Lo rondallayre - Lo castell del sol

Sou a « »
Lo rondallayre




LO CASTELL DEL SOL.



Una vegada era un comte molt jugador, que en una nit se jugá bossa, hisenda, la espasa y per fi la vida, posantli per condició qui li guanyá aquesta lo anar á lo castell del Sol, qu' era com si diguessim á una mort certa y segura.
Emprengué cami lo Comte, y al esser negre nit, perdut com anava, n'ovirá un llumet, lluny, molt lluny, ahont va dirigirse, y camina que caminarás arribá á una casa, qu'era de gegants, mes ell no ho sabia. Per aixo va trucarhi y una veu de vella, desde dins li va dir.
— Qui hi ha?
— Si 'm voldriau recullir per eixa nit.
— Ay! no volgau pas entrar; perque es casa de gegants y si lo meu marit arribava se 'us menjaria.
Mes lo Comte estava rendit y pregá per Deu li fessen mercé d'obrirli la porta, com ho feu la vella, qui li preguntá qui era y ahont anava, á lo qual li contá lo seu cas lo Comte; y en aixó estavan, quan arribá lo gegant; y,
— Quina olor de carn cristiana que sento!
No tingué mes remey la vella que contar li com s'era esdevingut lo passarne per allí lo Comte qui anava cercant lo castell del Sol y á qui per lo seu cansament havia donat acullida.

Lo gegant tot de mal humor, digué:
— No sé pas hont es, mes que vagi al palau de la mia germana qui 'n té tres fillas que corran molta terra y allí li dirán, no sens que's descuidi d'advertir que hi va de part meva, perque sino lo matarian.
Lo Comte 's posá en camí y camina que camina, fins que 'n troba, vora nit, un palau ahont truca.
— Qui hi ha?
— So un pasatjer que vinch de part del germá vostre á que 'm digau ahont es lo famós castell del Sol.
— Ay! no vulgau pas entrarne, que mas fillas son tres gegantas que se 'us menjarian si 'us trobavan.
Y en aixó ne vehuen arribar la germana gran y lo Comte no te temps mes que d'amagarse á dins del palau.
— Quina olor de carn cristiana que sento!
— Ma filla, es lo Comte que ve de part del germá meu, pera que li digam ahont es lo castell del Sol.
— Si es així que vingui, mes jo no li puch pas dir; ma germana la mitjana, que 'n corra cada dia seixanta lleguas, vint mes que jo, potser que ho sápiga.
Y arriba la mitjana.
— Quina olor de carn cristiana que sento!
Y la mare li diu: — Es lo Comte que ve de part del meu germá pera saberne ahont es lo castell del Sol.
— Jo no ho sé pas, potser ho sápiga la mes petita que camina vint lleguas mes que jo cada dia.
Y arriba la petita, la qual, quan ne veu lo Comte, vol matarlo, sino que la mare li diu:
— Lo germá meu l'envia pera saberne ahont es lo castell del Sol.
Y diu: — Llavoras, que vingui ab mí. — Y se l'emporta vuitanta lleguas lluny, finidas las quals li ensenya un castell molt gran y hermós y li diu:
— Entra cap á dins, vesten al jardí ahont t'amagarás prop d'un estany, en lo quin ne baixará, primer una noya que's banyará en ell, tu no li diguessis pas res perque sino foras perdut, quan ella ne será fora ne baixará un' altra á qui tampoch li diguis res, fins que 'n baixará una tercera á la quina preguntarás per lo castell del Sol y ella t'ho dirá.
Lo Comte entra, se 'n va cap al jardi y en ell, prop l'estany te veu baixar una noya hermosissima que va banyarse en ell; lo Comte n'era admirat de la seva bellesa. Per fi se 'n va anar y ne baixá una altre encara mes guapa y també va banyarse en la aigua clara; per fi ne baixá la tercera qu' era una joya d'hermosura y 'l Comte no sabia lo que li succehia, sobre tot quan desfentse de las suas robas va ficarse á l'aigua y mostrá tota la sua gentilesa.
Lo Comte n'era maravellat que mes no podia y li amagá la roba, així es que quan la noya volgué vestirse trobantse sense ella, mirá per tot arreu y com vejes lo Comte li digué que li tornés la roba que li havia presa.
Mes lo Comte li diu: — Vos la tornaré si 'm diheu quin es lo castell del Sol que cerco.
Y la noya li diu: — Donaume tan sols un mocador y vos ho diré.
Lo Comte que li dona, ella l'agafa, l'estent damunt l'aigua y ab lo sol y la llum s'hi enmiralla lo Castell ahont estavan y la nina dins l'estany com se banyava, pus que aquell era 'l castell del Sol que tan temps feya que cercava. Se 'n agradá de ella per tan gentil que n'era y li demaná si li volia fer mercé del seu amor. Cosa á la qual fou ella plasenta, mes li digué que lo seu pare primer la mataria, avans que consentirhi.
— No tingau por, que 'n tinch prou d'ardidesa, — pus ell volia defensarla.
Mes la noya li digué: — No es així, jo vos diré lo que teniu de ferne. Entrauvos dins lo castell, en la porta del qual, hi trobareu un lleó de guarda; no vos espantessiu pas, perque per mica que ho fessiu vos mataria, entreu dins y quan siau davant lo meu pare demanaume per esposa vostra. Ell vos dirá que no sino feu un impossible, llavors veniu aqui, crideu Rosa florida, que aquest es lo meu nom y jo vos donaré 'l medi per ferlo.
Lo Comte se 'n va anar y al esser al portal qu'era molt estret, ell que 't veu lo lleó que sols de mirar dava feresa y casi no s'hi gosava ficar, mes va arriscarshi y á dins troba lo pare á qui demaná per esposa á Rosa florida, quin va dirli que nó, sino li portava l'anell que feya molts anys havia perdut dins de la mar brusenta; qu' era impossible.
Tot trist lo Comte va cridar á Rosa florida y li contá la exigencia del seu pare, mes ella no s'acobardá, ans li digué:
— Be n'eixirás si fas lo que 't diga. Anem á la bora de la mar y allí me trinxas be, ben trinxada, posant molt esment de que cap gota de sanch ni tros meu, ne caigui en terra, me tiras á dins de l'aigua y llavoras te vindrá molta de son, mes no t'adormisses pas, perque sino may mes podria eixirne.
Lo Comte no ho volia fer per lo molt que la estimava  ; á la fi tanta era la fe que hi tenia que ab llágrimas en los ulls, va trinxarla; y veus aquí que per tant esment que hi va posarne, no pogué lliurase de que li caigués una goteta de sanch en terra.
Y quan ella fou al fons de la mar, lo Comte comensá á sentir son y mes son y la noya cridá.
— Comte.
Mes ell no 's movia.
— Comte — per segona vegada. Y ell tampoch, com que la son lo vencia.
Per fi crida tercera volta — Comte — ab veu tan trista y fonda que al cor se n'entrava, y ell llavors se despertá tot espantat y diu: — Rosa florida. — Y eixa surt y duya l'anell perduda.
Quan lo pare lo veu ne rebé gran enuig, mes tingué que cumplirli la paraula y li digué que triás de sas fillas, mes com ell ho fes ab la mes petira, no li volgué dar per ser la que mes volia. De lo qual fou enujat lo Comte y demaná ajuda á cel y terra per tal fellonía, perço que quan lo pare ho sentí, va dirli que pus hi era obligat, que escullís de sas fillas, mes sense véurelas, tant sols per un dit que ensenyarian.
Y per un foradet las tres van treure lo dit petit de ma dreta, y com en lo de Rosa florida hi mancava un bossinet per alló de la gota de sanch que quan la trinxava en terra n'hi va caure, ell que la va coneixe y la va escullir entre las altras.
Mes lo pare, home dolent, en cap manera volgué donarli, y veyent qu'ella hi venia be volia matarla, de manera que no tingueren altre remey que fugirne y agafaren un cavall molt magre de l'establa que molt corria y ne fugiren. Cosa la qual sapiguda per son pare feu desseguida perseguirlos, y n'agafa un cavall la envejosa de la germana gran y corra que mes correrás fins que casi 'ls atrapava.
— ¡Ay, Rosa florida, que ja 'ns aconsegueixen!
— No tingas por, y ella que 'n llensa sa pinta y la pinta 's torna un bosch tan espés y ferestech que ningú podia ficarshi.
Y la germana gran va entornarsen, y hi marxa la mitjana y corra que mes correrás fins que casi 'ls assolia.
— ¡Ay, Rosa florida, que 'ns atrapan!
— No tinguis por, y ella que 'n llensa la gorra del Comte y la gorra 's torna foch que tot ho abrusava.
Y la germana tingué que entornarsen, y lo pare ple de rabia hi marxa y corra que correrás fins que prop los tenia.
— ¡Ay, Rosa florida, que's lo teu pare!
Y la noya ho veu y n'hagué gran dolor com que de sos ulls ne rajavan llágrimas y las llágrimas se tornaren riu y lo pare no pogué passarlo. Y ells fugiren, fugiren fins á esser á llunyas terras, ahont s'enmaridaren y foren felissos per tots los anys de la sua vida.