Obres completes d'en Joan Maragall - Escrits en prosa I/An en Pere Corominas
Ah! somniador, somniador, còm m'heu fet somniar! Jo no sé quina mena d'home sou vos que, en compte de assecar-vos en la aridesa administrativa, ne traièu aquesta ufana... Me dirèu que per vos no es aridesa, que res es aridesa desde'l moment que s'estima fins a tocar el viu... Ja ho sé, ja ho sé. I be, doncs dirèm que sou un home de la mena dels Lesseps i Cecil Rhodes.
Are'ns sortiu amb aixó d'una Exposició Llatina que es una cosa que'm fa rodar el cap de tant gust que'm dona de pensar-hi. Ah! romàntic, romàntic...! Estarèm ben arreglats amb vos si amb aquesta grapa de lleó que teniu i aquesta fama d'home pràctic que us heu fet, ens fiquèu al cap coses com aquestes! Que les diguessim qualsevulla dels que no fem sinó parlar, no portaria gran conseqüencia... al menys de moment. Però vos! vos que se us coneix amb la veu que lo que dièu sou capaç de fer-ho vos meteix, si convé,...quin altre virus portèu en les paraules!
Ja la idea de sí se'l porta un virus: vull dir una força, una vida, un bell agre. Una Exposició llatina! En comparació d'aixó, una Exposició Universal es una cosa ben ignoscenta de tan pretensiosa, i una Exposició nacional , massa esquifida. Una Exposició ibèrica ja faria més goig... però, no encare. Una Exposició llatina... i aquí!... are!... heu estat inspirat, Corominas.
Perque això està candent, com sabèu, i tot hi prèn desseguida. Jo no diré que aquí siguèm o valguèm o fem més o menys que en qualsevulla altra població de la nostra raça. Però estic segur de que en lloc d'ella hi ha una bogeria tan grossa. I això es un riquíssim element d'acció col-lectiva.
Desprès hi ha això, que vos insinueu pèrfidament, de la marxa de la civilisació mediterrània de Llevant a Ponent... Troia, Atenes, Florencia... Prou ho sabèu, prou ho sabèm, que amb aquestes coses no s'hi ha de creure: que lliguen, que paralisen, o atrauen enganyadores cantant com sirenes... però es clar, el fet hi es. Oh! visió fatal, visió castelarina potser... però visió, visió... Veièu? Troia, Atenes, Florencia... Barcelona! Ah! pervers Corominas! ah! somniador amb perfidia...!
Are sabrèu el meu somni. Pera mí la nació es la llengua. No dic l'Estat, ni tampoc dic la patria, es la llengua: dic, la nació; es dir, lo nadiu social, còm us ho diré? l'esperit del poble. Hi hà alguna cosa exterior que vingui més de dret de l'esperit que'l parlar? Els que naturalment s'entenen parlant per fòra es que són tots uns per dintre. Per lluny que sien d'Espanya, per prop que estiguen dels Estats Units, me sembla que'ls mexicans son substancialment uns amb els castellans d'Espanya; son tot altra cosa que yankees.
Doncs be: al voltant del Pirinèu i més lluny escampant-se pels plans cap a Tolosa i cap a Pau i també tot arran del mar cap a Marsella i més enllà; i de la nostra banda igualment per la costa i les illes fins a les fronteres de la «conquesta de Castella», Múrcia, hi ha una llengua dolça, dolça, molt difosa i matisada, virolada diriem, alterada per tants accidents i tantes influencies, però fonamentalment una i sencera, i que en el seu fonament se recorda del llatí com cap altra; o potser es que'l llatí, desde'l fons de la tomba silenciosa pensa amb ella més que amb cap més, i la vol per hereva i no pot dir-ho. Les fronteres d'eixa llengua són la francesa, la italiana i la castellana, més granades entorn però no tan pures, ni que's puguin dir, tant com ella, llatines. Es la antiga llengua d'oc, avui moderna i variada en boca de gascons, tolosans, provençals, catalans, valencians, mallorquins i amb vagues llunyanies llevantines mar enllà; però una en son fons, una i sencera.
Aquesta llengua es la senyal d'una nació: Occitania. I are dieu-me si gascons i provençals, catalans i mallorquins i valencians, no tenim tots efectivament un meteix tirat d'esperit, un sentit planer de claretat i enteniment amb un grà de follia que'ns fa ben germans i hereus d'aquells que feren el dret civil i s'ullprengueren de la llum de Grecia... I hont mai s'ha redreçat modern aquest bell esperit occità com are aquí a casa nostra? i hont crida amb veu de renaixença aquesta llengua, sinó en boca catalana?
Nou empori llatí, oh! Barcelona! Barcelona nostra, catalana, occitana, llatina quí pot avui cridar com tu a les nacions germanes a rebaptisar-se llatines en la nostra Europa i en el món de demà?—Heusaquí—els diràs—germanes, una nova conciencia d'origen que'ns cal pendre per anar avant en la germanor de tots els pobles. Perque, quant més cadascú sia cadascú, més bons germans tots plegats.—Avant, doncs, en el nou sagrament llatí, tu, Barcelona!...
Era això lo que volíeu de mi, Corominas, amic, somniador, home pràctic, gascó, provençal, català... llatí? Doncs aquí ho teníu. Aixís al menys m'ha reprès la vostra veu aquí hont sóc tan arràn del mar que les ones avui esbojarrades potser han esquitxat quelcom aquestes lletres, i ben segur el meu front.
...Es aquest mar nostre que ve de Grecia, d'Italia, de Marsella, tan blau, tan blau, d'un blau tan fort, que al cel que faixa, amb tot i esser tant pur com es are al mitj-dia, fa semblar gris en comparança...