Monolechs y quadros/Desde'l quint pis del Liceu
Un horror de gent apretant, estrenyentse a la porta del carrer de Sant Pau, allargantse y atapahintse afilerada com monstruós fenòmeno que creix encongit y al que uns quants agents de l'autoritat no dexan axamplar per que no embussi'l pas del carrer; una bellugadissa de caps, allargant lo coll per respirar lliurement, y entremitx d'aquexa multitut de persones, que millor parexen sérs informes , alguna qu'altra mà apoyada en agena espatlla, com xarreteres de dits posades a la inversa, ò aplacades en les esquenes com si portessin, a estil militar, un parell de mans de repuesto; una gatzara produhida per les murmuracions contra l'empresa, qu'abans d'obrir les portes fa donar un espectacle al públich en mitx del carrer, obligantlo a sufrir dues prempsades, la primera per pendre targetes y la segona per anar a la porta del quart y quint pis, quan, tenint oberta la taquilla tot lo día, estalviava la meytat de la pena a aquest públich que, si moltes vegades xiula, no es tant per fer mala obra als artistes com per desfogarse de les angunies y cruximents soferts a la porta.
—Tu,—crida un estudiant a qui'l guardia no'l dexa incrustar en lo grupo,—cómpram una entrada; té'ls diners.
—Foran tres pessetes!—li respon l'amich;—no pot ser, no puch, noy; no més m'hi caben los sis rals justos a la mà, y encara valga que tinch condicia a durlos plans, que si'ls giro de cantó ja se'n ressent l'esquena del subgecte que tinch devant. Míra, fésme un favor ja que no te'l puch fer jo: dígas a casa que m'has vist sens novetat, qu'eram una pila, tots junts, al mitx del carrer, fent lo
que veig fer: repassar la gramàtica. Jo estampexo, tu estampexes... prural: nosaltres nos trepitgem, que't dich, querido, que dech tenir uns peus com dos vanos oberts. ¿Una entrada dius que't compri? Ne pendré una y mitja per tots dos; que jo he mimvat de carns, que m'hauré de donar dos vols a la trinxa dels pantalons per que no se m'arronsin cap avall com unes columnes salomòniques. Noy, no puch treure'ls quartos; los tinch clavats a la pell com en un monetari; m'hauràn de fer l'operació, si vull fer gastos.
—Vatúa'l món dolent!—esclama un que's dona ayres de maton ò d'arriero, y que pel seu posat indica no estar per bromes;—y quins despotismes se veuen a la nació espanyola! Un Carlos d'Espanya'ns fa falta... Company, no apretèu, per que si axamplo'ls rems, us envío de rellogat al entressuelo d'aquest argenter. Un Naron nos fa falta als espanyols: ¿en quína part del globo s'ha vist, apretar la gent d'un punt semblant com si fossen manats de lluquets?
—Ja té rahó!—esclama un vell que s'hi vol fer ben veure per que coneix qu'es home que té males espurnes.
—¿Què diu que tinch?—contesta l'altre baxant la vista per mirarlo ab cert despreci.—Que aviat ho tindría compost. ¿Ahont es l'amo d'aqueix tinglado? ¿D'ahont ets tu? Ah; ets de fòra nació! Corrent. Pxit, mossos, civils, etzcètra. Sumaria al canto, y si respiras, a Montjuich.
—Axís, axís s'hauría d'arreglar;—mormola'l vell, tan enterat com los demés qu'escoltan, qu'encara estan dejuns de sapiguer lo que vol dir.
—Alto, qu'encara no he acabat. Vínga la lley marcial; aplíquese el artículo, y entrada de balde al grupo, y un dinar de duro per barba a ca'l Estevet, per restituhir a les persones que'ns encontrem aquí, les angunies y l'aflaquiment de que's quexa'l jove qu'ara parlava. ¿Què mana?... ja veuría vostè l'endemà aqueix carrer de Sant Pau: més nèt que'l doble blanch.—
Y al dir axò's fa fer lloch ab los colzes, treu un puro de la butxaca, l'esmotxa ab les dents y, d'una bufada , fa travessar lo capsiró per sobre la multitut, que quí sab ahont va a parar.
—Míra, tu,—esclama un burleta; —guàyta aquell senyor tan llarch; sembla que vagi al imperial; ja n'hi ha costat de crexensa per posarse tan endevant! d'ensà que som aquí, lo menos s'ha donat quatre travessos de dit; s'estira com un caramelo. Ja veuràs axís qu'arribarà a casa quína feyna se li tomba; no n'hi faltarà poch ni gayre de catre si vol tenir los peus governats quan se'n vagi a retiro! Y si s'està dalt de tot, com ne fa'l posat, y no encen mistos, en aquella hora de nit me sembla qu'anirà contant les bigues ab tostorros de cap. ¡Pobre senyor, si l'amo de la casa no li forada'ls revoltons del sostre mort! tot lo día anirà de ceremonia pel pis fent cortesíes als mobles y al devantal del escudeller. ¡Ep! ell sí que pot ben dir que no's mou may del galliner. ¡Malsaguanyats sis rals! ¿Preguntèmli si plourà? ¿Me sabría dir si's veu la lluna? Si per desgracia es colomista, pobres coloms, ¡no deuen anar poch amunt per no esguerrarse ab la canya quan engega'l vol! ¡Y còm se deu estirar per ferse la clenxa! ¡quí sab ahont li van a parar los brassos!—
Tot d'un plegat, s'obra la porta del despaig, la gent s'hi precipita ab furor tumultuós, y'ls que l'han comprada als revenedors embestexen escales amunt sens reposar, qu'arribant al quint pis no n'hi hà cap que pugui retornar la respiració.
Lo teatre està desert; los llums, a un quart d'axeta; un acomodador en mànegues de camisa passa'l plumero pels coxins dels palcos de primer pis. D'un costat al altre de galliner, los que tenen bon assiento's saludan sense conèxers, ab crits d'alegría y satisfacció; entran grupos de gent esverada que, no atinant quín lloch triar, se colocan al més dolent. Y'ls dos pisos s'omplen aviat, y nous crits y gatzara remouen la quietut que regnava. Lluen com estrelletes entre aquella munió de caps alguns cigarros de paper. Apareix un municipal y fa eclipsar les que brillavan prop del passillo; més enllà, cap al mitx, s'encenen cerrilles, van de mà en mà, s'apagan de sobte: noves constelacions quedan lluhint en aquell cel que costà sis rals y moltes empentes per pujarhi. Y passa temps, més de tres quarts; compareix un músich y se'n torna; n'entran alguns més al cap d'una estona y s'assentan, desescanyan lo violí per llevarli la bossa, recargolan les clivilles, li preguntan ab l'arquet còm estem de vintivuyts, y se'l posan a la falda ò'l penjan al faristol per que's distregui. Lo públich, al veure tanta catxassa, pica de mans y'ls hi crida, en mals termes, que son poch treballadors. Los sillons de platea van omplintse. Y arriban senyors ben pentinats y senyores molt galantment compostes. D'assí y d'allí s'observa algun indivíduu enfonzat en lo silló, lo cap descobert, ensenyant una calva ab un cerquillo de cabells a la part posterior, que desde dalt parexen cares ab patilla voltada, a qui'l barber los hi hagués afeytat les faccions arrebosantles després ab pomada molt lluhenta. Entran en los palcos de primer pis elegants senyoretes ab vestit blanch y esllanguit, qu'en aquell fondo de vellut carmesí aparexen com papallones posades sobre motes de maduxes.
Los instruments se quexan: ronca lo contrabaix al veures desarrambat del recó hont dormisquejava; los hemisferis qu'etgegan tempestats a l'orquesta dexan sentir sa veu feréstega. L'avisador coloca sobre'ls planos inclinats dels faristols los papers de solfa. Podría dirse que l'armonía exten ses múltiples ales carrades per banyarse en aquella atmòsfera calurosa abans d'omplirla ab son papalloneig de quexes y alegroys.
Tot està a punt; Botessini puja a la tarima; llensa una mirada a dreta y esquerra com un general que repassa les forses abans de llensarles al combat; evoluciona ab la batuta y fa silenci que s'escampa a manera de vel diàfano qu'apaga la remor del respirar, dexant sentir no més la tènue agitació ab que oscilan los flams del gas.
Un tremoleig armoniós, tal com si s'alsés de sobte un vol de passarells rompent lo cant, se dexa sentir, ò com ventada melodiosa que besa la quietut. ¡Adeu, món, que la música parla y fa remontar l'esperit a desconegudes alteses! Y se sent, s'estima y's gosa tot lo que Deu va volguer que gosessin los mortals per pendre idea vaga de lo qu'ha de ser l'eterna benaventuransa. ¡Oh, música, reveladora del amor, de la bellesa y de la felicitat! Sentiments castíssims, gosèu la delicada sensació y rendíuvos a sa dolcíssima letargía!
Y canta Masini... ¿Quí, en lo cel dels amors seus, no hi té un àngel que volateja com poètica visió, renovantli fugides recordanses y'ls goigs d'una joventut que va perdentse?
¿Quí no haurà trobat en son camí una ideal figura que l'encisà d'amor, primera felicitat assaborida, y acàs derrera ilusió, massa prompte coneguda per esser tan llargament anyorada!
Masini parla d'ella! d'aquexa, la primera, la única coneguda al cor. ¡Quína atenció! ¡còm interessa a tothom lo racconto! A aquella dama tots la estiman, a tots ha enamorat algun día com al mateix Raul. ¡Quína dolsesa es lo cantar! ¡Que be se sent la poruga cortedat d'una passió que no més es atrevida per estimar molt! Angelo Masini sembla que canti per primera vegada la infinita tristesa del seu primer amor.
No parlo del septimino, per que si sento la música, no sento la situació. ¡Retxassar a Valentina!... ¡humiliarla devant de tota la Cort!... Nó, may! un cavall, primer, una escala de seda lligada als balustres de la balconada, dos ays! un de temensa, l'altre d'amor, y... una fugida ràpida ab núvols de pols, com la que's coneix per les estampes de Matilde y Malek-Adel.
Passèm saludant en la conjura'l geni de Meyerbeer.
Ja estan sols. Son ells! Raul, Valentina... la joventut y la gentilesa, hermosejades ab l' aureola d'un amor sense ventura. ¿Cantan ò ploran? ¡Quí sab! que l'amor se gaudeix ab tals espiritualitats, qu'ab plors y somriures viu y prospera. «Déxam fugir!..» li diu ell ab un enterniment qu'es la evaporació de les llàgrimes que cantan al fondres. Y Valentina, per salvarlo, per adorar en recort aquella cara semblansa, li revela'l goig suprem. «¡T'estimo!» li diu ab un exaltament que no es més grata la felicitat gosada qu'aquella exclamació del amor perdut. Y lo que ningú ha sapigut dir en aquexos moments, per que la boca no ho logra expressar, ni'l cor dexa revelarho, Masini ho diu ab veu pura, ab accent llànguit, cadenciós, ab un abandono de tota materialitat, que poden, sens ofendre, unirse'ls dos amants en estretíssima abrassada, sens donar gelosía, ni enveges, ni vergonyós molestar a la ignocencia que'ls contempla.
Per desditxa, en aquexos moments d'embriagadora passió se li acut a algun entusiasta de Masini fer sortir a un patge ab un valiós present.
¡Adeu, ilusió, amor y fascinacions del art!
En tals moments, fer sortir una criatura disfressada... ¡quína incongruencia! quanta temeritat! A mi, en semblant ocasió, m'haguera fet lo mateix efecte que si'l sabater m'hagués enviat l'aprenent ab les botines noves... Botines! quan me pensava tenir ales!
Y després, ¡pobre Raul, y pobre artista! Tórnat a agenollar, apassiónat, cànta y plòra y..! Cà, cà, cà, cà!... Ja no hi era a temps, l'amor havía volat... Desengànyat, Masini: d'amor, cap com lo primer; axís ho diuen les senyores, a pesar que tu no ho creus, y... jo tampoch, per semblarme a tu d'alguna cosa.