'n un honor, tractar-lo règiament i popularment com a Emperador. Així hauria estat ben magne tot lo que ara, per ben poc, no és pífia.
Passats tres mesos, avui, 11 de març de 1841, he hagut de travessar novament l'esplanada dels Invàlids. Anava a visitar un oficial malalt. Feia un temps admirable, un sol tebi i daurat, una diada més pròpia de les darreries que d'entrada de primavera.
L'esplanada està tota trasbalsada, plena de desferres de la festa funeral. Les tribunes ja
desmuntades i tot llur fustam per terra. Les platabandes de gespa damunt les quals aquelles havien estat erigides, ja han reaparegut, però hòrridament destrossades en tots sentits pels solcs que hi han obert els carros de trabuc. De les estàtues que vorejaven l'avinguda, sols en queden, de dretes, dues: Marceau i Duguesclin. Arreu arreu, munts de pedres, vestigis de pedestals. Soldats, invàlids, revenedors de taronges, van i vénen per entre mig de tota aquella poesia morta.
Estols de gent que va a veure el pou artesià, passen distretament per davant dels Invàlids. En un recó solitari de l'esplanada hi ha dos òmnibus, color de xocolata (bearnesos) amb uns cartells que, amb lletres grosses, diuen:
Fa tres mesos que deien:
Al pati del Palau, el sol anima i escalfa una pila de nens i de vellets verament encisadora. És dia de visita pública. Els curiosos hi aflueixen. Els jardiners retallen el boix dels vorals dels jardinets i els lilàs comencen de poncellar. Un xaval d'uns catorze anys canta fins a esgargamellar-se, encamallat al coll de l'últim canó de mà dreta, precisament del mateix que causà la mort d'un gendarme al fer-se la primera salva el dia 15 de desembre.
Tot passant, noto que, ara, han junyit aquells admirables canons dels segle XVI i XVII, a unes lletgíssimes curenyes de ferro fos, que no es pot dir la trista i mesquina impressió que fan. Les antigues curenyes de fusta, enormes, rabassudes i massisses, suportaven dignament aquells bronzes magnífics i monstruosos.
Tot un eixam de nens, negligentment vigilats per llurs mainaderes, cadascuna d'elles garlant amb el respectiu soldat, juga entre les vint-i-quatre grans culebrines portades de Constantina i Alger.
A aquestes grans peces d'artilleria, al menys les hi hem estalviat l'afront de les curenyes d'uniforme. Estan esteses per terra, de banda a banda del portal. El temps matisa el bronze d'un verd clar, exquisit, i amples plaques cisellades d'arabescos acaben d'èmbellír-les. Algunes, les menys boniques — cal confessar-ho — són de fabricació francesa. En llur culata es llegeix : «Francesc Durand, fonedor del rei de França a Alger».
Mentre jo copiava la inscripció, una neneta fresca com una rosa i tota abillada de blanc, s'entretenia en omplir a grapadets de sorra la xemeneia d'un d'aquells grans canons turcs. Un invàlid, ferm dalt de les seves dues cames de fusta i amb el sabre desembeinat, encarregat sens dubte de guardar aquella artilleria, la deixava fer tot somrient.
A l'anar-me'n de l'esplanada cap a les tres, un grupet de gent la travessava. Era un home vestit de negre, amb un crespó al braç i al bolet, seguit de tres més, un dels quals, que duia brusa blava, conduïa un nen de la mà. El del crespó portava sota l'aixella, com un músic l'estoig de son instrument, una mena de capsa blanquinosa. El tal home era un enterrador; la capsa, una caixeta d'albat.
El trajecte que feia el comboi, paral·lelament als Invàlids, trencava en creu el que havia seguit, tres mesos abans, el taüt de Napoleó.
Avui, 8 de maig, he tornat als Invàlids per a veure la capella de Sant Jeroni, on reposa provisòriament el cos de l'Emperador. A l'esplanada ja no hi queden rastres de la cerimònia del 15 de desembre. Els erols han estat refets, però la gespa no hi peülla encara. Feia un sol preciós, tot i les nuvolades que, de tant en tant, ens l'escondien, descarregant algun xàfec. Els arbres, ja tots gerts i esponerosos. Alguns invàlids vellets s'entretenien a fer xerrotejar un estol d'infants, tot rondant pels jardinets plens de flors. És aquella estació admirable de l'any que, mentre ja s'esfullen les darreres liles, floreix la ginesta alpina.
Les grans ombres dels núvols lliscaven rabentes pel pati d'honor, on, sota l'arxivolta del primer pis, hi ha, de guix, una estàtua pedestre de Napoleó, fent ben trist contrast amb l'eqüestre de Lluís XIV, tan valentment esculpida en pedra al bell mig del gran portal.
Tot a l'entorn d'aquest patí, resten encara enganxats, sota les barbacanes, darrers vestigis d'aquelles exèquies, alguns pellingalls dels draps negres que, de cada tres un, ostentaven, en lletres d'or, noms de generals de la Revolució i de l'Imperi. El vent s'encarrega d'arrencar-los i en un d'ells, que ja tot just s'aguanta per una punta, he llegit aquests tres noms:
El final del terç nom, ja esqueixat, qui sap on para. Seria Hugo? Seria Huguet?
Uns soldats jovenets entraven llavors a l'església. He seguit aquests tourlourous, que en diu avui el paisanatge en revenja de que, ells, en temps de guerra, motegen el paisà de pèkin.
L'església estava despullada, freda i boi deserta. Allà al fons, una gran tela grisa tapava de dalt a baix l'enorme toral de la cúpula. Darrera la cortina ressonaven sordes i tètriques martellades.
He rondat per allí una estona llegint, en les pilastres, els noms dels guerrers que hi tenen sepultura.
A ran de l'alta nau, les banderes preses a l'enemic, aquella munió de rossegalls magnífics, panteijaven suaument. Quan cessaven les martellades, m'arribava a l'orella un cert xiu-xiu. Era el d'una vella que es confessava en un reco d'allí prop.
Els soldats han sortit i jo darrera d'ells. Tombant cap a la dreta, pel passadís de Metz, hem trobat no poca gent, molt mudada, que feia el mateix camí. És el passadís que dóna al pati interior on s'escau la porta privada de la Doma.
Arrambades a un angle obac d'aquest pati, hi ha encara tres estàtues de plom, no sé pas d'on retirades, que recordo haver-les vistes ja de noi allí mateix, l'any 1815, llavors que tantes mutilacions van fer-se d'edificis, dinasties i nacions. Aqueixes tres estàtues, d'un estil imperi horrible, fredes com totes les coses al·legòriques, i vulgars com totes les coses mediocres, allí segueixen, plantades sobre l'herba que pul·lula al peu del mur; una d'elles és la que representa la Força, aguantant, amb una cadena, un lleó. Una estàtua posada de peu dret a terra, sense pedestal, sempre desconcerta, igual que la d'un genet sense cavall, que la d'un rei sense soli. Pel soldat no hi ha sinó dues actituds: la de combatent o mort; dues pel monarca: la d'imperant o el sepulcre; per la simple estàtua pedestre, o bé destacant del cel, o estesa a terra. Dreta a peu pla, sempre fa estrany. Oblidant que és de guix o de bronze i que ni el bronze ni el guix poden caminar, sentim temptacions de dir a aquell pobre estaferm de posat aparatós : — Apa! què fas tan encantat? Mou-te ! Deixonda't! Camina, home! ¿No veus que toques a terra? Què et conté? Què te'n priva? —
Quan menys, el pedestal explica la tat, car, tant per les estàtues com pels homes, sempre és un espai, encara que ennoblidor, estret i tot voltat d'esculls.
Deixant les estàtues, he trencat cap a la dreta i he tornat al temple, ficant-m'hi pel portal del darrera que dóna al boulevard. Per allí han entrat, també, llavors, unes noies que anaven bromejant i cridant-se. El sentinella ens ha deixat passar. Era un soldat ja vell, trist i capcot — qui sap si ex-granadér de la guàrdia imperial — posat allí, sabre en mà, immòbil i silent a l'ombra, afermant la gastada virolla de sa cama de fusta en una flor de lis màrbrea, ja mig despresa d'una lloseta.
Per arribar a la capella on descansa Napoleó, s'ha de trepitjar un mosaic tot constel·lat de flors de lis, que les noies i els soldats han passat de puntetes. Jo els he seguit lentament.
Dels alts finestrals, una claror difosa i blanca, més pròpia de taller que no pas d'església, queia a l'interior del temple. Sota la gran cúpula, just on hi haurà el sepulcre, s'enlairava l'alta bastida que ha servit per a enderrocar el baldaquí del temps de Lluís XIV, tapant-la, de cara a la nau, una immensa tela grisa. Del baldaquí ja no en quedaven sinó les fustes de les sis gruixudes columnes que havien sostingut el cobricel. Les columnes, ja sense capitells ni plintes, se sostenien encara dretes, gràcies als socs amb què havien estat substituïts llurs pedestals. Les garlandes de fulles que, enfilant-se en espiral, daven a les columnes un fals aspecte de salomòniques, ja havien desaparegut, deixant, però, un rastre negre damunt de l'or. Els obrers, que vèiem enfilats çà i enllà de la bastida, semblaven ocellassos dins d'una gàbia enorme.
A baix, d'altres, arrencaven paviment, i n'hi havia que anaven i venien per l'església carregats d'escales, xiulejant o enraonant.
A mà dreta, la capella de Sant Agustí era plena de runa. Grans fragments trencats i apilats el ric mosaic amb què Lluís XIV havia fet incrustar tants de sòls i tantes flors de lis, cobrien els peus de Santa Mònica i de Santa Alipa, totes espalmades i com escandalitzades des de llurs fornícules. La Religió, de Girardon, encelada entre dos finestrals, contemplava de mal ull tot aquell enrenou.
Vora la capella de Sant Agustí, unes grans plaques de marbre, procedents de l'antic paviment del temple, allí arrambades verticalment, mig tapaven un guerrer blanc, estès al peu d'una alta piràmide de marbre negre, encastada al mur. Sota el guerrer, per una escletxa que separava aquelles plaques, podien llegir-se aquestes tres lletres:
Era la tomba de Vauban.
En front d'aquesta, a l'altra mà del temple, hi havia la de Turenne. Aquesta era més respectada que aquella. No havien sollat de runa les vores d'aquell gran armatost escultòric, més pompós que funerari, més teatral que religiós, seguint la freda i fastuosa norma que regia l'art de Lluís XIV. Cap pilot de desferres impedia contemplar aquell Turenne, vestit d'emperador romà i allí abatut per una bala austríaca damunt del baix relleu de bronze de la batalla de Turkheim, ni de llegir la següent data memorable: «1675, any que morí Turenne, nasqué el duc de Saint-Simon i Lluís XIV posà la primera pedra del palau dels Invàlids».
A mà dreta, a prop de la gran bastida i de la tomba de Turenne, entre la tranquil·litat d'aquesta i el batibull dels obrers, dins d'una capelleta tota embarrassada i deserta, s'obirava, per l'ull de son arc blanc i darrera d'una balustrada, un arromboll d'estàtues daurades, sens dubte arrencades del baldaquí que, agrupades i encarades com estaven, diríeu que censuraven aquella devastació. Eren sis, sis àngels alats i aurifluents, sis espectres d'or, que un raig de sol mig glaçat feria sinistrament. Una d'elles signava a les altres la capella de Sant Jeroni, ombrívola i encolada, fent semblant de pronunciar amb basarda el mot Napoleó. Més amunt d'aquells sis espectres, ressaltava de la cornisa de la cupuleta d'aquella capella un angelàs de fusta daurada, que tocava la viola tot esguardant el cel, gairebé amb la mateixa actitud que el Veronese dóna al Tintoreto en les Noces de Canaan.
De mica en mica, havia així arribat al marxapeu de la capella de Sant Jeroni.
Una gran arcada, darrera la qual penjava una ampla cortina de llana, violeta, bastant pobra i decorada amb greques i palmetes d'or senzillament estampades; al cim, l'escut imperial, de fusta pintada; a mà esquerra, dos feixos de banderes tricolors, capçades amb unes àguiles que semblaven galls estrafets per sortir-se del pas; quatre invàlids lluint la creu de la Legió d'Honor, llança en mà; públic tot recollit i silent; a unes vuit passes més endins, un reixat de ferro bronzejat ; coronant aquest, que és d'un dibuix molt enfarfegat alhora que infeliç, testes de lleó, N. N. daurades com de quincalla, les armes de l'imperi, la mà de la justícia i el ceptre sostenint una figureta que representa Carlemany assegut, la corona al cap i l'esfera a la mà; més enllà del reixat, l'interior de la capella respirant un no sé què d'august, d'imposant i corprenedor; en ella, un lampadari encès, una gran àguila d'or amb les ales molt esteses, el pit de la qual reflectia una claror funerària com ses ales raigs de sol; sota l'àguila i descansant sobre un esplèndid feix de banderes enemigues, el taüt, del qual relluïen els peus d'ebanús i les nances de bronze; damunt el taüt, la gran corona imperial semblant a la de Carlemany, l'àuria diadema de llor com la de Cèsar i el coixí de vellut sembrat d'abelles; davant el taüt i sobre un reclinatori, el tricorni de Santa Helena i l'espasa d'Eylau; al mur de la dreta i al mig d'una garlanda argentada, aquest mot: Wagram; al de mà esquerra, dins, també, d'una garlanda igual, aquest altre: Austerlitz; tot entorn, les parets tapissades de vellut violeta amb abelles i àguiles brodades ; i, al cim de tot, decorant la volta, per damunt del lampadari, de l'àguila, de la corona, de l'espasa i el taüt, un fresc decoratiu, i, en aquest fresc, l'àngel del judici tocant la trompeta, i Sant Jeroni dormint — tal és lo que hi vaig veure en un moment i lo que, en aquell moment, se'm quedà gravat a la memòria per sempre més.
El tricorni camús, de corns amples, gairebé nou, cobert d'una gassa negra que deixava traslluir una cocarda tricolor, descansava sobre l'espasa d'auri mantí cisellat, que estava girat cap a l'ingrés de la capella i la punta cap al taüt.
Però àdhuc en la majestat d'aqueix conjunt hi havia un sens fi de mesquineses. Mesquinesa en aquella cortina violeta estampada i no brodada; en allò del cartró estrafent pedra; en aquell ferro fos simulant bronze; en aquell escut de fusta; en aquelles N. N. de talc ; en aquells galls-àguiles. La majestat li daven el lloc, l'home, lo que era verament de debò : aquella espasa, aquell tricorni, aquells soldats, aquell públic, aquell taüt de banús, aquell raig de sol.
El públic s'estava allí com davant l'altar d'un déu invisible. Bé que, en sortint de la capella i en havent dat cent passes, entrava ja a veure la cuina i la gran marmita. El vulgus és fet així.
Contemplant amb profunda emoció aquell taüt, m'ha vingut a la memòria que, encara no fa un any, allà pel juliol, se'm presentà, a casa, un desconegut, dient-me que, com a ebenista i veí meu, venia a demanar-me parer sobre un objecte important i molt preat que estava confeccionant llavors. Com que jo m'interesso molt pels avenços d'aqueixa petita arquitectura interior, vaig perferir-me a seguir aquell industrial cap al seu establiment del carrer de Tournelles. Un cop allí i després d'haver travessat un sens fi de quadres plenes d'entrebancs i d'haver-me ensenyat llargs rengles de mobles de roure i caoba, cadirats gòtics, secreters artisats, taules de potes corbes, d'entre els quals, per cert, va deixar-me emprendat un armari de pur renaixement, incrustat de nacre i marbre, molt deteriorat, sí, però bellíssim; l'ebenista em va fer entrar dins d'un gran obrador brugent d'activitat, traüt i fressa, on uns vint operaris estaven polint unes peces de fusta negra que tenien entre mans. De sobte vaig veure, en un reco del taller, com una gran caixa de banús, que, al menys, tindria uns vuit peus de llargada per tres d'ampla, els extrems de la qual ornaven grans anelles de coure. Vaig acostar-m'hi. — Aquí, precisament, és on volia jo dur-lo; això és el que desitjo que vostè examini. — Era el taüt de l'Emperador.
Aquell d'aleshores és el mateix que he contemplat ara. L'havia vist buit i destapat. Ara el tenia davant, habitat, estatjant un gran record, clos per sempre.
He recordat que, al taller, vaig mirar molt l'interior, fixant-me sobretot en una gran veta blanquinosa que tenia la post de banús del costat dret, i que jo pensava : — Dintre pocs mesos, la tapa quedarà segellada i els meus ulls qui sap si també closos quatre mil anys abans que, a uns altres ulls humans, sigui permès veure lo que estic contemplant ara: l'interior del taüt de Napoleó. —
Llavors, agafant uns trossos que encara no estaven encolats, els vaig examinar i sospesar. Eren d'un banús magnífic i molt massís. L'ebenista, desitjós de dar-me una idea del conjunt, va manar a sis operaris que presentessin la tapa. De cap manera vaig poder aprovar la vulgaritat de la forma adoptada per a aquell fèretre, forma que avui es dóna a tots els taüts, a tots els estotjos i arques de trussell. Jo hauria preferit que Napoleó reposés dins d'un cofre egipcia com Sesostri o d'una senzilla caixa romana com Meroveu. També la simplicitat és gran.
Damunt la tapa, brillava en lletres molt grosses aquest nom: Napoleó. — De quin metall són aquestes lletres? — vaig preguntar a l'ebenista. — De coure; però les dauraran. — Ah, no; han d'ésser d'or — vaig replicar. — Ans d'un segle, les lletres de coure estarien rovellades i haurien
rosegat la fusta. ¿Quant li podrien costar a l'Estat unes lletres així, però d'or? — Uns vint mil francs, senyor. —
El vespre d'aquell mateix dia, me'n vaig anat a casa M. Thiers, president llavors del ministeri, a parlar-li d'això. — Teniu raó, — va dir-me — les lletres han d'ésser d'or; així ho manaré. — Però com que, als tres dies s'esbombà el pacte del 15 de juliol, ignoro si M. Thiers arribà a donar aquella ordre, ni si aquesta fou executada, ni si les lletres que hi ha actualment al taüt són verament d'or.
Al retirar-me de la capella de Sant Jeroni tocaven les quatre, i, tot anant-me'n, pensava:
Ara diríem que una N de quincalla haurà anihilat, eclipsat i suplert les L L de marbre, coronades i engarlandades de lis, de Lluís XIV però en realitat no és cert. Si aquest temple és mesquí, la història és gran. Dia vindrà que la Doma serà reintegrada a Lluís XIV i que Napoleó tindrà panteó propi.
- ↑ El duc de Reggio no és pròpiament borni. Fa uns quants anys que, a causa d'un refredament, contragué aquest mariscal una paràlisi local a la galta i a la parpella dretes, i, de ilavora ençà, no pot descloure l'ull. Pel demés, l'home no ha desdit en tota la cerimònia. Amb sos setanta cinc anys i cosit de nafres com està, ha sabut suportar, en ple aire, un fred de catorze graus sota zero, des de les vuit del matí fins a les dues de la tarda, vestit de gala i sense abric per respecte a son general. La duquessa de Reggio em deia, tot bromejant: — Ell ha fet el trajecte de Courbevoie als Invalids, amb ses tres cames trencades... — En efecte, havent sofert el general dues fractures a la cama dreta i una a l'esquerra, bé pot dir-se que s'ha trencat tres cames.
Després de tot, és ben notable que, havent estat tants, de vells obligats a aguantar hores i hores aquell fred agudíssim, cap d'ells hagi hagut d'abandonar son lloc. Cosa estranya: aquests funerals no han causat cap defunció. - ↑ 29 de desembre de 1840. ara he sabut que les magnífiques gualdrapes que encaputxaven els setze cavalls, no eren pas de brocat d'or, sinó d'un teixit de vidre. Estalvi indigne. Engany malaguanyat, car avui duen els diaris aquest curiós anunci: «moltes foren les persones que, visitant el nostre establiment de teixits de vidre — carrer de Charonne, 97 — per a veure l'imperial mantell que decorava els costats del carro fúnebre de napoleó, mostraren viu desig d'adquirir, en remembrança de la gran cerimònia, àguiles d'aquelles estofa. La direcció d'aquest establiment que, per executar la comanda del govern, sentí llavors no poder-les complaure, anuncia que ja pot fer-ho.»
De manera que, estàtues de bronze que eren de guix. victòries d'or massís que eren de cartró-pedra, mantell imperial de fil de vidre, i, als quinze dies de la cerimònia, àguiles per a vendre. - ↑ 23 de desembre. Des del trasllat del taüt, l'església està oberta al públic. Calculen que, des de les deu del matí a les quatre de la tarda, és diàriament visitada per més de cent mil persones. La lluminària del temple costa a l'Estat 350 francs diaris.
M. Duchâtel, ministre de l'Interior (que, dit inter nos, suposen fill de l'Emperador), es plany públicament d'eixa disbauxa.