Obres completes d'en Joan Maragall - Escrits en prosa I/La «Lliga del bon mot»


LA «LLIGA DEL BON MOT»

A totes les associacions polítiques,
socials, científiques, relligioses,
recreatives, etz., etz., de Catalunya.

 Srs. President i distingits Socis:
 A vosaltres que en tots graus, caràcters i estaments representèu la socialitat catalana, se us demana adhesió i ajuda en la major obra social, en la més trascendent que un poble puga empendre's: la purificació del seu parlar, que equival a la purificació del seu esperit, i, amb la d'ell, la de tot lo que n'isca. Se tracta, doncs, de la sort del poble català en aquest món i en l'altre: i l'altre món d'un poble, ja ho sabèu, es la historia. Això es lo que are's posa en vostres mans.
 Per aquest fi se constitueix la «LLIGA DEL BON MOT» que, com tota institució social viva, naix d'un sentiment general i imperiós. En aquest cas, el sentiment es la vergonya: ja veièu que de més imperiós, no pot haver-n'hi. Ja fa temps que tot bon català s'ha d'avergonyir d'esser-ho no més per una cosa: perque la seva llengua sembla l'hostal de la mala paraula; sembla feta expressa per dir baixeses, i la seva força expressiva es manifesta principalment pel renec i la torpesa. En cap altra llengua el renec es tan renec com en la nostra, i per aquesta excel·lencia se fa rotllo entre ses germanes. Veyèu si us convé una gloria d'aquesta mena.
 Aquesta tara prové d'una excel·lencia positiva que es la sobtada energia del nostre esperit al fer-se verb: això, no cal dubtar-ne, es una riquesa; això té virtut per posar la nostra llengua per damunt de moltes altres que avuy en el regne de l'esperit la dominen i que, si nosaltres volèm, hi seràn demà dominades per ella. Però som uns mals rics que esmercen el llur tresor en grolleries i resten miserables en lo de més vàlua; som com els pervinguts que, per la ostentació insolent de llur fortuna, se fan insuportables en la societat de la gent ben nada, i en son foragitats amb fàstic.
 Cal que això s'acabi. La renaixença del nostre esperit particular dintre la humanitat civilisada ens imposa una espiritual mesura, i cal que la riquesa de la nostra energia verbal sia derivada a mellors usos. L'assolir-ho es certament tasca individual, però d'aquelles que sols amb l'estímul i la col·laboració social poden esser logrades; perque sols en la opinió pública troben sanció humana ben complerta; i també perque en la realisació de semblants fins troba la societat la seva rahó d'esser.
 Doncs, vosaltres, que sou els órguens socials de la nostra terra, heu d'acceptar com cosa vostra aquesta empresa de la «LLIGA DEL BON MOT»; i sia quin sia el fi especial de cada corporació, pensèu que, per damunt d'ell, hi ha fins generals del que ningú pot desentendre's. I si la dignitat d'un poble davant de la humanitat no es un d'aquests fins, quíns hi ha que li sien superiors, diguèu-nos?
 Els medis per assolir-lo, cada corporació veurà quins sien més adequats a la seva particular naturalesa. Per això de l'obra del bon mot se'n diu una Lliga i no una corporació tancada. D'una corporació tancada algú pot restar-ne fòra; però en una Lliga per la salvació d'un poble, quí podria dir-se element viu d'aquest poble, si no hi era?
 A vosaltres i sobre vosaltres la resposta.