Obres completes d'en Joan Maragall - Escrits en prosa I/Pròleg al llibre «Enric d'Ofterdingen» d'en Novalis
Aquest text tracta sobre una edició de 1912 del pròleg d' «Enric d'Ofterdingen». Per a altres versions, vegeu Enric d'Ofterdingen (1907)#Pròleg.
Heusaquí una novela pera poetes, gairebé exclusivament. Perquè d'ella pot dir-se lo contrari de lo que solia dir-se algun temps pera recomanar obres semblants. Aquí'l savi no hi trobarà pas prou ciencia, ni'l desvagat prou entreteniment, ni l'ignorant ensenyances, ni'l preocupat distracció: sols el poeta s'hi delitarà segurament. No hi ha lo que se'n diu color d'època, amb tot i estar situada la acció en una molt marcada de la historia, ni interès en la acció meteixa, ni pintura de caracters, ni llògica de passions, ni es res més que una profonda fantasia... gairebé infantil. Es això: una obra infantil i profonda, que ni tan sols fou ben acabada. Es la concepció d'una criatura sublim començada a realisar amb poca traça i trencada per una mort primerenca; es, en una paraula, una obra romàntica, d'un romàntic primitiu; agudament romàntica; agudament cap endintre.
Romanticisme es individualisme, pel cas; i en Novalis es un poeta... deixeble den Fichte, el seu contemporani i amic. Adora'l Jo com a centre del món, com a principi i fi de tota cultura, com una potencia pera aconseguir la veritable llibertad i la benaventurança.
I, com que es un poeta, en la poesia troba'l camí pera aquest aconseguiment. «La poesia—diu—resol l'esser agè en el propri. La poesia es la realitat absoluta. Quant més poètica una cosa, més veritat es. El poeta comprèn la natura millor que l'enteniment científic.»
I heusaquí'l desplegament d'aquest germe: el poeta no ha assolit encare'l grau més alt de llibertad, perquè, si be espiritualisa la realitat, no arriba encare a realisar lo espiritual. No es encare'l màgic. Ell es al màgic lo que un nin a un home fet. Així la faula de fets meravellosos es un pressentiment infantil del perfecte idealisme màgic a que l'individuu se sent cridat. El món de la faula es del tot oposat al món de la realitat, i justament per això li es tant semblant, com el caos es semblant a la creació perfecta. En el món futur tot hi es com en el passat, però d'un altra manera. El món futur es el caos racional, el caos que's penetra a sí meteix.
Tot això sembla horriblement abstracte pera un poeta, no es veritat? Mes, veus-ho-aquí daurat per un raig de sol. Per en Novalis l'esguard fresc de l'infant es més trascendental que'l del vident, més segur de sí meteix. Ell creu que sols en la feblesa del nostre organisme i en la nostra conciencia física consisteix el que no'ns veiem en un món de fades; que les rondalles són somnis d'aquell món que es nostra patria, que's troba per tot arreu i en lloc; que les més altes potencies nostres que un dia cumpliràn tots els nostres volers, són are les Muses que'ns animen amb dolços recorris en el penós camí. Sí: la força que'ns comença a descloure'l misteri de les coses i 'ns fa'l món, sinó clarament intel-ligible, familiar al menys, armonic, es, segons en Novalis, la poesia. I per això, pera ell, la veritable poesia es la romàntica: «Quan més personal, més local, més temporal, més particular es una poesia —diu,—més prop està del seu centre. Una poesia ha d'esser inagotable com un home. El sentit poètic té molt de comú amb el sentit místic: es el sentit de la manifestació de lo particular, personal, desconegut, misteriós: el sentit de lo casual necessari.»
En Novalis se desembraça de tota filosofia exclusivament racional amb aquests mots: «Mai arribarèm a compendre'ns del tot, però podèm arribar a molt més que a compendre'ns». I diu que an aquest més que compendre li fà molta nosa'l compendre.
Heusaquí are lo que diu sobre tot això, i les conseqüencies que'n treu en Bruno Wille, el prologuista de la edició Meissner de les obres completes d'en Novalis, que m'ha servit de guia en tot lo que fins are he dit, i de qui copio lo següent:
«La nostra concepció científica del món—diu en Wille—està encare molt lluny d'aquestes idees, i per això'm sembla tant més necessari accentuar el valor universal de lo romàntic i no considerar les singulars idees d'en Novalis com capritxos i jocs de paraules enginyosos, sinó com germens de veritats que poden portar amb el temps uns fruits magnífics. Una concepció del món que no vulga esser acusada de mala fè o d'estretor de mires, no pot tancar-se en un racionalisme exclusiu, sinó que ha de tenir lloc per un sentiment de la vida que, amb les seves armonies i'ls seus aspectes relligiosos i artístics, ne dignifiqui'l gran misteri. I aquest fou l'intent del romanticisme. Lo que pressentí en el misteri no fou res malestruc. Amb massa optimisme que'l sentia! Mes aviat el prengué per una desconeguda benhaurança, de la qual un ja pot alegrar-se abans de saber-la, com l'infant s'alegra del present que espera per la nit de Nadal. Així, arribà a un idealisme sentimental, de principis poc clars, i que a l'anar-se ell meteix precisant va apartant-se amb repulsió de l'idealisme conceptuós d'un Schiller. El fi d'ell es aquell flotar d'ací i d'allà del sentiment que en l'altre es sols un medi, un conductor. Sols aquell que'n sab l'anhel, que ha tastat les seves dolces extremituts pot saber la voluptuositat dels pressentiments que llus-tregen; aquell anhel que voldria esser etern i que per això fuig sempre'ls termes precisos i palpables, llençant-se a lo nou en els llunys submergits en l'horitzó. El blau infinit del cel, el blau de la montanya llunyana, la «flor blava» que floreix tot arrèu secretament, són els tirats característics d'aquesta romàntica fantasia.»
La «flor blava», tal com en Novalis la pinta en el seu Enric d'Ofterdingen, significa l'ideal de l'anhel romàntic. L'escullit la somnia abans d'haver-la vista. El pressentiment d'ella s'alça del fons del cor com una aparició. Un afany sense repòs empeny el somniador a la busca de la flor meravellosa. Are la pressent aquí, are allà, però ella no deixa trobar-se. Devegades apareix com una violeta entre les altres flors, assaluta amb son blau resplendor, llençant encisera flaire... i a l'instant desapareix. Ella no es mai l'aconseguiment, sempre la atracció, com l'ideal eternalment anhelat al que un pot acostar-se i sentir el consol; el pressentiment de la santa benhaurança que'n dóna la contemplació, però que's va allunyant sempre, que no's deixa mai realisar completament.
D'aquest etern anhel de la «flor blava» n'hi havia tant en en Novalis, que en Brandés veu en ell personificat l'esperit romàntic... I si l'esperit i la sort d'un home volen dir una sola cosa, segons en Novalis meteix, en la seva vida trobarèm la mellor explicació de l'esperit romàntic.
En Frederic Leopold d'Hardenberg (que com escriptor se diguè Novalis, prenent aquest nom d'una linia colateral de la seva familia) nasquè 'l 2 de Maig de 1772 a Ober-Wiederstedt, en el comtat de Mansfeld, en la hisenda de son pare Enric Ulric Erasme d'Hardenberg, i fou el segon fill del matrimoni d'aquest amb Augusta Bernardina de Bolzig. El pare era un home de temperament enèrgic i apassionat, d'una activitat infatigable i d'una honradesa austera. Havia estudiat pera enginyer de mines; desprès serví en la cancilleria d'Hannover, i fèu la guerra dels set anys com oficial. Acabada la guerra, se retirà a Wiederstedt, i mès tard fou director d'unes salines. La mort de la seva primera muller l'impressionà moltissim: fou en una epidemia de verola que hi haguè a Wiederstedt en 1769; i ell, pera apaibagar la tempestat interior que aquesta mort li produí, se llençà heroicament a cuidar els malalts i a enterrar els morts, que tothom ne fugia; i en aquestes pràctiques acabà d'exaltar-se'l seu fort sentiment relligiós. Al cap de poc temps conegué a casa la seva mare a Bernardina Augusta i s'hi va casar. Aquesta era d'un gènit dolç i amable fins a la feblesa, sobre tot pera'ls seus fills, dels quals tot sovint dissimulava les faltes protegint-los del rigor del pare. El primer que tingué fou una noia, Carolina; el segon, Frederic, i després nou criatures més. En Frederic (Novalis) aimà molt tendrament a la seva mare, així com pel pare sempre sentí un cert temor i una falta de confiança, encare que d'ell heretà segurament un pregón sentit de la serietat de la vida, un caràcter pur i la tendencia relligiosa, així com de sa mare la finesa de sentiment que tant bellament fructificà en la seva vocació poètica.
El vell casal hont passà la seva infància a Wiederstedt era molt a propòsit pera una criatura enjogaçada i somniadora com ell: sales grans i ombroses, llargs corredors, escales de caragol amb aspitlleres, pati amb vells arbres, i al costat la casa de pagès que havia estat convent, amb bells finestrals tots enrondats d'antigues parres; i tot això plè d'aquelles rondalles fantàstiques que'ls nins escolten de les mainaderes velles amb la boca badada i els ulls molt oberts.
En aquesta casa'l rei era'l pare, d'una pietat austera, rigorós, intransigent amb tota novetat, i molt devot de la confraria dels Germans Moraus, que regia l'ensenyança de tota la familia. Tieck, que era amic i entrant de la casa, conta un fet molt significatiu. Diu que una vegada, estant-hi de visita, sentí la veu del pare cridant com si renyès molt enfadat. «Què passa», preguntà a un servent. «Oh! Res—diguè aquest;—es el senyor que ensenya la doctrina als nens.»
Fins a la edat de nou anys en Frederic era tingut per un noi de bon cor, però desaplicat: no podia ni volia apendre res. A nou anys s'emmalaltí d'una forta disenteria que'l tinguè mesos i mesos al llit o reclòs a la cambra; però quan ne sortí era tot un altre, de còs i d'esperit. Havia crescut molt i s'havia tornat aixerit, enginyós, plè de talent. Pera ell l'apendre era un joc, i aviat passà al davant dels seus germans mès grans que ell. En les hores d'esbarjo llegia amb passió poesies, i sobre tot rondalles, que després sabia contar molt be als seus germans; i tots plegats representaven drames alegòrics que ell s'inventava.
Al pare aquestes inclinacions poètiques del noi no li venien gens de gust, i aquí començà la desavinença entre pare i fill. De primer va enviar-lo als Germans Moraus pera la seva instrucció relligiosa; però l'esperit estret de aquesta confraria topà amb la generosa naturalesa espiritual del noi i no pogueren fer-ne res. Llavores intervinguè un oncle del noi que tenia un important càrrec administratiu, i s'endugué'l nebot a casa; però entre la seva afició als llibres, que'l duia a saquejar la biblioteca de l'oncle, i'l tracte amb la aristocracia del país i tota mena de gent mundana que freqüentava la casa, la educació del noi anava molt malament i fou tornat a la familia.
L'any 1787 el pare Hardenberg fou nomenat director d'unes salines i anà a establir-se a Weissenfels, hont comprà una casa amb jardí. Allí en Frederic seguí estudiant, i després un any a l'Institut d'Eisleben; i en 1791 fou enviat a cursar Dret en la Universitat de Jena, que llavores era la millor d'Alemanya. Per la influencia de Gœthe i del príncep Carles August havien acudit allí a ensenyar homes de gran talent: Reinhold, el filosop Fichte (que de petit, pobre que era, fou protegit pel vell Hardenberg, i are inicià carinyosament al noi en l'estudi de la filosofia, que tant grat li fou), i'l poeta Schiller, pel qual en Frederic cobrà una veritable adoració. Aquests tres homes influiren en gran manera l'esperit d'en Novalis. Mes la seva vida alegra d'estudiant i la afició a les belles ciencies el privaren d'aprofitar gaire'ls altres estudis. Quan el pare i l'oncle llegien en el Merkur, revista literaria, aquelles poesies firmades «H...g», rodaven el cap tot apesarats.
Pera veure si mudava de jaient, en 1791 fou enviat a la Universitat de Leipzig. Llavores el xicot s'ho proposà tambè seriosament fer vida no va. Però Leipzig era en aquell temps el París d'Alemanya, i aviat l'alegra companyia, els plaers del luxe, la poesia i l'amor destruiren aquells proposits, i, amb la excusa de llibres i matrícules, el minyó començà a endeutar-se. Ademès, una dóna bonica i capritxosa li havia girat el cervell pera aviat deixar-lo per un altre. Llavores, desesperat, cansat de tot, vol mudar altre cop de vida, vol esser un home, amb gran afany. I escriu a son pare que vol fer-se soldat, a veure si'l dever rigorós, la disciplina, el treball li assenten el cap, que d'altra manera no's veu ja amb cor pera dominar. El pare's negà en rodó an aquest nou cop de cap del seu fill.
A Leipzig en Novalis se feu molt amic d'en Frederic Schlegel. Tenien les meteixes aficions i Schlegel feia gran cas del talent poètic d'en Novalis, en qui preveia un gran líric, si be, en atenció a la seva naturalesa agitada, digué un jorn, parlant d'ell: «Pot arribar a ser-ho tot i no ser res». L'ardor de llibertad que, sortint de la França de la revolució, campava per tota Europa, se féu sentir també en el jovent de Leipzig: aixís es que en Novalis, Schlegel i els seus companys eren revolucionaris. La revolució els semblava un temporal purificador; i com que'l pare d'en Novalis era un fanàtic de lo antic, això acabà de divorciar-los, i'l desafecte durà fins a la mort del fill.
«Prou Leipzig—digué'l pare,—i a Wittenberg a estudiar d'una vegada!» I així fou: el xicot se forçà a l'estudi, i a l'últim se li donà un càrrec en la administració de les salines de Tennstedt. Allí s'aplicà a donar un sentit poètic a totes les pràctiques de la vida, d'una vida tant casolana com la que allí feia, sense abandonar el conrèu del seu esperit amb continuades lectures.
En Novembre de 1794, per assumptes del seu carrec, hagué d'anar a Gruningen, i allí'l seu cor decidí de la seva vida: una noia de cabells rossos esdevingué la Beatriu del poeta. Se deia Sofia de Kühn i tenia tretze anys: era fillastra d'un proprietari rural. En Novalis tenia 22 anys, i en un quart d'hora de veure-la se'n enamorà pera sempre més: vegé en ella la encarnació de la poesia. En la dòna estimà l'idea de l'amor. «La dóna es un misteri suau, no del tot tancat, sinó velat solament. Es sols l'intel-lecte'l que'ns fa veure les dònes i l'amor com coses diferentes. El misteriós atractiu de la verge no es altra cosa que'l pressentiment de la maternitat, la sospita del món futur que dorm en ella i que d'ella ha de brollar. Ella es la imatge més veritable de l'esdevenir.»
Al cap de poc temps d'haver-s'hi promès, la Sofia s'emmalaltí. L'angoixa d'en Frederic fou terrible. «No es amor lo que sento per la Sofia,—diu,—es relligió.» El 19 de Març de 1797 la Sofia morí, i en Novalis semblà que anava a morir tambè; i de fet començà a matar-se, no amb punyal ni verí, perquè tot lo brutal i violent repugnava al seu esperit: el seu cor començà a matar-lo. Però la meteix temps anà creixent la seva fè en la immortalitat personal de l'ànima, i per això aimava la mort que l'havia de reunir amb la aimada. Amb tot, reprenguè la seva tasca creadora: «Haig de viure encare per l'amor d'ella. Tot lo que jo faré arrencarà del seu record.»
En Desembre de 1797 se'n va a Freiberg (Saxonia) pera estudiar ciencies naturals en la Academia de Mines. Allí escrigué Els deixebles a Sais. Féu coneixença amb l'inspector general de mines Charpentier, i la hermosa filla d'aquest, Julia, s'enamorà del poeta, que acabà per correspondre-li. «Sembla que la terra vol retenir-me encare llargament», diu. Se decideix a preparar-se un benestar casolà i se promet amb la Julia.
A l'estiu de l'any 1799 retorna a Weissenfels amb el càrrec d'assessor de les salines de l'Estat; va tot sovint a Jena, que es allí a la vora; se torna a trobar amb els seus amics Schlegel i altres, i fa noves amistats; i quan està a punt de pujar de titol, té un atac d'hemoptisi, en la tardor del 1800. A sobre li ve la nova de que un germà seu de 14 anys ha mort ofegat, i això li produeix un nou vòmit de sang més fort. Amb la il-lusió de curar, encare torna a la casa pairal, a Weissenfels. El seu més ferm consol es la relligió. Desde'l 19 de Març de 1801 (aniversari de la mort de Sofia) va perdent per moments. Acuden els seus amics de Jena i conversa amb ells serenament. El dia 25, a les sis del matí, demana uns llibres pera consultar; després esmorza i conversa alegrament fins a les vuit; a les nou demana a un germà seu que toqui'l piano, i escoltant-lo s'adorm. Schlegel entra a la cambra al cap d'una estona i veu que dorm tranquilament; i'l sòn li dura fins a les dotze, en que mor dolçament, sense fer cap moviment ni extremitut, i conservant la fesomia la suau expressió acostumada en vida.
Fou enterrat en el cementiri de Weissenfels, i en 1872 se li alçà allí un monument.
«Era un minyó alt,—diu en Tieck,—esvelt i de nobles proporcions. El cabell negre i llustrós li queia en rulls fins a les espatlles. Tenia l'ull negre i brillant, i'l rostre, i sobre tot el front, com transparent. Les mans i'ls peus eren massa grossos i sense la finor de lo demés. La expressió de la cara era sempre de serenitat i benevolença. El contorn i la expressió d'ella l'assemblaven al Sant Joan Evangelista de la gran taula d'Albert Durer que's pot veure a Nuremberg i a Munic. Parlava amb veu sonora i gran animació; tenia grandesa en el gest, i no's cansava mai. Tampoc sabia lo que era enuig, i fins en la companyia més pesada i mediocre sabia trobar-hi alguna persona de qui apendre quelcom, per petita cosa que fos. Per tot era estimat, i'l seu art en el tracte de la gent era tal que no feia sentir la seva superioritat a ningú, per poca cosa que fos. I encare que li plavia revelar la gran altesa del seu esperit, com per exemple quan s'inflamava parlant de lo sobrenatural, era per lo demés alegre i enjogaçat com un nin, i's donava amb gust i desembraç a les petites diversions de la societat hont se trobés. Tenia una altesa discreta i sense vanitat, i sense afectació ni hipocresia; era lo que se'n diu tot un home, la més pura i amable encarnació d'un noble esperit immortal.»
Aquest home, que morí a 29 anys, ens deixà:
Els cants espirituals, compostos en els últims anys de la seva vida baix la impressió dels seus dolors i la influencia dels discursos relligiosos de Schleiermacher. Són poesies relligioses de lo bò que hi hagi, i pot-ser lo mellor que ell fèu. Expressen l'anhel de l'ànima cercant salut en la relligió, i'ls compongué pera esser cantats. Canta en ells l'amor del Deu Home, arrencant-lo de l'Evangeli. I també cantà a Maria, la Mare de Deu, el diví femení, influit pel record de la Sofia. Ells el feren suspecte de catolicisme pels protestants.
Els himnes a la nit, inspirats en els Pensaments nocturns de Joung. Canta en ells la perdua de la aimada. Els compongué en una prosa ritmada i que fàcilment se redueix a vers.
Poesies varies, algunes formant part de l'Enric d'Ofterdingen. Aquestes i les abans mentades, es dir, totes les poesies d'en Novalis, són de lo més armoniós i musical que la llengua alemanya hagi produit.
En prosa ha deixat Els deixebles a Sais. Es una mena de novela fragmentaria de filosofia de la naturalesa. Fou composta en 1798 a Freiberg, quan estudiava en la Escola de Mines. Flors i Fè i Amor o El Rei i la Reina, fantasies místico-polítiques inspirades en la revolució francesa i dedicades als reis de Prussia. En 1799 escrigué El món cristià o La Europa, estudi de filosofia de la historia, que es el que més ha fet que'ls protestants ataquessin an en Novalis per catòlic. Ademés, han restat d'ell fragments filosofics, cartes, memories, etz.
En l'intent d'en Novalis, la seva obra capital havia d'esser l'Enric d'Ofterdingen, novela que deixà inacabada (sols n'escriguè la primera part i algun capítol i'l plan de la segona), i en ella volia posar tota la seva visió de la vida, la vida tota vista al travers de la poesia. S'hi coneix la influencia de la obra Sternbald, del seu amic Tieck. La idea la tingué en Novalis en la primavera de 1799, quan sentí contar per primera vegada la llegenda d'Ofterdingen. La poesia de la Edat Mitjana, sobre tot del temps aquell d'en Frederic II, impressionà vivament al poeta; i prenent aquell assumpte sembla que volgué fer l'antítesi del Guillèm Meister d'en Gœthe. D'aquesta obra diu en Novalis: «Els anys d'aprenentatge de Guillèm Meister se pot dir que són una obra ben prosaica i ben moderna. En ella lo romàntic, la poesia de la Natura, lo meravellós, tot se'n va a rodar. No més tracta de les més ordinaries coses humanes: la natura i'l misticisme hi són del tot oblidats. Es una historia casolana, burgesa, idealisada: en ella lo meravellós, lo poètic, es considerat com cosa de pura fantasia. L'esperit del llibre es un ateísme artístic. Es una mena de Candide contra la poesia.»
En contraposició a tot això volgué en Novalis presentar la poesia de la Natura i del Misteri en aquesta obra d'art universal, en aquesta novela que volia que fos una «Apoteosis de la Poesia», fent-ne hèroe al poeta Enric d'Ofterdingen. La primera part es el poeta que's forma; la segona, el poeta que's manifesta. I encare que l'obra restà, com hem dit, incompleta, s'hi veu ja l'esperit de plenitut artística. Cert que la seva composició no es del gust modern, però'l llenguatge es encisador per la bella puresa. En Dilthey diu que el torç d'Ofterdingen es lo més bell que en Novalis hagi fet, i afegeix, parlant de l'estil en que està escrit: Una encantadora melodia del llenguatge envolca'l pregon sentit d'una ànima exquisida devotament consagrada a lo més gran de la vida.»
Aquest bell sentit de la obra es lo únic que en una traducció pot tractar-se de transmetre; i encare Deu ajut que un puga aconseguir-ho en lo menester al menys. Però la obra es tant flairosa, que no més de tocar-la, encare que hagi sigut amb poca traça, bona aroma m'haurà deixat als dits. I es tot lo que ofereix al lector català El Traductor.