Monolechs y quadros/Recorts d'un pobr'home
¡Si n'hi va haver de discordia a casa'l día que varen volguer donarme ofici!
Lo pare tenía una vena als ulls quan se tractava de mi.—Es un tonto aquest bordegàs,—deya sempre; no'n sabrà may de lletra, per que no hi pot entrar ni a cops de culata. Desengànyat, Mariona: que's matriculi de burro, es la carrera en que farà més avensos. Té la dobla curta.
—No sé a qui s'assembla,—responía la mare, quedantse molt pensativa fixant los ulls a terra; y com si enrahonés tota sola, afegía:—dels meus, no's retira a ningú.
—Dèu retirarse a la meva banda, ò a mi, si conexes: potser sí qu'he sigut ase tota la vida y no me n'he adonat fins avuy que'l fill m'ho treu a la cara!...
—Jo no dich tant. Però, a cap dels de casa, ja t'ho asseguro: per que no n'hi ha hagut de tontos.
—¡Ay, vatúa'l món dolent! ¡Encara'm faràs despacientar! Donchs, pel teu compte, en lo meu llinatge s'hi crían ases!...—
No's varen poguer avenir. La mare retreya les prendes del seu parentiu, del quin n'havía exit un intèrprete de llengues vives. Lo pare, posat en l'empenyo y per no resultar de sanch més baxa, feu una relació molt lluhida de la seva rassa, y, exaltantse a mesura que ponderava'ls seus mèrits, acabava per treures la gorra rebatentla per terra, y acotant lo cap, llis com un ou, l'ensenyà, exclamant ab ira:
—¿Be, y axò què vol dir? L'avi, 'l pare y jo, tots l'havem tingut idèntich. ¿Quants n'hi hà de calvos a casa teva?... ¡Encara vindrà a contrapuntàrsem aquesta dòna! Axò son caps de doctor;—afegí donantshi patacades ab molt desfici;—dels que hi portan boneto ab borla per rescabalàls dels cabells qu'han perdut estudiant. ¿Què vol dir un intèrprete en tota la familia? ¡Una flor
no fa estiu!—
A la fi y remat d'aquesta porfía, va resultar qu'havía exit tonto per compte propi, sense adob ni cultiu extrany: per virtut y calitat de jo mateix.
Aqueix vaticini dels meus pares m'ha perseguit tota la vida.
Per que no m'enterbolís de cap, me varen posar en un obrador de veler a fer bitlles. Tenía tres amos: es dir, tres fadrins als quins havía de provehir de seda, que no'm dexavan sossegar y que s'ajuntavan per anarme al contra. A tots los tenía sempre primparats per profanarme ab injuries y ab cops. Ells deyan que ja hi estava fet a rebre y que no me'n sentía. ¡Bribons! han passat més de cinquant'anys y encara me'n dolch; si nó dels cops, del seu tracte brutal y desapegat.
Tots tres eran donats a la política, grans xarradors carregats d'andròmines y sistemes pera compondre'l món, los estaments y la nació; tot ho volían adressar. Anavan contra l'amo. A mi'm feyan vetllar una hora més, y si m'embadalía escoltantlos ò parava'l torn pera jugar, me tiravan qualsevol cosa pel cap, que per lo comú no prenían la puntería errada.
¡Quín modo de pensar! per ells, de un terme; pel qui estava al seu domini, d'un altre!
No sé en què la donarían al últim, per que may més los he vist; però segons lo garlayres y dropos qu'eran tots tres, haurían pogut prosperar dexant la feyna, posantse a ensobornar ignocents y redimirlos: per que tots eran esclaus, deyan, fins jo; mes penso que n'hi havía de dues qualitats d'aquests esclaus: ells debían ésser de la primera, que no rebían; y jo de la dels adolorits.
Per tan curt com me tenían los pares y'ls meus tres amos, vareig fer un acte, qu'ara que'l reflexiono penso que m'acredita y qu'en certa manera dissimula aquell mal concepte que'm tenía guanyat.
Me vareig enamorar en sèch.
Y d'aquesta acció lletja, si's considera que jo era una criatura, ni aquí ni en cap paratge del món pot acusarse de tonto al qui li acut, ja qu'en tal edat y mesquinesa vol mèrit y astucia empèndressela per semblants dresseres y posarse de cop y volta al costat dels homes fets...
Era una noya que després de vèurela'ls ulls quedavan tan anyorats, que la cercavan per tot arreu ab tristesa.
Be me n'han passat luego pel devant de fesomíes perfectes, sigui per l'estil que's vulgui, axís en pintura, com al reals de debò: mes cap com aquella ¡com l'escullida! Y ja fa anys que tombo'l cap y cloch los ulls pera no mirar cap dòna, per qu'estich segur de que no'n veuré altra ni tan maca, ni tan festosa com la primera que m'encisà la voluntat.
Era un sér d'hermosura dels que Deu ne cría un cada tantes centuries, com si volgués dir als desenganyats: Mirèu y encantèuse ¡es una estrella del meu Paradís! D'aqueix modelo y perfecció son los vols de serafins que'm rodejan entre boyres d'incens
y ruxíms de ginesta tendra de tot lo any.
Anant y venint de fer recados, passava per casa d'unes cotillayres del carrer de Sant Sever. Com qu'al exir del obrador dexava allí totes les penes, l'alegría m'inquietava dins del pit, y ¡si n'anava de content y enjogassat embadocantme per tot arreu ò rient y saltant sens saber per què, ab l'alegría del aucell que revola de ensà enllà y engega una passada de gorgueigs a tot punt y sempre li surt ben encertada! M'aturava devant de la finestra baxa hont hi treballavan les noyes, y feya com los aucells: les hi deya alguna cosa riallera.
—Bielet, vína Bielet,—cridavan totes.
Jo no sé què'ls hi diría;—en aquella edat ¡quína malicia podían tenir los meus ditxos!—però'ls celebravan ab molta folga de rialles y picaments de mans. Com qu'era xicarró y aparentava ser més criatura, tot los esqueya en gracia, y jo era l'aviciat ab tota mena d'afalachs y postures.
Si la mestressa no hi era, m'allargavan les mans per defòra la finestra y, repenjantmhi, muntava fins dalt y me ficavan dins.
Còm n'exía, després, de pessigat per aquelles quatre grandassotes que
m'esbullavan los cabells, m'amasegavan les galtes y m'aturdían a festes per qu'estava rodanxó y era ditxero y entremaliat! Quan la mestressa era a emprobar, fins ballavan, y allí, prenentme y dexantme, anant de l'una a l'altra, me varen ensenyar la polka y'l vals, y allí vaig conèxer a la Roseta que no m'inquietava ni'm feya carícies barroeres!...
Una tarde, en mitx dels extrems d'alegría ab qu'era saludada la meva aparició en la finestra, y encara aquelles boges me tenían agafat pels brassos, me va relliscar una carta que portava amagada per donarla a la Roseta. Era la primera qu'havía escrit y tant de bo que la tingués; ben segur qu'apendría còm se divulga un sentir ignoscent, qu'ara, per expressarlo, parlaría massa ò potser diría poch y lo millor quedaría sens poguer sortir del enteniment.
—¡Ay, lo gran estrofa!—exclamavan:—¡una carta a la promesa! Mírin lo gata mauxa!—Y saltava una altra mirantme de fit a fit:—¡Pochs modos!—Les demés feyan comentaris, avergonyintnos ab inquisidores mirades a la Roseta y a mi, que restava confós, espiant lo moment de saltar sobre'l grupo de minyones mentres confegían dificultosament les reunides amoretes qu'endressava a la més hermosa de totes elles.
D'aquesta feta quedaren terminats los meus primerissos amors. Me despediren ignominiosament, y ¡adeu festes, y rialles, y xiscles, y amanyagadures al pobre Bielet!
Una d'elles, la més esbojarrada, la que més s'exaltava fentme ballar, me donà tal pessich que'm senyalà'l bras, y ab una mirada rabiosa'm feu passar la porta.
Me'n vaig anar d'allí, enceses les galtes de vergonya. Al vespre, quan la botiga era tancada, hi vaig tornar a despedirmen per sempre. Guaytava per tot arreu, temerós de que algú no'm vegés, y quan me vaig creure
sol, acostantmhi de puntetes, com si anés a fer una malifeta, vaig besar l'anella de la porta que de tan freda'm gelà'ls llavis, y vaig fugir ab l'ilusió de que la Roseta fora la primera que reculliría aquell bes tan ardent y dexat tan a venal.
Lo conflicte de la carta va tenir més trascendencia; arribà a oidos dels tres amos, ¿y'n voleu de mofes y de sàtires?... «Mira'l memorialista del servey de Barcelona! Déxa'l torn, minyó, y defènsat, qu'ab la teva lletra en qualsevol reconada de paret t'hi guanyaràs les caxalades y podràs inquirir ab la Cotillayra. Mirèume'l pollastre hont havía dexat anar l'ull! a la més rossa; ¿quí t'ho va dir qu'era maca, Biel? per que tu no hi pots entendre rès. ¡Vès per quín estil volía pujar de grau als seus pares posantlos en camí de sogres!»
A casa meva no podían revenir de la indignació que'ls hi causà tan descaro y'ls mals passos que jo donava. Y en vista d'aquell desacato que trastornava tots los rigors de la honestitat y de la moral, decidiren posarme a guanyar lo pà del ase. Y'l nebot del intèrprete de llengues vives, l'hereu y'l net de tants calvos, va entrar d'aprenent en una porxada de sabaters.
Feya mitx any qu'havía tornat del servey, quan la mare va dirme un día:—T'has de casar. Jo sola no puch ab lo tràfech d'aquesta casa: jo, rentar; jo, cuydarvos a tu y a ton pare; frèga, endréssa, cúyna... vaja, no tinch brahó per tant escarràs. Tot ha de passar per mi; una hora vagativa no la tinch may. Búscat una minyona que'm descansi, que fassi per casa, prudenta, treballadora, assentada... prou n'hi hà que no més esperan que les pretenguin, y càsat d'una vegada, que jo derrera vostre encara m'hi moriría. ¡No'n porta poch de tragí cuydar a dos homes!
—¿Y si's fes ajudar per alguna dòna?—vaig arriscarme a dir molt tímidament,—d'aquestes del safreig, per sis quartos l'hora?
—¡Ay, poca pena! ¿que't pensas que som alguns hisendats? No tenim casa per tant moble.
—Donchs, jo no goso casarme, per que no tinch lo determini fet, y per ara no hi hà cap noya que m'agradi.
—Mirèume'l bon mosso! li farèm espressa. Vès de què fa escrafalls!... No n'hi hà de noyes pel maco de la... daxonses! ¡lo nen de sucre! li comprarèm uns breus per que no s'anyori. Ja ho deya jo qu'al servey te desbaratarías. Pochs modos, deus volguer fer com aquells que no's casan may per que van per altres fins. ¡Descarat! encara gosas riure? Sí,'n deurías volguer moltes per triar! Míra, soldadot!... no te'n burlis, qu'encara soch capassa de posarte les mans a sobre.
—Però, si jo no'n tinch ganes...
—Anda allà, desbaratat, disbauxero... ¡Y pensar qu'un pare y una mare's mortifican tota la vida per pujar la familia, y quan ve l'hora de les tornes, quan un hom diu: prou, que vull reposar, allavors aquexos desapegats nos tomban les espatlles y si tens pà sèch fésten sopes!
—¿Però quina edat té vostè per posarse per tan vella?
—Ay, desvergonyit! vèt aquí la pregunta de son pare quan me quexo. «¿Quína edat tens? Trebàlla, que no ets tan vella.»
—Està clar que no n'es de vella. ¿Quants anys té?
—No'n teniu de fer rès, ni tu, ni ton pare. Desde'l día que vaig nàxer fins al día d'avuy: trèu el compte. ¡Ja sou un bon parell d'inquisidors! Lo mateix tarannar de son pare, les matexes màximes: «Trebàlli, dòna, qu'encara es jove.» Y ben segur que soch jove! per axò mateix que no'm vull despreciar la salut, no vull treballar més per qui no me'n sent grat. Lo día que m'agegui y'm sepulti en un llit, allavors ho sabrèu si podía ò nó aguantarho. Heretges, més qu'heretges! no teniu sanch al ull!
—¿Be, per què plora ara?
—Per que tota la vida he sigut una màrtil. Sense una hora de repòs, y may he estat planguda. Sempre ab aquell aleno, ab aquell afany: ara cús unes calses, ara apedàssa aquell gech, cúyta, ara vés per la minestra, córre cap al Born, que la bogada s'espera; no t'entretinguis ab cap coneguda, no bestreguis converses ab ningú: déxales a mitx dir ab la paraula a la boca, déxales com una ximpla, que l'home't dirà batxillera si al punt de l'hora'l dinar no està amanit.
—No hi es pas sempre! ahir varem dinar a tres quarts d'una.
—Per que'm dona la reyal gana. ¿Y'l día que no estigui a les dotze, ni a la una, ni a cap hora... què? Us pegarèu un cop de puny als bigotis. Vull tirarmho tot a l'esquena y donarme vintiún pler. Si una hora bona tinch, aquexa hi serà de més: he fet aquest resumen.
—Per axò dich jo: sempre ho ha fet axís, y ningú may l'ha renyada si hi ha estat un parell d'hores a comprar ò si ha tingut lo gust de fer petar la claca ab les conegudes del barri. Ni'l pare ni jo'ns quexem si'l dinar va ab un retràs de tres quarts; be prou que s'hi afadiga vostè pera guanyar la ventatja a cops de ventall devant dels fogons.
—Míra, mofeta! Lo día que no t'acomodi, per la puerta se va a la calle, descarat, pochs principis; ¿a ta mare ab aquestes sàtires? Encara me voldría reptar aqueix insolent! ja té rahó'l ditxo: crièu fills...
—Be, dòna, no'm desacrediti.
—Vésten de la meva presencia. Ja't varen ben ensinistrar al servici. Vés a dispesa, búscat una patrona d'aquelles que fan dissabte un cop l'any; tórnaten a aquelles terres que tots beuen ab lo mateix got y fican la cullera al mateix cossi. Vés a la terra dels compadres y d'aquelles Mariquites que per no esclarirse'ls cabells se fan una castanya als polsos, y fèu granja tots plegats ab aquexes paraulotes de munició; y quan sàpigas de modos y hajas oblidat aquexos ditxaratxos que no son de la nostra terra, tórna ab ton pare y ta mare que't rebràn conforme't merexis.—
Després d'aquest xàfech, la prudencia m'aconsellà ficarme al meu quarto per que la cosa no s'enverinés. Desde allí dins encara la sentía barbotejar tota sola ab una de freda y algunes de calentes.—Me l'han fet malbé de còs y d'ànima, aquexos Gutierres y Bermudes del exèrcit,—mormolava.—Un xicot que sempre
l'havía tingut sumís a la meva obediencia, y ara cada día a casa nostra hi hà un pronunciament; ¡ab aquell despotisme que tot ho fa anar!—
Luego, al cap d'una estona, continuà més assosegada:
—Y fòra de casa tants modos que té! a tothom tracta de Don y de Donya, al estil de les Castilles... Quan conta, sempre anomena mils rals, ja no'n resa dels quartos y dels xavets de casa. Sempre va en grande; pera beure, unes copites a dojo; fa mesquí'l traguejar. ¡Però, axís que parla en castellà! ¡M'hi encanto! Sembla un comediant. Jo m'hi fonch al sentirlo; quan nos cita a nosaltres, a mi'm diu la Mamà y a n'ell, a son pare, lo Papà. Si entra a casa y veu algun foraster, se lleva la gorra ab aquell asseyo, aquella moral... ¡Ay, senyor!... però, per sa mare es un verdugo; no's vol casar!—
Mal va qu'ella's fiqués una idea al cap, que n'havía d'exir. Un diumenge, en havent dinat, me va dir:—Anèm a donar un vol; múdat, pòsat lo gech negre y'ls pantalons de cassimir.
—Ahont vol que vagi tan d'etiqueta? ¿Que fan sarau d'any?
—Fés lo que't mano. Pòsat l'armillero d'or de Fransa.
—Just, ab la saboneta que no và. Si'm preguntan quín'hora es, los atrassaré a Casa la Ciutat: que guaytin al frontis. Fa un any que senyala la matexa hora.—
Me varen portar a vistes: anavam tots tres, lo pare, la mare y jo; passejant, nos varem dexar caure a casa la fulana, que s'estava a Gracia. Tenía tenda: algunes senalles ab llegum, penjarelles de forchs d'alls, cistells de bolets y alverginies fòra la porta; a dins, taula de tocino, pernils, llonganisses, rotllanes de sagí que semblavan pergamins antichs, y'l sostre, com un cel atapahit de llunes encantades, y que no era altra cosa sinó una provisió de bufetes de llar ab una inflor que totes semblavan que fessin lo plè.
—Tíngui!—va dir sa mare al entrar, —aquí té'l nostre hereu. No's quexarà pas de que no li volem fer conèxer...
—¡Aquest es lo Bielet! ¡Y còm s'ha fet! que bon mosso y ben plantat! y era una criatura quan jo me'l posava a la falda! Vaja, senyor Joseph, se'n poden donar per ditxosos, qu'es guapàs. No te n'havía fet pochs de petons!—
Jo no sabía què dir; aquelles descàrregues cerrades d'alabanses me tenían pertorbat. Me vaig passar la mà per la cara com pera trèurem aquells petons antichs que'm semblava que m'hi feyan angunia; y quan considerava qu'ella havía d'esser la meva dòna'm venía cobriment de cor. «Estàs ben ennavegat, Bielet, me deya jo. ¿Ab aqueix truch t'han de lligar tota la vida? T'hi moriràs de passió d'ànima!» Y les llàgrimes me pampalluguejavan en los ulls.
Nos va fer berenar, la meva promesa: llonganisses y vi bo ab borregos; ella'm feya cohissor als ulls, y la llonganissa als llavis y a la boca. Tot ho varen dir los meus pares: del enamorament meu se'n varen cuydar ells, y a la cuenta hi estava apassionat ab la tendera (se deya Mariona) y jo no'n sabía rès.
No era guapa, la pobra. Debía haver tingut uns quiz'anys ben infelissos, per qu'era de les desditxades que'ls hi toca ser lletges sempre: axís tendres com velles.
Era grossa, molt, casi be rodona. Complerta de galtes com si glopegés, encesa de color, lo front lluhent y un nasset esquifit, rodó com una closqueta de caragol, qu'axís que's tombava de perfil ja no se li veya, amagat per l'amparo d'aquelles galtes de mitx punt.
Al sortir de casa seva'm van preguntar tot contents:
—Què tal, què t'ha semblat aquexa currutaca?
—Que no m'agrada; —vaig respondre. Lo pare y la meva mare varen quedar frets mirantse de fit a fit, com si hagués dit una gran blasfemia. Jo, parat, la vista a terra, ab lo bastó m'entretenía a foradar una pell de taronja.
—¡Què diu ara aqueix tabalot!—va exclamar lo pare obrint los ulls tot esverat.
—No rès,—va respondre la mare sofocada d'indignació, ventantse ab desfici, y posantse a caminar apressurada.—Ja'n parlarèm en arribant a casa.—
Y en tot lo Passeig de Gracia ningú va dir paraula. La mare, ab aquell pas seguit, despacientat, anava endavant acomodantse'l mocador que li queya a cada punt de l'espatlla ab l'afany de ventarse. Lo pare la seguía ab prou feynes, y jo, més enderrera, tot motxo, ab lo punyo del bastó a la boca com un bergancí, pensant ab la Mariona sense volguerhi pensar, per que'm donava enuig l'idea de que aquella dòna hagués de ser la meva muller.
Al entrar a casa, vaig trobar lo meu bagul al mitx de la sala. Los meus pares m'esperavan molt esmolats.
—A caps som,—va dir la mare posantsem al devant, fent lo gerro ab los brassos.—¿Què'n tens que dir de la Mariona?
—No rès, que no fa per mi.—
Lo pare s'estava de colzes sobre la calaxera aguantantse'l cap y donantnos l'esquena, com per no presenciar aquella escena.
—¡Míra, desengànyat!—replicà la mare cubrintme de dalt a baix de una mirada.—¿Y donchs, què pensas fer?
—Estarme quiet y a veure venir.
—¿Què't té de venir, lo mannà? ¡Despreciar una viuda ab establiment, tu qu'ets un pelacanyes que no't pots mantenir! un fadrí esguerrat que no guanyas més que dotze pessetes, fer mal averany d'una dòna com un sol! bona mossa, sana, roja!
—Sí, un poch massa de roja.
— Afavorida de carns...
—Per axò'm quexo; que no se li veu lo nasset ni cap fesomía. Sembla que toqui la corneta, ab aquella inflor de cara.
—Càscali un número y'l veuràs,—exclamà'l pare alterat.
—No m'agrada, per que sembla un botijo, y per que no es ayrosa ni va eleganta.
—Tu voldrías gallerets, y ella no més va que per fer casa. Míra, noy, tén present que la mujer compuesta traye l'hombre de otra puerta. Ja'm pots entendre, que massa he dit. Y una de dues, ò't casas ab la Mariona, ò aquí tens lo bagul amanit; búscat hostatge, compònte sol. Tens vintiquatr'hores de temps: ò't casas, ò al carrer.—
Me vaig ficar al llit com si estés enamorat; no'm podía apartar la Mariona del enteniment. «¡Quín feix, deya jo: viuda y lletja!»
La Roseta, aquella enamorada meva, que may l'havía oblidada,'m mirava ab ulls plorosos. ¡Que n'era d'hermosa! «¿Còm ho faré per no aborrirla a aquesta dòna, y per ser un marit com cal?...» me preguntava jo mateix.
L'endemà, vaig dir als meus pares: —Me casaré ab la Mariona.—
«Adéu, Roseta,—li deya jo ab lo pensament;—adeu per sempre, amor; adeu, que ni pensar ab tu podré may més. ¡Estrella meva tan galana! la enamorada del meu cor!...»
Cada vespre, després d'haver sopat, teníam Academia. Lo pare y la mare'm prenían al seu càrrech y cadascú pel seu estil me posavan al corrent de les ordenanses del matrimoni. Jo, ab lo cap baix, m'entretenía ab lo cayre del ganivet en arreplegar les molletes de pà que hi havía demunt la taula, y les arrenglerava, fent com si'ls escoltés, y quí sab per ahont se n'anava'l meu pensament!
Com ells tenían lo sistema de viure tan contrari y la manera de pensar tan apartades l'una del altre, may s'avenían, y les reflexions que'm feyan se les disputavan, havèntseles tots dos y a mi'm dexavan estar en
pau.
—Si ha de seguir les teves màximes, serà un Maginet tota sa vida,—deya'l pare; y dirigíntsem ab molta formalitat, afegía:—lo marit ha de tenir fumillos y caràcter, per que a casa seva vaja tot dret com un vímet. Si la Mariona té quatre parells de dobles de quatre, tant duenyo'n seràs tu com ella. L'home no té d'esser un zero a l'esquerra, estàs Biel? No't decantis may, sobre tot; rigor de casat, cara ferrenya, qu'a la primera qu'amollis ja estaràs compost per sempre y't faràn anar com un saltamartí. No siguis mieta, que les dònes fan com la mar; moxet, moxet, sempre soscavan. Devant de la muller hi has de fer sempre l'home: serio, tivat.
—Just, que no t'emmatxuquis,—responía la mare ab to mofero.—Quan arribis a casa, li fas agafar la forqueta ò l'estrenyinador pera que't fassi'l saludo malitar. ¡Ay, senyor, quíns consells de donar! M'hi podías haver vingut a mi ab tants reglaments y dispotismes! prou me sembla qu'aviat hauríam quedat entesos.
—¿Què vols dir?
—Abrevièm... Vès si tallaràs les estovalles, tu... ¿Què vull dir? que deus volguer que tinguin un mal viure. Vésli donant ales a n'aquest xicot, que prous ne té. Ell, que fassi la seva obligació, y que's reflexioni que la Mariona es a casa seva, y que hi serà un sobrevingut. Si percàs no el posa a la botiga pera ajudarla, ¿quína racció de fam li portarà ab dotze pessetes la setmana? Vés dient que fassi l'home; m'agradarà que'l primer día me'l pentini per que no tingui'l treball de tornarhi. ¿Sents, Biel? pòsat ben serio, ben estarrufat, fés lo vano, veyàm com te rebrà la Mariona; crèu al teu pare, crèulo, fill meu.
—Lo qu'ets, tu, una soberana y una vanitosa, qu'has trobat un marit que no té geni y te'n vals; segons ab qui haguessis anat a raure, ¡ay pobra! ja t'haguera fet fer la farina blana.
—Vés, vés a pastar fanch, poca solta.
—Y està clar que té rahó'l pare; la dòna té d'estar a l'obediencia del seu marit, ò sinó es...
—Xist... Xist... què crida, què crida la tropa del Manso! Ab tu no s'hi parla; escólta y càlla; quan siguis a casa teva, bestrèu: aquí mano jo... Vésli infundint aquexes llissons; ja me'n tornaràs la resposta.
—Y tu, vésli fent aquesta propaganda; ja m'ho vindràs a dir.—
A la fi'm varen casar. Vaig entrar a casa la Mariona encongit com un anyell que'l portan al sacrifici; vaig víurehi cinch anys, mortificat sempre, sempre abatut y humiliat; cinch anys de pujar lo Calvari; ¡que llarchs varen ser y penats! y qu'amarchs!
Feya vuyt díes qu'eram casats. Ja m'havía disfressat ab l'uniforme: una especie de trajo de ranxero; brusa llarga, devantal de sargil, y arremangat de brassos. Era la hora de dinar; sentats a taula l'un devant del altre; jo, per mirament, li feya la part. Vaig dirigirli dues vegades la paraula cercant conversa, y ella, sèria, sense tornar contesta.
—Però, ¿què tens?—li vaig preguntar,—¿què tens?
—¿Què tinch? qu'ets un poca criansa, un desvergonyit y un brètol.
—Y ara ¿que va de bò? tén compte ab lo que dius.
—¡Si hi tinch compte!...—va esclatar alsantse furienta ab uns ulls esverats com una possehida,—que'l día que davant meu fas postures a les criades, t'assessino.
—Jo, postures a les criades, ¡si'm manca l'humor!
—No'm diguis que nó, no m'ho neguis, per que tot lo d'aquesta taula't volarà per la cara. Mal home, farsant, perdulari, que t'he tret la fam de la boca y la miseria, y encara me trahexes: ténte compte, per que faré un intentat.—
Estava tan fóra de test, que vaig creure prudent callar. «Potser sí,'m deya jo, qu'has fet lo plaga ab alguna minyona y sense pensarho la has ofesa. Dech tenir culpa. No respostegis.»
¡Ja la vareig ben pagar aquella prudencia! Poch a poch, m'anà subjugant en termes que no era duenyo ni d'axecar los ulls. Venía una compradora; la despatxava ab agrado: ja tenía a la Mariona al meu costat trepitjantme y pessigantme dissimuladament.
—¿Per què li has tornat lo cambi a la mà?—me deya axís qu'era fòra.—¿Que't pensas que no t'observo? ¿per què no dexavas los diners damunt del taulell, que'ls arreplegués ella, la Tana, si volía? ¿Ja haveu quedat entesos? Míra, fals, cara-girat, que't conech y no me la fas que no me la pensi. Vésten dintre; no surtis pera rès a despatxar, no't necessito. ¡A devant meu, fregírmela! ¡Quín càstich més gran es lo meu! ¡ay, Roure!—deya alsant los ulls al sostre com si aquest subgecte estigués amagat entre les vigues.—Ja ho veus en quínes urpes ha caygut la teva Mariona! M'ha de fer morir ètica.—Y tot lo día, a totes hores, me retreya al seu difunt, a n'en Roure, aquexa exquisitat de marit tan alabada, que, al últim, era un enze que a copia de mals tractes se va tornar com un benigne. Y aquexa pobra víctima tenía totes les aventatges quan m'hi comparava. ¡Infelís, fins que va ser mort no li va descobrir tantes perfeccions! Als dos anys de matrimoni, Deu lo va cridar al cel, per que la seva ànima no's perdés en la companyía d'aquella esperitada.
Com lo meu desafecte era prou manifest, totes les crueses de que es capassa una dòna lletja y gelosa, les va imaginar per mortificarme. Però, lo que no podía resistir per insufrible y excessiva, va ser la privació de fumar. Altres ne vingueren després prou afrentoses, mes aquexa pena no la podía soportar ni combatre ab reflexions, ni conformitat, ni paciencia.
¡Llevarme'l fumar! si era la única pau que lograva en mitx de ma miseria!
Quan ella era fòra, que solía anar a la Iglesia a resar oracions que Deu no ohía per que, en lloch d'anar amunt cercant lo cel, debían ensorrarse ab la pesantor de tantes maldats com portava en la conciencia, allavors, axís qu'estava sol, amagat en un recó de la botiga, mitx recelós encara de que la Mariona no's presentés de sobte, feya'l cigarro y m'entregava als meus pensaments ditxosos. Entre la boyra del fum veya a aquella amoreta meva dels temps passats que venía a aconsolarme l'ànima y m'omplía de goig y m'enlluhernava ab un rastre de claror, qu'era com un raig de sol que penetrés en lo cor enfosquit per tantes congoxes...
Y després, ab aquell engrunyament contínuu, tornavan les injuries, la desconfiansa y la sospita, no ja de ma llealtat, sinó de la meva honradesa. Cada vegada que sortía, tenía que sufrir la baxesa de veure com m'escorcollava les butxaques de la roba que m'anava a posar; un dia me les vaig trobar totes cusides!...
Era en và qu'anés a casa'ls pares a contar les meves afliccions.—Si tens penes, sufrèixles,—me deya la mare;—haguesses cregut; has anat ab lo sabre desenvaynat y has topat ab un geni que sab tenírseles fermes. Vés, cóntaho a ton pare, que t'ensenyi de fer l'home, ell qu'hi enten tant.—
La matexa ira li donava un neguit que la feya desatendre y tractar ab mals modos a les parroquianes; la venda anà mimvant, tothom s'allunyava, y passavan hores enteres que no venía ningú a comprar.
Vàrem tenir lo noy, y aquella temporada en qu'ella no podía estar a la botiga jo procurava realsarla; anava tornant la gent y la venda's movía qu'era un seguit. Mes, axís que va rependre'l mando, altra vegada desobligant a tothom, responent fòra de lloch y malhumorada sempre, anà perdent lo que jo havía arreplegat; y tant va anar de baxa'l negoci, que no'ns hi podíam mantenir.
Jo vareig cercar feyna, que no la trobava, per que, esguerrat desde l'aprenentatge, per anar al servey, quan era ocasió d'exercitarme y aprofitar lo que m'havían ensenyat, y ab tants anys de no fer l'ofici, en lloch m'atrevía a presentar per temor de que'm rebutgessin. La miseria, que no havía coneguda may, entrà a casa. Jo en un portal, fent adobes, guanyava escassament per mantenirnos. Lo lloguer de casa'ns empenyía cap al hospici, y tinguerem de plegar la revendería.
La Mariona ja no retreya a n'en Roure, al marit perfet: ben segur que l'acusavan los remordiments dels pesars que li havía fet sufrir. Potser també esperava que jo'm morís per pagarme ab alabanses tots los maltractes y les injuries rebudes. Havía perdut l'orgull, però no'l mal geni. Jo la mantenía, y encara m'aporronava per la mesquinesa del meu guany. Fóra del trasbals de la botiga,'s floría, plorant sempre, que feya pena de veure. S'emmalaltí gravement, y morí, al cap de cinch anys de contínua desavinensa! dexantme'l noy, que va ser la creu hont jo m'abrassava amorosit, trobant consol en mes desditxes y font de prometenses d'un viure més tranquil y benhaurat.
Ho tinch de dir, encara que siga una cruesa: tot ho trobava més folgat y espayós després de morta la Mariona. Quan s'ha patit molt, un s'avesa a dirigir la vista enlayre. Recobrada la pau, no havía perdut aquest tirat, y'ls meus ulls, acondolits encara, guaytavan lo cel y'l veya més hermós, més clar, sigui potser que no'ls enterbolís la tristesa y podía mirarlo ab més serenitat.
Posat a dir la veritat, la he dita encara que'n resulti poch afavorit lo meu sentir. Per axò, la mort tot ho purifica, y la memoria de la Mariona era respectada. Mes, al noy, pobret, que no tenía mare, no li havía pas de donar a conèxer los encontres que'ns havían desavingut, fentnos a ella y a mi desgraciats. Cada vespre, en lo llitet, resava'l Parenostre per l'ànima de sa mare, ab una veu primeta y una tristesa que'm punyía'l cor; y ab los ulls vagorosos, com si la cerqués, li enviava petons, y s'adormía ab la dolsor als llavis de la pregaria y dels petons. Potser se trobavan mare y fill, per que somreya ab una ditxa! y, quí sab, si les mares desde'l cel se'n poden estar de fer caricies als seus fills!...
Cad'any li faig oferir una missa; per que la pobra no va tenir gayres despedides de resos, ni'ls cants solemnes y esglayadors dels capellans. Lo noy y jo solets—ja que no havía pogut compartir alegríes ab ningú, tampoch he volgut may acompanyatge de tristeses,—tots dos, de bon matí, a les hores en que'ls sants estan més solets, que quasibé ningú els va a veure, en una capella rònega de sota l'orga, ab dos tristos ciris davant del Sant Crist, lo sacerdot y l'escolanet y nosaltres agenollats a sos peus, ohim la missa y la encomanem a Deu, perdonantla de bon cor jo, y'l noy any per any més entristit en aquest acte y ab més amor y anyoransa per sa mare.
Aqueix fill es la ventura meva, lo meu rey, ma alegría y'l consol de mes desditxes. Si me'n donà de pau y benestar ab sos jòchs! y si me'n ha fet enamorar de la vida!
¡Que guapo es y agraciat! Tot ho té: hermosura a la cara y bonesa al cor. Es un príncep, noble, generós; no ho sembla'l fill d'un pobre treballador.
Jo m'escarrasso enllestint feyna, a fòra d'hores per arreplegar diners: aquexa montanya de diners que'l govern nos reclama si no volem perdre'l fill.
M'escruxeix lo pensar que té de ser soldat; ell al quartel, ab aquell tracte tan rigurós y, diguèmho baxet, ab tants perills!... Si algun día me'l subornessen y manqués als seus debers!... ¡Esperansa meva, fill del meu cor, l'afusellarían!!
Y apiloto diners, los conto, lo munt no creix, y passan anys; quan n'hi hauràn forses, quan ab ma suhor y'l meu dalit n'hauré arreplegat tants:—Teníu,—diré:—¡lliurèume'l meu fill!!!