Obres completes d'en Joan Maragall - Escrits en prosa I/La Lliga del bon mot
Me sembla que no'ns hem entès en això de la Lliga del Bon Mot. Jo, al menys, no puc pas entendre lo que are passa. Jo'm pensava que la Lliga del Bon Mot era purament aquell esperit comú de veneració a la paraula humana com a cosa sagrada, derivant, per l'especial amor de la llengua propia, a redimir-la de baixesa, aixecant-la un xic més cada dia envers la llum de l'Esperit. I tenia una gran fè en que això no més calia que un ho hagués dit pera que tots hi fossim desseguida, perque en substancia ja hi erem, i sols ens mancava reconèixe'ns-hi.
I creia fermament que, un cop reconeguts, tot serien alegries i abraçades i un treball més fort i viu: i que, per molt que estessim separats i fins oposats en tota altra cosa, en tocant aquesta, tot se tornaria comunió i armonia.
I en comptes d'això'm trobo amb que, tot just s'ha dit aquest nom, els esperits més alts s'adrecen i's contradiuen i's fereixen i mortifiquen i procuren rebaixar se'ls uns als altres, y tothom vol tenir rahó, no per sí, sinó contra l'altre. Què es això, germans? Oh! vergonya! Desfèm-la, desfèm-la depressa aquesta lliga, si per això ha de servir: que en comptes d'alçar el nostre esperit, que es a lo que anavem, el rebaixa llastimosament, i la nostra paraula, que voliem purificar, s'espesseix amb humors tristos.
Però abans de separar-nos mirèm ben be allà hont som, per si un dia'ns dolia i volguéssim retrobàrnos-hi. Senyali cada hu ben be la emprempta de son peu en la terra que trepitja: quedi ben senyalat el trist punt del separar-nos, i fent-nos un xic enllà mirèm-lo i considerèm si'ns convé tant descompartir-nos.
Veusaquí un que se'n va per amor a la blasfemia. Trist amor! Mes, en fi, per quina blastemia't frisses? Pel «me c. en D.» del carreter quan el cavall ensopega, i del burgès que parla com aquest carreter? Doncs, ves-te'n, que tu no pots treballar amb nosaltres. Per la blasfemia de l'home massa desesperat o del filosop massa reflexiu, quan cerquen més a Deu com més el reneguen? Doncs, no te'n vagis; nosaltres, en aquest lloc, sols anèm contra la blasfemia que es paraula baixa, que, per lo demés, cadascú donarà son compte.
Un altre que se'n va per l'amor de la virilitat del llenguatge. Si tu no creus que la major virilitat sia en la noblesa, valdrà més que te'n vagis, perque no podriem pas entendre'ns; però si es que't pensaves que voliem ramollir la nostra llengua fins tornar-la incapaç de passió, vina i abracèm-nos, que ningú com nosaltres n'estima la energia; no més que la volèm més noble.
I tots aquests que marxen per amor a la llibertat? Ah, vulga Deu que no haguèu de veure un dia una policia forastera ficàr-se'ns a casa, com els nortamericans a la Habana, pera forçar-nos a la netedat, mofant la nostra llengua i bandejant-la com indigna d'un poble lliure. Ells podrien fer-ho; nosaltres mai hem de demanar semblants intervencions d'autoritats que no poguèm dir nostres. Contra la paraula no volèm més arma que la paraula, ni invoquèm altra autoritat que aquell albir de be que, trucant a cada cor de català, sabèm que una hora o altra ha de respondre.
Doncs, per què us en anèu? Doncs, què pensaveu? Que la Lliga del Bon Mot era un cassinet de la dreta o de la esquerra pera murmurar dels de davant i enviar paperets a l'alcalde? No! Alcèu-se de peu dret: es Catalunya! Es Catalunya en acció del seu verb.
Aquí no hi ha juntes, ni reglaments, ni domicili, ni paper timbrat, ni representacions que hi valguin: tots hi som, cadascú a casa seva, i tots plegats al carrer: tots la representèm a tota, i ningú representa a un sol dels seus confrares. Vagi aquest a la iglesia, i l'altre a la logia, i l'altre al club i l'altre a la romeria: si allí pugna pel bon parlar, en allò es nostre, i en lo demés serà de qui'l vulga.
La Lliga del Bon Mot es sols un nom pera enardirnos més en l'amor que ja tinguessim a la nostra llengua, i per fer-la mellor a la mida de tota nostra esperança. Es perque'ns sentim més junts i, per tant, més forts en la lluita catalana per la altura humana.
Que cadascú hi treballi com Deu li dongui a entendre i amb tota llibertat; mes demanèm nos de tant en tant consell i ajuda, sense rezelar-se l'un de lo que l'altre faci. Un crit d'alerta vagi pels aires confortant-nos amb el saber que no estèm sols i que la obra avença. I sia això tota la Lliga: jo no'n conec altra.
Jo meteix, are aquí la estic fent; altre la faci en son lloc i a la seva manera: el pare damunt dels fills, predicant més que res amb l'exemple; en el cassino els companys amb mútuu estímul o convingudes penyores; societats de cultura amb juntes i conferencies, i la propaganda impresa; el mestre, amb la autoritat del saber; i'l rector, naturalment, amb funcions relligioses. Mes cap d'aquests té per què anar a inquirir en l'esperit particular dels actes que no li pertoquin. No volèm inquisidors, ni de l'una ni de l'altra banda.
Som catalans: la uniò en la llibertat està en la nostra naturalesa, i sols lo que fem dintre d'aquest esperit arriba a be. Fem-la aixís, doncs, la Lliga del Bon Mot, i fem-la tots. Mes, si algú ni aixís hi vol esser, que ho digui. O millor, Deu meu, que no ho digui... que no ho digui.