Monolechs y quadros/Los còmichs d'afició
L'ensaig d'una comedia, qu'es l'acte més formal per los actors de profecía, qu'es allí ahont depuran y analisan tots los incidents, totes les minuciositats que'ls hi revela l'estudi de la producció y ahont posa'l director tot lo seu cuydado y talent per assegurarne l'èxit, ve a esser, entre'ls aficionats, la cosa més plana y senzilla d'aquest món.
Després d'haver repartit los papers, no segons voldría'l galan, qui es sempre ab més ò menos veritat lo director, sinó de la manera que'ls hi plau als diferents indivíduus que componen la Companyía segons la vanitat de cadascú, succeheix que'ls de galan y galan jove son los primers en trobar amo, y'ls de papiolis ningú'ls vol admetre y menos los que ja n'han fet de més importancia. De modo que, al cap y a la fi, s'abandona per competencia artística una comedia en la que'ls dos galans s'hi prometían molts aplausos, per triarne d'altra en que hi haja més papers de compromís; y en aquesta elecció potser se proposan totes les comedies d'una galería, fins que, perdut lo temps y la paciencia, s'adopta algun drama de grans efectes, de molts personatges en lo qui tots hi tenen gran importancia y ocasió de distingirse, mes que, en contra d'aquestes ventatges, té l'inconvenient de que ningú l'ha vist may y que desde'l galan al últim indivíduu de la companyía'ls hi sía tan desconegut com lo territori de les Batueques.
Mes, aquest es petit inconvenient pels joves aficionats. De tal manera es axís, que'ls papers del drama's repartexen segons sona de les relacions ò parlaments més ò menos teyosos, y a ningú se li acut que s'haja de llegirlo tot pera formarse idea dels personatges, del esperit del drama y ses situacions; sinó que, adoptat per la ressonancia del títol y per la proporció de tenir dues dames (qu'ab tres, queda desdonat sense misericordia,) cada hu se l'estudía, lo apren de memoria y'l recita a casa seva, tancat al quarto, y allí s'enseja les actituts y les caygudes, y plora ò s'enfurisma, ò esclata la riallada de traydora rancunia, ab gran sobressalt de la familia que no sab ahont podràn anar a raure les extravagancies del xicot.
Los exemplars del drama se'ls retenen lo galan y un altre qualsevol; posan los repartos a les dames, recullen los seus los demés actors, y tal día ensaig a casa les daxonses, que son mare y filla que desempenyan sos respectius papers.
Som en un quart pis del carrer de la Lluna, de l'Aurora ò del Mitxdía, —trièm, que tots son prou poètichs, —qu'en aquexos barris hi solen habitar les dames dels aficionats. Distingím: les dames de teatres d'aficionats. Dientho d'aquexa manera, es llarch, però no'm comprometo, ni esquerdo'l respecte, ni disfamo cap reputació.
Es la hora del ensaig, y, a excepció del galan jove, del barba y dos altres indivíduus, tots hi son. Mes, l'ensaig no pot comensarse per que'l drama comensa ab lo galan jove. Passan la estona de qualsevol manera, fent la corte a les dames, fins qu'al últim lo director determina ensajar sense'l jove y fa fer lo paper d'aquest al primer que se li antoxa. Imagínense com anirà la cosa comensada ab tan bells auspicis. Lo galan comensa a declamar a tota veu; brasseja, va y vé d'un costat y altre, avant y enrera; s'entusiasma y crida fins que arriba al punt final.
Allavors lo jove interino li contesta, y com no està en autos, diu lo paper ab veu tan desmayada y glacial qu'es capàs d'esmortuhir tot l'entusiasme qu'enardeix al galan de debò. Escenes per aquest estil se repetexen ab freqüencia; mes, ningú s'amohina per que hi manqui tal ò qual personatge a lo millor del ensaig. Si be's crida y s'enfadan, sempre hi hà alguns companys dels mansos que's colocan, fan lo quadro, y si volen dir, diuen, y sinó també. Encara lo més acertat es que solament fassan la figura, per qu'en lo compromís del declamar més trassa tenen a desbaratar les escenes qu'a ensajarles. Després de varies probatures y passa-temps, comparexen los retardats, y pot donarse comens al primer acte.
Jo no'm proposo criticar la manera com cada actor interpreta lo personatge, qu'axò fora invadir un terreno en lo que no hi so pràctich.
Mes es cosa deliciosa comparar los diferents temperaments dels aficionats, y l'armoniós conjunt que produhexen. Allí'l galan impetuós, de brava mirada, que tot ho tira a sanch y a foch declamant ab viril entusiasme y omplint ab sos moviments grandiosos tota l'escena; allí'l barba de veu robusta, serio, pausat, orgullós y altiu, que sembla que penyori a tothom encara no's posa a parlar en castellà; lo jove, sentimental, candorós, enamorat, ab veu de malaltía, plorant son paper, tirantse enrera l'abundosa melena y passejant continuament son mocador per la ardorosa frente, enternint ab los gemechs qu'exhala a cada vers, y trencant los cors dels concurrents ab tantes llàstimes y afectacions; y allí la dama sensible sempre, sempre ploranera, ab una angoxa contínua y soferta, que ni les pedres ho resistirían, ab un caudal de llàgrimes, que les hi va donant exida a mida que'ls versos ho demanan, y si no ho demanan també'l fa exir banyat en aquella amargantor que vessan los seus ulls; allí la característica encorvada, tremolosa, com debilitada per fluxedat de nervis, parlant tartamut ò poch menos, y ab lo nas sempre; lo graciós, inquiet, axalabrat, atropellantho tot, y entenent per gracies lo dexar anar los versos com si li fessen nosa a la boca ò com si li cremessen la llengua. Aquexos dos tipos son en totes les companyíes enterament iguals, com si fos lley ò condició ineludible'l que les característiques hajan d'aparèxer esguerrades y'ls graciosos una especie de argentvius qu'atabalan ab sos moviments bullidors y incessants.
Lo drama segueix ensajantse baix aquestos patrons; allí lo qui més crida es lo qui té més talent; lo qui tot disbaratant ho fa ab més descaro, es lo qui té més taules y'l qui sab dominar al públich. Y es de veure lo moviment y animació del ensaig ab tals actors; una escena's comensa diferentes vegades y no se'n acaba cap per que'l graciós no fa les comes y no dexa preparar al actor que li ha de respondre, ò per que'l barba ab sa veu pausada n'hi fa massa y li contestan abans d'hora. Ve una escena de bocadillos ò diàlechs curts y sueltos entre molts personatges, y es cosa distreta escoltar la confusió dels papers, lo pendres l'un del altre les paraules, barrejarles y confóndreles fins al punt, per exemple, de que'l que amenassa diga ¡ay! com si'l cop que vol donar a un altre se l'apliqués a sí mateix, y allavors, per esmenarho, ofensor y agraciat s'equivocan y diuen traydor a la vegada, fent un embull d'aquella escena que no hi hà qui la destríi. Després de molts ensaigs y a forsa de compendre cada qual lo bocadillo, s'hi acostuman, en termes que tots los esforsos y tota l'atenció son impossibles pera desvesarse de ferho malament. Però com no hi hà ningú més animós que los aficionats, ningú s'apura ni desmaya, refiantse que'l día del estreno, davant lo públich tot sortirà be; y ab aquexes ilusions esperan y's preparan pera rebre'ls aplausos a que's faràn merexedors.