Lo gayter del Llobregat (1858) - La nineta del Besós





CONFIANSA EN DEU.






Leusi qui dorm.  ·   ·   ·   ·   ·   ·   ·
  ·   ·   ·   ·   ·   ·   · qu' el jorns ven apres l' alba.
Guillems d' Autpol.—Esperansa de totz.....




 Al faltarli lo sol, ayre ó rosadas
 Se doblega en son tronch la encesa flor,
 Y son cast vel de fullas matisadas
 Pert sa bellesa, son vernís y olor.

 Calla lo aucell quant vent y forta pluja
 Sacudan en las ramas son dols niu,

 Y esterrufa sas plomas y s' enuja
 Contra la tempestat que 'l te cautiu.

 Pert sos colors la boyra vaporosa
 Al fugir tras los monts lo sol brillant,
 Y com un vel que á trossos una hermosa
 Al vent llansá, va trista divagant.

 Mes torna á eixir lo astre d' or
 Tras la borrasca y la nit
 Y aixeca son front la flor,
 Y canta 'l moxó aixerit,
 Y las boyras pintadas
 Se 'n van jogant pels ayres á bandadas.

 Sense cintas de perlas y llum pura,
 Sens' color blau ni resplandents diamants
 Oneja 'l mar, com drap de sepultura,
 Quant no 'l dauran del sol los raigs brillants.

 Tristos los monts, com mudas centinellas
 Que vetllan en llurs capas embossats,
 Alsan coberts de fosca á las estrellas
 Llurs fronts batuts pels vents, pels llams cremats.

 Trist es lo cel quant l' argentada lluna,
 Com reyna en son dosser, no brilla en ell,
 Ni en son vel resplandeix eslrella alguna
 Ni l' alba 'l pinta d' or, blau y vermell.

 Mes torna prest lo astre d' or
 Á dar al mon sa llum grata,
 Y al sentarse vencedor
 Entre núvols d' escarlata
 Ab son resplandor dona
 Blau al cel, vert al mont y argent á l' ona.


 Oh tu mortal, lo qui en arrugas portas
 Escrit en lo ample front ton fat cruël;
 Tu que al mirar tas esperansas mortas
 Duptas de tot, de tot y fins del cel.

 Tu que insultas á Deu, flor de un sol dia,
 Perqu' entela ton front un poch de pols;
 Perque 'l pesar de una hora t' alegria
 Mata en ton cor per un moment tant sols;

 Alsa ton front, com alsa sa corona
 De fullas l' arbre quant passat ha 'l vent,
 Com aixeca la roca sobre l' ona
 Son cap ahont l' ona rodolá un moment.

 Ton front aixeca, y ab la ma posada
 Sobre ton cor, com un aucell cobart,
 Invoca á Deu y ta ánima inflamada
 En son valor despreciará lo dart

 Que llanse contra tu la sort amarga;
 Pus sos trets contra 'l cor hont está Deu,
 Som com los darts que botan en l' adarga
 Y espuntats cauhen del arquer al peu.

 Alsa ton front, no fugis la batalla
 Ni llanses l'arma sens' haber peleat;
 Guerreija y resisteix, pus fins la palla
 Se resisteix del cers al dur embat.

 Guerreija y resisteix, sufreix y espera
 Y 'l Senyor premiará ton noble esfors,
 Pus quant mes llarga es la batalla y fera
 Mes grats son los llorers als vencedors.

 No desmayes per mes qu' en las borrascas,
 Com un caball sens' fre y ab esparons,
 Yole ta nau á romprers' en las tascas
 Y vejes baix tos peus lo mar sens' fons;

 Pus sempre 't guardará la Providencia
 Una post per' surtir á salvament
 Apesar de la fosca y la inclemencia
 Dels núvols, de las onas y del vent.

 Pus dona Deu sas mans á qui se ofega,
 Y abriga á qui te fret en son mantell:
 No en va espera, mortals, qui en ell espera,
 Ni queda may vensut qui creu en ell.

 Pus si un moment batallas, trist, ab l' ona;
 Si 'l fat ab freda ma oprimeix ton pit;
 Si de ton cap entorn llampega y trona,
 Y vas errant perdut en negra, nit;

 Prest tornará lo astre de or,
 Y en ton front al reflectarse,
 Saltará de goig ton cor
 Y ton cap tornará á alsarse,
 Com la pintada rosa
 Se aixeca tras la pluja me llustrosa.



 Es l'home en aquesta vida
 Com lo palmer de ampla fulla
 Que se alsa, com una agulla
 De bronse en mitg del desert:
 Lo toca 'l sol y lo abrasa;
 Passa 'l best y lo doblega;
 Ve un mar de arena y l' ofega
 Y ell alsa sempre 'l front vert.

 Rodan las onas furiosas,
 Gom lleons ab crins de plata,
 Sobre las rocas verdosas
 De front brillant y pelat,

 Mes las onadas rebentan
 Y á morir van en la platja,
 Y las rocas mes se argentan
 Quant mes fort es llur embat.

 Pus si 'ls palmers y las rocas
 Son forts contra l'vent y l' ona
 ¿L' home, que de rey blassona,
 Mes qu' ellas forts no ha de ser?
 ¿Perque com llaugera espiga
 Ha de doblegar la testa
 L' home á la sort enemiga
 Que á combatrel' ve primer?

 ¿No valem mes per ventura
 Que los aucells y las rosas,
 Que las boyras vaporosas
 Y los monts de adustos fronts?
 Pus si als aucells dona plomas
 Deu y á las flors rica tinta,
 Y als núvols d' or y argent pinta,
 Y vesteix de vert los monts;

 ¿Serà possible que ’ns deixe
 Sensa escut ab que abrigarnos,
 Sensa una ancla en que apoyarnos
 D' eixa mar contra 'ls embats?
 ¿Y com sent ell lo qui envia
 Los mals, podem, ingrats, creurer

 Que al combat durnos podria,
 Monarca injust, desarmats?

 ¡Oh! no insultes á Deu, flor de un sol dia,
 Perqu' entela ton front un poch de pols;
 Perque 'l pesar de una hora ta alegria
 Mata en ton cor per un moment tant sols;

 Pus te allargarà l' Senyor
 Sa ma y en ella al mirarse
 Saltará de goig ton cor,
 Y ton cap tornará á alsarse,
 Com la pintada rosa
 Se aixeca tras la pluja mes llustrosa.


 Febrer de 1841.