Tirant lo Blanch (1905)/2/Capítol 119

CAPITOL CXIX.

Com Tirant trames lo Marques de Sanƈt Jordi e lo Comte de Aygues viues per embaxadors al Duch de Macedonia.

S

Enyor Duch, dels noſtres mouiments no deus hauer admiracio alguna, perço com ſom trameſos açi a la tua ducal ſenyoria de part de noſtre virtuos Capita e de aquells iluſtres Duchs, Comtes e Marqueſos, a tu placia voler nos fer part, axi com raho diuina e humana vol, dels treſors e deſferra que has ocupats en lo camp dels noſtres publichs enemichs: e no dix mes. O com ſon plenes de alegria les mies orelles, dix lo Duch, com ſent paraules que no han neguna eficacia de gent mal enteſa. E com podeu voſaltres penſar yo fes tal coſa, ne menys conſentir com ab tan gran treball de ſuor de ſanch de noſtres perſones, nit e dia exercint les armes, conſeruant aquell gentil orde de caualleria, obrant tots dies contra los enemichs de la fe, no donant nos a delits carnals, ni dormir entre lançols perfumats ni algaliats, car les noſtres perſones no olen ni ſaben a res de tot aço, ſino que olen a ferro açerat: ne les noſtres mans no ſon vehades de ſonar arpa ni ſturments, mas de tenir continuament nit e dia la eſpaſa al coſtat e altres armes offenſiues: los noſtres ulls no acoſtumen de veure dames en cambres ni per les ſgleſies: los noſtres peus no acoſtumen de dançar ni anar a ſolaços ni a deports: mas los hulls miren los enemichs, los peus porten tot lo cors a les batalles cruells. E ſi noſaltres ab juſt titol hauem ſabut guanyar exint del ſetge com a virtuoſos cauallers, perque ha tan poch ſaber en voſaltres de demanar ço que a voſaltres no pertany? E digau aqueix voſtre Capita que faria be que ſen tornas en ſa propia terra, ſino yo li fare beure tanta aygua que de la meytat ne hauria prou. Reſpos lo Marques e dix: Yo no tinch offici de trompeta ni de eraut: yo crech ſi vos loy dieu o loy trameteu a dir, ell complira preſtament voſtre deſig. Entre noſaltres qui ſom tots de vna terra e de vna ſenyoria jaus conexem, e ſabem caſcu que pot fer ne que val. Voſtres brauures ſon tantes, que les orelles tinch cançades de ſcoltar les voſtres ignocencies. A vos pot hom dir caualler menyſpryat hi menyſ temut, quines coſes ſon les que vos haueu fetes ſino perdre batailles, e per voſtres follies morts infinits cauallers de ſperons daurats, e de altres infinits homens virtuoſos ſens nombre ſon morts e apreſonats per culpa voſtra. E haueu robat tot lo camp no ſegons coſtum de capita ni de home de caſa real, mas haueu obrat ſegons coſtum de ladre e de gran robador, e no com toca al offici que fins açi haueu poſſehit: tal coſa no deuia reſtar ſino en perſones ſperimentades en virtut, de la qual vos gens no poſſehiu, car no ſabeu quina coſa es honor ne virtut, mas ſimulacio de art que nous ve res de be per natura, per hauer lexada la majeſtat real quius es molt odioſa, e haueu pres habit menyſpreat de ſuperbo e mal parler. Be ſe, dix lo Duch, que aqueſtes follies queus lexau dir no procehexen de vos, mas del Duch voſtre germa, e del Capita nouell. Per eſta veguada yo les vos comportare ab que altra volta nous hi torneu. Comportau a vos mateix o aquells qui gouernau, dix lo Marques, e no comporteu a mi ni a negu altre. E yo ſo ben cert que lo Duch de Pera ni lo Capita noſtre no coſtumen de mal parlar, car la gloria de ells e la fama ſera perpetua e immortal tant com lo mon durara. E ells han tenguts aſetgats aquells qui a vos tenien aſetgats: e perço tots los cauallers ſon plens de animo e de virtut: e de aço nous vull pus dir ſino quem torneu final reſpoſta de ſi o de no. Que fretura deſpendre tantes ſuperflues paraules en va, dix lo Duch, jaus he dit que nom plau niu faria. Puix per grat nou voleu fer, dix lo Marques, es forçat quey meſclarem força. Armau vos e poſau vos en orde, que ans que vna hora ſia complida ſerem ab vos ſi yo fer ho puch. Tornaren a caualcar los embaxadors, e tornats al camp trobaren lo Capita e los grans ſenyors tots ajuſtats en la tenda del conſell. E aqui lo Marques recita larguament la reſpoſta del Duch e totes les rahons que entre ells eren paſſades, e dix: Tot hom puge a cauall, que tal injuria com aqueſta no deu axi paſſar. Ixque preſtament lo Marques de la tenda, e cuyta per armarſe, e tots los altres apres de ell. Com lo Capita veu ſemblant aualot en lo camp ſtigue molt congoxat, e feu fer crida de continent ſots pena de mort que negu no pujas a cauall: e anaua vna amunt altra auall, prenia los cauallers e detenials en les tendes ab ſagraments e homenatges: preguaua als Duchs e Marqueſos no volgueſſen fer tan gran nouitat, e ſi ells mouien tan gran debat, los turchs que alli eren preſos vendrien contra ells. O quina deſhonor tan gran per a noſaltres per tenir lo camp tan prop de ells, e noſaltres qui ſom tots vna coſa nos matem. Apres caſtigaua als cauallers ab paraules ſuaus, altres ab paraules llaugeres que no volgueſſen enfoſquir la caualleria glorioſa ab aualot e ab ſedicions. E com ſtar no ſen volien dauals diſciplina caualleroſa: e tant treballa Tirant quels mes tots en repos. Apres ana al Duch de Macedonia e trobal armat e a cauall ab tots los ſeus, e tant lo pregua quel feu deſcaualcar. E Tirant ſen ana, e lo Duch no conſenti que negu dels ſeus ſe deſarmas ni leuaſſen les ſelles als caualls. Apres que laualot fon paſſat Tirant ordena que anaſſen fins lla hon era lo ſiti, e tants corſos morts com trobarien quels foſſen deſpullades les aljubes e que foſſen eſtojades. Demanauenli alguns cauallers pera que les volia. Reſpos que en algun temps ſeruir porien. Com la batailla ſe fehia e los moros eren ja vençuts que fugien, e la gent los encalçaua, Diafebus penſa en lo preſent e en lo ſdeuenidor per dar renom e fama a Tirant, acoſtas a ell e demanali lo anell de la Capitania, e Tirant ſe leua la manyopa de la ma, e tragues lo anell e dona loy. E Diafebus detingues vn poch ſi be los altres anauen corrent, e atura vn ſcuder ſeu qui era home de molta bondat e de major fidelitat, e donali lo anell e inſtroyl de tot lo que hauia de dir al Emperador e a Carmeſina, e apres als altres. Lo eſcuder per complir lo manament de ſon ſenyor gira ſon cauall e feri dels ſperons, e toſtemps corrent no ſe atura fins que fon en la ciutat de Conſtantinoble ans que negun altre. E de les fineſtres les donzelles lo veren venir e conegueren que era Pirimus. Cuytadament entraren en la cambra hon era la Princeſa, e diguerenli: Senyora, de tot cert noues hauem dels noſtres cauallers: ara ve molt cuytat Pirimus, lo qual porta o del tot bona noua o del tot mala, e aço diem perque ve molt cuytat. La Princeſa ſe lexa de brodar e cuytadament ana al cap de la ſcala. E com veu deſcaualcar a Pirimus ab lo cauall tot banyat de ſuor qui degotaua com a pluja, dixli: Lo meu bon amich, quines noues nos portau? Senyora, molt bones, dix Pirimus: hon es lo ſenyor Emperador? perque molt me tarda quel volria veure per demanarli albixeres. Yo les te promet de part ſua e mia. E preſ lo per la ma e portal a la cambra hon dormia lo Emperador: e tocaren a grans colps e feren obrir les portes. Pirimus ſe agenolla dauant lo Emperador e dix: Senyor, bona noua, dau me albixeres. E lo Emperador les hi promes. Pirimus li dona lo anell, e recitali tota la batailla com era ſtada, e com hauien vençuts los turchs, que era ſtada coſa de gran miracle. E lo Capita e Diafebus anant a lencalç dels turchs, matant e degollant los enemichs de la fe e de la majeſtat voſtra, lo voſtre Capita ma donat aqueſt anell que portas açi per la proſpera benauenturança que noſtre Senyor ha dada en ajuda de voſtra alteſa. Reſpos lo Emperador: Amich, tu ſies lo be vengut ab la bona noua que mas portada. Apres de la gloria de paradis millor noua nom podia venir que aqueſta. Mana lo Emperador que tocaſſen totes les campanes de la ciutat, e tot hom anas a la ſgleſia de Sanƈta Sophia per retre gracies a noſtre ſenyor Deu e a la ſua ſacratiſſima Mare de la gran victoria que hauien obteſa. Com lo poble ſabe tan beneyta noua, e veyent la gran alegria que lo Emperador fehia, aqueſt dia fini en alegria e recobra la ciutat gloria de ſenyoria e la molt antigua libertat. Lo Emperador dona de albixeres al ſcuder .ij. milia ducats, el veſti tot de ſeda, e mes li dona vn bell cauall cecilia, e armes, e tot lo que hague meſter. La Emperadriu li dona vna roba que en aquell cars veſtia de vellut negre forrada de marts gebelins, e dauant tots las deſpulla e lay dona. La Princeſa li dona vna groſſa cadena de or. Lendema lo Emperador ſcriui letres al Capita, e feu partir lo eſcuder. Com Tirant hague pacificada la gent del ſeu camp, aquell dia parti del ſeu camp ab mil e .dc. rocins per recobrar moltes viles e caſtells que los turchs hauien conqueſtats, e recobrals. E en laltre dia ſeguent vingue embaxada del Solda a Tirant de tres embaxadors, e per quant lo pont era romput hagueren a paſſar ab vna poca barca de peixcadors per lo riu. Com foren paſſats, la hu de aqueſts embaixadors era home molt doƈte en totes ſciencies, e de ſingular conſell, que lo gran Turch lo tenia en ſtima de pare e no fehia neguna coſa ſens conſell de aqueſt, que en tota la pagania no ſi trobaua home de tanta ſapiencia ni eloquencia: e totes les coſes que fehia ab molt gran deliberacio. Aqueſt moro era nomenat Abdalla, e per la ſauieſa li poſaren de ſobre nom Salamo. Aqueſt pres vna canya e poſay vn full de paper, e alçala alta en ſenyal que demanaua ſeguretat. E lo Duch de Macedonia que veu fer aquell ſenyal, reſpoſ li per lo ſemblant. E viſt per los embaxadors lo ſenyal anaren a les tendes del Duch penſant que alli fos lo Capita, e donaren la letra al Duch. Apres que la hague leſta dix que no venia a ell: mas trames a dir a Tirant com alli hauia embaxadors del Solda, que vingues a la tenda hon ſe dehia la miſſa, que alli lo trobaria: e Tirant ho trames a dir als Duchs e grans ſenyors, e tots enſemps anaren ab ell. Com foren dins la tenda los embaxadors foren molt ben rebuts per lo Capita e per tots los altres. E donaren la letra del Solda a Tirant, lo qual en preſencia de tots la feu legir, e era de tenor ſeguent: