Pobrets y alegrets/Nadal
NADAL
No eran més enllà de les nou del matí del dilluns, quan sentí tremolar la campaneta de la meva chambre desguarnida, ab una sort d'atach epilèptich y una frisansa y repicó que me feya l'efecte de que'm trepanessin lo cervell ab un util punxagut y amohinós al mateix temps. Tal com me trobava, ab mon bonnet de nuit, los elàstichs dexats caure com dos rubans enguirnaldats derrera la meva persona, y en mànegues de camisa, obro determinadament la porta, resolt a empècher l'entrada a la meva casa no importa a quí fos, al agent del gouvernement, a la police ò qualsevullga malhonête que volgués abusar de la solitut per robar los pochs mobles qu'acreditan ma miseria, ò'ls pilots de llibres, testimonis del meu saber, y assientos a la matexa vegada, que a casa la ciencia supleix a les cadires.
Un cop oberta la porta, y jo posat ab los brassos estesos y les cames obertes com un compàs, ab l'arrogancia d'un hèroe que defensa et l'honor et la seva independencia, quedo abatut y descoratjat davant d'un gros gall dindi que'm presenta a l'alsada de la vista, ab posa charmante y acadèmica,'l criat del meu honorable dexeble d'idioma francès Don Juan Font y Rius. ¡Com son esplèndits y abundosos aquexos apellidos catalans! tots deuen devenir de la noblesa de la première antiguitat!
— Monsieur Achille, de part de Don Juan que logri unes felisses festes, y'm fa portar aqueix petit present, — me va dir lo domestique.
— ¡Home, criatura ignorant et pas perfecta! no deshonores a ton maître; axò no serà pas davant de Mr. Achille, ò tu'n serías terriblement puní. Aqueix gall dindi no es pas petit com tu dius, tu; c' est un dindon que en lo propi paradís terrenal no n'hi hà pas d'altres de casta tan sanitosa ni se'n hi criavan de més grossos: ells hagueran reventat de massa salut y s'haguera abolit la especie. Prenèu, mon vieux, — li vaig dir; — aquí te- niu una piéce de dues pessetes que no son pas falses totes dues. Va-t'en trinquer una gota a la salut del teu amo, y a la meva; vés a la bon'heure. Totes mes cortesíes a don Juan, y dígali qu'estich encantat de la seva civilité y que jo soch lo seu amich, —
Davant del gall, y'l gall dindi davant de jo, varem quedar tots dos l'un frente del altre, mirantnos sens dir paraula y reflexionant. Alsà, al cap d'una estona, son coll, balandrejant aquella cua innoble que li naix arrel de la pensadora, guaytà les quatre parets de la meva chambre y aclucà'ls ulls entristit...
¡Aquella bestiola va tenir un sentiment de ma miseria! aquell exilé va tenir pietat d'aqueix altre exilé sense plomes! Lo llenguatge universal — jo que so professor d'idiomes ho puch dir — es lo del dolor, de la miseria y de la mesaventura.
Me vaig tirar al seu coll abrassant-lo enternit, y ell, ab lo bech en lo pabelló de l'orella, me'l raspava com si volgués encendre un misto, fentme les caricies qu'estavan a la portée de la seva inteligencia. Passada aquella escena de concordia filantròpica, sens acabar de fer la toilette, devallo'ls grahons de la escala y en sent a la tenda li compro sis quartos de blat de moro y dos de nous. Com ja debía tenir recel de que no viuría gayre y que no podría veure la Fransa y la Espanya felisses, devorà d'una enfilada de bech los productes del Marroch y's dexà atapahir les nous al coll, que se les empassà tan simplement com si fossen anissos per beure aygua.
¡Pobre dindon! a la tarda ja estava de còs present en una perxa de la fonda; lo cap altívol guaytant al sostre, a una banda aquell allargo moradench; fet una miseria y una irrisió, sense altres plomes qu'un ramell al cap d'avall d'ahont se li estingía la individualité: les ales plegades sota l'axella y les potes caygudes sense poder afermaries en lloch.
— Demà passat al pich de les dues tindrà'l gall a taula, més tou qu'una esponja; — me va dir lo fondista.
Me'n vaig anar satisfet. ¡Com es bonich pensar qu'un celebrarà'l Nadal a casa, en la seva taula! fa molts anys qu'anyoro la bella Fransa: aquest any no l'anyoraré; ab lo gall a taula, me semblarà tenir patria y familia, y no vindrà cap camarer a donarme la nota de lo que costa'l manteniment del meu còs.
Jo estava ben satisfet d'haver devingut al món; anava pels carrers ab les gales de la felicitat que m'exían dels ulls en una mirada dolsa y benèvola pera tothom, en un mitx-riure protector y condescendent pera la humanitat. Celui qui'm tornava la mirada ab igual correspondencia, me li llevava'l barret, y li feya honrosa cortesía. Semblava un personatge, un benefactor: tothom me contestava creyentse conèxem,y de debò, los nostres cors se conexían. La gent de be, de loyals sentiments, se conexen per tot arreu; ¿per què s'han de negar la salutació, donchs?
Davant l'espoir d'un dinar tan fastuós, tots los díes me'n anava a pendre l’absinthe com a preparació solemne d'apetit pel dia de Nadal. La cerimonia es lo que dona grandiositat y aparato de noblesa a certs actes. Jo prenía la meva absinthe com un rendiment de cortesía y veneració per aquella gran magnificencia de convit.
Varem sortir del Cafè com uns nuvis; bras dessus bras dessous, joyosos per l'istil de dues hirondelles que volan cap al seu niu dexant com un rastre de felicitat. Presque tothom ai mirarnos somreya ab bienvellence animantnos tal que si'ns diguessin: allez mes enfants, vosaltres sou los maîtres del món y'ls verdaders reys de la creació.
Va ésser una felissa conexensa la nostra: se pot dir sincerement. Lo marbre d'una taula de Cafè no va ser prou fret per eteindré’l calor d'una amistat al acte de la seva naxensa. ¡Brave gaillard, l'Alfonse, de nom reyal y mèrits d'emperador! Una copa d'absinthe, fent nuvolades opalines com si disolguessen dins de l'aygua metalls preciosos ab colors de la llum, va ser l'orígen d'una amistat esgarriada en lo tribull del món y rencontrada casualment damunt d'una taula de Cafè, observant les tonteríes del licor apetitós.
Lo pobre Alfonse, qu'es un actiu empleat de ferro-carril ab un sou que'l dexava viure honradament de gana, no tenía casa ahont celebrar la Noél... y les demés diades tampoch.
¡Com va ser honrada aquella taula! ¡Al diable'ls diccionaris, les gramàtiques y les llibretes de temes dels meus dexebles! tot a terra! y'l tinter també, vessat d'un cop de colze per aclarir la taula d'embrassos, plorava de boca sobre les rejoles tota la negror de les seves entranyes.
¡Quína idea més aguda la del Alfonse! Ab dues canes de paper contínuu blanch de perla, fresch y llís com un satí, varem tenir quatre jòchs d'estoballes pera poderles mudar cinch cops en los entremesos del dinar, encara qu'a la derrera'ns quedessim ab los jaspis de tinta ab que los meus dexebles enriquexen la taula al passar d'un idioma al altre les belleses lingüístiques de les dues nacions.
La bacanal va comensar ab lo convit; lo camarer de la fonda'ns portà cinch plats esquisits ademés d'una sopa literaria de caràcters de lletra de sèmola, que semblava com si un caxista hagués abocat lo componedor dins l'olla del caldo.
— Anèusen, vos, — li vaig dir al camarer, — nosaltres nos servirèm.
— ¿E quan voleu que retorni per recullir los plats?
— Va-t'-en, — li vaig contestar ayrat. — Som nosaltres qu'ho paguem tot: pas un podrà tenir l'honor de menjar en aquesta faience després de nosaltres. Serà un museu qu'enriquirà la meva vaxella de terra morena en los prestatges del saló a dejeuner. —
Y després de la sopa en la que, descompostes, potser nos varem empassar les obres del gran Corneille ò del afligit Lamartine, l'Alfonse pegà estiragarsada a les estovalles, y plats copes y la sopera de literatura ab caldo, tot va anar per terra ab un fracàs, realisantse'l meu vaticini de que nessuno menjaría en los plats del nostre banquet de Nadal.
Los vehins del tercer pis acudiren desseguida per sapiguer si m'havía arribat algun accident. Lo ptit Alfonse'ls hi esplicà com celebravam un dinar de la civilisation romana dins lo dix-neuvieme siècle, y's retiraren més sabis y tranquilisats dret al tercer pis.
Ahont esclatà'l nostre entusiasme fou a l'aparició del gall dindi ficat dintre una gran sopera elíptica, lo mateix que prengués un bany en aygua daurada. Dues voltes les estoballes foren mudades violentament; y dues més se renovaren los plats, y lo gall dindi, ab un cap postís de faysà y la cua de fantasía ab plomes de pavo real, restà grave y segur en mitx de la taula sens trontollarse ni perdre la gravetat.
Les ampolles d'aqueix deliciós vi d’Espagne (tentació de tots los conquistadors que l'han volguda subjugar) se buydavan del broch estant, puisque les copes geyan a terra destrossades, que ni podían servir per cap rellotger ni per cap marxant de bitllets de la rifa nacional.
A la matinada'ns despedíam sens alsarnos de taula, per la saturnal del any vinent, ab crits de viva l'Espanya que jo donava y'ls de viva la Fransa ab que'm responía'l courtois Alfonse.
L'endemà, al despertar, me vaig quedar molt surpris de vèurem ab lo redingot y'l barret mitx arronsat damunt les orelles.
Lo pobre Alfonse dormía agitat, de colzes a la taula.
— Cal anar al vostre despaig del camí de ferro, mon cher Alfonse.
— ¿Quín día som, ja es passat Nadal?
— Et lo Sant Esteve també.
— ¿Què farèu vos, Achille?
— Jo, ab mos dexebles: «Calipso ne pouvait se consoler du depart... de la Noël.
— Donchs, jo m'entorno a la oficina a veure, immòvil, com marxa la humanitat. Adeu, Mr. Achille.
— Adieu, mon ptit Alfonse.
— ¿Monsieur Achille, que ja sabrà'l francès l'any vinent don Joan? — me cridà desde'l cap de vall de la escala.
— Pas du tout; per que li faré comensar un curs de perfectionement. —
Y baxant los derrers esglahons, desaparegué fentme saludos ab lo seu barret.