Obres completes d'en Joan Maragall - Escrits en prosa I/L'alçament
Vina-ho a veure—m'ha dit l'amic—es una cosa -que mai s'ha vist ni potser se tornarà a veure mai més. La gent va de poble en poble a grans corrues; els del camp acuden al poblat amb les dones i els fills; els dels recóns de montanya ho senten dir i també'n volen la seva part: tothom la vol la paraula redemptora; i'ls que tenen el dó de vibrar-la vivament, van de poble en poble desitjats com els que fan miracles, rebuts com triomfadors, escoltats com apòstols i convertint a gentades totes en pes, lo meteix que feien els taumaturgs a la edat mitjana.
Les passions polítiques han sigut ofegades com un no res sota aquesta rierada patriòtica. Aquest fet, que es el que majorment ha escandalitzat als faritzeus de partit o de conveniencia, es el signe sagrat d'aquesta causa, es lo que fa la seva grandesa. Arriba el duc de Solferino, el carlí major de Catalunya, i qui l'espera en la estació?: trescents republicans que l'aclamen; i ahont va com a primer hostatge?: al centre republicà invadit per centenars de carlins. I desd'hont pontifica el pontífex republicà, aquest vell flamejant de la idea nova, el castellà gloriós?: desde'l balcó del círcol catalanista rodejat de carlins, i les veus aclamadores se fonen en un sol esclat al toc de foc de la seva paraula. Are sí que ha trobat la seva república aquest gran somniador, la veritable, ahont hi es tothom. I aquest bon pagès d'en Raventós, quin nou empelt ha trobat que les encontrades acuden al voltant seu, i converteix tota gram en planta feconda? Aquest empeltador de ceps se'ns es tornat un empeltador d'homes, amb el rústec verb català que amb admirable senzillesa'ls anuncia. I veuràs l'elegant de ciutat, de vida fins are refinadament ociosa, alçarse transformat entre pagesos i pastors, meravellat de la seva propia eloqüencia, revelat de nou a sí meteix com a germà de les multituts, esborronant-les amb l'alè d'una eloqüència impensada.
Hauries vist al principi aquesta gent del camp, desconfiats de son natural, avars de son sentiment per la duresa de sa lluita per la vida amb la terra, entrar en el recinte de la oratoria amb la mirada de través i una freda rialleta als llabis. Però de mica en mica la paraula penetrava en ells, i les cares se'ls anaven trasmudant, perdien el color; el sentiment de patria, tan endins del seu cor i per aixó tan pur i tan fort, comença a derramar-se'ls per totes les entranyes, i ells tremolaven, s'encenien sos ulls i... oh, miracle! a la fí ploraven. Ploraven! Jo'ls he vist plorar... Vina-ho a veure!
Solidaritat! Aquesta paraula inventada Deu sab còm i després tan arrossegada pels diaris i tant mal parlada pels que no sabien o no volien entendre-la, are ha près son veritable sentit al posar-la en contacte amb el poble que'n duia el secret a l'ànima. I quan una paraula pren son veritable sentit, el popular, quan se torna viva, llavores es quan obra la potencia creadora del verb, el fiat diví, i no hi ha potencia humana que l'aturi.
Suposèm que un candidat centralista hagi dit: si no gano por los votos, ganaré por los mausers. Ai! malhaurat! quina paraula que un poble hagi fet santa ha sigut mai aturada pels mausers? Els mausers foraden parets, foraden homes, maten homes; però hont has vist mai que una bala de fusell mati una paraula? Al contrari; les paraules ne viuen d'això; i en prenen un increment, la sang vessada'ls dona una realitat, que pobre d'aquell que s'hi trobi al davant d'una paraula ensagnada! Malhaurat aquell que té tan mort el sentit que li calgui sang pera entendre una paraula!
Solidaritat es la terra, ho sents? Es la terra que s'alça en els seus homes. No has sentit mai dir allò de:—«Si tal cosa succeís, fins les pedres s'alçarien?» — Doncs are som an això: que les pedres s'alcen; que cada home es un troç de la terra nadiua amb cara i ulls i esperit i braç; i la terra no es carlina, ni republicana, ni monàrquica, sino que es ella meteixa, que crida, que vol son esperit propi pera regirse; i ho crida en tots els seus fills, republicans, monàrquics, revolucionaris, conservadors, pagesos, ciutadans, blancs i negres, rics i pobres. I mentres duri'l crit de la terra no hi ha pobres, ni rics, ni ciutats, ni pagesies, ni partits, ni res més sobre d'ella que un gran afany d'acallar-la, i satisfer-la; perque sols quan ella sia en pau podrà cadascú ser republicà, carlí, pagès, blanc o negre, pobre o ric, d'una millor manera que abans: de la única manera en que un home pot esser ben be lo que sia: això es, en conformitat a la naturalesa que la terra meteixa li donava.
Sempre me'n recordo de lo que tantes vegades m'havia dit don Joan Mañé: «El dia en que Catalunya tingués quaranta diputats ben seus al Parlament espanyol, ningú més li faria la llei.»
Doncs, que n'estaria de content al veure que aquells quaranta diputats són els que are anèm a bus car! I si en aquelles eleccions memorables en que per primera vegada lluità i triomfà'l catalanisme amb quatre o cinc diputats per Barcelona, ell ja hi posà tant el coll que determinà o accentuà segurament la gran girada de la nostra burgesia, què no faria are al sentir la immensa arrencada de Catalunya en pes, i al veure de carn i òssos aquells quaranta diputats de que ell parlava com d'un bell somni? Perque, es clar que ell no podia pas pensar que tots quaranta diputats fossin del seu partit, ni d'un partit sol; sino que entenia que d'aquests diputats cadascú tindria la seva especial manera de pensar, però que'l seu llaç d'unió seria l'amor i la fidelitat a la terra.
Doncs, quin altra cosa que això es la Solidaritat? Si no vingués la mancança de sentit moral dels de fòra o la desnaturalisació d'alguns de dintre a voler fer falsa la representació de Catalunya a les Corts, no caldrien pas aquestes avinenses, aquesta organisació, aquests contubernis que tant escandalitzen als que en tota sa vida política no han fet ni fan altra cosa que pactar amb el dimoni si'ls convé, i no pas per un fí sant com es el nostre.
Si no fos això, no caldria sinó encomanar a cada partit que triés un candidat ben seu, però ben català de naturalesa o de cor, i anar a la sort de qui guanyés, havent-hi la seguritat de que sempre guanyaria Catalunya . Però are això no pot esser: els partits catalans dividits en la lluita d'idees polítiques serien vençuts fàcilment per la corrupció forastera compacta en mans dels caciques. I heusaquí la necessitat de la unió, de la avinença, del contuberni, del montón. Sant contuberni el de tots els amors d'una terra! Sagrat montón el de tots els fills d'una mare! Sols d'aquests montons surten les grans gestes històriques, les fortes afirmacions nacionals, les guerres d'independencia o reconquista més glorioses, les creuades de tota mena i, sobre-tot, les resurreccions dels pobles. I trist del fill de mare que no hi sia llavores en el seu montón!
No es un montón, senyor Maura, amb la companyia. Que no ho veu? Es un alçament...