Obres completes d'en Joan Maragall - Escrits en prosa I/Pròleg al llibre català-portuguès d'en Ribera i Rovira
| ← Començament | Pròleg al llibre català-portuguès d'en Ribera i Rovira Obres completes d'en Joan Maragall - Escrits en prosa I |
Pròleg al llibre «Enric d'Ofterdingen» d'en Novalis → |
Portugal i Catalunya. No s'hi solen veure gaire aquests dos noms plegats. Sembla que tant en la geografia com en la historia els calga un llaç d'unió, o be un nom que'ls componga, junts amb altres, en un tot: la Península hispànica. Però a dintre d'ella, el meteix element que ha presidit successivament a la llur composició i descomposició política, al unir-los els ha diferenciat, i al separar-los els ha unit en un concepte de diferenciació amb sí meteix. Quan Castella assumí la integració política de tota la península espanyola, degué atendre a que en ella hi havia una Espanya atlàntica, una Espanya central o interior, i una Espanya mediterrania; i quan per no haver-hi atès prou, per no haver sigut capaç de fondre en un els tres elements, la descomposició ha vingut, Castella ha hagut de reconèixer en un sol concepte diferencial de sí meteixa a Portugal i Catalunya. I encare que la diferenciació hagi arribat a totes les seves conseqüencies polítiques en l'un, i en l'altra a no tantes o no tant resoltament en la apariencia, el fet espiritual era idèntic, i aquest es la essencia que una hora o altra determina el fet exterior.
Avui com avui, en la Península hispànica, per sobre o per sota de les fronteres o no fronteres polítiques, s'hi troben tres families nacionals ben definides pel seu parlar: la galaica portuguesa, la castellana i la catalana, que ocupa també les illes Balears: son la Espanya atlàntica, la Espanya central i la Espanya mediterrania. Son tres zones geogràfiques, tres faixes verticals i paraleles de dalt a baix de la Península hispana. Qui del reconeixement d'aquest fet natural ne sabés i podés arrencar tota una política peninsular, ben segur que donaria a Espanya la gloria i el benestar dels pobles que viuen en conformitat a la llei de la seva naturalesa.
Mentres això no es encare una realitat, i a fi de que ho sia, convé doncs que les tres nacions hispanes se coneixin i's tractin íntimament, no pas pera provar de dominar-se unes amb altres o de fondre's en una sola cosa híbrida i per lo tant impotent i infeconda; sino al contrari, pera fer-se ben conscients de la individualitat de cada una, educant-la, enfortint-la, pera reconeixe's mutuament les variades qualitats o defectes, i pera enginyar-se a aprofitar-les o a suplir-les unes amb altres, formant aixís una franca germanor sense rezels i tota plena d'esperances.
Doncs be, nosaltres amb els portuguesos gaire be no'ns coneixèm: i a fè que'ns convé coneixe'ns perque som els dels dos mars, i ben segur que'ns hem de dir moltes coses. Uns i altres tením els dos grans camins del món pera Espanya, i els dos llenguatges tenen una profonda semblança de dolçura, amb la varietat que naix de les clares ones del Mediterrani per un costat y de les més obscures i dilatades de l'Atlàntic per l'altre. Aquests aires de mar s'han de trobar per damunt de les seques planures castellanes i penetraries un xic de la humida salabror, pera fer un ambent general peninsular que sia pera tothom més respirable que no ho es are. L'aire enrarit del desert central ha de fer que naturalment els dos vents del mar s'hi precipitin i s'hi trobin, aurejant tota la Península. Aquesta atracció natural i benefactora, per damunt dels alts plans de Castella, sempre ha sigut pressentida, i sols circumstancies històriques, que avui semblen desaparèixer, han pogut contrariar-la.
El seguit de conferencies que sobre cultura portuguesa donà aquest últim curs en l'Atenèu Barcelonès Don Ignasi de L. Ribera i Rovira, me semblaren com un primer alè d'aquella marinada de l'Atlàntic que havia travessat la Península; i no havent pogut anar a sentir-les, estava desitjant que s'estampessin, perquè aixís la seva acció fos més general i permanent, quan un dia se me'n entrà son autor per les portes de casa. Oh! i còm li vaig agrahir! quina alegria'm donà aquell jove de fesomia oberta i atractiva que'm parlava de Portugal, d'aquell Portugal tan proper i tant llunyà, com de cosa ben coneguda i familiar: que hi havia estat, però no aixís de passada com un turista, sinó molt llargament i, per lo que vaig compendre, amb fort lligament d'interessos de familia, que li feien d'aquell país com una segona patria.
D'aquells autors que aquí no més coneixèm de nom o potser n'hem llegit algún llibre, que'ns sembla tant o més llunyà que si'ns vingués de Rússia o de Noruega, ell ne coneixia molts personalment i alguns fins amb intimitat. Era amic d'En Guerra Junqueiro i del comte de Monsaraz (quina preuada amistat jo també he tingut la sort de fruir al trobar-lo anant pel món), d'En Braga, d'En Ramalho Ortigão, d'En Sousa Viterbo, d'En Keil, del comte d'Arnoso i d'En Dantas. Me parlava també amb gran coneixement del nom d'aquells morts ja cèlebres, Herculano, João de Deus, Antero do Quental, Eça de Queiroz, me'n anomenava d'altres de gran valer que m'eren completament desconeguts, revelant-me una intensa cultura portuguesa, ja famosa per tota Europa, menys aquí que es ahont més interessa conèixer-la i penetrar-la. Oh! i quina alegría! Com si m'haguessin dut noves d'uns apartats germans amb els qui, per dessidia i mals atzars, no'ns tractessim desde la infantesa, i que are anessim a relligar la relació fraternal, i fossim com acabats de nàixer els uns pels altres.
Quan En Ribera me digué que ell havia traduhit a la nostra llengua moltes flors d'aquella llengua germana, aixís com algunes obres seves havien sigut traduhides i estimades per aquells germans de l'Atlàntic, i que unes i altres i algunes més que ell compongué, volia are publicar-les reunides en un llibre que enviaria allí com recort afectuós; i que volia que jo an aquest llibre hi posés un pròleg, podeu contar amb quina efusió li vaig dir que sí, sense parar-me a mesurar la meva autoritat ni les meves forces pera encapsar dignament una obra semblant. Mes jo crec que no he fet pas mal fet en promètre-li ni en cumplir-ho, perquè com la obra d'en Ribera es a un gran fi de be, lo que a mi'm manqui d'autoritat i de coneixements serà suplert pel fervor que poso en predicar-la, i per la bona mena d'ella, que espero sia començ del seguit que n'ha de venir, a fer ben forta i ben intensa aquesta mútua corrent catalana-portuguesa que la llei natural de les coses sembla haver establert de temps, i are iniciat ben viva per sempre més.
I havent-vos ja dit això, què volèu que us diga del llibre en sí meteix, si tot se'm encaminarà a igual fi? Els portuguesos que s'iniciin per aquest llibre en la nostra literatura, la començaràn a coneixer en un exemplar ben típic i ben viu: el del jove que sense grans pretensions literaries i abans d'haver aconseguit el temps de plenitut de la seva personalitat, expressa ingènuament sos amors primers en les formes literaries més usualment produhides pel nostre ambent, però revestint-les d'una frescor i una vivesa que les fa singularment atractives i molt adequades a que son esperit resulti desseguida intel-ligible i aviat ben interessant pel lector foraster que, com a cosa nova, vinga a tastar-les. Aquella il-lusió d'adolescent de «La nostra cambra», aquella jovenil melancolia de «Flor marcida», aquell refilar de la «Flor del lliri blau», la fantasia de «Les fades», representen ben be tota una modalitat de la nostra poesia; i fa goig trobar-hi entre elles algunes escrites en portuguès, delicadesa amb que l'autor afirma la germanor que en son esperit tenen abdós llenguatges.
Pero gaire be diria que, encare més que en el vers, la bonesa del cor i la vivor de l'ingeni d'en Ribera, se mostren en la seva prosa nerviosa i enjogaçada, en aquestes impressions fresques del jove anant pel món, en que l'autor, deslligat del propòsit de versificar i de la entonació que'l vers imposa en aquest cas, se mou amb una soltura i una gracia, que difícilment trobaria en treballs més pensats i de més pretensions.
La prosa i els versos d'en Ribera seràn doncs, com he dit, una bona iniciació en la literatura catalana, que'l jove autor ve a enriquir doblement en aquest sentit.
Però més la ve a enriquir encare amb les traduccions que'ns dóna dels poetes portuguesos desde Camões fins a Guerra Junqueiro. Oh! benvinguda sia aquesta sèria i dolça ànima portuguesa a la nostra llengua! Lo que'ns dóna de Camões, encare que no sia res de la seva gran obra, porta, emprò, el segell de la època i de la grandesa del poeta: es quasi un madrigal, i fins un xic conceptuós, com del sigle xvi, però ja s'hi sent, ja, la passió de l'Amant de Caterina d'Atayde. A l'altre cap de l'enfilall s'hi troba la famosa «Oració al pa» d'en Guerra Junqueiro, una de les grans inspiracions del nostre temps, plena d'unció vital, d'expressió ferma, un xic aixuta, que, amb lo viva que es, resulta ben solemne. I entre mitj, quína riquesa de noms il-lustres i de belles inspiracions! quína frescor i elegancia en Castilho, quína fortalesa de caient popular en Almeida Garrett, quín bell romanticisme el de Herculano, quín sentimentalisme amb reflexes goethians el de João de Deus, quína forta i clàssica exquisitat la d'Eugeni de Castro, quína plasticitat la d'en Guillem Braga, quína delicadesa i quína melancolia i quína gracia en Alfred de Cunha i en el comte de Monsaraz i en João de Càmara i en el comte de Sabugosa i en Lòpes de Mendonça i en tots els altres, que tots plegats ens revelen la riquesa de la poesia portuguesa, aquí quasi desconeguda, i composen l'ànima d'aquell poble ben distinta i determinada, fondament sentimental i plàstica al meteix temps, melancólica i graciosa: tota la dolçor del misteri de la vida cantada entre el majestuós soroll de les ones de l'Atlàntic.
I encare'ns dóna en Ribera una flor més pura, la flor més pura, al evocar entre mitj d'un dels seus bells deliquis catalans el fado portuguès, aquell cant popular que es l'ànima meteixa d'aquell poble, lluminosa de tant enternida: aquell cant trist tan bellament, que sentir-lo fa plorar d'alegria: de la alegria que dóna el contacte amb l'ànima del món, sia trist o alegre el camí que'ns hi meni:
«Margarita vai à fonte
para encher a cantarinha...»
Quan En Ribera se'm posà a cantar aquesta cançó, tot el meu còs se'm cobrí d'una esgarrifança, el cor començà a batre'm desaforadament i, mentres durà el cant, vaig restar postrat en el dolor d'un encís massa delitós: sentia el vent de la bellesa eterna passar damunt meu: era l'adveniment de l'ànima d'un poble escullit a la meva ànima pera sempre més.
I tots els quins amb mí sentiren aquell cant, restaren també corpresos com si en aquell moment succehís una cosa de les més grans del món.
I... res... era un jove català que amb la senzillesa de l'amor cantava un fado portuguès... Doncs tot el llibre es com una extensió i un comentari del fado i del contacte de l'ànima catalana amb la portuguesa.
Nosaltres aquesta ànima la coneixíem ja un xic per Rosalia de Castro i Curros Enríquez, per aquells nostres parents de la llunyana Galicia, que es sols una prolongació del Portugal; mes are en Ribera ens fa entrar més enllà i 'ns convida a penetrar-hi del tot. Jo no conec pas la major part dels originals que traduheix, mes pressento en la traducció una ingenuitat, una bona fè, un amor, que me la fa pendre per bona desseguida, i m'atrau a fruir aquella poesia en la dolça llengua en que nasqué.
Sia aquest el principal efecte d'aquest llibre entre nosaltres, i convidi també la part original de son autor a que'ls portuguesos vinguin a escoltar còm cantèm vora 'l Mediterrani. I aquest jovenet, que amb son amor a uns i altres pot fer brollar amors més grans i trascendentals, benehit sia!