Pobrets y alegrets/Reflexions d'un porter
REFLEXIONS D'UN PORTER
Tots se posaren en remeys de prevenció; d'aquells per l'istil de les serves, que's presentan de frente, son contraris, y tenen virtut per aturar certs desordres y síntomes de la epidemia.
Per primer entuvi, varen cambiar de postres; com qui diu, de recreyo.
Tot s'ho prenen de debò aquests senyors que tenen massa esgüells y tot ho resolen per l'indret de la conveniencia. Y quedan tan apesarats, que qualsevol que'ls senti creurà que tan mateix se mortifican.
¡Quína pena, en lloch de fruyta del temps, dolsaynes de ca'n Llibre ò neuletes del Forn de Sant Jaume!
Però, al cap de pochs díes, com que més hi podía'l temor que la medicina, vínga fer maletes y omplir mundos y marxar en lo ferro-carril.
Jo crech que si no fugen, tots eran víctimes fulminantes de la sospita y
que se'm morían pels replans de la escala d'un atach cerrat de parte telegràfich.
Alguns metges, en lloch d'assossegarlos, los esveravan y's feyan còmplices de la malaltía ab unes noves y uns calendaris de pura-pensa, qu'acabavan de trastornàlshi la naturalesa.
De modo que'ls infelissos ja no sabían de quina manera alimentarse; tot s'havía de bullir: lo vi, lo formatge, l'aygua del lavabo y la de beure; los tomàtechs, posats en fresch al fornillo; y si tenían dalera de pendre mantecado, de primer l'havían d'escaldar y bèuresel com un caldo de la reyna. Y per tot arreu, gas de bogadera, ab una flayre de remey, que'l nas avesat a pendre rapè no hi trobava sentida ni aquella picoreta agradosa qu'esparpilla l'enteniment.
Ja ho veig: ¿què hi poden dir los facultatius? ¡si cada vegada que's presenta'l còlera l'han d'estudiar de repente, y, a falta de datos, vínga rigor y disgustar la vianda y la bevenda y posar uns capsals de prevencions y acomodos que, llevat de que no ordenan quedarse tres mesos al llit, receptan uns tractaments com
si's passés una malaltía perillosa!
Y, es clar, tenint moneda y prou delit per estarse de treballar, ¿quí es que no ix a fòra per fugir del perill, restablirse y entrar en convalescencia d'aqueix trastorn qu'han ocasionat la por y la prudencia?
Al anarsen sembla qu'hajan volgut matarme. M'han dexat tots los requisits que van a favor del còlera.
Tinch lo covador, per que'l quarto hont dormo un colom no hi podría estendre les ales, plè de llemineríes que m'han regalat los estadants.
Dels del primer pis, capses de jaleya de Cuba qu'es una confitura tan clara y presa que s'hi podría llegir de través. Encara no l'he tastada; si no tinch ningú a qui convidar ¿que m'ho diré tot sol qu'es bona? Axò fa beneyt, alabar los requisits, si un no té al devant a alguna persona per compartir la satisfacció.
Després, tinch unes llaunes plenes de pimientos que pera mi deuen ser confitats ab renechs molt encesos, per que couen de valent y apanyan lo paladar com si li haguessen passat la pedra infernal. Ja's pot menjar després la vianda escaldufada, que un cop dins, ben segur qu'arrenca'l bull tota sola.
Per quan me desgani, m'han dexat un pot de mostassa forastera que a la cuenta es bona per curar la rampa de la llengua si un fa excessos de menjar.
¡No hi hà com tenir pessetes per trobar a tot arreu bons padrins diligents qu'estudían per férloshi avinentes les comoditats!
De beure sí que no m'han regalat rès; com que's diu que les humitats cridan la malaltía, debían dir: no lo assessinem a n'aqueix pobre que's té de quedar. Val més que'l champagne y'l vi ranci nos lo bevem nosaltres allí dalt que no hi hà malura.
Donya Candelaria, al anarsen, me va dir:
— Míre Juan, si le dá algo cúydese y ténga prudencia ¿sabe? Y mucha serenidad.
— ¡Ay, senyoreta, si'n tinch de serenitat! Viure ab set duros cada mes, prou ne vol de valor. — Ells no ho saben y jo no'm quexo;'s pensarían que'ls demano caritat.
Y'ls uns derrerà'ls altres, m'encomanavan lo mateix. Deuen creure que faig de porter per divertirme.
— Cóma usted buenos alimentos, senyor Juan, muchas tajadas de carne asá. —
Justa: tot m'ho gastaré per menjar. Com si un porter pogués anar vestit a la moda d'Adan y Eva. ¡Que'n son de felissos ab la seva carne asà!... Per mi's pensan que l'amo y jo'ns partim los lloguers de la finca.
— Cómpre usted buenas tajadas: regálese, que es un buen preservativo pá el còlera. —
Jo estava per respondre: — ¿Volen dinar ab mi algun día? Veuràn quins palpissos de prudencia de bacallà surten a taula. —
Fa cinch setmanes que semblo un ximple; per davant del parlador no hi passa ningú.
Crech que'ls anyoro als estadants...
Vaja, una persona té de tenir freqüentació ab algú altre; encara que sigui ab gent pudiente. Primer es la companyía; ¿què hi fa la classe? Lo cas es no estar sol, per que venen ideyes tristes; ¡jo m'hi distreya ab los meus estadants!
Cadascú's quedava en lo seu rengle: ells ab les pessetes y'l senyoríu, y jo ab la meva comformitat y aquexa pobresa dels anys qu'ara mateix conech que costan més d'arreplegar que no'ls diners.
Jo no'ls hi demanava rès; al contrari, més de quatre vegades los hi bestreya de la meva alegría y me'n quedava encara per tornarlos a favorir.
Ab don Frasquito, sempre feyam broma; la matexa palestra sempre. Li donava un recado, feya com aquell que no hi entenía:
— ¿Por qué no habla usted en castellano? Diantre, no se le entiende á usted.
— Don Frasquito, no vull espatllar cap idioma. Vostè es andalús y's menja la meytat de les paraules: jo me les menjo totes. Ja estich content ab la meva llengua; m'enten bo y tothom, fins los aucells, y vol que vicíi la naturalesa ara? Y després, en aquesta escala, que tots los senyors parlan foraster, jo vinch a ser lo cònsul català. —
Passavan les senyoretes del primer pis:
— Buenos días, senor Juan; ¿cómo va, señor Juan?
— Estígan bones, senyoretes. — Son molt ben criades y tenen molta finura.
Ara per aqueix temps, baxavan ab sos vestits blanquinosos y lleugers; semblavan un vol de papallones. ¡Qu'es riallera y amable la joventut!
— ¡Ay, quína olor han dexat, senyoretes!
— Tóme usted, senor Juan. A usted también le gustan las flores. —
Y m'omplían lo gerret ab les flors que portavan. Com qu'he sigut jove, ¡no les haig d'estimar, si encara tenen los matexos perfums qu'allavors y, si les oloro y acluco'l pensament pera no recordarme de rès, encara'm sembla que m'hi trobo y que no m'he tornat vell!
Ara no passan les senyoretes, y la meva portería no fa aquella olor tan exquisida. Un brotet de menta es tot lo que arreplego. Los vells no podem tenir certes ambicions; les flors son gales pera la joventut. Quan la menta's panseix, guardo les fulles a la butxaca; seques y tot, encara fan olor. ¡Vès quina mort tan regalada!
Per allí a les nou del matí's sentía una cridadissa y un xerroteig de criatures per aquesta escala, que jo'm posava al replà, — com que ja ho conexía qu'havían obert la pajarera, — y'ls esperava.
— Rosarito, Catchas, Luchita, Antuco, — tots tenen uns noms bufons y trencadissos; — ¿me dais un besito? — Per aquexos serafinets m'hi subgectava a parlar castellà.
Tots corrían a ferme'l petó; tots me'l leyan de bon grat. Jo'ls hi tornava. Parexía que olorés fruyta quan se m'acostavan aquells caps d'angelets, torsantlos, acostant la galteta a ma boca y quedantse parats ab los ulls enlayre, com per sentir lo meu bes.
Quan also'l cap pera guaytar lo badalot de la escala y veig aquelles giragonses de grahons que ningú trepitja, aquella soletat y aquella buydor, tinch mitja feresa y m'afiguro que sento la matexa remor que si'm posés un corn a cau d'orella y'm sembla qu'escolto'l brugit de la soletat.
— ¡Regálese usted, señor Juan! —
¿Y ab quí m'haig de regalar? ¿entretenintme escales amunt y avall tocant les campanetes dels pisos pera ferme l'ilusió de que no estich sol?
Sòrt que Deu no voldrà que la epidemia vinga a n'aquest Ensanxe; que sinó,'m sembla que'm regalaría ballant ab ella.