Obres completes d'en Joan Maragall - Poesies II/En l'Harz a l'hivern
EN L'HARZ A L'HIVERN
Com el voltor,
que fent suaument l'aleta
espia dalt dels núvols
la presa a baix,
aixís mon cant.
Que a cadascú
li ha marcat un Déu
la sua via:
ràpids corren-la
vers la plàcida
meta molts;
pro el que va nàixer
de mena malaurat
en va es rebel·la
en contra la tanca
d'aquells durs filferros:
les mortals estisores
trenquen-la sols.
En l'espessura
l'isard s'ha entaforat;
i sols d'aus frívoles
s'han nodrit, fa mesos,
els poderosos en el llot.
Bo és seguir la carrossa
que Fortuna duu
i, com un ròssec, marxar
per bones carreteres
darrera del cotxe reial.
¿Qui fa via tot sol...?
En el bosc s'esborra el camí;
al seu darrera
furients se redrecen
els boixos altre cop...
l'enclou la soletat.
Ai! ¿qui cura les penes
quan el bàlsam torna vri?
El qui de l’amor
ne treu odi i avorriment.
Ell menysprea, menyspreat resta,
resta devorant
tot sol el seu cor
sense satisfer-se mai.
Tu, de l'amor Pare,
treu de la lira aquell so
que afalaga sa orella!
Reviva’l amb ell!
Obre an-e l'assedegat
els ulls vers les fonts clares
que al bell peu brollen-li
pel desert!