Tradicions religiosas de Catalunya/Sant Sever
A una hora de Sant Culgat, poble del Vallés, hi ha una hermita que 'n diuhen Sant Medí. Es un indret molt bonich, rich de vegetaciò y voltat de boscos: las violetas hi floreixen en abundò barrejadas ab las mareselvas y euras que s' enfilan cargolantse pels tronchs y brancas dels vells oms y las rondinayres albas: la quietut, la bellesa y los olors que omplen l' espay, donan á n' aquell lloch un atractiu tal queconvidan á oblidar tot lo de aquest mon, deixant entreveure una vida d' amor y dolsa ventura.
En la hermita s' hi venera la imatge de Sant Medí y cada any al serne la diada, que es lo dia 3 de Mars, lo jovent dels pobles del vol hi acut. Cada poble du la seva bandera y la seva musica. Reunidas totas las collas, ixen de fila los banderados y aquests tots junts entran á la hermita; los demés de la colla y gent curiosa se quedan fora al camp y des de allí ohieixen la missa. Aquesta es missa cantada aquell dia y al aixecar á Nostre Senyor, totas las musicas al plegat sonan la marxa reyal.
Ningú pot esmaginarse la bellor del espectacle ohint lo ressó dels instruments per aquells torrents y clotaradas.
Acabada la missa, comensan las ballas que 's fan á la mateixa plassa hont es la hermita. Mentres los joves dansan, las vellas fan la minestra, encenent foch entre quatre pedras que aixafan las tofas dels violers boscans; violers que á la tarde las noyas despullan de sas flors pera posarsen' un ramet al pit, donchs á la que ho fa, segons se diu, no ha de mancarli al cap del any un espós agraciat.
En temps del emperador Diocleciá, lo indret era lo mateix, pero no hi havia la hermita y lo poble de Sant Culgat se nomenava Castro—Octaviana; lloch hont, segons contan, fon agafat lo qui ab lo nom de Sever era llavors bisbe de Barcelona. L' emperador Romá resolt á perseguir ab nou ardor als cristians del seu imperi, enviá á tots los punts del seus dominis, encarregats de complir lo seu propósit. Daciá, lo destinat á Catalunya, era home dur de cor y resolut.
Avisat lo Bisbe Sever del que passava, de moment cedí al enuig y en quant arribá lo prefecte romá isqué de Barcelona y 's dirigí á Sant Culgat sabent que l' anavan á pendre. Pèl camí no obstant se repensá y prenent esperit determená sofrir lo martiri ans que passar per la vergonya dels poruchs.
Ja era á mes de mig camí quan va pendre tal determenaciò; passava pèl indret que 'us so descrit al comens. Un pagés estava sembrant favas: eix pagés se deya Medí y era conegut del Bisbe. Aquest s' hi va acostar y li va dir:
— Bon home, me persegueixen perque predico lalley de Crist. Si 't preguntan, los que venen darrera, si m' has vist, digas que si; res hi fa que 'm prengran, resolt estich á morir pera major gloria de Deu.
Lo pagés, que 's deya Emetri, y que ara tothom coneix ab lo nom de Sant Medí, li responguè:
—Anáu, farè 'l que 'm dihéu.
Y seguí sembrant favas. Lo bisbe aná fent via.
Al poch rato arriban tres soldats y emprenen al pagés:
—Pagés, bon pagés, havéu vist passar un home aixis y aixis.
—Si, 'l so vist,—respont,—quan sembrava aqueixas favas.
Los soldats giraren los ulls envers lo camp y vegeren las favas altas y granadas. Desagradats y rondinant se 'n tornaren á Barcelona.
Sant Medí va quedarse sorprés del miracle que s' acabava d' obrar á sa vista.