Prometheu Encadenat (1898) - Escena V
ESCENA V
Prometheu i chor de Nymphes
Te planyo, Prometheu, per ta fortuna:
el plor mulla mes galtes a fonts vives,
que Jove ab els mals teus calamitosos
més rigorosa mostra sa soperbia
de lo que ls déus primers mai la mostraren.
Ploren ja los teus mals totes les terres,
ta dignitat i ton preclar llinatge
també ls plora tot-hom, i aquells que viuen
aprop de l'Asia, ab greus gemecs se dolen
de ta dissort i ta punyent miseria.
Els habitants de Colquida, les verges
amazones, valentes en la lluita,
l'estol de Scythes i els guerrers d'Arabia,
els d'enllà la Meotica llacuna,
i els bregadors que en un castell de roques.
prop del Caucas les llances ja brandejen;
tots ploren ja per tu. No més un altre
vegí com tu, infeliç, i aqueix fou Atles.
Era l déu dels Titans, aquell que porta
damunt de ses espatlles gegantines
el pol feixuc del firmament. Ressona
ab sos gemecs l'onada bramadora,
el negre Avenc rugeix dessota terra,
i fins dels rius les belles fonts sagrades
ploren per tu i per ta crudel desditxa.
No us penseu sia enuig el meu silenci:
és que un trist pensament mon cor rosega
al veure-m afligit. Qui és que donava
als déus també thresors? No vull parlar-ne:
ja us ho he dit prou. Ara escolteu, vos prego,
quins mals un dia als homes embrutien
i com jo ls hi donguí ls fruits del ingeni.
No ho contaré pera rependre als homes,
sinó per explicar com els estimo.
Mirava l'home i res hi veia; oïa
i no escoltava res, com les fantasmes
que s forgen entre somnis; anys i segles
ho confonia tot sense cap ordre.
No s coneixien cases de rajola
ni l'art de construir, i en les cavernes,
a tall de les formigues industrioses,
els homens, sense llum, tristos vivien.
No coneixien ab senyals quan era
primavera ni hivern, ni quan envia
sos fruits madurs la tardor molla. Sempre
ignorants d'un a l'altre temps passaven,
i jo ls ho vaig mostrar per les estrelles
que vénen i sen van. I a més vaig dar-los
les lletres per llegir que encara s'usen.
Jo memoria ls donguí, mare del geni[1];
jo vaig junyî ls parells al jou i arada
perquè ab llur cos potent fossin per l'home
ajuda en el treball, i enfront dels carros
posí l cavall lleuger que l fre rosega
i que l ric potentat rumbeja altivol.
No més que jo vaig inventar les veles
que volen per la mar i són les ales
del mariner ditxós. I ab tantes manyes
que per profit dels homes jo vaig treure,
no n trobo cap per deslliurar-me, miser,
de la dissort terrible que ara m volta!
Calamitat odiosa tu sofreixes
i el teu cervell ja mig perdut vacila,
com un metge ignorant que s desespera
malalt al veure-s, i no sap les herbes
que l'hagin de curar.
Si vols, escolta
tot lo demés, i admiraras encara
quines arts tant precioses i tant utils
vaig inventar. Fou d'elles la primera
els remeis pera ls mals, puix no hi havia,
al caure algú malalt, cap menjâ i beure
ni cap ungüent[2] que estimulés les forces
i mancats de remeis se decandien,
fins que jo les mixtures els mostrava
pera lluitar ab tots els mals que ls vénen.
Després, diverses lleis jo decretava
per l'art d'endevinar coses futures;
vaig dicernî l que volen dir los somnis
i la v'ritat que enclouen. Les paraules
mysterioses o estranyes dels mateixos
ab sentit practic prompte ls aclaria.
Vaig definî l volar de les aucelles
d'ungles corbades, les que són de mena
per portar bona o mala sort, com viuen,
com s'aparellen i com s'han de peixer.
Jo mostrava l color de les entranyes
d'aquelles aus que ls déus miren propicis.
La fel, la melça i l greix que l'entremena
cobreix per tot arreu, com deu cremar-se
pel llarg del llom, pera portar fortuna.
Fins les senyals del foc, abans dubtoses,
vaig revelar també, i a més d'aquestes
ensenyances tant utils, descobria,
dessota terra, l'or, l'argent i el bronzo
i el ferro ensemps, pera ajudar als homes.
Qui hi hagué abans que jo que fes aquestos
descobriments al món? Ningú: mentida
dirà qui aquest honor vulla usurpar-me.
En un mot ho dic tot: els mortals tenen
totes les arts de Prometheu rebudes.
Més no vulgues per ço ajudar als homes
més de lo que convé, de tu recorda-t:
vindrà aquell dia, Prometheu, no ho dubtis,
en que lliure t veuras, més gran que Jove.
No perquè tal mercè m faci la Parca
voldria que així fos (que l fat no s mudi),
sinó pera fugir d'eixes cadenes
i d'aquestes miseries infinides;
sempre l'enginy haurà d'esser més debil
que la necessitat.
Però an aquesta
qui la governa?
Les triformes Parques
i les Erinnyes.
Jove és molt més debil
que totes elles?
Mai podrà fugir-ne
de la fatal necessitat. Què ns conta
el fat de Jove; que per sempre regni?
No ho vulguis pas saber, ni m'ho demanis.
Potser quelcom sagrat, que no vols dir-nos,
tu saps i calles?
Ja ho sabras un dia.
Sols te diré que no s pot dir per ara
i es deu callar del tot. Si l secret guardo,
fugiré del afront d'aquestos ferros.
Tant-de-bo que mai Jove a mos desitjos
lo seu poder oposi! Ni que deixi
sense ofendre-ls jamai en cap paraula
d'anar a veure ls déus en els copiosos
corrents de l'Occeà, mon déu i pare.
Hermós i grat és viure d'esperances
quan veu el pensament ple d'alegria
davant seu una vida de ventures!
Però al veure-t a tu, ab dissort tant fera,
entre mals infinits[3], com m'estremeixo!
No has respectat a Jove, et fies massa
de tu mateix, i estimes massa als homes.
I digues, ara: quins socors esperes?
De què t valdran tols els mortals? No mires
ai! la feblesa del humà llinatge,
tant orba[4] que s'assembla a la dels somnis?
de Jove ls manaments. Al contemplar-te en ta dissort, oh Prometheu, remembro això i molt més. A mon orella arriben les notes del teu cant de noviances, mig perdudes avui, que jo t cantava voreta l riu i de ton llit de noces, quan, en temps de mon pare, esposa teva, a Hessiona vares fer ple d'alegria.
(Surt Io, filla d'Inacho.)