Terra baixa - Acte Segon
La mateixa decoració del acte anterior. Es al matí.
MANELICH, assegut. NURI, dreta, fent samarra, que ja estará molt avansada.
Cóm es que no vas venir ahir tarde, Nuri?
Pels indiots, home. Ja't vaig dir que'ls indiots els treya de bon matí y cap al tart. Veurás: are com que fa aquest sol ja son al corral. Y jo, cap á veure'l Manelich! Sinó que passo unes angunias! (Anant á mirar cap á la esquerra.)
Y per qué las passas las angunias?
Per qé m'estima á mí aquesta dona!
Qué t'agafa, are!
Res: digas, digas. (Tornant á seure.)
Ah! També te rábia als de casa. Sinó que á ells... Ni sé cóm t'ho diga; 'ls hi te una altra mena de rábia. Ves, fins jo'm penso que s'ha valgut del Mossèn per no véurels.
Del Mossen? Cóm ha estat aixó?
Donchs el Mossen, qu'es... aixó... cóm ho fan anar?... aixó... 'l majordom del amo de tot, va venir á dir als de casa, amenassantlos, amenassantlos, que no s'acostessin al molí á xerrar. Y que al molí no més hi tenían d'anar els que hi duguessin blat per moldre.
A xerrar, va dir, Nuri?
A xerrar, á xerrar. (Asseyentse la Nuri també.)
Y tu ho sabs qu'era'l que no volía que xerressin?
Oh, res. Els de casa sempre xerran, sabs?
Com tu de bon minyó. Ves, el conill ho diu á la llebra. (Mirántsel y rihent. Pausa.) I ja fa deu dias qu'ets casat. (Tornant á riure y mirántsel.)
Sí, deu días.
A que no ho endevinas, en qué pensava are?
Y qué diuen d'aquí las tevas germanas?
Donchs pensava en ferte una samarra en acabant aquesta. No de color d'esca, nó; de blauet, y ab uns vihons vermells que t'escauràn més!...
No me la facis la samarra, NURI!
Y per qué?
Perque quan tu l'haurías acabada... Pst! Per res, Nuri.
Me'n vaig, qu'estic enfadada.
Au: que jo vull que tornis á seure! Desseguida!
Nó: ja no m'hi puch estar més en aquesta casa, que tot me cau a sobre! Y avora de la Marta ó'm tórnaria boig ó'm moriría! Mes aquella claror no va venir tota sola, y jo vull saberho qui era aquell home, per matarlo!
(La Nuri tus á veure si'l Manelich se fixa en ella.)
Manelich, que jo encare estich enfadada!
Sí, Nuri, sí. Qué vols? Pobreta! Tu sí que encare ets ditxosa!
Tu estás trist!...
No!...
Sí que ho estás, sí. Y... saps que t'han donat una muller molt rabiosa?
Qué ho diu la gent, qu'es rabiosa, Nuri?
Oh!... No ho sé'l que diuen. Parlan, parlan. Y sabs perqué t'estimo tant jo?
Digaho, Nuri, dígaho.
(Se posa á cantar entre dents mentres travalla)
Pobre Manelic! Donchs tothom la coneix, la meva desventura! Donchs quan al casament reyan!... (Alt.) Oh, no cantis, per Deu! No cantis, Nuri!
Si no canto, home! Es que aixís ho acabaré més depressa aixó, y aniré per la teva!
Escolta, escolta, Nuri. Y qué diuhen més, qué diuhen?
Quí?
La gent. Aquells que fan: Pobre Manelich! Pobre Manelich!
Ah! Espérat. (Com qui se'n recorda de cop.) Ahir, sortint de missa, hi havía una colla que parlavan de tu. Jo que m'hi acosto, y tots se van callar, els remalehits! Veurás, veurás: jo que me'n vaig anar tot cantant y fent la distreta, y quan no'm veyan, m'hi torno á acostar de puntetas, y jo que 'ls atrapo.
Y'ls vas sentir?
És clar, home! Veurás, deyan: «Pobre Manelich! Pobre Manelich!...» Y res més. Com l'altra vegada.
Manelich! (Ell hi va.) Je, je, je! El mon diuhen qu'es molt dolent. Que ho creus, tu, que ho siga de dolent el mon?
El mon de la terra baixa, prou: que no ho era, no, 'l de la Montanya. Sinó que potser no ho era perqué allá dalt no hi havía homes!
Y... (No gosant seguir.)
Què?
Res. Je, je, je! Sí, vaja. sí, una cosa: que no tens un germá, tu?
Soch jo sol, y encara soch massa.
Cap? Cap? Ni un de petitet i bufó com tu? Que tingués la meva alsada...
Per qué, Nuri?
Per res. Je, je, je! Perque m'agradaria que'l tinguessis.
Pobreta Nuri!
MANELICH, NURI y MARTA. Ve del interior de la casa.
Bo, la Marta! Fujo!
No't moguis!
Ja es fora. Y nosaltres calladets com si no hi fossim, oy?
Sí, Nuri.
Jo estava callada perque contava punts. Y tu qué feyas are?
Jo contava.. dias.
Més que á tot lo del mon!... Més; molt més!... Cóm t'ho diré á tu qu'ets una nena encare?... Perque jo á la Marta me la estimava avans, molt avans de conéixerla. Y me la estimava tant, que'l dia que la vaig veure allá dalt, quan me van dir si mhi volía casar, vaig respondre: «Es clar que sí que la vull!». Y li anava á dir á n'ella... «Vaja, que n'has fet massa de trigar tant temps á venir, Marta!». Si jo t'ho contés tot!...
Au, cóntamho. Cóntamho!
Que jo, Nuri, més vegadas me la havia mirada la terra baixa del cim d'aquellas crestas agudas!... Y 'm preguntava, quan lo sol batia per tot aquell be de Deu de montanyas, que semblavan muntets de sorra, per ahont deu ser la xicota que haig de tenir per dona? Y sabs qué feya pera saberho?
Veyám, digas.
Donchs posava una pedra á la fona, donava jo tres tombs tancat d'ulls, feya que espetegués en l'ayre la fona, y al llensar la pedra mirava, segur de que cap allá ahont cauría aquella pedra hi seria ella, que creixería alashoras hermoseta com una mota de flors pera mí, pera mi sol! Y la pedra queya cada vegada cap á llevant, y la Marta ve d'una terra baixa, encare més baixa que aquesta: de la vora de la mar! Quin malaventura!
Vaja, home, no ploris! Que jo no vull que ploris! (Renyantlo com si ell fos una criatura.) Ves qui te las feya tirar aquelles pedras! Dolent! Y si hagués passat algú per la montanya y l'haguessis tocat?... (Ella riu.) A riure desseguida! Desseguida! Je, je, je! (Se posa á plorar al veure que ell no riu.) Te, ja deus estar content! M'has fet plorar! Malviatge l'home! Y que jo no ho sé de qué ploro!
No van atrapar á ningú, nó, aquellas pedras; que m'han atrapat á mi, que las he sentidas al mitj del pit, y totas!
Encare aquí tots dos! (Cridantla.) Nuri!
La Marta! La Marta! Té'l mocador, té. Que no vegi que ploras!
Je, je, je! Me pensava qu'era seu aquest mocador! Com que soch tan criatura!
Nuri!... que no't vull veure més aquí á casa, ho sents? Que no vull que tornis!
Té aixó, té, Manelich, (Donantli'l cistell ab lo capdell y la samarra qu'está fent) que li ventaré'l foch á la pobre Marta, (Aixó sense ironía. Ell s'ha assegut y no li fa cas á la Nuri que li pega un copet á la esquena.) Donchs qué no m'has sentit, dolentot? A n'aquest xicot n'hi passa alguna, Marta (Ha deixat el cistell y tot sobre la taula.) Dónam el ventafochs.
Nó!
Dónamel; que tu ja no tens gayre forsa, que vas per vella.
Vésten! Vésten! O no'm podré tenir! Vésten!
Y are! Y qué he fet jo?
Donchs no me'n aniré que no m'ho mani'l Manelich, qu'ell es l'home; y mirat, ell mana!
Sí, sí: lo qu'ell mani!
Nuri: aquí fes sempre lo que't diga la Marta. Vésten: ella t'ha tret, perque ella... sab treure la gent, que aquí es á casa la Marta.
Nó, Manelich, nó! Per Deu!
Nuri: qu'are jo no vull que te'n vagis!
Donchs are me'n vaig!
Sí, Ves, Nuri. Y, mira, jo t'acompanyaré pel camí.
Tu nó, tu t'estás aquí ab mí; que tu, Manelich!..,
(No pot seguir perque'll Manelich s'ha quedat mirantla fixament.)
Qué jo?
No ho sé. Deu meu! No ho sé!
Sí; diu que sempre plegats, sempre, y jo sé qu'espera al Sebastià pera dirli tot y anársen! Y qu'he patit aquets días aquí dintre! Y'l Sebastiá, 'l mal home, perque are sí qu'ho veig qu'ho ha sigut tota la vida un mal home, per allá baix divertintse pels hostals, y... tantdebó s'hi quedés per sempre! Perque si'l Sebastiá no tornava may més, qui sab si'l Manelich encare'm perdonaria, qu'ell sí qu'es bo, que se li veu á la cara, y m'estima; qu'ell no s'ho pensa, nó, que jo'l senti cada nit com ve á ajéures devant la porta del meu cuarto... y sanglota... sanglota!... (Plorant.) Sinó qu'll no'm diu res y'm deixa fer lo que vull!... (Després de plorar. Resolta.) Mes jo no vull que'l Manelich parli més ab la Nuri, perque jo'm consumo; que aixís, ay Deu meu, parlava ab mí'l Sebastiá quan me va coneixer! Jo no ho vull que s'estigui ab ella! Me'n hi vaig á casa d'aqueixas donotas!
(Al anar á sortir trova al Tomás que ve, y torna á la escena ab ell.)
MARTA y TOMÁS
Ahont vas, Marta?
Ni jo ho sé. Y teníu: ja no vaig enlloch.
De la hermita he vist sortir al Manelich, y per aixó vinch, vetho aquí; que ab ell no vull trobarme. Qu'está més desesperat!...
Desesperat?...
Y que no te rahó'l xicot? Tothom se n'hi riu. Y ell preguntant, de la manera que aqueixas cosas se poden preguntar.
Seyéu, seyéu, Tomás.
No sech jo en aquesta casa. Sinó que vinch perque'm digas qué li haig de contestar jo á n'ell quan me diu: «Tomás: vos que'm váreu buscar la promesa, per qué'm váreu triar la Marta?
No m'ho diguéu aixó, Tomás!
Sí que t'ho dich, sí. Y encare fa més el xicot, que'm pregunta: «Tomás: qui es l'amistansat de la Marta? Quí es l'home que va entrar per aquella porta la nit del casament?» (Ella s'amaga la cara entre las mans.) Y ell vol saber quí es per matar-lo, y jo no sé qué li responga.
Vos ho ha dit, Tomás, que'l mataría? Eh que tindría cor per ferho?
Sí, sí que m'ho ha dit. Com m'ha dit que se'n anirá d'aquí per sempre: sinó que... espera al Sebastiá per despedirsen!
Y vos li heu dit que no se'n vagi, oy, Tomás?
Jo? Que't deixi; no demá, nó, are mateix. Y que avans d'anársen que t'escupi á la cara: que tu ets!... ets!... (No gosant á seguir perque ella li priva.)
Una filla!... Sí que la tenía una filla, y se'm va morir qu'era petita. Y quan te miro'm dich content: que Nostre Senyor me la tinga á la Gloria.
Y si vos us haguessiu mort avans qu'ella? Y ella s'hagués fet gran sense vos?... Sola... y hagués conegut al Sebastiá?...
Remalehida! No m'ho diguis: que tu l'has perdut, tú, al Sebastiá.
Qué jo l'he perdut al Sebastiá? (Arrencant en plor.) No teniu entranyas si m'ho torneu á dir aixó. Mare meva!... Ay, que no puch més! Que no puch més! Prenéume d'una vegada, mare meva!
Y plora de debó! Potser sí que n'he fet un xich massa! (S'asseu.)
No'n teniu, nó, de bon cor! Y tots aneu contra de mí perque'm veyéu tant sola! Que fins are no ho he conegut qu'era al mon tota sola!
Si'm fa plorar á mí la xicota! (Alsantse de cop) Ay! Qué feya! Si ploro per una...
No us en anéu, que jo vull contàrvosho tot, y que'm compadiu!
Mentida!... Donchs m'escoltaréu, y'm creuréu; que no ho será, nó, mentida!
Sí, be, sí, (Asseyentse. Apart.) Te, si ja me la crech! Si ja ho deya jo que m'enganyaría!
No he nascut, nó, de la terra y després de la pluja, com una bestiola fastigosa, encare que la gent de per aquí ho diga.
Veus?... Aixó de la granoteta sí que no ho he cregut may. Deu me remati.
Tampoch ho creuréu aixó de que jo era molt pobreta? Veuréu: jo tenía una mare qu'era cega. Ho sentíu? Y no he tingut ningú mes. (Ab exaltació que anirá desapareixent pera quedar no més la tristesa.) Peró una mare sí que la tenía! Y ella y jo captavam per ciutat allá abaix á Barcelona. Jo me'n recordo que'ns posavam á las escalas d'una iglesia que tenía una porta que no s'acabava may d'alta, y allí'ns estavam. Quí havía sigut el meu pare de bo de bo? Jo no ho he sapigut may. D'ensá de quan captavam? Oh! Potser d'avans de neixer jo que captavam. Jo á la mare l'havía vist sempre ab la má estesa al portal de la iglesia, y fins dormint ella á la nit, que no sé ahont era que'ns ajéyam, jo la veya ab por que sempre la tenía la má estesa. Un dia, jo encare debía ser molt petita, ja no eram ella y jo soletas que captavam: al costat nostre s'hi va asseure á captar un home, que... jo'm vaig creure que tampoch hi veya, perque'm pensava alashoras qu'era cego tothom que captava. Y no sé com va ser que aquell home mitj tulit, tot roig de cara y de barba blanca, va acabar vivint ab la mare; y ells dos se pegavan, y reyan. Mes á mí aquell home ni may m'havia pegat ni fet una festa; ni me'n recordo que may m'hagués dit ni una sola paraula. Passaren anys, no gayres serían, y un matí la mare no's va llevar, y als peus del seu llit me vaig trobar ab aquell home que plorava. La mare no havía plorat may, que jo me'n adonés, y m'havía arribat á creure també que'ls cegos, que no tenían ulls pera véurehi, tampoch els tenían pera vessar llágrimas. Y per aixó vaig coneixer que aquell home no era cego de bo de bo, perque plorava. La mare s'havía mort, y jo'm vaig trobar sola. Y quina cosa més estranya! Aquell home tant callat y tant fret ab mí, 's va trobar que m'estimava com un pare, y no's sabia aconsolar de la mort de la pobreta mare meva, que va quedar estirada, ab els ulls més entelats que may, y ab la má dreta estesa, que semblava que encare anés á captar alguna cosa. á l'altra vida!
Digas, digas.
Y al endemá se la endugueren al cementiri á la mare, y jo hi vaig anar al darrera ab aquell home; y quan ja li havían tirada tota la terra assobre, jo me'n vaig adonar que li havía dit á aquell home: «Y are qué farem, pare?» Y qu'ell m'havía dit plorant: «Vínaten ab mí, filla!»
Conta, conta; y acaba aviat!
Oh, sí, sí; que no n'hi ha gayre; que pel camí de tothom s'hi pot anar poch á poch; mes quan se cau timba avall se va depressa. Donchs varem tornar á la porta de la iglesia, y com jo anava espigantme y veya passar tantas noyetas de ma edat ab la robeta bonica de las festas, jo que li vaig dir al pare un dia que no havíam arreplegat gayres dinerons: «Pare: y si travallessim!» Y ell al cap d'una estona'm va dir que ja'l buscaria'l travall per tots dos. Y may aquell travall arribava. Fins que vam saber que als pobres els recullían pera tancarlos, y'ns en anarem de Barcelona tot captant, sinó qu'ell ja may més va fer el cego. Caminarem molt temps seguint terras y més terras, que jo vaig anar creixent, fins que un dia que feya una calor molt forta y que'ns ficarem per aquestas planuras y per aquests boscos, s'aixecá de cop una forta nuvolada y comensá á caure pedra. Nosaltres fugíam seguint á la gent que deixava las feynas dels conreus y'ns guarirem á la masía més aprop, qu'era la del Sebastiá, quedantnos á la entrada. Sortiren homes y donas, y, entre ells, un que'ns van dir qu'era l'amo. Y tothom reya ab els meus ditxos. Y van voler que ballés, y vaig ballar de cualsevol manera perque no'ns traguessin, qu'encare plovía. Y quan més ballava jo, més reya la gent, menos l'amo, que'm mirava, 'm mirava! Y jo'm deya, pobre de mí: «Que deu ser felís ab tot aquest mon seu y aquesta gent seva, l'amo!» (Resoltament.) Eh! Acabèm! Que'm va preguntar després, rihent, si jo havía sortit de la pols dels camins com aquellas granotetas que's fan ab las gotas de la pluja al mitj del estíu, y després me va agafar pel cos y va preguntar al pare qué volía. El pare li va respondre que una caritat. Y jo vaig afegir depressa: «No una caritat, nó, travallar forsa!» Ell me va asseure assobre'ls seus genolls, que jo tenía catorze anys, y'l Sebastiá ja potser trenta... Y... d'aquell dia va venir que al pare'l va fer moliner. Y á mí... fins are...
Nó, calla; no digas res més; calla!
Qué podia fer jo? Fugir? Cap ahont? Si no podía! Matarme? Si'l matarse es pecat; y fa tanta por el morirse, y jo era tan nena! Y's neix per viure y no per morirse desseguida!
Desgraciada no, que he sigut la dona més dolenta del mon, perque á n'ell l'he cregut de tot, pobre de mí, fins per enganyar á aquest home!
Oh, 'l Sebastiá no té perdó de Deu, que l'ha feta massa grossa!
Oh, si hagués sigut com are! Perque are sí que soch forta! Y sabeu perque ho soch de forta? Perque avans, me girés d'allá ahont volgués, no trobava ningú per sostenirme sinó'l Sebastiá, per la meva desgracia. Y are ja tinch al Manelich que'm dona coratje; perque encare que no'm vulga, jo m'hi sostinch en ell: que si al anar á la iglesia ho feya per forsa, al sortirne, ab tot y la pena que'm rosegava per dintre, jo'm deya, jo mateixa sense volermho dir, que aquell home era'l meu marit, una cosa meva, meva, que, pobreta de mí, encare no havía tingut res que fos meu á la terra!
Mes el Sebastiá un dia ó altre se't presentará al molí, y tornarás á ser la dona sense coratje...
Ay nó; per Deu que no vinga!
Y si li diguessis tot al Manelich?
Oh!... Cóm se diuhen aquestas cosas? (Avergonyida.) Y jo, Tomás, no'm vull aconhortar de pérdrel.
Jo'm penso que torna! Tomás: deixéume y... pregueu per mí, com si jo fos la vostra filla! Nó! Perdoneu!
Sí, sí, dígaho: com si fossis la meva filla; que t'han fet dolenta, que tu, pobreta, no ho eras, ni ho ets, vaja, de dolenta! Vina!
Tomás!
Té, y té; perque Nostre Senyor te fassi bona minyona! (Se senten veus á fora.)
Son las vehinas! No las vull veure! (Se'n va.)
TOMÁS, PEPA, ANTONIA y després JOSEPH, NANDO y PERRUCA.
Míratel al Tomás que plora!
Ay qu'enternit l'hermità!
Es el fum que fa aquella, qui ni sap encendre'l foch, la... la pobreta!
Entra, Antonia, entra. No las treurán are á las Perdigonas. Com que'l Mossen, per ordre del amo, ha passat per totas las casas dihent que no s'acostés ningú al molí que no portés blat per moldre...
Donchs anéusen avans de que us treguin.
Ày Senyor! Qué no'l sents, Antonia?
Tréurens á nosaltres!
Ja som aquí.
Entreu! Entreu!
Portém blat per moldre!
Que Deu vos guart. (Girantse á fora.) Au, tu, depressa!
Es que may'ns havían tret á nosaltres d'enlloch!
Totas solas s'arman aquestas!
Y no'ns ha costat poch de trobar aquest blat! Enlloch ne tenían.
Donchs que no surt el Manelich ó la Marta per aixó?
Jo'ls deixo á aquets tafaners.
Esperéuse, Tomás. Voldríam entendre cóm ha quedat aixó del casament dels d'aquí, perque no'n podém treure l'aygua clara.
Donchs ha quedat... molt be. Adeussiau!
No, home! Veuréu: al Manelich ja l'hem empaytat, sinó que, mirat, res: s'ha tornat tant aixut que sembla un altre.
Conteu, vaja, Tomás!
Vaja, Tomás!
Donchs jo us ho diré tot, Vaja: Mes vigileu que no escoltin.
(Baixet y burleta. Tots corren á mirar per tot y tornan.)
Tu, mira allá. Allá, Antonia! Cap viu tothom!
Digueu are.
Donchs una vegada á Sant Miquel vetaquí que li va venir la fatlera, per fer quedar malament al dimoni, que deya que totas las donas eran sevas, d'anar pel mon en cerca d'una... d'una... que no fos gayre xerrayre; perque de que no ho fos gens ja se'n aconhortava.
Vaja, prou: ja us entench á vos.
Fora!
Deixéulo, que digui.
Si no m'escolteu no sabréu res: esperéuse. (Després de lleuger dupté's tranquilisan.) Vetaquí que 'l pobret Sant Miquel se va cansar de seguir mon, que, fillets de Deu, totas enrahonavan!... Y cansat com estava, vetaquí que Sant Miquel se va asseure á la voreta d'un'era: y vetaquí que á l'altra banda de l'era hi havía un rotllo de donas prenent el sol. Y al véurel aquellas donas, vetaquí que's van anar enfilant, enfilant: la una que si ell era un borratxó perque tenía la cara molt vermella y lluhenta; l'altra que si era un lladre y tot lo que duya assobre de bonich era robat; y un'altra ja va dir qu'ella l'havía vist sortir ta nit passada de l'iglesia; y un'altra ja hi va afegir qu'ella l'havía vist qu'espanyava la caixeta de las ánimas; y un'altra que'l vestit que duya era 'l mateix vestit de Sant Miquel del altar, que s'havía quedat tant despullat com el mateix dimoni que té als peus. Podeu contar el nostre Sant Miquel quins plors y quin tremolarli las alas de pena! Donchs ho veyeu? No van ser tot penas, nó, que allí hi havía una velleta que ni va obrir la boca pera murmurarlo, qu'ella no més se'l mirava al Sant Miquel, y dolsament somreya. (Demostració de satisfacció de las donas, que van á interrompre á en Tomás. Mes aquest segueix) Y vetaquí que aquella nit mateixa, quan aquella pobreta vella ja s'estava ben adormida al seu llit, Sant Miquel que s'hi presenta, y, embolicantla ab el llensol y ab el cobrellit, ell que se l'emporta a la velleta, que no li va dir ni un mot de tant espantada. Y se l'emporta de primer camps a través, y després covas endintre fins á una qu'era més gran, y qu'estava tota plena de fornals y d'enclusas y de dimonis que hi travallavan. Y ell que, tot alegroy y tot satisfet, que presenta la velleta, no més perque la conegués, al dimoni més gran de tots els dimonis: que alló era l'infern! Y sabeu qué picavan sense parar may aquells dimonis en aquellas enclusas tant regrossas y tant rohentas? Donchs hi picavan las llenguas d'aquellas donas, que las treyan com una cana enfora. Y'ls hi picavan y'ls hi están picant encare per xerrayres y murmuradoras. (La Pepa y la Antonia s'esvalotan: els homes hi ajudan rihehtse d'ellas.) Sí, sí: per xerrayres y murmuradoras! Y aquí ho teníu l'esser tafaneras y trapasserotas y llengudas!
Tornéuhi are, tornéuhi!
Aixó ha anat per vosaltres.
Tomás: nosaltres som com aquella que no va dir res.
Es que aquella velleta no havía sentit res, ni podía dir res perque de neixensa qu'era sorda y muda!
PEPA, ANTONIA, JOSEPH, NANDO, PERRUCA y després MANELICH.
Y are! Ves quina gracia!
Ah! Ja volia dir jo: ves si hauría callat aquella!
Ell se n'ha rigut pla bé de nosaltres!
Vosaltres m'haguessiu ajudat! Jo li hauria tret tot, creyéume: que hi ha molt qué saber, perque la Marta ha fugit ab els ulls com d'un perdigot...
Are no més falta que després que hem comprat tot aquest blat no'ns aprofiti.
Calleu. El Manelich! (Segueixen enrahonant.) Que'l Manelich es aquí! (Calla tothom.)
Veyám qué dirá quan ens veji.
Jo no espero ni un dia més aquí! Diuhen que avuy torna l'amo. Donchs quedo be ab ell, y en acabat amunt, á las mevas montanyas, y á morirmhi ben sol de rábia y de pena!
Aquesta gent aquí!
Manelich: bon dia y bona hora.
Qué voleu?
No venim á tafanejar, nó, que diu la... teva dona; que venim á moldre. Míratho.
Qué hi ha bassada?
No ho sé! (Repensantshi.) Sí: per aygua ray! Ja hi podeu acostar el blat á la mola.
Manelich: trobo que avuy fas mala carota.
Mala carota avuy, eh? A tu no t'ho dirán may, perque tu la fas sempre.
Potser anyoras el guardar la ramada?
Ja te la Marta: sinó que la Marta...'s guarda ella sola.
Ay ay! Per res; per ferte content Com qu'es la teva dona!
Ah, sí, rihém! Per qué calleu are? A riure tots! Desseguida!
Calla, dona!
Y per qué te de callar? Per qué? (Riuhen amagantse.) Y per qué us amaguéu per riure?
No réyam pas nosaltres!
Si no réyam!
Sí que rihéu, sí; que fins us torneu rojas, y no pas de vergonya, descaradas, que no n'heu tingut may de vergonya!
A mas germanas aixó!
Sí, à tas germanas; jo'ls hi dich; jo, jo; y qué vols are?
Mal llamp de Deu!... Per qué he fet tart per dirli anella? Per qué?
Manelich!
Qu'enrahoni algú! Quí es el que enrahona? Quí de vosaltres? Ja s'ha acabat el riure en aquesta casa: á xerrar are! (Agafant al Joseph.) Tú,l germá gran: de qué réyau aquell vespre aquí y á la hermita? Que devant de Deu us n'enréyau! Parla! Parla!
Marta! Marta!
Nó; á la Marta nó; á mí; que vull qu'enrahonis!
Qué t'has tornat boig?
Sí qu'ho soch de boig, sí. Mes jo tinch fam y set de que m'ho digas!... Y sinó aquí mateix!...
Manelich!
Al Xeixa!...
Está rabiós aixó!
Jo no hi torno aquí!
Has dit al Xeixa? Mira, per caritat, escolta! Nó, no fugis! Dígamho tot! Tu has anomenat al Xeixa!?...
No, Pepa!
Nó, si jo no...
Perdónam de tot, y dígamho! (Tornant á la energía y á la feresa.) Parla! Per Nostre Senyor, que parlis! (Altre cop furiós.) Malehida!
La Marta es aquí.
MARTA, MANELICH, PEPA, ANTONIA, JOSEPH, NANDO y PERRUCA. La Marta ha apartat la cortina y's queda aturada.
Qué voléu aquí?
Vením á moldre, que'l Mossen ens ha dit...
La mola es allá fora.
Veurás: com que no teníam pressa.
Be, sí, aneu; que aquí no hi teníu feyna.
(Surten murmurant á mitja veu. S'emportan el blat que ja s'havian deixat á la porta.)
MARTA y MANELICH
El Xeixa? El Xeixa!... Donchs aquell home era'l Xeixa?
Y quina pena que'm fa'l mirarlo! Y are á menjar ab la amargor tancada aquí dintre!
Si ja m'ho podía pensar jo qu'ho era'l Xeixa! (Alsantse y anant nirviosament per ta escena.) Si no ho sé que ho va fer que no vaig entrar á la cambra d'ella per degollar á aquell home! Y després á n'ella! A n'ella! (Pausa.) Pts! Es que per aixó'm va voler la Marta: perque ja ho veya que no'm revenjaría! (S'ha tornat á seure.) Aquella nit no vaig ferho perque jo en el mal... si ni tantsols hi creya! Are sí, are sí, que ja se m'han encomanat totas aquestas miserias de la terra baixa!
Cóm ferho jo per parlar forsa ab aquest home, y qu'ell me parli! Cóm! Que jo no'l vull sempre callat ab mí, despreciantme! Vull que'm castigui! Y m'arrossegui per terra! Y que'm tracti com á una cosa seva! (Cridantlo ab por.) Manelich!
Sentintla, quí ho diría que no fos una noya qui parla!
Manelich!... Que...'l dinar ja es á taula
Ah. sí; el dinar. El dinar. (S'ha acostat á la tauta, y comensa á llescar pa. La Marta mentrestant ha anat á la llar. Apart.) Y que no costa gayre, nó, de degollar á un home! Y á n'ella... á n'ella menos!... (Se troba ab la mirada de la Marta que torna.) Si ella no'm mirava! Ah!
Pósaten tu, Manelich.
Qui fos golut com allà dalt! Perque'ls goluts no pateixen. Si no'm pot passar res per aquí dintre!
Ay Deu meu! Ajudéume!
Pts! Que l'ajudin!
Qué? Digaho! Qué anavas a dir?
Res, res; apártat!
Parla un cop á la vida! Jo t'ho demano, per...
Per qui m'ho demanas?
Per... per...
Per... ell? Per quí? (Esperant que ella diga.) Y quin fástich que'm fa aquesta dona! Eh! Afártat tu sola! (S'aixeca.) Jo me'n torno á las mevas montanyas!
Nó, Manelich, nó! Y escóltam!... y perdónam!
Qué't perdoni? Ira de Deu!... Qué t'havia fet jo? Enrahona! Per qué m'avías d'enganyar á mi? Per qué?
Perqué no era ningú jo! Qu'era sense voluntat, y obehía! Y ni t'havia mirat may! Ni t'estimava! Ni sabía qué era tenir voluntat per un altre!
Ah, aixó nó! Aixó nó! Que tu m'aburrirías encare més del que m'aburreixes!
Aburrirte? Matarte hauría de fer jo, qu'es sols lo que mereixes!
Oh, sí, matarme, sí; qu'aixó es lo que desitjo!
Nó, nó: avans anármen. Anármen d'aqui per sempre!
Es que no gosas a parlarme! Nó nó; no t'atreveixes! (Anant darrera d'ell desesperada.) Es que'm tens por; me tens por, á mi! Cobart! Por! Por!
Que... Que jo't tinch por?...
Parlam! Insúltam! Pégam! Mes no te'n vagis!
Déixam anar, qu'aixó es un toll de miserias! Eh! Revólcathi!
Sí, sí; ab el que jo estimo! (Agenollada avansa cap á la porta.) Que t'he enganyat á tu! Y tu no'm castigas! (En Manelich s'atura.) (Apart) No se'n va, nó! (Alt, suplicant.) Manelich! (Ell, que ha duptat tat, va á sortir.) Y soch tota del altre!... Y de tu no ho soch, no ho soch!}}
Que callis! Calla! Calla!
Y t'he enganyat jo, y estich contenta d'haverte enganyat! Y mira: me'n enrich de tu, com tothom, mira! (Riu com boja.) Sí, sí; me'n enrich! Y encare espero al altre!
Pel nom de Deu, que aquí mateix!...
Sí, sí, t'enganyo! Encare t'enganyo! Que vindrá l'altre!
Que't mataré!
Mátam! Mátam! A que no'm matas!
Qué anava à fer! No puch, nó!
Ah, cobart! Que ja's veu que t'has venut per diners!
Donchs té! Malehida!
Ah! (Satisfeta.) A la fí!
Oh, Deu meu! Qué he fet jo!
Es sang! Sang meva! Y tu has sigut!... (Sostenintse á la taula.) Oh, quin goig! Si rich! Mira com rich! Y are rich d'alegria!
¡Malehit jo! Malehit jo cent cops, que soch com las bestias selvatjinas!
Nó, nó! Si't dich qu'estich contenta! Si jo vull que acabi's ab mí! Que jo vull que'm matis! Vina!... Aquí... á dintre'l pit!
Nó! Nó! Déixara!
Si es que jo no puch viure d'aquesta manera'! (Ella's va apoderant del cor d'en Manelich.) Que he sigut ab tu la dona més dolenta del món; y aixó no ho puch desfer!... Nil passat de la meva vida tampoch, que no hi ha forsas que ho desfassin! (Ab desesperació.) Vina, vina; que en tant que volia viure no he tingut coratje per dirte'l qu'he fet jo y'l qu'he consentit, y are que'm vas á matar, are t'ho diré tot, are!
Sí! Dígamho! Dígamho!
M'han tractat com á una pedra dels camins, que's fa anar ab los peus perque rodoli! Mátam! Mátam!
Marta! Ay, Marta!... Si jo no't puch matar, nó, perque t'estimo, Marta! Testimo! Y t'estimava desde allá dalt, al pujar tu, que jo era un grapat de neu que's va fondre mirante. Y t'he estimat encare més al venir á trobarte, pobre de mí, devallant á salts, com l'aygua dels cims á ajuntarse ab l'aygua de la mar, que diuhen qu'es amarganta! Que ho siga de amarganta; que ho siga: ella atrau com tu m'atraus á mí; perque't desitjo y t'estimo, Marta! (Ella's vol despendre d'ell ab energia, bregant.) Y are més, are més; per... perque no ho sé'l perqué, ni'm fa'l saberho! Perque m'has enganyat potser; perque he sentit la calor de la teva sang; perque t'he respirat á tota tu tot jo! Y mira, per mí no hi ha lleys d'assí baix ni res que m'aturi, que'ls llamps y las mastraladas m'han fet lliure, y vull jo, perque ho vull. besarte y mossegarte fins á l'ánima, y estrényet en mos brassos ofeganthi en ells, confonent en un afany rabiós la mort y la vida, com á home y com á fera, que ho soch y ho vull ser sempre home y fera, tot junt, tot, contra de tu y ab tu, y contra tothom, tothom de la Terra. (La té á ella en sos brassos mitj desmayada. Mira cap á la banda de la cortina y se la emporta rápit á l'altra banda en sos brassos.) Y are que me la vingan á pendre! Ira de Deu! Que vingan! Que vingan!
Deu meu!
Marta: ets meva!
Nó! Nó!
Nó; perdonarme aixís, nó! Que tu'm perdonas perque no ho sabs tot encare. Donchs á saberho al punt, y per mí mateixa. Y després lo que Deu vulga!
A saberho, sí: mes no assí baix, Marta, que'l cel s'ha enterbolit ab lo baf de tantas miserias, y Deu no't veuría la cara quan parlessis.
Donchs allá dalt; y are mateix!
Sí, anémhi, sí, que allá's perdona tot: que no es com aquí baix, hont tot se corromp. Quin fástich! (Enduyéntsela.) Que allá dalt, Marta, fins los cossos en la neu se conservan. Ves qué farán las ánimas!
Oh, anémhi; anémhi depressa!
MARTA, MANELICH, MOSSEN, després SEBASTIÁ.
Donchs qué tením de nou?
El Mossen! Oh, Deu meu!
Peró... qu'es lo que t'endús?
Y ben clar qu'ho he dit: que me'n enduch á la Marta.
Sí, sí: acabém.
Tot aixó ho contéu al amo, que ja ha tornat.
Que'l Sebastiá es aquí! Oh, anémsen!
(Ella va á sortir: en Manelich, sens enténdrela, la segueix. En Mossen riu sarcástich. Al ser ella á la porta's troba ab en Sebastiá.)
Ja t'he atrapat! Míratela, Mossen, que'm sortía á rebre!
(La Marta retrocedeix. En Mossen segueix irónich.)
Sí, prou!
Manelich: no t'apartis!
Y més content que vinch, Marta! Perque ja s'ha arreglat el meu casament, y aquest vespre mateix arriba'l pare de la meva promesa á donar un cop d'ull per aquí.
Qué te aquella?
Preguntéuli.
Ja us ho diré; que me'n vaig ab la Marta.
Marta: qu'está dihent aquest home! Contéstam! Que'm contestis!
Sí, que'ns en aném!
Nostramo! Qué feu, nostramo? Qu'es la Marta!
Y tu qué t'has pensat? Si jo d'aixó'n disposo! Jo, jo'n disposo!
Es meva! Es la meva dona!
Teva? Teva la Marta!
Sí que ho soch; sí!
Tot s'ha acabat; tot!
Mossen; aquells qus vingan, y tréume d'aquí á aquest home!
(Mossèn va á la porta del porxo y crida á tothom.)
MARTA, MANELICH, SEBASTIÄ, MOSSEN, PEPA, ANTONIA, JOSEPH, NANDO, PERRUCA y altres.
A mí? Y per qué m'han de treure á mí?
Perque aquí jo soch l'amo com avans. De tu, y de tot, y d'ella! D'ella!
No l'escoltis! Anémsen, Manelich!
Anémsen!
Tu endúrtelal Oh, té! Per brètol!
Ah! A mí!
Oh, quina rábia! Peró si ell es l'amo!
No es l'amo, nó; qu'ell m'ha perdut, A mí! Ell! Ell! Qu'es la meva deshonra!
Vos! Oh!... Tu! (Anantshi á tirar á sobre rabiós.) Lladre! Pillastre! Lladre! Lladre!
Treyéulo!
Correu! Al amo!
Qué't mataré!
Treyéulo! A fora! Com un gos rabiós!
Que vull sa vida! Que jo vull sa vida!
Y aquesta meva per sempre!
Manelich!
No! Es meva! Lladre! Ja't trovaré; ja't trovaré, lladre!
(La gent treu al Manelich fora y'l Sebastiá subjecta á la Marta.)