Obres completes d'en Joan Maragall - Escrits en prosa I/Presentació
Una tarda d'hivern de fa alguns anys se'm presentà a casa un jove rossenc, tot temorós, que'm va dir que volia ensenyar-me uns dibuixos fets seus, a veure què me'n semblava. Li vaig respondre que jo en dibuixos no hi entenia res, però que m'agradava molt mirar-ne: i ell tot humilment obrí la cartera que portava sota'l braç i començà a mostrar-me'n.
Ja'l primer me donà un gran benestar, i coneguí que'm trobava en el món de la simplicitat i de la puresa. Aquèlla era la visió que del món tenia aquell jovenet: aquèlla la seva representació de la vida: aquèll era'l seu art... i pera mí una delicia nova el mirar al travers d'ell coses que certament tenia vistes mil vegades; doncs, perquè aquella sensació de novetat delitosa?... No res menys que si m'hagués preguntat el perquè de l'Art.
Car, en efecte, tot allò que'ns plau representat artísticament, nostres ulls solen haver-ho vist directe i viu, i poden tornar a veure-ho a cada moment. Doncs, perquè aquest afany de contemplar-ho estrafet? Ah! Perquè? Per trovarhi'l sentit. I què es això del sentit? Es l'ànima del món, el gran misteri de la vida, que llampegueja tot sovint, a travers de tot, als ulls de l'artista. I als nostres també, moltes vegades: sols que nosaltres no podèm retenir la imatge i no sabèm donarla tal com se'ns ha mostrat, i l'artista sí: reté i dóna la imatge, la seva imatge, perque n'hi han d'innombrables en una meteixa cosa: la vida es rica: i cadascú hi veu la seva, i totes són distintes, i totes són lo meteix. Oh! Es extrany i senzill això, es una qüestió obriagadora. Posèu un estol de pintors davant d'un paisatge, tots al-hora, i que pintin; cada un el veurà i'l representarà a la seva manera, i les pintures seràn totes distintes; en la una ressaltarà la alegria del sol; en l'altra, la animació de les cases amb llurs portes i finestres: en l'altra, la tristesa del ramat en marxa; en l'altra la dolça amplitut del cel; en l'altra el misteri ombrós del bosc llunyà; en l'altra, la aspror de les roques més properes, i a cada pintura, a cada una d'aquestes impressions dominants respectives, li donarà una fesomia propia i distinta de les altres. Si són cent, semblaràn perxò cent paisatges diferents? Això no: perque en tots hi haurà, invisible i visible, una cosa idèntica, una gran cosa idèntica: l'ànima del paisatge revelada; però en cada una també hi haurà l'ànima de l'artista que l'ha vista. I d'això'n dic jo'l sentit, que cerquèm adalerats d'infinit, en les representacions que'ns dóna l'artista, de les coses que veyèm cada dia, i que'ls infants cerquen ja al travers del vidre d'una mundia.
I quína mundia la d'en Torné Esquius!—aquest es el nom d'aquell jove rossenc que temorós m'anava mostrant el seguit de les seves visions—quína mundia pera aquest infant que tots portèm sempre a dintre i que es lo mellor de lo mellor nostre!
No us heu adonat mai del sentit que tenen les ratlles de les coses, la delimitació de cada cosa en l'espay? Sí que vos n'heu adonat, i fins heu provat de representar-la la vostra impressió. De criatures, tots hem volgut dibuixar una casa i n'hem tirat les quatre ratlles elementals que delimiten son còs, marcant dintre del quadrat les ratlles de les obertures, portes i finestres, que li donen fesomia, com els ulls, el nas i la boca 'n donen al rostre. Doncs això meteix ha fet en Tornèé Esquius, però donant-hi'l sentit que nosaltres, infants, no hi podiem donar. Ell es com un infant que hi veges més que'ls altres i sabés representar el sentit de les seves visions. Vull dir que es un artista. I lo característic del seu art d'infant es el sentiment de les ratlles de les coses més humils, insignificants quan no's miren amb amor: allò que deiem de les quatre ratlles d'una caseta que té ulls i boca, fesomia, com una persona: lo que diuen els plecs d'una cortina mitj descorreguda davant d'una finestra; la atracció d'una porta oberta i 'l misteri d'una porta tancada; lo que volen dir els testos cuidadosament arrenglerats en el banc d'una eixida, i lo que significa una branca de roser enfilant-se en garlanda entorn la capelleta d'un Sant Cristo; el repòs que donen, a una estada, el gerro florit damunt la taula, el rellotge d'armari i el gat caragolat dormint damunt d'una cadira, la tristesa del balancí abandonat al mitj del petit jardí, i la alegria d'una gavia d'aucells penjada a la paret d'un balcó: l'esgarrifança dels vidres trencats d'una finestra, i el reculliment de l'interior d'una iglesia; l'anhel que causen els graons d'una escala al pujar abans de trucar a la porta tancada, i la espera que hi ha en la placeta de barri guarnida de banderetes i amb les cadires dels músics buides encare damunt l'empostiçat; el benestar que promet la taula del pagès amb el porró posat al mitj, sota la arcada de la fresca masia, i la engunia que fa'l reixat barrant el pas d'un camí; el fum que surt de la xemeneya d'una caseta al mitj de la neu de les montanyes; lo que sobten, davant la blanca paret d'una ermita les negres siluetes dels xiprès alçant-se. Hèu-se'l aquí l'art d'en Torné Esquius: hèu-se-la aquí la delicia de cosa nova que trobarem en aquesta representació de tantes coses velles... però d'un sentit inagotable, etern com tot lo creat, cada vegada nou als ulls personals de cada artista. Are veurèu totes aquestes coses una vegada més, i el còm ja us el he apuntat.
El jovenet tornà a tancar sos dibuixos en la cartera i'm preguntà què me'n semblava; jo vaig respondre-li que'n restava tot encantat. Llavores ell me digué que, tenint l'intent de donar-los al públic, voldria que jo hi posés algunes paraules al davant: li vaig fer de resposta que tot lo que jo podia dir-hi era això: que a mí m'havien encantat, però que'm semblava que no calia. Mes ell de totes maneres, amb aquesta taleia dels joves de que siguin els vells els qui'ls donguin a coneixer (quan jo crec que hauria d'esser al revés, perque lo que interessa es l'efecte que'l passat fa a l'esdevenir, i no'l que l'esdevenir fa al passat), reclamà altra vegada que jo encapsés amb uns quants mots la publicació dels dibuixos; i jo'l vaig mirar... i no vaig saber dir no.
I heus aquí perquè he parlat tant vanament davant d'una obra que prou parla tota sola. Però tot seguit m'ho perdonarèu, oblidant-me. Girèu full.