Monolechs y quadros/Lo nuvi (monòlech)
| ← Inici | Lo nuvi (monòlech) Monolechs y quadros |
Los còmichs d'afició → |
Sala pobra: porta al foro, y a la dreta, calaxera, escaparata, cadires de boga, cobert l'assiento ab fundes d'indiana. Quadros ab march de caoba, etz.
Lo Pitero vesteix ab americana curteta y pantalon negre; barret de copa.
Avuy se casa'l Pitero. Rès, he fet aqueix determini. ¿Tonto'm diuen?... Vèt aquí la contesta que'm va fer don Ignasi,'l meu amo,'l día que li vaig dir.
Però, tampoch ne vaig fer cabal. Parlèm a pams; ell es metge, y a mi me visita un curandero: lo senyor Alsina, ja'ls hi dich quí es. Vègin si me'n refio del seu saber y de les seves receptes. Ja veuràn: jo miro'l manopolio desde la part de dins y, limpio, cavallers, no hi tinch confiansa.
—¿Còm tenim aqueix malalt, don Ignasi?—li he preguntat algun cop
al baxar de la visita.
—Grave, molt grave; té una periquitis aguda ab un estat litit...—ò no sé quin estat diu; però, vaja, una especie d'estat de siti.
—Donchs, sí que té mala pessa al teler; y'm sab greu, per qu'es dels pochs inclients que dona propina al cotxero. ¿Vol dir, don Ignasi, que entre tots dos no n'exirèm? — li vaig preguntar, carregat de bons intents pera aquella víctima.
—Animal!—me va respondre de frente.
—Retiro l'expressió, don Ignasi. Volía dir que si jo li fes pensar més sovint, per que vostè'l vingués a veure, a mi no'm fa rès enganxar un'hora més aviat.—
Lo cotxe es d'ell, de don Ignasi, y l'egua del Mallorquí ¿entenen? Jo hi vaig a hores fixes. A mi no'm governa ningú. Lo doctor es lo meu amo; l'egua es del altre, de mestre Guiém. ¡No'n té pochs de dobbés!
— Y sí, d'aquesta manera, volía dir qu'entre vostè y jo'l curarèm. ¿Vol qu'enganxi a les vuyt, demà? —
Es un bon home don Ignasi; tot un senyor, molt cavaller. Me va mirar de certa manera, com volent dir: «no ho sabía encara que tinguessis aquest bon sangro.»
L'endemà a les vuyt, (xiula) la carretel·la parada a casa del malalt. Al cap de cinch minuts tornà a baxar ab una cara més esllanguida y un posat de no m'embolico, que'm vaig menjar la partida.
— ¿Que ja es còs? — li vaig preguntar fentli l'ullet.
— S'està prenent xocolata; — me contestà sens mirar, obrint tot sol la portella y cloentla d'una revolada.
— ¡Què'm diu! ¡quína imprudencia! Que'n deu ser de temerari aqueix subgecte! Ho pagarà ab la pell, ¿eh, don Ignasi?
— Ja veuràs, noy, píca, y a casa. ¡Canario, y qu'ets tafaner!... —
Sempre s'equivoca pel mateix estil. ¡Y'n té de malalts a les portes de la mort, que, a la cuenta, encara ell no es fòra's desdexen y se n'entornan y'l fan quedar malament!... Axíns! (apilotant los dits de les dues mans y fentlos bellugar.)
Per axò mateix. Quan ell va dir: «¡Tonto, no't casis! ¡faràs una etzegallada!» Jo vaig pensar: no hi enten vostè en medicines. Càsat, Pitero. Es sentencia de metge y de don Ignasi: errada; càsat, que t'hi trobaràs bo.
Al demés, es un pimpollo la meva Rosetona, que fins me sab greu que ningú la miri, per que sembla que me l'entelin ab certes mirades insolentes y desvergonyides. Conquistadors de parada, que'n dich jo: guaytan, guaytan, ab un descaro que sembla qu'a totes les hajan de rendir, que no més hi manqui l'última firma. Y... ¡vaja, no'n parlèm: que passan unes soletats! (mirant a dreta y esquerra ab recel) ¡me pensava qu'hi havía roba estesa!... Nada, cavallers, que son uns ximples.
Un día, veníam de la Rambla de les Flors; era un diumenge. Don Ignasi me va donar l'indult, per que tenía tots los malalts llevats: rès, una epidemia de salut. Vaig dir a la meva gafeta: «Lo rumbo serà de pendre xocolata al Passeig de Gracia, donar un vol per aquí fòra, y'ns dexarèm caure a les vuyt ò les nou a esmorzar a ca'l Estevet. A les sis del matí ja vull tenir lo melindro a la boca. No fassas tart.» Corrientes; tot va anar al peu de la lletra. Baxavam per la Rambla dels Estudis y ella'm diu: «Cómpram un pom de clavells.» Los hi concerto dels rojos, y la Rosetona se'n va posar dos aquí, en lo cientro del monyo: ¡semblavan dos incendis!... Passa un enderrerit de aliments, d'aquexos senyorots pinxos, pentinat ab pan y toros, que la debilitat ja'ls hi ve de criatures que no han pogut aguantar la dida per que no tenían esma de cloure'ls llavis per xuclar, y se'm mira a la Rosetona, però ab una fatxenda y un descaro, que no'm vaig poguer aguantar.
— Fàssi'l favor.
— ¿Què vol?
— Escólti quatre paraules.
— Lo fico a una entrada, li poso les mans al conducto mestre (senyalant lo coll.)
— ¡Ay, ay, ay!
— Sebas! — dich jo. — Lo día que me torni a inclinar la mirada sobre d'aquesta noya, del revés que li aconduhexo a les galtes tots los caxals d'aquesta banda li van a parar al altre rengle. ¡Poca vergonya! ¡Me caso ab lo món! bàxi'ls ulls, no'm miri, per que d'un'altra brivada li trech les catarates de la vista.—
Va butxaquejar per ferme foch. Jo que li poso mà al infern per pèndreli'l revòlver y, senyors: ¡era ab un vano de quatre quartos que'm volía fer frente! Me vaig encegar; me poso derrera seu, y d'un cop de taló a la saga'l planto a l'altra cantonada y allí's va quedar axís: com aquell qui llegeix un bàndol.
Ja veuràn; semblem dos enzes a casa. La mare, de bon matí, se'n va a Santa Caterina, a la parada. Ven sigrons remullats. Es un negoci petit, però curiós: l'aygua s'adinera tant com la llegum.
— Càsat, fill meu, — me deya sempre la pobra dòna. — Ab lo que tu guanyas y lo que jo arreplego, passem d'igualada.
— Be, dóna, ja'm casaré: ¿però no veu que so una criatura?
— Tens vinticinch anys.
— Corrent: ¿y qu'es edat per condemnarse a treballs escarrassats per tota la vida?
— Calla, boig; ¿també ets maximós?...
— Però, ¿y si la dòna que li porti a casa no es del seu acomodo y comensan a contrapuntarse, que lo que per vostè siga dret per ella resulti guerxo.
— ¿Què vols dir? Axò es aprimarho massa: a mitja edat no hi veuràs. En sent bona noya, per mi ja ho tindrà tot.
— Escólti, dòna; y si quan vostè digui ¡Oh! ella respon ¡Arri! ¿què fem? nos penyoraràn. A mi'm penyoraràn, ¿està al cas? Y vaja, ¿què faig jo, a quí sentencío? A la mare, may. ¿Y a la dòna?... La que posi'l cap en lo meu coxí té de ser una persona comforme; jo no tindría cara pera dirli una paraulada y passar un trimestre de morros. Ja ho sab vostè que no'n vull de cares sorrudes a la vora meu. Un home que corretgeix les egues a xiulets y les fa creure, (a mi la tralla no més me serveix que per fer lo maco y'l tambor major dalt del pescante,) ¿voleu que domi a una dòna ab ronchs y males paraules? Vaja, mestressa, no'm caso; 'l Pitero no's determina.
—Míra que quan voldràs no hi seràs a temps.
—¿Què vol dir? ¿que's pensa que comenso avuy a engrescar minyones? Donchs, li faig a sapiguer que no més tindría qu'obrir la boca y fer tites, tites, per veure aqueix pis desseguida atapahit de minyones, y, no's pensi, lo millor de la ciutat, les més curres, les més ben plantades. Si'ls companys venen a mi quan tenen discordia d'opinions referent a la guapesa d'alguna noya; «ho preguntarèm al Pitero» diuen tots. «Es maca, minyons; ò es lletja;» els hi dich. Y s'hi conforman; per que saben que tinch aqueix do: que ab un va y vé d'ulls ja queda registrada la fesonomía y que no m'erro. Y fent de visurador pels altres, ¿vol qu'aquestes dues llumenetes (senyalant los ulls) se quedin a les fosques quan les trio per mi per fer broma y passarhi'l temps? Per que,
axò va de banda, no'n parlo de casori. Ja veurà; don Ignasi està de consulta, moltes ocasions; y donchs jo ¿què faría allí al peu de la porta dalt del cotxe? Me faig amich ab les criades, y riem, fem broma, y míri, elles lo que voldrían que sempre hi hagués malalts a casa dels senyors, per que'l Pitero les anés a veure.
—¡Ah! ¡boig, més que boig!
—En fin, madre mía, los temps son crítichs y'l noy no's vol casar.—
Sospirà, y m'enterní ab poques paraules.
—¡No'm vols donar aqueix gust! Lo día en que jo falti ho faràs per necessitat y allavors te sabrà greu de no haver escoltat a ta mare. No sabràs hont girarte per trobar qui't dongui la norabona que jo't donaría; per que, fillet, fòra jo, quedas sol...—
Sense dexarla acabar, li dich:
—Decretado.—
¡Quína alegría la d'aquella bona dòna! ¡quína satisfacció! m'anava a abrassar.
—No m'entretingui, mare, que me'n vaig a triar minyona.—
¡Y qu'havía de triar jo, si feya una temporada qu'estavam emparaulats ab la Rosetona y l'aprecio'ns anava del un al altre de viceversa y seguit com una llensadora! Sinó que, la veritat, me feya frente la qüestió de l'avinensa. Jo, tot fent lo plaga, inquiría, veya l'interior de la meva xicota, 'l geni, 'l natural, lo seu modo de conduhirse... y certa, l'he ensopegada. Una minyona, que's podría desembrassar sense cap repugnancia una escaparata y ficarla allí dins. Té: La Verge del Amparo de carn y òssos. Nó, no'n dubtin: se podría dir devant de qualsevol sacerdot, que no bestreuría en contra: Palabra. ¡Pst! per que axò no es brou de llengua ni extrems del Pitero.
La mare va caure malalta; ey! no s'alarmin, que ja està bona, gracies a Deu. Una malaltía que don Ignasi també'm va dir: «Noy, axò es grave.» Però no me'n vaig fiar, la veritat: ¡com té aquest ull tan segur per errarse! Vaig fer venir un Catedràtich y'ls encaro: don Ignasi y l'altre. Jo, fòra al recibidor, y'ls tanco. «Estudíin aquí tots dos; aprènguin, infòrminsen, dispútin, apa, píquinse les crestes, però sàlvinme la mare. So de la conxorxa y vull que'm tractin d'amich; no vull aygues forasteres, ni remeys de boato: salut demano y rès més, ò sinó, Deu m'ampari, (dich a don Ignasi acostàntmeli a la orella:) ¡un día'l volco!»
Van sortir ab la seva:'s té de manifestar. Suavan com a carreters cada vegada que tenían consulta. Don Ignasi, cop de comprar llibres y encastàrsels aquí; (picantse'l front) lo Catedràtich, vínga repassarne d'altres, que s'hi va amagrir: xuclava tota la substancia de les lletres y allò debilita.
La Rosetona, al capsal del llit, clavada nit y día. Jugava ab tres receptes y una renglera d'ampolles que feyan feresa: ni'l Canonge ho fa més limpio. A tal hora, la medicina forta; a tal altra, la rigurosa; d'aquí un quart, caldo; després, quatre gotetes de l'ampolla de capil-lera; y allò era un compàs, may ne va barrejar cap. Si n'erra una, un'ampolla no més, la mata.
Al cap de vint díes, la va treure del llit, y jo me les vaig endur ab carretel-la dret a Vallvidrera.
La cura era assegurada. Metge y Catedràtich m'ho van divulgar: la Rosetona ho havía fet tot. «Ella te l'ha restablerta, Pitero, no'n dubtis. Si no es aquesta emfermera, crèu qu'avuy anavau a voltar Montjuich, en comptes d'emmenarles a Sarrià.»
¿Y qu'havía de fer una persona que té'l decoro, l'agrahiment y l'estimació en lo lloch que li pertoca? ¡Casarse pel trote llarch!
Y ara que ja m'han tirat totes tres descargues desde la trona, y ara que la mare té salut, vol dir que'm caso...
Sembla que siga ella la nuvia. ¡Pobra dòna! Fa dues hores qu'es allí dins componentse. Ha tret de la capsa les arrecades bones (tenen un pam de llarch de banda a banda,) ab uns esquitxaments de pedrería de colors y diamants que quan les treu hi hà una tancadissa dulls que tothom queda enlluhernat.
Lo vestit es de domàs negre ab un dibuix de pàmpols y cascalls que rebrota mitx través de dit.
Lo manton de blonda... si's tira'l vel als ulls, bona nit y bonhora, té d'anar a les palpentes: allò es trenyina de luxo y de seda de boxets que no hi travessa l'aygua ni la
claror, ni'l vent. ¡Quan lo treu del calaix, fa una olor!... Nó d'aquestes de perruquer... una olor qu'encisa, com de casa. L'he sentida poques vegades, y'm dona una alegría!... Ja a saber! com qu'abans hi eram tots quan se'l posava:'l pare y mon germà!... ¡y ara som solets!... (Se sent un xiulet.)
Ja xiula: es lo Bolero que'm ve a buscar ab la carretel-la. Mare, anèm.
(Pensatiu.) Ja es un càrrech dificultós lo que'm poso a sobre. Son dues persones les que tinch de fer felisses!... y tant que costa serne un tot sol! Però, me n'exiré: la mare ho ha sigut fins ara: donchs, d'aquí endevant, la mare y la dòna.
Alto; ¿y'ls que vinguin?... Tots serèm felissos. ¡Al cotxe, senyors!