Tirant lo Blanch (1905)/1/Capítol 76

Sou a «Capítol 76»
Tirant lo Blanch (vol. I)
Joanot Martorell
(1905)


CAPITOL LXXVI.
Com tragueren ab molta honor a Tirant, e donaren ſentencia de traydor contra laltre caualler.


F
Inida la oracio, Tirant ſe leua e ana al Rey e als jutges e ſupplicals lo compliſſen de juſticia. E los jutges deuallaren al camp e feren pendre al caualler, e ab les ſpatles primeres lo feren portar fins a la porta de la liça ſens negunes armes offenſiues, e Tirant anaua apres dell cara per cara, e Tirant ab la ſpaſa alta en la ma. Com foren a la porta de la liça, aturaren aqui lo caualler e feren lo deſarmar, e a caſcuna peſſa de arnes que li leuauen la lançauen ſobre lo palench, e cahia fora de tot lo camp. Com fon del tot deſarmat los jutges donaren ſentencia, donant lo per fals e deſleal, e de vençut, de perjur e de fementit: e ab la eſquena que tenia girada deuers la porta, axi a reuers lo feren exir primer que a negu, e axil portaren fins a la ſgleſia de ſanƈt Jordi, ab molts improperis que los fadrins li fehien, e Tirant toſtemps anaua apres dell. Com foren dins la ſgleſia, un porſauant pres un baci deſtany, e ab aygua molt calenta li dona per lo cap e per los ulls, dient: Aqueſt es aquell caualler deſdit, vençut e fementit. Apres vingue lo Rey ab tots los ſtats, e dones, e donzelles, e Tirant ana a cauall, armat axi com ſtaua, e acompanyaren lo fins al apartament del Rey, e alli lo deſarmaren les donzelles, e los metges curaren lo, e veſtis un manto de brocat forrat de mars gebelins quel Rey li dona, e feulo ſopar ab ell, e apres ſopar li feren moltes dances, qui duraren tota la nit fins prop del dia. Apres, ſenyor, que lo caualler vençut fon guarit, mes ſe a frare en un monestir de la obſeruança de ſanƈt Franceſch. Pochs dies apres partim ab licencia del Rey e anam a Scocia ab Tirant per ferli honor al dia de la batalla: e per lo Rey de Scocia e per la Reyna nos fon feta molta honor. La Reyna, la qual era jutge de la batalla e del camp, com ells foren dins la liça per fer les armes, veu que lo ſeu caualler portaua lo bacinet ab milloria e ab gran frau, e nols volgue lexar combatre ſino un poch, e no lexa venir la batalla a fi. Vejam, ſenyors, voſaltres cauallers enteſos en honor y en les armes: Tirant, en preſencia del Rey e molts nobles ſenyors e cauallers, feu jurament ſolemne de no entrar en batalla ni emprendre fer armes negunes fins a tant que aqueſta batalla fos venguda a fi, e Tirant de tot aço fon content, e axiu jura e promes: apres vingue Kirielayſon de Muntalba e requeril de batalla, incriminantlo de cars de tracio: ¿a qual de aqueſts dos deuia primer acorrer, al jurament que fet hauia, preſent los bons cauallers, o al cars de tracio que li poſaren Kirielayſon e ſon germa? Moltes rahons s' hi poden fer duna part e daltra, mas la determinacio lexe als bons cauallers de honor. Senyor, que dire a la ſenyoria voſtra de Tirant? en .xj. camps de liça a tota ultrança es entrat e de tots es ſtat vencedor, ſens altres que na fet qui eren armes retretes. Senyor, dix Diafebus, yo haure enujada la ſenyoria voſtra en tantes rahons que he explicat: lo ſopar es preſt, e Tirant es majordom ſta veguada. Apres lo ſopar dire a la ſenyoria voſtra lorde e fraternitat que lo ſenyor rey de Anglaterra ha ſtablit: quaſi es reſemblant al orde de la taula rodona que lo bon rey de Artus en aquell temps compli de fer. Diafebus, dix lo hermita, molt ſtich aconſolat del ſtil de voſtre gentil e auiſat parlar, e de tota la pratica que en lo ſtil de les armes ſes ſeruada, en ſpecial del famos caualler Tirant lo Blanch, qui tantes bones e virtuoſes caualleries en molt gran jouent ha fetes: e certament yom tinguera per lo mes benauenturat creſtia del mon ſi tingues un fill axi virtuos e complit de tantes bondats y en lo orde de caualleria tant ſabent, e ſi ell viu poran dir ſera lo ſegon monarca. Acabant lo hermita les derreres paraules vingue Tirant ab molta humilitat al pare hermita, e ab genoll en terra li dix: Merexedor de molt mes honor, ſi a la ſenyoria voſtra era plaſent de acceptar un petit ſopar de aqueſts mos ſenyors que açi ſon e germans meus, molta ſeria la gracia que la ſenyoria voſtra nos faria a ells e a mi. Lo virtuos ſenyor, pratich en tota gentileſa, ab cara molt affable ſe leua e dix: Per be que a mi no ſia donat aço de fer, yo per contemplacio e amor de voſaltres ho fare. E tots enſemps anarem apres de la lucida font, hon trobarem moltes taules parades, e aſſeguts, donada la benediccio per lo pare hermita, forem ſeruits de viandes ſingulars e en tanta abundancia com ſi propiament foſſem dins una gran ciutat, per ço com Tirant hi hauia ſabut prouehir. Aquella nit paſſarem ab molt gran plaer parlant de moltes caualleries que en les honrades feſtes eren ſtades fetes, les quals ſi totes hauia de recitar no baſtarien .x. mans de paper. Empero lo dia ſeguent com lo hermita fon deuallat de la ſua cetla que hauia acabat de dir ſes hores, Tirant ab los altres ixqueren li al encontre, e tots li feren gran reuerencia de genoll fehent li molta honor: e ell molt gracioſament los regracia la molta honor que tots li fehien. Aſſeguerenſe en la vert e floria praderia axi com fer hauiem ocoſtumat: e lo hermita los torna ab amor gran a preguar, que ell pogues ſaber com era ſtada instituhida aquella fraternitat que per lo Rey, ſon ſenyor, ara nouament era ſtada feta. Entre tots los cauallers foren fetes moltes corteſies qual de tots parlaria, e de tots foren dades les veus a Tirant: empero ell no volgue parlar, ſino que pregua a Diafebus que puix hauia dit lo principi que tambe digues la fi: e Tirant leuas e anaſſen per dar orde de hauer les coſes que tenien a ſeruir al pare hermita. Lo virtuos Diafebus ſe leua lo bonet del cap, e feu principi a tal parlar: