Lo rondallayre - Los tres germans
Una vegada eran tres germans que tots tres s'eran enamorats de una cusina seva de llunyas terras; per lo qual lo pare de la noya vejent que tots la volian, no sabent quin escullirne, los va dir que pendria per gendre á aquell que li portés una cosa la mes bonica y profitosa. Los tres germans se separaren, cadescun tirá per lo seu cantó y á la bona ventura van anarsen, lo mes gran á una ciutat en la quina's posava á veu de pública crida un canó[1] de llarga vista, d'un preu tan
gros y crescut que ningú podia comprarlo, mes ell hi arriscá tota la seva fortuna y va emportarsel. Lo germá segon feu també sa via y arribá á una ciutat en lo punt y hora en que's feya un pregó encantantne una catifa de virtut tal que ab ella un era al instant al lloch ahont volia. Los compradors eran molts, mes lo germá també va endúrsela. Y 'l mes petit de tots, caminant, caminant, tambe arribá á una ciutat en la que venian al mes donant, una poma que olorantla tornava la salut á qui la hagués perduda. Podeu contar si n'hi havia de pujas, mes lo noy petit, coneixent lo gran valor d'ella, sobre tot per ell, á tota cota va comprarla. Cadescú ab la seva prenda esperá á que fos finit lo temps que s'havian donat pera juntarse y una volta plegats s'ensenyaren mutuament lo que portavan, y mirant ab lo canó, van veure que la noya á qui volian estava malalta, desseguida van pujar de peus á la catifa y 's van trobar á casa d'ella; li feren olorar la poma y 's posá enterament bona. Llavoras entraren las barallas. — Sino fos lo canó de llarga vista no l'hauriau vista. — Sino fos la catifa no foram aquí. — Sino fos la poma no hauria hagut cura. Tots tres la volian y 'l pare no sabia com ferho; per fi va dirne, si ab vostra riquesa cap de vosaltres ha pogut guanyar ma filla, que sigui de qui mostria enjiny millor, qui tiri la fletxa mes alta, aquell haurá la noya. Los germans aparellaren sas ballestas que dava goig de veure. Lo mes gran tira; la fletxa de tan alta ab prou feinas va ovirarse. Tira lo mitjá y travessa 'ls nuvols. Lo petit aparella l'arch, brunzeix la fletxa y la clava, ahont? al bell mitg del sol. De llavoras ne te tacas. Tot foren victors y aplausos, y lo pare li doná la noya de lo que ne rebé tothom alegría; sino eran los germans que 'ls hi recava una mica por lo
molt que també la volian.
- ↑ Per mes que no sigui la paraula propia conservem aqueixa perque es la que usa 'l poble