Obres completes d'en Joan Maragall - Poesies II/Fragments d'«Així parlà Zarathustra»

 

FRAGMENTS

DE

«AIXÍ PARLÀ ZARATHUSTRA»

I

A L'ANAR A SORTIR EL SOL

O cel que estàs sobre meu! O cel pur! O cel profond!
Abim de llum!
Contemplant-te tremolo de desitjos.
Llençar-me a tes altures, que són ma profunditat.
Refugiar-me en ta puresa, que és ma innocència.

Tu no parles; i així m'ensenyes ta saviesa.

No ens parlem perquè sabem massa coses: ens callem l'un a l'altre; i sols ens somriem la saviesa.

Tot ho hem après plegats.
Plegats ho hem après el superar-nos
i el desennuvolat mig-riure:

el brill serè dels ulls que es mig riuen des de llunys infinits al través d'enterboliments de pluja.

I, fent via tot sol,
¿de què anava mon ànima afamada
en les marrades de la nit?
I, muntanyes amunt,
¿què anava cercant jo, si no era a tu,
a dalt de les muntanyes?
Tot mon voler és volar, volar endins de tu.
I ¿què he avorrit jo tant com els núvols que passen,
ni com tot lo que t'entela?

I fins he avorrit el meu avorriment,
perquè també t'entelava.

Jo tinc rancúnia als núvols: s'arrosseguen
robant-nos lo que és teu i meu: l'enorme
afirmació sens límits:

rancúnia an aquests núvols ronsejaires que tot ho am t-janen i ho temperen:

mitjans, sempre mitjans, ni saben beneir ni maleeixen.

Que més m'estimo trons i terratrèmol, i fúria de tempesta, que el pas furtiu i silenciós dels núvols;

i també d'entre els homes avorreixo aquells de pas suau i de tot a mitges, que són com núvols insidiosos.

«Qui no pot beneir que aprenga a maleir.»

Aquesta brillant afirmació davalla del cel brillant a mi: aquesta estrella brilla fixa en mon cel, fins en nit fosca.

Mes jo sóc un beneïdor, un que diu sí; i duc mon sí beneïdor per damunt de tots els abims.

He lluitat molt temps i m'he tornat lluitador per a tenir un dia les mans lliures per a la benedicció.

Heu's aquí ma benedicció: estar sobre tota cosa com si un fos el cel d'ella, el seu sostre esfèric, sa campana atzurada, la seva seguretat eterna. I beneït siga el que així beneeixi!

Perquè totes les coses són batejades en els confins de l'eternitat i més enllà del bé i del mal; que el bé i el mal mateixos són penombres i sols tribulació, i núvols que s'arrosseguen.

Cert que és benedicció i no blasfèmia
lo que us dic: que al damunt de tota cosa
hi ha el cel atzar, i el cel innocència, i el cel alegria.

L'atzar és la noblesa més antiga d'aquest món;

i jo retorno an ell totes les coses,

deslliurant-les de la servitud d’un fi.
I aquesta llibertat i cel brillant
be posat com campana atzurada damunt d'elles
al dir que damunt d’elles no vol cap voluntat.
En les coses trobo jo aquesta seguretat benaurada:
que totes dansen amb peus d’atzar.

O cel que estàs sobre meu! Cel pur! Cel alt!
La teva puresa, per mi, és no tenir teranyines de raó
i el ser un trespol de dansa per a el diví atzar,
i taula divina per a els divins daus i jugadors de daus.

Per què et tornes roig? — He dit lo inefable?
Em dius que calli i me’n vagi perquè ve el dia?
El món és profond, més profond de lo que el dia mai ha
pensat. No tot pot tenir veu davant del dia. El dia
ve, separem-nos.
O cel que estàs sobre meu, cel vergonyós, cel encès!..
O ditxa de l’anar a sortir el sol!
El dia ve? separem-nos. — Així parlà Zarathustra.

EL CONEIXEMENT PUR

Anit s’alçà pel cel, tan grossa i plena
la lluna, que semblava a prenys d’un sol.
Prenys mentiders! Tot ment en la furtiva
que corre de nits
com gat per les teulades.
Oh! no, no els puc sofrî als que s’insinuen
per les escletxes de balcons i portes.
No em plauen passos quiets i avellutats:
vull passos que ressonin
amb dringants esperons,
passos que parlin.

Però són muts, els passos de la lluna,
com els del gat.

Això va per vosaltres,
hipòcrites sentimentals:
pensaments purs... jo us dic que sou lascius.
També vosaltres l’estimeu, la terra;
però hi ha vergonya en vostre amor:
sou iguals que la lluna.
— Oh! qui pogués — dieu —
contemplar la vida
sense apetits ni anhels!...
mort el voler,
mirar la terra amb uns ulls morts de lluna,
amar la vida com la lluna el món,
tastar-ne l’espectacle de bellesa
amb el cos apagat!... —

O sensuals hipòcrites!
us manca la innocència del desig!

Innocent és el voler fecundador,
innocent i pur.
El voler creador no s’acontenta
amb imatges, sinó amb amâ i morir...
Amâ i morir: acoblament etern.

Però, vosaltres, tot allò que es tasta
amb els sols ulls covards, ja en dieu bell,
¡o embrutadors de les paraules nobles!
Vostre ideal mentit empesta l’aire;
pro, encar que prenyat sembli, com la lluna.
no parireu cap sol.

Mireu, que ja ve el dia:

els amors de la lluna s’acabaren.
Ai, com us esblaimeu davant l’albada!
Sí que ve, sí que ve:
ve resplendint d’amor envers la terra,
que tot l’amor del sol és innocència
i anhel de creació...
Mireu, mireu que impacient avança
per sobre el mar!
¿No sentiu ja l’ardenta alenada
del seu amor, la seva set?
Vol abeurar-se en el mar,
absorbir-lo tot ell cap a l'altura...
I el mar, frenètic, sos mil pits aixeca.
Vol ser besat, eixugat per la set del sol.
Vol ser aire i altura i camí de llum,
i vol ser llum...

Cert que, com ama el sol, jo amo la vida
i tota mar profonda...
Tot lo que és fondo a mi! A la meva altura!

I això és de lo que jo en dic pensament. —
Així parlà Zarathustra.

II

TROSSOS DEL PREFACI

Quan Zarathustra va tenir trenta anys, deixà la pàtria i el mar, i se’n va anar a les muntanyes. Allí fruí del seu esperit i de la seva soletat, i en deu anys no va cansar-se'n. Però al capdavall se va mudar el seu cor... i un matí es va llevar a trenc d'alba, caminà vers el sol, i així va dir-li:
— Astre gran: ¿quin goig tindries si no fossin aquells a qui il·lumines?
Deu anys t'he vist entrar en la meva cova, i t'hauries cansat del camí i de la llum teva si no fos jo, i la meva àliga i la meva serp. Mes t'esperàvem cada matí, preníem de ta llum exuberant, i et beneíem per ella. Mira: fart estic de la meva saviesa, com l'abella ho està de massa mel, i em calen a l'entorn les mans que s'estenen.
Jo voldria donar-la i fer-ne parts fins que els savis d'entre els homes tornin a acontentar-se amb llur follia i els pobres amb llur riquesa.
Per això haig de tornar avall, al fons, com tu fas al vespre, que vas dintre el mar i aportes llum fins al món profond... tu, astre riquíssim.
I jo, com tu, haig de pondre'm: així ne diuen els homes vers quins jo vull davallar.
Doncs beneeix-me, ull serè que pots mirar sense enveja la més grossa benaurança.
Beneeix la copa que vol vessar-se perquè en regali l'aigua daurada portant arreu la resplendor de la teva alegria.
Mira: la copa vol tornar a ésser buida, i Zarathustra vol tornar a ésser home. —
Així començà el davallament de Zarathustra.

Zarathustra va davallar tot sol per les muntanyes, i ningú anà a trobar-lo. Però quan va arribar an els boscos va presentar-se-li de sobte un vell que havia eixit de la seva cabana santa per a cercar arrels pel bosc. I així parlava el vell a Zarathustra:
— El caminant no m'és nou: ja fa molts anys que va passar per ací. Se diu Zarathustra, mes s’és canviat.
¿Llavors duies ta cendra a les muntanyes i ara vols dur el teu foc a les valls? ¿No tems els càstigs dels incendiaris?
Sí, ja el conec, a Zarathustra: son esguard és pur, sa boca sense fàstic. No és ell qui camina com dansant?
Mudat s'és Zarathustra: Zarathustra s’ha tornat infant; Zarathustra és un que ja s'ha despertat. ¿Què vols anar a fer amb aquells qui encara dormen?
En la soletat visqueres com en el mar, i el mar te duia. Ai! Vols anar en terra? Ai! ¿Vols arrossegar el teu cos altra vegada? —
Mes Zarathustra respongué: — Estimo als homes.—-
I el vell sant li va dir: — Doncs, jo, ¿per què me n'he vingut al bosc i a la soletat sinó per haver estimat massa als homes? Ara estimo a Déu: als homes no els estimo. L'home és, per a mi, una cosa massa imperfeta. L’amor a l'home em mataria. —
Zarathustra respongué: — Què he dit jo d’amor? Porto als homes un present.
— No els donis res — digué el vell sant. — Val més que els prenguis quelcom, i an ells i tot pren-los: això els serà bo, i a tu també. I, si els vols donar quelcom, no els donis més que una almoina, i encara deixa que te la captin.
— No — va respondre Zarathustra: — jo no dono almoines: no sóc prou pobre. —
El vell sant se'n va riure i va dir:
— Doncs fes que te'ls acceptin, els teus tresors! No se'n fien, ells, dels solitaris; i no s'ho creuen, que quan anem an ells siga per donar tresors. Les nostres petjades sonen massa solitàries pels carrerons. I quan de nit, des del llit, senten passar un home molt abans de sortir el sol, pensen: « — És un lladre. A on deu anar?»
No vagis an els homes i resta en el bosc. Val més que vagis a les bèsties. ¿Per què no vols ésser, com jo, un ós entre els óssos, un aucell entre els aucells?
— I què fa, el sant, en el bosc? — preguntà Zarathustra.
El sant va respondre:
— Faig cançons i les canto; i, quan faig cançons, ric, ploro i bruelo; i aixís alabo a Déu.
Amb cants i rialles i plans i bruels alabo an el Déu que és el meu Déu. Mes tu, quin present portes? —
Quan Zarathustra hagué sentit aquestes paraules, saludà an el sant i li va dir: — Jo, què puc donar-vos? Val més que em deixeu anar de seguida perquè no us prengui res. — I així van apartar-se l'un de l'altre, el vell i l'home, rient com dos infants.
Quan Zarathustra va ésser sol, parlava al seu cor així: — Com pot ésser? Aquest vell sant, en el seu bosc, encara no ha sentit a dir-ne res, de que el seu Déu és mort! —

Quan Zarathustra arribà a la primera ciutat, que està en els boscos, va trobar molta gent junta a la plaça per a veure un d'aquests que ballen passant la corda. I així parlà Zarathustra al poble:
— Jo us predico el Sobre-home. L'home és quelcom que ha d'ésser sobrepassat. ¿Què heu fet vosaltres per a sobrepassar-lo?
Tots els éssers han creat quelcom per damunt d'ells, i vosaltres voleu ésser el refluix d'aquesta mar alta, i recular vers la bèstia en compte de sobrepassar a l'home.
Escolteu! Jo us predico el Sobre-home.
El Sobre-home és el sentit de la Terra.
Vostra voluntat ha de dir: «—Siga el Sobre-home el sentit de la Terra!»
Vos conjuro, germans, a restar fidels a la Terra.
L'home és una corda lligada de la bèstia al Sobre-home.
Perillós anar avant, perillós pas, perillós mirar enrera, perillós tremolar i restar aturat.
Lo gran en l'home és això: ésser un punt i no una arribada.
Lo amable en l'home és això: ésser un Llevant i un Ponent.
Amo an aquells que no saben massa viure: són com Ponents, perquè són Llevants.
Amo als grans menyspreadors, perquè ells són els grans veneradors i fletxes de l'anhel vers l'altra riba.
Amo an aquells que darrera les estrelles no hi cerquen un fi per a morir i per a ésser víctimes, sinó que se sacrifiquen a la Terra perquè la terra vinga a ésser del Sobre-home.
Amo an aquell que vol viure per a conèixer, i que vol conèixer per a que un dia el Sobre-home visca. I per això vol ésser Ponent.
Amo an aquell que té l'ànima profonda fins en l'ésser ferida, i que pot morir en una poca cosa, i aixís ama passar el pont.
Amo an aquell que té l'ànima que vessa, que s'oblida a si mateix, i totes les coses són en ell: per això totes les coses poden ésser el seu Ponent.
Amo an aquell que és esperit lliure i cor lliure: així el seu cap és sols entranya del seu cor, i el seu cor l'empeny al Ponent.
Amo a tots aquells que són com pesantes gotes que cauen solitàries dels núvols negres pendents damunt dels homes; perquè ells anuncien que ve el llamp i cauen com precursors.
Mireu: jo sóc un precursor del llamp i una gota pesanta del núvol; mes d'aquest llamp se'n diu el Sobre-home... —

Mes Zarathustra va entristir-se i digué al seu cor:
— No m'entenen: no sóc la boca per aquestes orelles.
Massa temps he viscut en les muntanyes, massa temps he escoltat els rius i els arbres.
Immòbil és mon ànima i serena com les muntanyes al venir el migdia; mes ells me creuen fred i que me'n burlo.
I em guaiten i riuen, i rient m'odien. Hi ha gel en les seves rialles... —