Prometheu Encadenat (1898) - Escena IV
| Sou al capítol «Escena IV» | |||||
| Prometheu Encadenat (1898) | |||||
|
Escena III | Escena V | 
| ||
ESCENA IV
Prometheu, chor de Nymphes i l'Occeá
Després d'un llarg camí, te vinc a veure,
oh Prometheu, regint eixa au lleugera
que no admet de ningú ni fre ni guia.
També jo m'he enternit per ta fortuna,
que així ta sanc, que és meva, m'ho demana,
i encara que no ho fes de grat per ella,
per ningú més lo que ara t faig faria.
Ja saps com sempre clar fou mon llenguatge,
i fóra trist ser generós de llengua
ab paraules no més. Digues: què t manca,
en què t puc ajudar? No vull que diguis
que tens un altre amic més ferm.
Encara
un altre pera aquí? Tu véns a veure
els meus treballs? Com és que abandonaves
l'aigua nadiva i a la terra dura,
mare del ferro, tant lleuger venies?
És potser pera veure mes desditxes
i per plorar ab mi? Contempla, aguaita
eix espectacle: tens l'amic de Jove,
al que ab ell va partir-se un temps l'imperi,
ab quins torments, per ordre d'ell, se migra.
Ja ho veig, oh Prometheu, i aconsellar-te
vull el mellor camí, ja que no t manca
enginy per cert. A tu mateix coneix-te,
i tes velles costums deixant, adopta-n
de noves, creu-me, perquè és nou qui mana.
Si t queixes ab paraules acerades
és fàcil que de dalt del throno t senti
Jove enutjat, i et sembli l que ara plores
joc de nois comparat ab lo que t vinga.
Oh desditxat! la ira que alimentes
deixa-la estar, i busca a tes miseries
prompte remei. Potser eixes paraules
t'admiren per lo estranyes, però jutja
que als que parlen massa alt, sovint els donen
un premi que no sol fer-los feliços.
Tu no tens res d'humil, no t'amanseixen
els mals que passes, i pitjors ten busques.
Si m vols creure, no tiris jamai cossa
contra ls durs esperons: ja saps que regna
qui no admet raons mai, i mai se vanta
de practicar un acte de clemencia.
Men vaig. Ja miraré de deslliurar-te.
Tu, en tant, no parlis massa clar i pensa
(ja que ets més savi del que convé ser-ho)
que a la llengua séns fre i més temeraria
el castic i la pena tornen muda.
Ditxós, ditxós de tu, que no tens culpa
i a ajudar-me desd'ara t'atreveixes!
Però no hi pensis més, creu-me, no hi vagis
a persuadir a Jove: serà inútil.
És déu inexorable, per tu mira,
que en eix camí no hi prenguis mal!
Me sembla
que saps molt més d'aconsellar als altres
que a tu mateix; i no per tes paraules,
per los teus fets aixís ho entenc. No vulguis
detindre-m més, que tinc com una gloria
de fer de missatger fent que t deslliuri
el rei dels déus de tes amargues penes.
Tinc de lloar tes intencions, i sempre
les lloaré: ta voluntat és bona.
Però no t'hi escarrassis: has de perdre
la paciencia i el temps; reposa i vés-ten,
que si sóc desgraciat no vull que ls altres
al mateix temps per culpa meva ho siguin.
No serà així. Del meu germà les penes
m'entristeixen també; mon germà n'Atles
en les platges d'Hesperia una columna,
desde l cel a la terra, ab ses espatlles
sosté, i això és un pes insoportable.
També he vist a Typhó impetuós i altivol,
l'habitant de les coves de Cilicia,
ab llàstima i esglai, domant un monstre
de cent caps, bellicós, que s rebellava
contra ls déus tots, gitant mort i carnatge.
per sa gola entroberta esglaiadora.
En sos ulls el llampec de les Gorgones
brillava com si anés per força a pendre
de Jove l gran poder. Sobre ell va caure,
precipitat, lo llamp de viva flama
que és de Jove amatent la mellor fletxa,
i fent-li perdre prompte sa altivesa,
el va ferî en el cor, i, tot cremant-lo,
junt ab ses forces l'ànima perdia.
Ara son cos abandonat reposa
en un freu de la mar, al peu del Ætna.
Allà en el cim més alt Vulcà s'hi assenta:
forjant rueles candentes: devegades
d'allí devallen rius de foc que arrasen
els conreus amples de Sicilia fertil.
Així Thyphis cremat pel llamp de Jove
un dia gitarà ab el foc de l'ira
els dards fervents d'un remolí de flames.
Ja saps el que t convé: no has pas de viure
de mos consells; ab tu mateix tén compte.
Jo sofriré ma sort present tant trista
fins que l'ira de Jove s'amansesca.
I tu no creus que les paraules curen
fins a cert punt a una ànima afligida?
Ho crec, si la paraula és oportuna
i al enutjat no s vol calmar per força.
Quin mal hi veus en procurâ ab coratge
provar d'aconhortar?
Molestia inutil
i tonta ximpleria.
Ja no m pesa
tindre aquests mals; que al cap i al fi és gran cosa
que l que sap lo que fa no a tots ho sembli.
Aquest pecat va esser el meu!
No dubto
que això vol dir que puc tornar a casa.
No vull que per ma culpa t'avorreixin.
Parles pel déu que ara fa poc tenia
el throno del imperi?
Sí. Vigila
que mai ab tu s'ofengui.
Ta fortuna,
oh Prometheu, me servirà de mestre.
Vés-ten depressa, i pensa així com ara.
Corrent escolto ja aquestes paraules,
puix l'ample del espai volant açota
el meu cavall alat, que prou desitja
flectî ls genolls en son pairal estable.
(Sen va l'Occeà.)