XI. Asinus et Leo Venantes
Virtutis expers, verbis iactans gloriam,
ignotos fallit, notis est derisui.
Venari asello comite cum vellet leo,
contexit illum frutice et admonuit simul
ut insueta voce terreret feras,
fugientes ipse exciperet. Hic auritulus
clamorem subito totis tollit viribus,
novoque turbat bestias miraculo:
quae, dum paventes exitus notos petunt,
leonis adfliguntur horrendo impetu.
Qui postquam caede fessus est, asinum evocat,
iubetque vocem premere. Tunc ille insolens
'Qualis videtur opera tibi vocis meae?'
'Insignis' inquit 'sic ut, nisi nossem tuum
animum genusque, simili fugissem metu'.
|
X. L'ase i el lleó que caçava
Qui està mancat de virtut, pregona la seva fama als quatre vents,
enganya l'ignorant, però quan es descobreix és per riure-se'n.
Havent un lleó desitjat caçar amb la companyia d'un ase,
l'amagà sota un arbust i l'advertí alhora
que amb excepcional veu espantès les feres,
que, mentre fugien, ell mateix atraparia. En això l'orelles llargues
de sobte va començar a cridar amb tota la força,
i sorprèn totes les bèsties amb el prodigi inaudit:
les quals, mentre espantades cercaven per on eixir,
són enxampades pel terrible salt del lleó.
Que desprès d'afartar-se amb la matança, convoca l'ase,
i l'ordena que deixi de cridar. Llavors ell insolent:
'Què t'ha semblat la meva veu?'
'Impressionant' va dir 'tant que si no haguès conegut
el coratge i la teva raça, hagués fugit amb semblant esfereïment.
|
