Monolechs y quadros/Revista
L'Hivern està finant, y com si fos
un personatge de molta suposició,
ixen cada día dos bulletins pera donar compte als curiosos de les complicacions que demostran sa decadencia.
Lo sol, al qui tant havía pres de
tema, ja li ha perdut lo respecte, y
cada día també surt més matiner y's
recull més tart, entretingut en atemperar la terra.
Lo vent, únich amich que li resta
fidel, s'hi desfà ab grans bufades per
tornarlo a refredar, y no'n trau rès,
per que'ls arbres li presentan ses
branques nues com dientli: «té, esbràvat tocant la flauta»; les atzavares li ensenyan ses penques afilades; y
les gatoses y'ls esbarzers, balandrejant y fent postures, sembla que li vulgan dir: «si passas, te desgracías».
Per tot arreu troba contraris; a ciutat, les cantonades li ensenyan lo colze y'l regolfan d'una paret a l'altra, fentlo anar com una pilota; y, vegent que ningú'n fa cas, s'entreté a fer lo papu tancant portes ab violencia, rompent vidrieres, donant falconada a algun paraygua invertintli la cúpula, ò fent fer lo vano a qualsevol subgecte alsantli la madrilenya de
tras-cantó, fins que, al últim, cansat
de fer berganteríes, s'escapa per les
carreteres y's diverteix ab la pols,
arremolinantla y fent núvols de per
riure que'ls tragina d'un costat al
altre per que vegin més món.
Los arbres de la Rambla, que s'han
quedat despullats desd'Octubre fins
a Mars, s'estan ab les branques alsades, lo mateix qu'una renglera de
quintos que fessin lo saludo al gefe,
mirantse uns ab altres com si's preguntessin : «¿Y ara, què tenim de fer?
fa mitx any que tenim les vergues al
ayre y encara ningú'ns ha dit a qui
tenim d'empaytar.»
Y tots fan càrrechs y acusacions
al malhaurat Hivern. «¿Què has fet
dels meus pàmpols?» li cridan los
ceps caragolantse ab rabia.... «¿Y de
la meva fullaraca y dels aucells que
venían a matinada y al pondres lo sol
triscant pels branquillons, regalant-me una passadeta cada pich que volían enfonzar lo bech en ma fruyta més assahonada?» li preguntan les
figueres, amenassantlo y estirant sos
brassos nus, d'escorxa prima y llisa...
«Y a mi ¿per què m'esguerrares y'm
vas deturar lo pas?—esclama un doll
d'aygua, desfent ses trenes de plata y
saltant per sobre'ls còdols;— ¿quín
mal te feya jo, contemplant tot lo día
la blavor dels núvols ò'l sol hermós,
y de nit manllevant estrelles per engalanarme? ¿tanta enveja't donava lo
veure com m'entretenía jugant a
cou-dinar ab les flors, elles escampant aromes y jo donàntloshi senzills
refrescos? Ja no estich paralítica, ni
m'arrapo per lo rocàm transformada
en caramells. Ja no tinch forma ni
color, qu'axís vaig nàxer y axís me
he criat , lliure , atrafegada, llensant escuma de bones en bones, ò esquitxos si m'irritan, y'm veig altre cop hermosa, y lluhexo la claror, y
salto y'm treno fent ma vía, besant
molsa y criant plantes, y remorejo
música, que ni'ls aucells ne cantan
de més fina, ni tindrían trassa per
imitar.»
«Callèu, xiquetes, — los hi crida'l
llargarut xiprer,—que ningú com jo
ha vist tantes tristeses y desgracies
portades per l'Hivern: arrecerat en
aquesta tapia, ¡quantes me n'ha contades lo campanar qu'es l'únich ab
qui tinch converses! ¡si se n'han
passat d'hores balandrejant les campanes! ¡y còm m'esporuguía quan me
deya: ara aviso a Deu que li puja un
angelet! Y, venía l'enterrador, apartava la brossa, cavava la terra, gemegavan altra volta les campanes, y després una munió de dònes ab ses
caputxes y faldilles negres se'n anavan ploroses torrent avall. Y a voltes, ab tochs més solemnes me deya:
ara prego per un minyó, y cada
prech meu fa derramar més llàgrimes a sa estimada que pert lo seu be,
y a sos pares que perden be y esperansa...! Ahir va ser un jayo; l'altre
día, una donzella... Y, vaja, fora un
may acabar. A tots me'ls anomenava, y com que'ls conexem desde que
van nèxer, a tots los estimem, y compartim lo dolor comú, pregant les
campanes, y jo estenent les arrels,
cada cop que sento remoure la terra,
per portar — y no sé si hi arriba,
— un poquet de sava fresca als que
enterran a prop meu, ja que no
puch, com voldría, dúrloshi la llum
que goso y l'oreig que'm fa viure.»
«Me'n vaig d'aquesta terra desagrahida,—butzineja l'Hivern.—¿Y quína tonada'm canta ara l'aygua, ni que n'haig de fer? jo he apilotat neus a
la montanya per contradir l'estiu, y per que pogués embellir la terra ab
saltants d'aygua, omplintla de reguerons y rajolins. Y si'ls arbres se quexan es per que son murmuradors de
casta, y no saben callar may; avuy
se quexan de mi, demà diràn si'l sol
los torra y si la set los corseca. Son
de mal acontentar. Los desprecío.
Ningú'm sent grat per lo qu'he
fet; jo he tingut hores llargues de
quietut y de fosca, en que la naturalesa s'ha anat refent. Algú se'n ha
aprofitat: ademés, vosaltres, particularment, los galans de capa y barret
tou, enamorats de cantonada, de sotavolta, ò de tanques foranes; y vosaltres també, solitaries parelles que
passegeu pels indrets més deserts del
Ensanxe, aquesta Sierra Morena barcelonina, qu'allí hont no hi surt
un lladre, hi comparexen dos contrabandistes del amor; anèuse estimant en hora bona, galans de ciutat, ò festejadors camperols: mes,
tapèume la boca d'aqueix xiprer cabilós, y diguèuli qu'es lo temps qui
fa la seua feyna y que lo mateix se
mor la gent pels frets que porto,
com per les calors que du l'istiu; y
diguèuli, finalment, que no m'ha enternit ni gota... qu'es un plaga y
que per axò'l tancan sol.»
Va dir l'Hivern marxant per la
carretera de Mataró. Al trencar per
la Sagrera, un carnestoltes, oblidat
dalt d'un paller, li va cridar tot fent
visatges: «Adeu, vell y boig!»