Terra baixa - Acte Primer
Casa-molí á pagés. La cuyna. Al fons, banda esquerra, una porta sobre dos grahons, que estará cuberta per una cortina. Al fons, banda dreta, porta gran que dona á un porxo. Pel costat dret del porxo s'anirá cap al lloch de las molas; més enllá del porxo hi haurá casas, arbres, etz. A la banda dreta de la escena una porta. A la banda esquerra, en primer terme, la llar, y en segon terme una porta petita. Al mitj de la escena una taula de menjar. Per tot cadiras, banchs, eynas del molí, sachs de blat, etz. Es al cayent de la tarde.
XEIXA garvellant blat. Després PEPA y ANTONIA.
Tant se me'n dona que quedi net com brut, aquest blat. (Buyda'l garvell y torna á omplirlo.) Té: y que li amargui al amo.
Deu vos guart.
Ola, Xeixa!
Ola.
Vením á fer companyía á la Marta. Sembla mentida! El molí tocant á casa, y si nosaltres no vinguessim... Oy, Xeixa?
Oy.
Marta! Marta!
Som las Perdigonas. Surt!
No sortirá pas la Marta. Ab aixó, si veniu á fer las tafaneras, ja us en podeu entornar, que no hi ha feyna.
Qué vol aquest? Veurás: jo esclofollo las monjetas pel sopar. Ajúdam, Antonia.
Y pregúntali del casament.
Espérat.
Ápala, dona!
«A la vora de la mar—n'hi ha una donzella...»
Tórnahi.
Xeixa: donchs que's casa?...
Pepa!...
Qué hi ha?
Donchs qué us caséu ó no us caséu vosaltres?
Ves ab qué sortiu are!
Qué n'heu de fer, vos?
Com que ja l'heu passat el floret de la joventut... Que la Antonia ja deu anar pels cuaranta. (A la Pepa.) Y tu, minyona, si fa no fa!...
Es que no ens n'amaguém cap nosaltres d'any!
Quants, donchs, quants?
No tením... els que'ns dona la gana!
Esclofolla, dona! (Fent la carinyosa.) Veuréu, Xeixa: nosaltres voldríam saber cóm está aixó de la Marta...
No sé qué us passa á tots els Perdigons, que ningú us truca á la porta.
Es que si jo'm volgués casar!... (Cremada.)
Y jo, ves! Jo que... (Ho han dit las duas juntas.)
El vostre germá gran, el Joseph, se va casar; y té, viudo als cuatre dias. El Nando es solter, y... res, que á horas d'are us trobeu per mereixer entre mascles y femellas cinch de la germandat. (El volen interrompre. Ell riu.) Cinch de despariats, y que s'están al saltador... y no n'hi ha de fets. Y vaja, que si no's casa la Nuri quan siga més grandeta, se'n perdrá la mena dels Perdigons. (S'entorna á garvellar rient desvergonyit.)
Tot aixó es de rábia, Antonia, perquè no s'ha pogut casar ab la Marta.
«A la vora de la mar — n'hi ha una donzella — n'hi ha una donzella...»
Y que'n debeu tenir de verí al cos d'ensá que's va morir el pare de la Marta! Vos us diríau, es clar: s'ha mort el moliner; are'm casarán ab la molinera. Y miréuse: d'aixó ja fa un any, y us l'espinyeu'l el casament, com nosaltres.
Que'n te poca á la cara!...
Esclofolla! Qué no veus que l'engreixas?
Ja he dut á jochs als indiots jo. Qué vinch?
Y vína, dona!
Com que sempre'm renyéu perque m'estich ab la Marta. Es que ella m'estima més que vosaltres. Ay, ay!
Be, digas: d'alló, d'alló.
(En Xeixa entra y surt del porxo fent feyna.)
De primer... De primer cullíume aquestos punts de la samarra. M'he enganxat per uns rebolls de tant depressa... (Els hi cull la Antonia.)
Bé, qué sabs?
Per qué t'hem fet anar á la hermita, donchs?
Oh, no hi era'l Tomás! La hermitana sí, que m'ha dit unas cosas!... Y quinas cosas m'ha dit la hermitana!
PEPA, á la Antonia que anava a parlar.
Deixa dir á la Nuri.
Donchs m'ha dit: «Mirat, Nuri: tot aixó que veus, tot, tot es del hereu Sebastiá. La caseta en que viviu vosaltres, — vol dir la nostra, Pepa, — aquesta hermita, 'l molí, — aquest, aquest, — el mas gran ahont viu l'hereu Sebastiá, tot aixó que sembla un poblet escampat, tot, tot es del hereu Sebastiá.» Ves si me'n ha dit de cosas!
Aixó ja ho sabiam.
Y tal, dona!
Oh! Esperéuse, esperéuse, que encare'n sé més, encare. M'ha dit que si caminava, caminava... d'are fins á demá al vespre, encare tot, tot fora del hereu Sebastiá. Veuréu, veuréu: que si agafo un aucell, que'l deixi, qu'es del hereu Sebastiá; que si passa un llangardaix, que no l'apedregui, qu'es del hereu Sebastiá; que si corre un barp per la riera, que no'l pesqui, qu'es del hereu Sebastiá!...
Be, si!
Donchs jo aixó no ho sabia, y ella, la hermitana, y l'hermitá, que fa cuatre dias qu'han vingut, ja ho saben.
Y ahont era l'hermitá?
L'hermitá? L'hermitá se'n havia anat á buscar el pastor; un pastor qu'es de molt lluny, molt lluny, per casarlo aquest vespre ab la Marta.
Ja m'ho temía jo!
Aquest vespre?
Té; ellas ho han sapigut!
Y qui li ha fet anar al Tomás?
El Sebastiá. Oy, Nuri?
Ay, que m'amohineu!
Digas, digas.
Y que no te'n passis res!
Li ha fet anar l'hereu Sebastiá. Com qu'ell es l'amo de tu, y de mí, y del hermitá, y de la Marta, mirat, ell fa'ls casaments, y mirat, se casan, y... mira't... es l'amo. Plegam aquest punt, corre. (No li fan cas.)
Y aquest que no ho volía que ho sapiguessim!
Doncs hi anirém, hi anirém al casament, mal que tots se reventin.
A mi si que...!
Jo ja fa temps que ho sabía, que la Marta ho deya qu'era del hereu Sebastiá; sinó que no ho entenía, alashoras, ves. (Riu ab candidés.)
Qué diu, aquesta!
Jo, jo. Que ho vaig sentir un dia: sinó que no us ho vaig dir a vosaltres perque me'n donava vergonya. Y jo no ho sé perque me'n donava de vergonya; peró me'n donava!
Veyám, qu'es, aixó; veyám.
Qué't deya jo, Antonia?
Aixó deiyan?
Sí que ho deyan sí; y ella plorava, y ell sério.
Fins las criaturas s'han d'enterar d'aquestas cosas! Jo no ho hauría de permetre, que passés avant, aixó!
Pepa, explícamho, aixó. Que la Marta siga del Sebastiá, com tu y com jo... ja ho entenc; peró qu'ell siga de la Marta...
Be; deixaho corre.
Al menos calléu are que ve la Marta.
Veurás; ja ho coneixeré jo desseguida si está contenta.
MARTA, PEPA, ANTONIA, NURI; després JOSEPH y NANDO. Las donas creuhen que la MARTA sortirá de la porta que está cuberta ab la cortina, mes ella ve del molí. Avansa cap al mitj de la escena ab el cap baix, y al adonarse de las donas se fica de pressa per la porta de la cortina.
Te; si ve de las molas!
Y nosaltres que'ns pensavam...Veyám qué'ns dirá quan ens vegi.
Jo'm penso que resa. (Cridantla.) Marta!
Si se'n va!
Marta! Marta! (Ella se'n va més de pressa.)
Som nosaltres
Veurás: tant es que fassis com qué no fassis, que hi vindrém al casament. Poca vergonya!
Aixó! Que n'hem d'aprendre de casarnos nosaltres.
Are que ho sápigan el Joseph y'l Nando.
Si ja son aquí'ls germans!
Ja ho sabém tot, tot. (Ràpit.)
Aquest vespre's casa. (Id.)
Nosaltres, que'ns ho ha dit el Perruca.
A nosaltres la Nuri...
(La Nuri mentrestant fa samarra.)
Que li ha dit la hermitana. (Tot molt animat.)
Donchs al Perruca l'hermità mateix.
Qu'ella es allà dintre que s'empolayna!
Donchs ho sabém tot, tot. Veuréu: feya dias que l'hereu Sebastià li buscava un marit a n'aqueixa, y no n'hi trobavan cap que li fes, perque volía un marit que fos ben bestia, y més bestia que tots els de per aquí no'l trobavan. Y es que volía que no sapigués res de...
De qué?
Digas, Digas.
Donchs l'hermità, que no pensa mal, va dir al amo que coneixía un minyó qu'es pastor, y que no s'havia mogut may de la vora dels moltons allà pels camins de las Punxalas, y qu'era un tros de pa. Al sentirho, l'amo va esclafir a riure, perque ja'l coneixía á n'aquell beneyt de pastor. Com qu'era d'ell el ramat que guardava! Y va dir al Tomás que, sí ell s'hi avenía, ja li feya pessa. Y no sé com s'ho van enjiponar que, tot d'amagat, aquests dias ja la Marta l'ha vist á n'ell y ell ja l'ha vista a la Marta, y tot està a punt per avuy. Afiguréuse si és rucás, el Manelich! Li diuhen Manelich, sabeu? Donchs afiguréuse si ho es, de rucás, que ab prou feynas ha vist quatre persones en sa vida, y encara mascles, que de donas... potser ni la ferúm n'ha sentit, de las donas.
Eh que sembla mentida, Antonia, que hi hagi xicotas que's casin aixís?
Pobre Marta! Ay, ay! Donchs a mi m'estima forsa, la Marta! Y fins un dia, plorant, me va dir qu'era igual que jo quan era petita.
Com tu? Quant pagaría! Ves dihent, Joseph, corre.
Veuréu: ahir va sortir de la hermita'l Tomás á buscar al Manelich perque's casin totseguit qu'arribi. Que no l'han volgut aquí fins al casament perque no s'enteri de res. (La Nuri vol replicar y no la deixan.)
I cóm ho sabs?...
L'hermità, al anar ahir cap a las Punxalas, s'aturà á beure al mas Perruca, y tot satisfet ho va contar al hereu Perruca, y'l Perruca á n'á mí. Oh! Y que ho va contant á tothom d'aquestos vols! Y que aquí no s'ho pensen, y's trobarán que vindrá una gentada al casament.
Y quin paper més lleig que fa, l'hermitá! Echs!
de la Marta... Que no ho veyéu que fa cuatre dias que'l pobre vell te la hermita?
Donchs jo ho diré tot, y no's fará'l casament.
Rehira de!... Sí, xerreu, y l'amo que'ns prenga la casa y las terras!
Nosaltres mudas.
Res, res; ja s'ho trobarán.
L'amo tot ho fa be, que's l'amo! Ho sentiu, rucas?
A qui dius rucas! Tu sí qu'ets ruch, tu!
La Marta!
Fora tothom d'aquí! No vull veure á ningú!
Si ja ho sabém tot, dona.
Que us en anéu, dich.
Es que nosaltres veníam...
A casa vostra! (No's mouhen.) Que us en aneu! Donchs...! (Agafant eynas, cabassos y tirántloshi tot cap al porxo.) Teniu! Tot! Tot! Aneu! Aneu!
Ay! Las monjetas! (Arreplegantlas de terra.)
Y jo també, Marta!
Ajudam, Antonia. (Per las monjetas.)
Tots! No vull ningú! Fora!
Si soch la Nuri! (Los altres ja van desapareixent.)
Tu, Nuri! Vina; fesme un petó! Te, y te. (Besant-la y plorant.) Déixam! Déixam!
Pobreta! No sé qué deu tenir! M'ha mullat la cara!
MARTA
No sé perque tinch de plorar d'aquesta manera! Tants anys que no ploro aixís!... Si jo'm pensava que ja ni'n sabía! (Se va aixugant ab pausas.) Jo havía de dir que nó, y sempre que nó, al Sebastiá; que per forsa no m'hi casarían! Are ho veig, are, lo desgraciada que soch! (Pausa.) Si no soch ningú
L'hermitá! L'hermitá!
Ay! Ay! Y quina cruixidera als ossos, Xeixa!
Y que no baixa?
No l'amohinéu al Tomás.
Veuréu: el Manelich ja tresca á horas d'are; sinó que'l minyó ha tingut d'ensinistrar al home que's queda ab el remat. Mes diguéu á la Marta que no trigará, nó, que ja pot fer tocar las campanas!
Anémhi, y veurém qué fa.
Jo devant, jo.
Jo li diré, jo.
Aquí totas! Desseguida!
Quan penso que jo l'hauré fet aquest casament tinch una mena d'alegria!...
Y tant mateix s'hi casará aqueix pastor ab la Marta, Tomás?
Qué si s'hi casará dius? Si está boig de content, l'home! Pobret! Aixó per ell es com si tornés á neixer.
Es que jo he sentit a dir qu'es un totxorrot.
Jo li haig de contar tot al Tomás.
Babau!... Qui ho diu qu'es un babau'l Manelich? Es un ángel de Deu. Tot bondat, y ab un cor! Que prou jo'l conech de quan el tenía de rabadá. Aixó sí, també te'l seu geniot, també; qu'un dia de poch no mata un home.
Y cóm es? Cóm?
Jo'm penso que deu ser més bonich!
Calla, dona, calla.
Donchs veusaquí que hi he arribat que encare no era ben be de dia, y me'l trobo encare dintre la jassa voltat dels bens y cantant, l'home. Els gossos quan m'han sentit, quins lladruchs! Jo'm penso que'l Manelich m'ha pres per una mala cosa, perque anava á agafar la escopeta. Conteu quan m'ha vist! S'ha posat á saltar com... com una daixonsas; perque n'está d'enamorat! (La Pepa y la Antonia se'n burlan.)
Pepa: y se salta si s'está enamorat? Y cóm se fa per estarho?
Aquesta m'ha fet riure! Cóm se fa, tafanerota? Se n'está, vetho aquí; que aixó no s'ensenya ni á la Doctrina, ni á estudi, ni... ni... Se n'está y prou. Si ell m'ha dit que tot el dia se'l passa enrahonant ab la Marta! (Las donas no ho entenen.) Sí, sí: per fershi. Ca! Si te una cabrota que tot lo dia la crida: «Marta, assí! Marta, allá!...» (Tots se posan á riure.) Y are sortím á fora, que está per arribar el Manelich.
Aném!
Agaféuse.
Ja puch are. (Van cap á la porta.)
Esperéuse, Tomás.
Aném, aném. (Surt.)
Surt! Depressa!
Qué hi ha?
Escolteu. Qué no hi havíau estat may per aquestas terras?
No, fill.
Ni al mas del amo, ni aquí?
Es á dir que vos no sabeu res de...
De qué? Parla clar, home.
Donchs, clar; veuréu. Que si'l Manelich es un ximple, com diuhen, no's te de casar ab la Marta; y si no ho es, menos.
Potser sí que t'hi voldrias casar tu! Mirat que ja us conech á vosaltres!
Jo? Ni que me la donessin coberta d'or á la Marta la voldria. Y mireu: busco amo per anármen, que prou n'hi he aguantat de cosas. Mes aquesta pillastrada qu'are farán aquí no la aguanto.
Digas, digas, que no m'agrada fer mals pensaments.
No ho sé si ho sabeu com va comensar aquest tripijoch. Veuréu; aném al gra. La Marta, qu'era una minyoneta, captava pel mon ab son pare... ó un que li feya de pare, que aixó may ho he vist clar. Υ'l Sebastiá... m'enteneu?, els va fer quedar als dos en aquestas terras, y al vell li va donar, perque'l portés, aquest molí.
Aixó ja ho sabía. Y ben bé que va fer el Sebastiá.
Donchs ho va fer...
Si sembla que no'm vulgueu entendre! Donchs ho va fer, vaja, perque la Marta y'l Sebastiá...
Aixó es mentida! Embusterás!
Esperéuse. Y sabeu are perque la casa?
Que't dich qu'ets un embustero! Ho sents?
Deixéume dir! Donchs la casa á fí de que la gent no enrahoni. Perque'l Sebastiá te empenyadas las hisendas y'ls remats, y'ls tribunals están per tirarshi assobre. Y ell per salvarho tot s'ha de casar ab una pubilla. Sinó que no la haurá la pubilla mentres que no's crega tothom que s'ha acabat aixó de la Marta.
Te torno á dir que aixó es mentida!
Si lo de la Marta ho sab tothom aquí!
Mala llengua! Vésten d'aquí, sinó!... (Amenassantlo.)
Donchs digueu que vos hi consentiu!
Que jo hi consento!...
Dolent! Mal esocrpit!
Sí qu'ho he dit, sí!
(Van á agafarse quan se senten erits fora.)
Ja es aquí'l Manelich!
El nuvi! El nuvi! El Manelich!
Que no surt la Marta!
El nuvi! El nuvi!
Y que sí que hi soch aquí! Y com una dayna qu'he vingut corrent! (Molt espressiva la alegría.)
Deixéumel veure! Jo'l vull veure!
Y quin corre'l bona pessa!
Marta! Marta!
Are sortirá, are.
Que gent que hi ha ai mon, Mare de Deu! Si sembla que siguem á Núria! (Tots riuhen. Ell corre á mirar per la porta de la cortina γ torna al mitj.) Vosaltres tots qué contents! Y jo també! Tírali! Sinó que si'm giro cap á montanya'm poso xup, que ploraria; que hi deixo'ls moltons y'ls gossos que m'estiman com á germans, mal m'está'l dirho! (Mitj plorant.) Ay, Tomás, sense jo'l llop!
(Ploriqueja alt. Tothom riu, y ell, al adonársen, s'axuga'ls ulls γ riu bondadós. De cop se'n va á mirar per la porta de la esquerra per si hi ha la Marta.)
Ay, que'm fa riure'l trapasser!
Au, reposa, home.
Donchs que no hi baixa per aquí'l llop, minyons?
Massa que hi vé, rehira! Ja'l veurás, ja, si Deu no t'ajuda!
(Riu la geni maliciosament, y'ls uns als altres se diuhen que dissimulin.)
Sembla que avuy nos casém tots aquí. Quin riure!
No'ls tragueu, nó; fins que surti la Marta. Oy qu'es guapa la Marta, minyons? Oy? Oy? Oy qu'es guapa?
(Ha anat d'un grupo al attre pregunlantho, ficantse pel mitj atolondradament.)
Prou! Y fresca, y... dallonsas...
Ja ho crech! (Tots han anat dihent que sí.)
Donchs mentres qu'ella's clenxina allá dintre, y's renta la cara... per mí que se la renta, per mi la cara... vos contaré á tots, vaja, cóm s'ha enjiponat aixó de que'ns aparellessin. (S'asseu á la taula.)
Conta, conta. (Altres ho diuhen ab ell.)
Digas, digas.
Jo aquí. Jo aquí.
(En Xeíxa s'estará moll temps dintre'l porxo sense que se'l vegi. En Tomás estará assegut lluny, trist.)
Vetaquí que jo cada vespre quan els bens s'ensopían y'ls gossos feyan el cap viu al entorn de la jassa, 'm ficava á la barraca, y avans de que fes cap el Sant Sunyé, vetaquí que deya dos Parenostres. L'un el deya per la animeta del pare y de la mare, que, com s'estimavan tant, ja se'l partían, y l'altre Parenostre'l deya cada cespre, sabéu? perque Nostre Senyor me trihés una... una bona muller. (Riu tothom. En Manelich se crema.) Y que no rigueu d'aixó, qu'aixó no es cosa de riure! (Cremantse més perque segueixen rihent.) Y al que torni á riure li clavo una bofetada.
Però sí jo no ho puch creure aixó. Reyna Santíssima!
Digas, digas, qu'es més bonich aixó!
Sí, sí que ho es, sí! (Rihent.) Donchs veuréu que una nit jo que dich el Parenostre pels pobrets de casa, bueno. Y jo que comenso l'altre. Y á mitj dir... tururut; dormit. Y aquella nit vaig somiar que'ls remats me fugían de dret als gorchs de Caransá; y jo, empaytantlos, que'ls hi enjego un códol; y, batúa,'l códol va anar á dintre del gorch major! Y l'aygua que comensa á bullir, bullir, y á treure una mena de fum negre... Y entremitj d'aquell fum que'm surten unas... unas cosas estranyas, ab uns ulls y uns brassos y... y una mena de faldillas que may s'acabavan; que no ho sé si eran bruixas ó si no ho eran de bruixas. Y una d'aquellas... envenzions vetaquí que's va tornar més maca!... que semblava la Mare de Deu de Rocalaygua. (Pausa, aixugantse la suhor, rihent.) Y ella que'm fa agenollar. Y com que'm va semblar que volía que li digués el Parenostre aquell de la muller, que li devía, jo que li dich. Y en acabat jo que m'adormo altre vegada. Y no ho vaig saber si ho era una bruixa ó la Mare de Deu. Sols sé que 'm va dir, tot adormintme jo, que aviat me casaría. (Tothom ho comenta.) Calléu, calléu, que no he acabat encare. Y al endemá de tot alló jo que'm veig sortir d'entre la boyra terrala á cavall de tres mulas á tres personas veritables. L'una persona era en Tomás: vos, vos malandando, que ja me las pagaréu totas! Ah batúa!
Jo, sí; y que no me'n empenedeixo.
(Ab intenció picant á terra ab el bastó.)
L'altre era l'amo,'l sinyor Sebastiá, y l'altra persona ja us ho podeu pensar qu'era la Marta. Conteu jo quina feyna á escorxar un cabrit, y á espeterrellarlo al foch, y á riure!... Y quan ja'ns el menjavam, l'amo que'm diu: «Manelich: que t'agrada ser pastor?» «Prou!», jo li faig. Y ell que'm diu: «Y que no t'agradaría ser moliner?» «Si hi hagués blat per moldre!», jo que li faig. Y ell que hi torna: «Y que no t'agradaría casarte?» «Prou y reprou;—jo que també hi torno—si hi havía dona que'm volgués, y... fos maca!» Y jo allavoras estirava la carn del cabrit ab una dalera! Y'm giro; y la Marta se n'havia anat d'aquí enllá ab vos.
Perque parlessiu tu y l'amo.
Plora! Plora! (Estranyantho.)
Be, home, per aixó no ploris.
Es que ploro d'alegría. Qué vos sembla, companys? Qu'era la Mare de Deu ó qu'era una bruixa alló d'aquell vespre?
La Mare de Deu! La Mare de Deu!
(La gent contesta dihent qu'era una bruixa γ rihent.)
Una bruixa! Una bruixa!
Encare estás que'l Sebastiá!...
El Sebastiá? Preguntéuho á n'ell, qu'are arriva.
L'amo de tot! L'amo de tot!
Si jo soch aquí, sinyor! Deixeu, que us vull besar la má!
Oh!... Es per allá dintre.
Mossen: veshi, y que surti.
(En Mossen surt á cridar á la Marta.)
Qui es aqueix home?
El majordom del amo. Volía ser capellá avans.
Manelich: tot ho teniu despatxat. Vos casaréu are, aquí á la hermita: com qu'es meva, tot está á punt. El rector ja hi será. La benedicció, y llestos.
Y jo no vos ho pagaré may, sinyor; may!
Diu que ja sortirá aviat.
Cóm aviat? (Cridantla.) Marta! Que surtis, dona! (Ab més imperi.) Marta!
Jo us voldria parlar, tots sols, Sebastiá.
No teníu espera per res. (Plorosa.)
Ja'l tens aquí al Manelich, dona.
Ja't vaig dir que quan siga l'hora estaría á punt. (Nirviosa.) Qu'es l'hora ja? Anémhi!
Donchs que no'ns dihém res jo y tu?
Jo no me'l! puch mirar á aquest home, què'm fa més fástich que'l Sebastiá mateix!
Li faig vergonya!
S'hi casa per forsa!
Marta! Que vull que li enrahonis! Que jo t'ho mano!
Deu meu!
Plora la Marta, plora!
Qué hi ha de la Marta? Qué?
Deya qu'es guapo'l teu... promés.
Y jo! Com qu'aixó es de riure!
Párlali més, Marta; párlali!
No! (Volguéntsen anar.) Ja torno desseguida jo.
Rehira de!... Qué t'he dit jo!
Qué feu! (Rihent γ alt.) Donchs γ'l vestit nou? Que no se'l posa'l nuvi?
Tens rahó, que no hi pensavam de vestir al bon mosso; al... al letxuguino, (Tothom riu burlántsen.)
Letxuguino!
Li han dit letxuguino!
(Mentrestant en Tomás parla ab molt interés ab Mossen. La Marta está de colzes á la taula amagant la cara entre las mans. En Manelich s'ha quedat de cop parat, no entenent aquellas paraulas.)
Bon mosso... Si vol dir tirar dret ab la fona, y botre com els isarts singles avall y singles amunt, y dur la Marta á coll-y-bé saltant las passeras de Riu-blanch quan las neus se fonen, oydá, sí que'n soch de bon mosso! Mes... (S'atura á escoltar.)
Letxuguino!
Mes aixó de letxuguino... (Tothom riu fori. Després de veure qu'encare riuhen se posa furiós.) Vull saber qué vol dir letxuguino! (Rialla més forta. Agafa ab rabia al Nando. Las donas xisclan.) Aquest que ho diga! (La Marta parlava al Sebastiá γ se'n deixa.)
Vol dir... no ho sé! Vol dir.-. currutaco!
Bueno, aixó sí. (Repensantse γ molt cremat altre cop.) Y qué vol dir currutaco? (Altra rialla de tothom) Currutaco, qué vol dir? (Agafa un de la gent.) Tu, que parlis! (Li fan deixar xisclant las donas. Corre darrera d'altres.) Qué vol dir currutaco!
Y's deixan pegar per aqueix poca-vergonya!
Manelich! (Dominant la gatzara imperatiu.)
Ay! Té, are m'enfadava jo!
Que en aquell cuarto tens un vestit nou pel casament, y que te'l vagis á posar desseguida.
Donchs vingueu tots, y m'ajudaréu. Y riurém forsa: que no'm vull enfadar avuy!
Veníu, que guaytarém per la finestra!
Anémhi! Anémhi! (Surten pel fons.)
Jo are us voldría parlar, Sebastiá; que convé molt.
Home!... Veuréu, Espéreume á fora, que surto.
Donchs vos hi espero. (Surt.)
Veshi, Mossen, y me l'entretens; que no sé ab qué surt are. (Lo que segueix que no ho senti ta Marta.)
Deixéulo per mí.
Ah! Fes dir al rector que desseguida qu'ells sigan á la hermita que'ls casi; y que no m'esperin.
Y vos are despatxeu al Xeixa, que ho ha xerrat tot al Tomás.
De debó li heu fet creure qu'ell se casa sabentho tot, y que hi passa?
Com t'ho dich que s'ho creu.
Llestos. (Surt depressa pel porxo.)
Marta.
Sebastiá: ja pots tirar pel cap que vulgas; jo no'm vull casar ab aquest home!
Sí, eh? Tu haurías volgut un marit... més com cal. No es aixó, tontota?
Nó... Oh, nó!
Un marit que t'enamorés cada dia, y que tu .. mírat, any nou vida nova! Y que la sap llarga la meva granoteta de pluja! Donchs que no te'n recordas que't vaig treure d'en mitj del ayguat que t'hi ofega-vas ab ton pare, Marta? (Ell l'ha volguda amoixar y ella s'ha anat apartant. En Sebastiá cambia de cop, cremantse.) Marta!... Aquí, aquí, Marta; desseguida seguida! (L'ha agafada ab rabia pel bras. Quan la te espantada fa una rialla que li fa més por encare.)
Sebastiá: no'm casis ab aquest home. Jo t'ho demano... per l'ánima...
Deixa estar als morts, dona! Y... veyám: que't fa fástich el Manelich?
Sí! Molt!... Cóm vols que t'ho diga?!
Si, eh? Donchs aixó es lo que jo vull. Y no t'ho pensas pas la alegría que'm donas! Tu't pensas que si t'agradés jo t'hi faría casar ab aquest home? Encare que'm costés la hisenda y la vida no t'hi casarías!
Verge Santíssima!'M sembla mentida que s'hagi trobat un home prou rebaixat, que, sent jo com soch, y ell sabentho,'m vulga encare'l poca-vergonya!
Pts! Es clar que se'n troban!
Jo era una criatura quan te vaig coneixer. Y no he sigut lo que he sigut per interés, que prou ho sabs tu! A mí tu no'm vas comprar, y á n'ell lo compras. A quin preu no ho sé; mes sé que'l compras.
Si no li dono res, dona! Ja está content de que'l deixi viure aquí á sopluig tota la vida. Pero tu no't donguis per entesa de res ab ell, que'l xicot fará com si no'n sapigués res de tot aixó, m'entens?...
Jo me'n aniré d'aquí avans de casarmhi!
Bo!
Nó, no me'n aniré; que'm tiraré per la resclosa; que jo'm vull morir avans de que aquest home!...
No te'n anirás, ni t'hi tirarás á la resclosa!'M sents, Marta!'M sents? (Agafantla pel bras,)
Me fas por, Sebastiá! Déixam!
Parlém clar, Marta. No t'he dit jo sempre que t'estimava á tú més que á tot lo del mon, y que t'estimaría sempre, sempre? (Riallas á dintre que repugnan á ella.) Y que no't deixaría may á tu, perque, encare que volgués, no podría deixarte? Respónme!
No ho sé! Sí, sí!
Escolta; escolta. No sabs tu de cert, ben de cert, que si no entran diners á casa las tinch totas perdudas las hisendas? No t'he dit cent vegadas que no me la darán la pubilla Sala que no's pensin que tu y jo ja no som res, Marta? Que no ho sabs que l'oncle del mas Riutort m'ha desheretat per tu, y que si are tu't casas tot s'arreglará y podré treure las hipotecas y'ls embarchs que hi ha sobre'ls masos y las terras? (Ella ab lo cap baix.) Y, mírat: si jo no't portés tanta de voluntat, si no'm tinguessis tant... teu, Marta,'t diría: vésten, no tornis més; cásat lluny, y enganya á un altre que t'estimi. Mes jo no ho vull, nó, qu'ets meva, tota meva! Y sempre, sempre serás meva, que jo no't deixo, Marta, que ni que'm mori't deixo!
Me fas mal! Apartat! (Fugint cap á la banda del Manelich.) M'has fet mal, y... m'espantas!
Por!... (Alsantse.) No ho vull que ho digas que'm tens por! Jo'l que vull es que m'obeheixis com sempre! Ho sents? Com sempre; y que m'estimis!
Sebastiá!
Mira que no'm coneixes, encare que t'ho pensas que'm coneixes!
Déixam, déixam. M'hi casaré, sí; m'hi casaré.
Si fuges d'ell y tornas! Y aixó es lo que m'agrada.
MARTA, SEBASTIÁ, MANELICH, JOSEPH, NANDO, PERRUCA, y altres homes. Després PEPA, ANTONIA, NURI y altres donas. Per últim TOMÁS y MOSSEN.
Que no's vol posar el vestit nou!
Que no's vol posar letxuguino!
No'm vull mudar, nó, que se'n riuhen! Y'm fa pena deixar la meva samarra! Ni'ls bens, quan pedrega, tant assobre meu! Apartéuse!
Donchs de cualsevol manera! Marta: la caputxa y sortiu!
Sí! Sí! ja hi vaig. Y entre nosaltres tot s'ha acabat!
S'ha acabat!... Sí, sí: aquesta nit torno!
Jo un cop casats toco la campana de la hermita!
Té, Marta, la caputxeta. (Entra Tomás.)
Oy que m'estimas are?
Míratela, Sebastiá, á la Nuri. Quan jo vaig venir era com ella.
A la hermita tothom! (Va sortint la gent.)
Nó; fins que jo us haja parlat que no's casin.
Deixéulos, que no's casarán fins que jo hi sigui. (Al Mossen.) Mossen, depressa; qu'enllesteixin depressa!
Xup! Xup! El remat! El remat! Jo á la vora de la Marta! Fora! Fora!
(Tothom ha anat sortint en confusió cridant; A la hermita! Aném á la hermita!)
SEBASTIÁ, TOMÁS y XEIXA
Au, Xeixa, á casament.
No hi vaig jo á casament.
Y aixó?
Donchs agafa'ls trastets, y á fora de casa.
Aixó sí, veyeu? Y ab molta alegría.
Y desseguida! Alsa!
Fer lo farsell; y ja voldría ser ben lluny.
Donchs qué hi ha?
Que m'han posat en unas grans confusions y en unas grans angúnias; véusho aquí. Y jo voldría dirvosho, y no sé cóm ferho, Sebastiá.
Be, rumiéusho y ja m'ho diréu un altre dia.
Que m'han dit, y perdoneu si peco, que vos havíau sigut per la Marta... aixís, cóm ho diré, com... com un festejador dolent, y que are enganyavau tots dos al pobre Manelich qu'es un bon minyó. Y com que jo d'aquest casament he vingut á ser com lo pare y padrí, us vinch á preguntar, Sebastiá, y no us ofengueu, fill, qué hi ha de tot aquest bum bum?
Qué voléu que hi hagi? Res, home.
Me voleu creure? No digueu res. Com que soch l'amo, á molts la enveja'ls rosega. Y qui ho paga ho paga.
(Ha tornat en Xeixa ah un farsell de roba y una manta. Recull alguna altra cosa de la escena.)
Ho sents tu, mala llengua?
Jo ja m'he descarregat la conciencia. Are vosaltres.
Si no'n podía ser d'altre que tu! Lo qu'has de fer es acabar ab aquest farsell, y que may més te vegi devant.
Malagrahit! Després que't tenen tants anys aquí...
No m'ho diguéu malagrahit, Tomás, que no saéu ab qui tracteu.
Au, fora d'aquí! Sinó d'un revés te giro la cara!
Peguéume! Au!
Y gosarías? Contra'l teu amo?
Ja no m'ho es l'amo: ni may que m'ho hagués sigut.
Lladre á mí! Rehira!... (Deixant lo farsell y la manta.) Teníu, donchs! Y are no me'n aniré sense dirho tot al Tomás, y al devant vostre, per confondreus! (En Tomás el vol fer callar y conté al Sebastiá) Donchs sí que ho diré, sí; que encarec'l sou l'amistansat de la Marta; que hi entreu aquí de nit y d'amagat per la porta del corral, que passeu pel corredor de dalt y per darrera d'aquella cortina; que jo ho he vist, jo!
Deixéume! (Al Tomás.)
Y jo us ho juro qu'aixó es cert, y sinó que Deu me condempni. Y que ho juri ell si jo dich mentida. Veyám, veyám: no ho jura!
Y que tant de juraments! Anémsen, Tomás, y deixemlo.
Ja'l sentiu. Ja'n tinch prou jo.
Verge dels Angels!
SEBASTIÁ, XEIXA, TOMÁS y MOSSEN
Donchs qué fa l'hermitá? La vostra dona ha tingut d'encendre'ls ciris!
Que d'aquí no surti'l Tomás; de cap de las maneras!
Qu'es cas!
(Surt Sebastiá. En Xeixa te't farsell al coll y riu sarcástich.)
Nó, nó; que no's casin!
Qué diheu? Ahont voleu anar are?
A privarho! A privarho!
Tomás; depressa! Y cridéu pel camí; depressa!
Y deixéulo estar vos al avi!
Nó, nó, que me'n hi vaig; que van á fer desgraciat á un pobre xicot!
Que nó, us dich!
Apartéuvos. Aneu!
He fet tot quant he pogut. Y are me'n rento las mans. (Alt.) Avi Tomás, ja no hi ha remey!
Are, fill, no'n diguém res al Manelich. Ja está aixó. Y are que Deu hi fassi més que nosaltres.
Adeussiau, Tomás. Sols me'n empenedeixo d'haver callat tant temps.
Adeu! Al cap d'avall ets un bon home! Abrássam. Y mirat, d'aixó d'havertho callat. . conféssaten.
Adeussiau, que ja venen. (Surt rápit.)
Quina vergonya, Deu meu, quina vergonya! Jo no'ls vull veure! Jo no'ls vull venre! (Surt.)
(La remor de la gent que toma del casament te d'anar creixent. Se sent tocar alegrement la campana y crits de viscan els nuvis.)
Alsa minyons, s'ha acabat la festa! Tothom á casa!
(Els convidats, sense entrar á la escena, desapareixen, perdentse'ls crits d'alegría poch á poch.)
MARTA,MANELICH y MOSSEN, que se'n va.
Cabras assí! Cabras allá!
Y are tanqueu vosaltres: y bona nit y bona hora.
Cabras assí! Cabras allá! (Mirant cap á la Marta.) Si are tingués la fona!... un códol al mitj, y borrombóm! l'eseampall! (Pels de fora.) Cabras assí (Cridant cada vegada més fort.) Cabras allá! (De cop.) Marta!
(La Marta s'ha assegut vora ta taula ab el cap baix.)
Qué hi ha? Qué?
Han dit que tanquéssim. Tanco eh, Marta?
Tanca. (Apart.) Sí, sí; tot s'ha acabat. Tot, tot!
Tururut! Llestos! Ay, déíxam seure, que m'han cruixit aquestos! Val més una tronada dels Tretze-vents que aquest soroll dels dimonis. Veurás... no estich be assegut á la cadira! A terra, á terra, com assobre'l gleber. (S'asseu á terra rihent.) Aixís un hom reposa! (La Marta segueix sense escoltarlo.) Qué fa aquella?.,. Xup! Marta! Bonica! (Com si cridés una cabra.) Qué fas Marta? Marta!
Qué?
Qu'es fréstega aquesta! Mirat jo! (Ensenyantli hont seu.) Allá dalt no'n tením de cadiras, ni ganas! (Bufa á terra y ho escombra ab la mà.) Té; més net qu'una patena. Seu aquí; ápala, dona! Xup!
Nó! Que nó!
Ha dit que no! Uix! (Riu y s'aixeca. Apart) Pobreta!
Ay Deu meu! Y que trigará á ferse de día!
Donchs si'm fas aquest posat no't dich una cosa. Ja no me'n recordava!... Ab l'alegría un hom se torna més burro! (Buscant en las butxacas y en la pitrera. Apart.) Veurás! Ja veurás jo ara!... Aquí! (Trayent un mocador lligat pels caps.) Ja pesan, ja! Calla, calla; aixó á !a impensada. (S'acosta á la Marta de puntetas. Riu baixet.) Je, je, je! (La toca ab un dit á la esquena ó al cap escarnint un aucell. Alt.) Cucut!
Ah! M'has espantat! Ves! Aixó feu allá dalt?
Ab quí allá dalt? Si estava tot sol! (Riu carinyós. Mentrestant ha desfet els nusos del mocador. Desfets ja, se posa'ls diners tots en una má.) Volsme donar la má? (Pausa. Ella no'n facas.) Tu!
Nó. Y lo que jo vull es que are mateix!...
Esperat! (Ella s'atura.) Mal geniot! No me la donguis la má: bueno. (Estén el mocador buyt devant d'ella á terra.) Mírat: veus aixó? Es una pesseta. (La tira al mocador.) Donchs va ser la primera que he guanyat en ma vida. No la he volguda gastar may, perque fes cría: y mirat, mirat si n'ha fet de cria: Te: totas! (Buydant al mocador las monedas de plata y calderilla que tenia en una má y contra'l pit sostingudas. Rihent conmogut.) Allá dalt quan las contava feyan un altre soroll. Are'l fan més alegre. Deu ser perque tu hi ets! Ah! Mirat! (Buscant entre'ls diners del mocador.) Mirat aquest duro. Encara te sanch: es sanch meva tota. Me'l va regalar un dia l'amo;'l sinyor Sebastiá: que Deu li pagui (La Marta escolta are.) Te, tócal, tócal!
Nó! Que nó!
(Al veure Manelich qu'ella no'l vol tocar, el besa y'l tira al mocador.)
Bueno... donchs jo'l beso. (Ressentit. Apart.) Se deu pensar que no es res aixó! (Cremat. Alt.) Donchs sápigas que sí qu'es molt aixó! Que... cada nit venía'l llop al remat, y cada matí hi havía un gos pernas enlayre y faltava una ovella ó un moltó... que alló'm dempnava! (S'ha anat calmant.) Y aixó durá... qui sap lo...'l que durá. Fins que una vetlla'm poso al aguayt darrera d'un recater vora l'escorranch seguit pel llop quan venía. (Ella s'hi va interessant.) Donchs... afigurat jo aquella nit quinas orellas! Ei Carro anava passant, passant allá al cel. Y ja eran las dotze, y ja era la una. Y escolto, escolto... Els esquellins, l'aygua de la neu fosa que s'escorría, l'ayret de la matinada, y'l Carro allunyantse, allunyantse... Quan de cop sento fressa y trepitj, y, fent un bot com un diable, 'l llop me passa per sobre flayrant fort, que la vaig sentir al coll la seva bufera, y'ls cabells se'm posaren de punta, y aquí dintre uns cops més forts que m'ofegavan!... Totduna, á la jassa quins udols y lladruchs y belar esgarrifós de las ovellas. Y jo quina rábia á mí mateix per no haverlo embestit al lloparro! Y no sé cóm va ser, que'm planto al mitj del camí per ahont havia de passar el lloparro... Y al entornársen la bestiassa ab la ovella al morro, s'entrebanca ab mí, y jo ab ell, y m'hi abrahono, y li clavo tota aquesta fulla endintre. Y ell corrent ó rodolant rostos avall, y jo ab ell; arrapats l'un al altre; mossegantlo jo á n'ell y ell á mi, y udolant els dos, més qu'ell jo cent vegadas, com duas feras salvatjinas. (La Marta l'escolta ab interés creixent, passant ell de la feresa al entendriment. Pausa.) Y... á l'endemá'm desperto, ó vaig tornar á viure, que no ho sé encare, al fons d'un torrent, entre pastors que'm socorrían y al mitj de la ovella morta y del llop mort també, que á aquestos sí que no'ls van retornar á la vida. A mí'm dugueren á la jassa, y ab oli de neu y de llargandaix me xoparen las mossegadas y'ls trenchs, que per tot n'hi tenia. Y quan ja estava mitj curat, un dia vetaqui que puja'l sinyor Sebastiá y'm dona un duro, Y jo ab l'ánsia de besarli la má'm vaig tornar á obrir la ferida. (Per la má seva.) Y li vaig embrutar de sanch la má d'ell y la moneda. Y'l sinyor Sebastiá'm va dír: «Per cada llop que matis t'hi va un duro.» Y, batúa, per are no n'he mort cap altre!
Manelich... Veurás. (Conmoguda.) Ja la nit es avansada, y... Acabém. (Ab molla pena.)
Donchs pren tot aixó: prenho. Son vint y tres duros: guárdals. (Recullint ell el mocador.)
Nó... nó.. Son teus: guárdals al... teu cuarto... (Senyalant el cuarto de la dreta. Apart.) Deu meu, si sembla un altre aquest home!
Al... meu cuarto? Al nostre: allá.
Que aquest es el meu cuarto, y que allá hi ha'l teu? Qué ho has dit aixó tú?
Sí! Y no'n tens prou d'havermho fet dir, que encare vols que hi torni? Com si tu ja no ho sabessis! (Plorosa y cremada.) Mal home! Y prou que's veya que ho eras! Y are ho ets més, atormentantme, un mal home!
Qué jo ho sabía? Y qué sabía jo? Qué, Marta? Esplícat. Que jo soch un mal home? Tú ho has dit! Y per qué ho soch are un mal home? Jo vull saberho, Marta, perque m'has dit aquestas cosas! (Rabiós y apenat.)
Perque á tu... ja t'ho van dir avans.
El qué? El qué'm van dir? Enrahona!
Ah, nó! Aixó no ho diré may jo; mal me matessin! Mes tu, tu vas consentirho.
En que fossis la meva dona. Y sí, Marta. En que jo t'estimaría més que á tot lo del mon; més que al pare y á la mare, més; y en que't faría ditxosa!
Nó... Nó!...
Ay Deu meu, que m'han enganyat á mí y han enganyat á aquest pobre home!...
Marta! Qué hi ha, Marta?
Que are soch jo la que'm penso que somío!
Mes tu has dit cosas que jo no las puch entendre y que'm fan mal aquí dintre!
Nó, nó, jo no t'he dit res. Sinó qu'estich aquesta nit com si fos boja. Que no sé'l que han fet ab mí. Perque tu... Manelich...
El qué han fet ab tu?... El qué! Digas, digas!
(De prompte's veu passar un llum per darrera de la cortina que dona al interior de la casa.)
El... Sebastiá! Oh! (Ab horror.)
Un llum, Marta! Que no estém sols aquí?
No hi ha ningú! No es veritat.
Algú qu'ha entrat, Marta!
No't dich que nó! (Desapareix el llum.) Ara l'han apagat el llum.
Ves si hi hauria un llum encés! A tu que t'ho haurá semblat!
No dius que ja hi era? Si l'he vist jo! Y tu també l'has vist.
Jo no he vist res. Tu ho deyas.
Que tu no has vist un llum? (Quedant confós.)
Nó, nó.
Que tu no l'has vist? Y donchs... jo no he vist una claror que anava... (Baixet, confós y tristíssim.)
Si tampoch tu l'has vista!
No? (Queda mirantse á la Marta fixament.)
Gosar á venir avuy! El malas entranyas. Aixó es temptar á Deu.
Que no l'he vist el llum? Que jo no l'he vist?
Sí, sí: no m'ho tornis á dir... Jo allá dintre. Sinó que no hi aniré encare á dormir al meu... allá dintre. (Se deixa anar á terra, ajeyentse poch a poch.)
Tinch de pensar jo. Perque'l Sebastiá es... (Baixet y ab pena) es un brétol. Y, ay Deu meu, que sempre ho ha sigut un brétol, el lladre! Se deu pensar aquest... (Ab pena) pobre que no'l sento!
(En Manelich, sempre ajegut á terra, s'ha anat acostant fins á alguna distancia d'ella.)
Aquí, apropet d'ella. No com el seu marit, nó; com si estés sol allá dalt á la jassa de las Punxalas. (Baixet.) Are á dir el Parenostre pels de casa. Aquell per la muller ja ηο'l puch resar, que ja'n tinch, ja, de muller. (Resant.) Parenostre que estau en el cel santificat sia'l vostre sant...
Ah, quin cástich el meu!
Tot dorm á la jassa; y'l llop no vindrá, no vindrá... no vin...