Sou a «Revista»
Monolechs y quadros






REVISTA












L'Hivern està finant, y com si fos un personatge de molta suposició, ixen cada día dos bulletins pera donar compte als curiosos de les complicacions que demostran sa decadencia.
Lo sol, al qui tant havía pres de tema, ja li ha perdut lo respecte, y cada día també surt més matiner y's recull més tart, entretingut en atemperar la terra.
Lo vent, únich amich que li resta fidel, s'hi desfà ab grans bufades per tornarlo a refredar, y no'n trau rès, per que'ls arbres li presentan ses branques nues com dientli: «té, esbràvat tocant la flauta»; les atzavares li ensenyan ses penques afilades; y les gatoses y'ls esbarzers, balandrejant y fent postures, sembla que li vulgan dir: «si passas, te desgracías». Per tot arreu troba contraris; a ciutat, les cantonades li ensenyan lo colze y'l regolfan d'una paret a l'altra, fentlo anar com una pilota; y, vegent que ningú'n fa cas, s'entreté a fer lo papu tancant portes ab violencia, rompent vidrieres, donant falconada a algun paraygua invertintli la cúpula, ò fent fer lo vano a qualsevol subgecte alsantli la madrilenya de tras-cantó, fins que, al últim, cansat de fer berganteríes, s'escapa per les carreteres y's diverteix ab la pols, arremolinantla y fent núvols de per riure que'ls tragina d'un costat al altre per que vegin més món.

***


Los arbres de la Rambla, que s'han quedat despullats desd'Octubre fins a Mars, s'estan ab les branques alsades, lo mateix qu'una renglera de quintos que fessin lo saludo al gefe, mirantse uns ab altres com si's preguntessin : «¿Y ara, què tenim de fer? fa mitx any que tenim les vergues al ayre y encara ningú'ns ha dit a qui tenim d'empaytar.»

***


Y tots fan càrrechs y acusacions al malhaurat Hivern. «¿Què has fet dels meus pàmpols?» li cridan los ceps caragolantse ab rabia.... «¿Y de la meva fullaraca y dels aucells que venían a matinada y al pondres lo sol triscant pels branquillons, regalant-me una passadeta cada pich que volían enfonzar lo bech en ma fruyta més assahonada?» li preguntan les figueres, amenassantlo y estirant sos brassos nus, d'escorxa prima y llisa... «Y a mi ¿per què m'esguerrares y'm vas deturar lo pas?—esclama un doll d'aygua, desfent ses trenes de plata y saltant per sobre'ls còdols;— ¿quín mal te feya jo, contemplant tot lo día la blavor dels núvols ò'l sol hermós, y de nit manllevant estrelles per engalanarme? ¿tanta enveja't donava lo veure com m'entretenía jugant a cou-dinar ab les flors, elles escampant aromes y jo donàntloshi senzills refrescos? Ja no estich paralítica, ni m'arrapo per lo rocàm transformada en caramells. Ja no tinch forma ni color, qu'axís vaig nàxer y axís me he criat , lliure , atrafegada, llensant escuma de bones en bones, ò esquitxos si m'irritan, y'm veig altre cop hermosa, y lluhexo la claror, y salto y'm treno fent ma vía, besant molsa y criant plantes, y remorejo música, que ni'ls aucells ne cantan de més fina, ni tindrían trassa per imitar.»

***


«Callèu, xiquetes, — los hi crida'l llargarut xiprer,—que ningú com jo ha vist tantes tristeses y desgracies portades per l'Hivern: arrecerat en aquesta tapia, ¡quantes me n'ha contades lo campanar qu'es l'únich ab qui tinch converses! ¡si se n'han passat d'hores balandrejant les campanes! ¡y còm m'esporuguía quan me deya: ara aviso a Deu que li puja un angelet! Y, venía l'enterrador, apartava la brossa, cavava la terra, gemegavan altra volta les campanes, y després una munió de dònes ab ses caputxes y faldilles negres se'n anavan ploroses torrent avall. Y a voltes, ab tochs més solemnes me deya: ara prego per un minyó, y cada prech meu fa derramar més llàgrimes a sa estimada que pert lo seu be, y a sos pares que perden be y esperansa...! Ahir va ser un jayo; l'altre día, una donzella... Y, vaja, fora un may acabar. A tots me'ls anomenava, y com que'ls conexem desde que van nèxer, a tots los estimem, y compartim lo dolor comú, pregant les campanes, y jo estenent les arrels, cada cop que sento remoure la terra, per portar — y no sé si hi arriba, — un poquet de sava fresca als que enterran a prop meu, ja que no puch, com voldría, dúrloshi la llum que goso y l'oreig que'm fa viure.»

***


«Me'n vaig d'aquesta terra desagrahida,—butzineja l'Hivern.—¿Y quína tonada'm canta ara l'aygua, ni que n'haig de fer? jo he apilotat neus a la montanya per contradir l'estiu, y per que pogués embellir la terra ab saltants d'aygua, omplintla de reguerons y rajolins. Y si'ls arbres se quexan es per que son murmuradors de casta, y no saben callar may; avuy se quexan de mi, demà diràn si'l sol los torra y si la set los corseca. Son de mal acontentar. Los desprecío.
Ningú'm sent grat per lo qu'he fet; jo he tingut hores llargues de quietut y de fosca, en que la naturalesa s'ha anat refent. Algú se'n ha aprofitat: ademés, vosaltres, particularment, los galans de capa y barret tou, enamorats de cantonada, de sotavolta, ò de tanques foranes; y vosaltres també, solitaries parelles que passegeu pels indrets més deserts del Ensanxe, aquesta Sierra Morena barcelonina, qu'allí hont no hi surt un lladre, hi comparexen dos contrabandistes del amor; anèuse estimant en hora bona, galans de ciutat, ò festejadors camperols: mes, tapèume la boca d'aqueix xiprer cabilós, y diguèuli qu'es lo temps qui fa la seua feyna y que lo mateix se mor la gent pels frets que porto, com per les calors que du l'istiu; y diguèuli, finalment, que no m'ha enternit ni gota... qu'es un plaga y que per axò'l tancan sol.»
Va dir l'Hivern marxant per la carretera de Mataró. Al trencar per la Sagrera, un carnestoltes, oblidat dalt d'un paller, li va cridar tot fent visatges: «Adeu, vell y boig!»