Pobrets y alegrets/Revista (Pobrets y alegrets, II)
REVISTA
Cercant una idea ben soluble, no sé per quín camí he vingut a deduhir que la humanitat està carregada de defectes. Però, jo no'ls manifestaré , per que entre aquesta humanitat hi tinch molts amichs, y ademés per que no'm sab bò traure a venal la flaca d'altri y deslluhir lo bon aspecte d'una corporació tan popular.
En aquest punt de suspensió's trobavan los meus reflexionaments, abandonantlos per massa serios y contraris a la salut, que al Agost tota mena d'especulació té d'esser nociva al cervell, quan en Joseph de la imprempta m'ha portat una discretíssima esquela del Director, en la que se'm participava que demà, per esser diumenge, tindría jo la paraula per fer algun cumpliment als lectors de La Renaxensa.
«Son de la familia, — he exclamat desseguida; — no hi hà escusa, haig de dírloshi alguna cosa, may sía sinó per correspondre a la cortesanía ab que altres vegades m'han escoltat.»
Faré l'article, donchs, però al estil de botiguer: ab vèrbola simple, un xich més a la pata la llana, sense afectació cumplimentosa, y sens entregarme a aquelles graves disquisicions en que desde derrera'l taulell resolen los complicats problemes de la elegancia, de la bona hechura y del maridatge armònich dels colors.
Arreplegant la primera idea y mentres algú averigua'ls meus defectes, que may faltan amichs servicials que'ls saben y'ls publican quan los hi ve be, (es dir, jo crech que may hauría de venir be de fer aqueix flach servey,) jo m'adelanto un bon espay y divulgaré'ls seus y'ls dels altres, però no tots ni'ls més graves, que fora tasca massa llarga, y la murmuració, per frívola que sía, es comprometedora, sobre tot, parlant de defectes, que un se té de recelar molt y estar a la que salta, per que si un hom coneix los dels altres, los altres conexen los que un té, lo mateix que si ells nos los haguessen encomanat.
Quan veig aquests estivenchs que en una situació com la qu'atravessa Barcelona, que no's recull un alè frescal, ni's troba un ombra delitosa en lloch, que fins lo vestit de llinet fa pesantor y angoxes caloroses, quan veig qu'abandonan la ciutat per cercar en terres forasteres a Vichy, Wiesbaden y Cautterets, la fresca qu'aquí s'es perduda, no es per enveja ni rancunia, però desseguida, en lo meu concepte,'ls tinch per gent defectuosa. Potser serà flaquet l'argument en que'm fundi, mes ja he dit abans que l'article sería denerit y que'l temps no es apropiat per robusteses.
Trobo, donchs, qu'aquests senyors y aquestes dames que van a banys ò a pendre les aygues, tenen un defecte dificultós d'esmenar.
Anem a veure: ¿què dona la temporada? dona fruyts saborosos: melons plens de dolsor, sindries qu'ab una tallada casi be s'hi pot brindar, per que allò es un degotall d'ayguamel refrescada; préssechs de cutis vellutat, peres camoses y capmanyes que, posades als llavis, es lo mateix que tenirhi confitures; y en quant a begudes, nos proporciona l'agràs, lo such diví que'ls grechs, devant de Troya, ja s'hi recreavan lo paladar quan estavan llestos de córrer cada cop que'l fill de Priam los hi donava una embestida que no paravan fins als seus vaxells lleugers; lo granisat de xufles, que per ell sol haguera fet immortal Valencia, més encara que pels seus cacauets, y tant com per les hassanyes de nostre senyor avi,'l gran Don Jaume, y per les altres prendes y recreos que la emmilloran.
Aquexos fruyts cría l'estació, y aquestes begudes tan dolses: la humanitat va trobar que, com obra de Deu, eran bones les fruytes; bones al gust y a la vista; dolses y fresques les begudes, y ab senzillès bíblica va dir: «Jo menjaré fruyta assahonada al estiu, y granisats de xufles humitejaràn la sequera del meu paladar.»
Però, l'estiu porta ademés calors fortes que fan aborrir fins la teoría del treball, y'ls homes defectuosos, los temeraris, los que volen contradir la naturalesa en allò que no'ls hi escau, digueren: me'n vaig a Amelie les bains, a Cautterets, al Estany de Banyoles, y fugiren ab les seves esposes , y allí's xalan prenent fresca y uns recreyos que nosaltres los imaginem, no més per l'idea que'n donan los paíssos dels vanos y'ls trasparents de menjadors.
Altres també'ls seguiren, que la mala llevor se propaga com l'agram, y's quedaren més apropet, en exes críes de canaris tan criticades, de Sant Gervasi, en exos oassis de quincalla, en lo Putxet famós, que'ls que no hi poden anar a viure'l critican de mala manera y'l posan en lloch inferior a la Concha de San Sebastian.
Interinament ¿quí ha de consumir la calor que fa? Si'ls uns fugen lluny, y'ls altres s'apartan, encara que més a la vora, tots s'escapan per dexarnos lo rebrech a nosaltres. Sí? donchs, protesto. Aquí va l'article; y a l'hora qu'entrarà'l diari a casa de vostès per la escletxa de la porta, un servidor anirà a extendre la reclamació a la Mar Vella saltant com un funàmbul desde la palanca de la Deliciosa al mar; y si algú de vostès té gust d'acompanyarme, demà hi tornaré a la matexa hora, a protestar de nou contra exa gent que'ns vol saciar de calor, mentres ells corretgexen la sabia Naturalesa prenent la fresca que no'ls hi pertoca y que no es de lley, per que Deu al instituhir l'estiu va ser per que tothom tingués calor, y al que no li probi, prou axamples va donar a la Mar Vella per poguer donar uns quants toms sobre les onades, ò damunt la sorra si es que no ha exit nadador.