Monolechs y quadros/Desavinensa (monòlech)
Sala ben amoblada: un llit ab pabelló. Carles vestit ab bata y sabatilles.
La meva senyora es a sarau; contra ma voluntat, apesar dels meus prechs y reflexions y crits... fins hi ha hagut terremoto particular. D'una revolada, he fet anar les estovalles al ayre, y plats, copes, gerro y la sopera ab la Julien, tot ha rodat per terra. Y ella ha conseguit la seva: anar al ball.
Jo hi he perdut sopar, vajilla... y la senyora. La faré fer d'aràm... No la senyora, la vajilla. Dos per tres nos hi trobem ab tals desastres: com que la gelosía'm fa perdre'l món de vista, tinch uns repentes que m'haig de desfogar desparant taula per aquest sistema... y jo pago.
Fa tres anys que patexo; tres anys que día sí, día nó, y dos arreu, a casa nostra hi hà desori. Y que sempre so jo'l que tinch d'amaynar veles. Un vespre'm va tirar lo pom del llit, que si'm toca al ull me'l dexa en vaga;'m va sortir una banya, que fins me feya nosa per mirar; veya una cúpula aquí sobre... Ab una pessa de dos, ella matexa me la va disoldre; oh, ja'n té de munyeca! ¡va ser un ay!.....
Sembla un soldat de cavallería; ab un geni, qu'aviat hi es a bestreure; y que té una mà, qu'allí hont l'aplana hi queda formigor. Ja ho he tastat... ¡Ey, per broma! per que de altra manera... Ella se'n guardaría prou de tocarme; nó, ab axò sí que no hi passo. Donchs, per riure, (era al principi de ser casats,) me va donar un cop de puny a l'espatlla que me la va desequilibrar. ¡Quín pes, y quín tanto! me vaig quedar axís; aqueix quarto m'arribava a l'orella. També va ser per mor del ball. Je, je! feyam broma. «Que no hi aniràs,» deya jo. «Ho veurèm,» me contesta. «Que sí.» «Que nó. Tancaré la porta.» «¡Pròbaho!» «¡Míra que m'also!» «Apa, maco!...» Me'n hi vaig!... y al acte de tombar la clau, ¡pluf!! per derrera,'m va endressar tal cop de puny que, senyors, allò se sent y no s'esplica. Me pensava que m'havía desparionat un bras.
Ara, quan tenim diferencies, ja'm poso a cobro desseguida;'m coloco fòra de tret. Nó,... per que si ella s'atrevís... fora sensible havermhi de tornar, y no està be qu'un marit pegui a la senyora: fa ordinari, y's rebaxa un hom.
Si la vegessin, es una bona mossa. Ab lo barret de copa posat, es tot axò més alta qu'un servidor: quatre travessos de dit. Y cóntin que calso ab talons molt alts. Per aqueix motiu no vol sortir a passeig ab mi. «¿No veus que semblaría que't porto a fer salta miralta?...»'m diu. Y ballar? menos: té por de fer riure, y que la gent no digués qu'ella balla desde l'entresuelo y jo del carrer estant.
Y axís nos la campem a casa nostra: ella fa'l que li dona la gana, y jo, mírin , trencant paraments de taula. Be haig de demostrar que també gasto fumillos!... ¡Y tan enamorat que n'estich! ¡oh, si no fos aquexa flaquesa! ja hauría fet fer un embà al mitx del pis (per que la casa es propia) ab un torna-veu de goma desde les seves habitacions a les meves per disputar de lluny y sense perill.
La vaig conèxer al Club, en un ball d'aquells tan famosos... (Tranzició) per que, cònsti qu'he sigut dels joves de més anomenada de Barcelona; dels més axerits, dels més calaveres. Retirava a les tres de la matinada, y a les quatre, a l'hora que'm passava pel cap; qu'a mi no'm governavan ni'ls crits del pare ni'ls enterniments de la mare. «Noy, fill meu! que't desbaratas la salut!» me deya la bona dòna. «Te ficaré en una casa de comers!» saltava'l pare, alterat. ¡Pobre home! Avesat a treballar tota la vida, li semblava'l pitjor dels càstichs lo encauarme en un escriptori ò derrera d'un taulell. «Be, escólti, marona, ¿que té uns quants diners sobradissos? ¡Què'm dona aquí!—deya jo apartant la mà estesa a tall de cotxero.—¿Què vol que'n fassi de quatre duros? ¡Per quí m'ha pres!» En fi, senyors, qu'haguera axugat les arques reals.
¡Lo que gastava! Està clar, sent calavera!... ¡Que n'havía romput de pisa pels cafès! y si l'amo's quadrava, venía ab nosaltres aquell que tenía tant punyo y l'obligava a callar; ab diners ò sense; pagant los perjudicis ò no pagantlos, segons...
Del Club me'n varen treure quatre ò cinch vegades, per massa axalabrat; era més boig jo sol que tots ells junts. Jo vaig ser qui va donar aquell escàndol que fins lo Capità General volía posar la plassa en estat de siti; aquell ball a portes closes, que ja's necessitava tenir la vergonya arrendada, per anarhi. Més de siscentes persones hi varen concórrer; vègin si n'hi hà de despreocupats a Barcelona.
Hi havía un personal triat, en quant a homes: tota aquella antigor de senyors d'edat calaveres, que fan lo corrido ab baylarines y figurantes y les socorren, los hi teníam: tiessos, axeribits, tenyidets de bigoti, disfressats ab dominó y sense careta; a estil de tant se me'n dona. Be, sí, quan als sexant'anys s'es despreocupat, en qüestió de conquistes, encara fa nosa la màscara.
De jovent, teníam la plana major: los més disbauxeros, los més capverts; si comensava a citar noms...
No'l té cap més capital un floret de jovent tan plaga y de tan bona sombra. En quant al bello sexo... hi havía bo! Quínes nenes més lleugeres! quíns quadros de can-can!
Allí vareig conèxer a la meva senyora; anava disfressada de nimfa; molt senzilla, però ab molt chic.
Aquell ball, ja se sab, era de gent alegre... Ey, però la Lluisa portava màscara; axò sí, aqueix decoro'l va guardar. O sinó, no m'hi caso: alto aquí! Anava disfressada de capritxo... ¿com ne deya?... era copia d'una làmina d'aquell plaga... Ah, sí: de Ninfa en la primavera. Quan va entrar al saló, hi va haver un rum rum, unes esclamacions d'admiració!
—Nimfa, abans no't comprometis, ¿vols ballar ab mi tota la primera part?—li vaig dir. Jo anava al grà desseguida, de frente.
—Ahont va aquest pacatilla!—'m va respondre baxant lo cap;—¿que vols uns quants anissos?—
¡Dígali pacatilla! Lo cas es que tot lo vespre va ballar ab mi; y tres mesos després era la meva senyora; ¿eh? que vagi motejant!... Hi havía homes com tambors majors que prou la voltavan ¡y'n feyan de paperots!... ¡Qu'es cas! jo vaig ser lo preferit. ¡Y'm volía donar anissos!!!
Lo sopar aquell vespre va valguer quaranta set duros; ella, la senyora que l'acompanyava y jo; tots tres. Lo Champagne lo feyam anar com aygua: jo'l volía fer encarir aquell vespre. Agafava les ampolles; ¡pem! y, gloch gloch gloch, per derrera l'espatlla'l vessava a terra; vaja, en una paraula: tenía un perdigonet a l'ala, y en ma vida he fet més boyra.
Y ara, encara no parlo d'acompanyarla al ball, s'enfurisma y ja tenim discordia. Crida, s'alborota, m'amenassa, y al cap d'avall se n'hi va sola. Però, aqueix vespre m'hi presento; la vull sorpendre, a veure ab qui balla, qui es que la galanteja; per que tinch gelosía.
Ara, si'm poguessen veure l'interior, fugirían espantats; aquí dins hi tinch com una fornal que'm devora; dech tenir febre; lo pols me va. (Posantse'l puny a la vora de l'orella.) Escóltin.
(Pren un sifon tirantne un raig a una copa y beu ab frenesí.)
M'abraso, estich mal. (Torna beure.)
Cà! encara no arriba a la campaneta, ja es sèch; lo foch lo tinch aquí a l'estimadora, dins del cor. No sé què decidir: si ferme un tip de plorar ò de matar senyores. ¡Malvades! falses!... Nó, nó, me'n retracto. ¡Bufones, més que maques!... Més m'estimo passar la pena tot sol y consumirme de passió d'ànimo. (Gemegant.)
¿Què fas Quirlos (corregintse precipitadament) Carlos? ¡Quí t'ha vist y't veu! Rebaxarte a plorar per una dòna! Tu,'l socio del Gavilan y del Club, l'home corrido! ¿Per què no la matas?... Sí;'ls que me aconsellarían axò, que s'hi acostin; veuràn quin vano de dits los hi estampa a les galtes.
Però, si vaig a sarau y la trobo ballant, ¿a quí mato, a ella ò a ell? Oh, me fan riure vostès! a ningú... Corrientes, los perdono. Però es evident que la trobaría de brasset ò ballant, y jo, al vèurela somriure a un altre home, n'hauría de desgraciar algun dels dos. Es veritat que no hi ha anat sola, que l'acompanyan les senyores del tercer pis. Donchs, per haverlos de perdonar, tant se val que no'm molesti y que'ls hi envíi l'amnistía d'aquí estant y que me'n vagi al llit. (Sospirant y sentantse en lo llit.) Visquèm resignats; es lo pago que'm pertoca; per massa corrido. Aqueix vespre sí que podrà dir qu'ha nascut. Per que les intencions eran dolentes, axò ningú m'ho quita. L'haguera morta ab la matexa serenitat y sanch freda qu'ara que la dexo viure.
Però, demà, ò aquesta matinada hi haurà trencadissa, la vull aturdir: a veure si la subjugo; trencaré totes les pesses del seu lavabo, y que'm amenassi després; cric crach, me tanco al quarto. (Se treu la bata.) Me'n tornaré al llit per prepararme, y demà'm trobaré més àgil, més enèrgich. Si no me adormo, quan ella torni, cóntin que
hi haurà escàndol en aquesta casa. (Apaga'l llum ab resolució.) Bona nit tinguin; ja ho sentiràn a dir. Buenas. (Tornant a saludar.)