Prometheu Encadenat (1898) - Escena VI
ESCENA VI
Prometheu, Chor de Nymphes i Io
A quina terra sóc? De quin llinatge
és aquest home pres entre cadenes,
com si estés hivernant sobre una roca?
De quin pecat estas pagant la culpa?
En quin indret del món sóc ara, digues?
Un altre colp ja l'agulló me fibla,
lassa de mi; só imatge d'aquell Argos
fill de la terra, i ara ab ulls plorosos
m'esglaio al veure aquell pastor que m mira.
Ab mirar de traidor veig que s'acosta
(i mort i tot li colga els ulls la terra)
i em segueix a mi trista i la que vagi
sempre ab ell de la mar per les arenes.
Ab son fiaviol tancat ab cera, entona
un cantic sopidor; ai! malhaurada,
fins a aquest lloc me van portar mes culpes!
Per què, digues, per què, fill de Saturne,
per quin pecat entre dissorts tant tristes
així m lligares i ab esglai que gela
a una pobra séns esma martyritzes?
Tira-m al foc, colga-m en terra, o dóna-m
als monstres de la mar, però no oblidis
oh rei, aquestos vots, perquè ja massa
les dissorts han entrat dintre mon ànima
i no sé com sortir de tantes penes.
No sentíreu la veu d'aquella verge
que porta l corn de l'abundor?
La sento.
Com no escoltar de Inacho a la filla?
La que de Jove l pit d'amor inflama
i ara errant pel món, Juno gelosa
la fa patir per força.
Tu m coneixes?
Conta-m qui ets, que a mi tant trista pobra
nomenes per mon nom, i la ferida
que tot un déu m'ha fet, tant bé assenyales,
i m fa cremar-me viva, com si a l'hora
aquí m'estessin tormentant les Furies.
Atuida i retuda, de les conques
vinguí llunyanes, per les males ires
de Juno desterrada; quants hi hauria
que sostenir poguessin ço que ara
jo tinc de resistir? Però, tu, conta
què m resta de patir, quin art o bàlsem
hi ha per mos dolors, que bé ho coneixes;
parla a una verge errant, que ara t'escolta.
Tot t'ho diré tal com desitges, clares
mes paraules seran, no vull enigmes,
ja que entre amics sempre hi estan de massa.
Sóc; Prometheu, que donà foc als homes.
Tu ets aquell que als mortals salvar volia?
Perquè pateixes tant?
Ara començo,
i tot just de plorâ he deixat mes penes.
No m vols fer la mercè que ara t demano?
Lo que vulguis demana: et vull complaure.
Diga-m qui t'ha lligat a aquesta roca?
Foren mans de Vulcà i decret de Jove.
De quin delicte pagues tu la pena?
No més puc indicar-t'ho.
També diga-m
quan deixaré d'anar errant, i mostra-m
quin serà l darrer jorn de mes miseries.
Més bo t serà ignorar-ho que saber-ho.
Tot lo que dec sofrî al menys no m'amaguis.
L'ofici de sofrî és poc envejable.
Per què t detens? Per què no parles, digues?
No és que m facis enveja: no voldria
fer-te sofrir i trastornar-te.
Et prego
no pensis més en mi: si encar m'agrada
sentir-ho tot.
Perquè tu ho vols, vull dir-t'ho.
No li diguis encar: fes que jo pugui
tindre l plaer de sabê abans les penes
que passa aquest; després que ses desditxes
haguem sabut, tu li diras les altres.
És, Io, dever teu cumplî eix ofici:
elles són les germanes del teu pare,
i el planyer i plorar una fortuna,
quan un vol fer plorar als que l'escolten,
ja és prou raó per fê esperar.
Oïu-me.
No sé com dec complaure-us, però clares
mes paraules seran, sabreu la feta
que desitgeu saber, per més que trista
és pera mi eixa historia dolorosa
en la que un déu l'enteniment me torba
i emmusteeix la flor de ma hermosura.
Quan en ma cambra retirada m veia,
unes visions de nit molt perfidioses
ab paraules dolcetes me temptaven,
i em deien: — Oh cent colps ditxosa nina!
Per què t consum virginitat esteril,
ja que t'espera l més sublim connubi?
Jove, d'amors ferit, per tu s'abrasa,
i vol gaudir ab tu; no li menyspreis
son tàlem divinal, i al fons de Lerna
vés-ten ab ell a un prat de flors i herbatge
on els desigs de Jove complerts sien.
Totes les nits això mateix somniava,
trista de mi! fins que una nit al pare
vaig contar les visions d'aquestos somnis.
Ell va enviar missatges a Dodona
i de Pithia també al famós oracle,
per preguntar als déus lo que volien
i què ns calia fer pera complaure-ls.
Els missatgers tornaren, cap resposta
portaren ben igual: era velada
la voluntat dels déus, i sols el dubte
varem treure en clar dels vaticinis.
Després parlà més clar el diví oracle:
manà a mon pare que m tragués de casa
i també de ma patria, i errant, sola,
de cap de cap del món anés perduda;
i si no ho fes així, que un llamp cauria
baixat del cel per mans del mateix Jove,
que perdria d'un colp l'humà llinatge.
I el meu pare, ab aquestes profecies,
per força convençut, també per força
a mi m va treure de ma llar volguda.
Així Jove ho volgué: és déu i mana.
Mon rostre i pensaments sem transformaren,
m'eixiren banyes, com pots veure, i sempre
agullonada per la fibladura
d'un tàbec verinós; saltant, mig folla,
aní fins a les ribes de Cenchrea
i als colls de Lerna. Allí un bover morava
que s deia Argos, de mal cor i entranyes,
que mes petjades sempre arreu seguia;
un mal fat imprevist privà-l de sobte,
davant meu, de la vida; jo, mig folla,
per l'açot d'un déu vil fuetejada,
encara vaig errant de terra en terra.
Això és el que hi ha hagut; si saps encara
akres mals i dissorts, conta-mels, prego,
mogut a compassió: ab falses paraules
no vulguis consolar-me, que avorreixo
més que un mal lleig[1] parlâ ab llagoteria.
No parlis, no, pels déus, no parlis, calla!
Ai, calla, Prometheu! Jamai hauria
pensat que això vindria a mes orelles,
perquè ab calamitats tant horroroses
per veure i escoltar, i encar més tristes
pera sofrir ensemps, l'ànima meva
se commou esglaiada i m'estremeixo
veient la sort fatal d'Io.
T'esglaies
abans de sentir res? Lo que hi ha escolta.
Parla i ensenya-m. Sempre als que pateixen
els fa plaer saber les desventures
que ls han d'esdevenir, ans de que vinguin.
Primê heu sentit an ella que contava
sa dissort trista: jo us sabré complaure
de bon grat, explicant lo que li resta
encara per sofrir de part de Juno.
Escolta-m, filla d'Inacho, i recorda
bé mes paraules, per saber quin terme
ha de tenir el teu fatal romiatge.
Abans que tot, demà a punta de dia
vés-ten d'aquí, i per camps que ningú llaura
atravessa corrent. El pastor Scytha,
que viu entre barraques ben cobertes
i en carro volador els dards enjega,
trobaras aviat: no t'hi deturis.
Vés-ten a peu vora ls esculls que baten
les ones de la mar; d'allí a l'esquerra
els Calybes hi viuen, els que forgen
mellor el ferro; guarda-ten, no hi vagis,
que no ls plau hostatjâ i són durs d'entranyes.
Arribaras a un riu que s'anomena
ab raó l riu Soperb, perquè és difícil
que ningú l passi al gual, ans de que t trobis
del Caucas a la cima, la més alta
de totes les montanyes, d'on rodola
en torrent bullidor, cascata immensa.
Ja seras prop del cel: llavors devalla
cap a mig jorn, i en terra d'Amazones,
dels homes enemigues, has de veure-t.
Les trobaras que habiten devegades,
a prop del Thermodont, l'aspre Themyscra
on s'aixeca l'escull de Salmydessia
vora la mar, gran enemic dels nàuxers,
i madrastra de naus. Les Amazones
el camí t mostraran de bona gana,
i l'ithsme de les boques de Cimmeria
passaras endavant, deixant-lo enrera,
i ab coratge t convé arribâ a la gola
de la llacuna immensa de Meotis.
Tots els mortals recordaran un dia
el teu pas per allí, i el nom del Bosfor
tu l donaras a aquelles mars. La terra
d'Europa abandonant, vés-ten al Asia[2].
Després d'això, el pare dels déus ha d'esser
tant crudel com abans? És déu i estima
a Io, que és mortal: per ço la porta
errant pel món sense pietat ni entranyes.
Ai, filla! has assolit amant terrible,
ja que tots aquests mals de tes miseries
no n són encara ni l començ ni exordi.
Ai, lasseta de mi!
Plora i sospira.
Més ploraras quan el demés coneguis!
Que vols contar-li més dissorts encara?
Li contaré del mar furient la horrible
calamitat darrera.
Què n trec ara
de viure així? I quant mellor no m fóra
deslliurar-me d'un colp de eixes miseries,
tirar-me daltabaix d'aquest abisme
i estrellar-me en les roques? Prefereixo
morir d'un colp, que tots els jorns que m resten
viure planyent ma trista desventura.
Així, doncs, mos treballs t'esglaiarien?
La sort fatal no m permet, ai! que mori,
i la mort fóra l bàlsem de mes penes.
Mos treballs no tindran terme fins l'hora
que Jove, destronat, perdi l reialme.
I és que l reialme perdrà un jorn?
Ditxosa,
si vegessis això, crec que series.
I per què no, si tant ell m'atormenta?
Doncs serà aixís, i vull que ara ho coneguis.
Qui és que li ha de pendre l reial sceptre?
Ell el perdrà per sa imprudencia totxa[3].
Explica-t com, si no t sap greu.
Un dia
sens casarà, i li portarà desgracia.
Ab divina o mortal? Si pots, explica-t.
Això que vols, no s pot dir pas.
Sa esposa
serà la que l destroni?
Serà que ella
parirà un fill més excellent que l pare.
I no tindrà esperances de fugir-ne
d'eixa dissort?
Oh, no, de cap manera!
fins que m deslliuri jo d'eixes cadenes.
I qui t deslliurarà, si no ho vol Jove?
Un dels teus descendents: aixís ho explica
la sort fatal.
Què dius? D'eixes cadenes
un de mos fills t'ha d'arrencâ?
El que sia
tercer del teu llinatge, quan passades
ja dèu generacions, en terra dormis.
Que m matin si l'entenc eix vaticini.
No vulguis saber més de tes miseries.
No m privis del plaer d'endevinar-les.
Tinc dos histories per contar-te: tria.
Per deixar-me triar, de qui són mostra-m.
T'ho diré: pots triâ, o saber que t resta
per sofrir, o saber qui ha de salvar-me.
Conta l'una per ella, per mi l'altra;
no menyspreis mos precs: an ella conta
fins a quan té d'anar pel món perduda,
i a mi, que ho vull saber, qui ha de salvar-te.
Puix que ho voleu, començaré desd'ara,
i us ho contaré tot: a tu, donzella,
la fi dels teus romiatges, perquè pugues
fixar-la eternalment en ta memoria.
Quan passaras un riu gran, que separa
nostres dos continents, allí on la flama
del sol-ixent per uns camins.....[4],
fins que arribis als camps de les Gorgones
de Cisthenia, on les Phorcides habiten,
donzelles, de molts anys, que no més tenen
totes tres una dent, cara de cigne
i un ull per totes tres[5]: ni sol ni lluna
jamai han vist. Allí ses tres germanes
les Gorgones, ab serps per cabellera,
a prop d'elles s'estan; són enemigues
dels homes, i volant per aquells boscos
no viurà cap mortal que un colp les vegi.
Guarda-t bé d'aquell lloc; més tén-te compte
ab un altre pitjor que ara vull dir-te.
Fuig de l'estol de goços que no lladren,
d'agudes boques[6]; sí, fuig de les Grypes
i de l'exercit borni d'Arimaspos
que cavalquen altius prop de les vores
d'aquell riu de Plutó que l'or envia.
No hi vagis, no; després a una remota
terra dels negres, que és del sol fontana
vora l riu Ethiop, cerca depressa
els monts de Byblos on el Nil devalla,
el Nil sagrat que ab l'aigua duu la vida.
I eix riu te portarà a una conca verge
de tres cimals, on trobaras morada
per tu i per als teus fills. Si alguna cosa
d'eixos mots no has entès, pots demanar-me
que t'ho digui més clar, puix per desditxa
me sobra temps pera complaure-t.
Digues
si t deixes res del que pertany an ella
i a ses tristes dissorts; si res te manca,
conta-ns ara a nosaltres lo que suara
te varem demanar i ens prometies.
Ja ho tinc dit tot lo que dec dir an ella.
Més ara perquè puga saber parlo
ab tota veritat, vull que m'escolti
com li diré lo que ha sofert fins ara.
No n vull dir cap jo de paraula inutil.
Començaré desde que errant vas corre.
Després que als camps de Dòdona vas vindre
i als conreus de Molossia, ont hi ha de Jove
l'oracle i throno i la fatal alzina,
aon te varen dir, sense cap dubte,
que de Jove l'esposa havies d'esser;
tu, cor-presa d'esglai, per mar fugires
al golf de Rhea, desde on vas perduda.
Temps a venî aquell troç de mar, Iónic
se dirà en record teu, com a preclara
memoria de tos fets i romiatges.
Això és el testimoni de que surten
mes paraules del cor, i que coneixo
molt més de lo que sembla tes desditxes.
Ara diré l demés: per tots dos parlo,
i tornem an allí d'on m'allunyava.
Hi ha una ciutat remota, al cor d'Egypte,
que Canops s'anomena: és a les portes
del mateix Nil, sobre un turó d'arena.
Allí t tornarà l seny el mateix Jove
estrenyent-te la mà, i tot just tocant-te[7],
i del connubi d'aquest déu, un dia
daras a llum a Epapho, que ab gloria
tantes terres tindrà com les que rega
lo Nil fecond ab sa corrent undosa.
Després de cinc generacions, cinquanta
filles tindrà que tornaran a Argos,
no de bon grat, sols per fugir les noces
de llurs cosins carnals, que ab hardidesa,
a faisó d'esparvers que un vol encalcen
de colometes blanques, voldran fer-la
eixa nefanda boda; més llurs cossos
els déus malehiran: terra Pelasga
a tots els colgarà, vençuts un dia
per les dònes mateixes que volgueren.
Quan dormen ells de nit, ab una espasa
de doble tall, a cada espòs l'esposa
banyarà en rius de sang. Aquesta Venus
hi haurà pels enemics de mon llinatge!
Però l'amor ha d'amansir-ne una
pera que salvi al seu espòs; depressa
un se n'ha de triar; dir-se poruga menos por li farà que sanguinaria. En Argos parirà un preclar llinatge de reis il·lustres (fóra llarg de dir-ho), i per fi d'eixos reis haurà de naixer un estol coratjós de sagetaires que a mi m deslliurarà d'eixes cadenes. Tot això m'ho contà ma mare Themis ja fa molt temps; aon va ser, crec que ara ni t convé molt ni n trauras res que ho diga
Trista de mi! Ja m sento una altra volta la follia en la ment, i encara m fibla l'agulló malhaurat que séns foc crema. El cor esporuguit mon pit fueteja, roden mos ulls sense concert, trontollen mos peus i cos, la rabia ja m'exalta, la llengua al paladar sento que s lliga, i ma veu ab angoixa surt perduda, batent l'aire entre onades de tristesa. (Sen va Io.)
- ↑ En aquest lloc podem ben dir que la concisió catalana rivalisa, i potser venç, a la grega. ¿No és més expressiu el mal lleig que l νόσημα αἴσχιστον?
- ↑ Aquest vers: Λιποῦσα δ᾿ Εὐρώπης πέδον—ἤπειρον ἥξεις ᾿Ασιάδ᾽... creiem que és el primer testimoni authentic que guarda l món de la divisió de fronteres entre Europa i Asia.
- ↑ κενοφρόνων, diu l'original
- ↑ En l'original manca la paraula, que suposem seria un imperatiu.
- ↑ Deixem al lector el treball d'entendre semblant monstruositat.
- ↑ ὀξυστόμους.
- ↑ L' επαφων original enclou tota la malicia i tot lo desenllaç d'eixa tragedia, i dóna l nom a Epapho, fill d'Io i Jupiter.