Lo gayter del Llobregat (1858) - A las hermosas
La femme á celui de commun avec l' ange
que les êtres souffrants lui appartienent.
Balzac.
Sou, ó ninas, las bellas
Las flors d' aqueixa vida,
Las dauradas estrellas
Qu' encengué Deu del cel en lo camí,
Perque del cel la senda
Joyosa sia y fácil
Al mortal que sa tenda
Planta un sol jorn en eix desert sens' fí.
Ingrat, ingrat, ó ninas,
Lo qui ab s' alé desfulla,
Deixant sols llurs espinas,
Eixas flors qu' en sas mans posa l'Senyor:
Que l' alé cruel y dura
De la sort d' ell aparte
Los somnis de ventura;
Que may sone 'n s' aurella un mot d' amor.
Mortals á qui una lira
Doná 'l cel per' cantarne
Al amor que os inspira,
Als paladins y á Deu ab veu suau,
Cantau fins que os tremole
La ma sobre sas cordas;
Fins que vostre esprit vole
Al cel en vostras liras d' or cantau.
Mes no en cants llicensiosos
S' exhalen vostras arpas,
Ni en rims voluptuosos
Dignes de ídols tant sols de barro impur;
Sino ab trobas divinas
Y dignas ¡ay! dels ángels,
Pus ángels son las ninas
A qui cremar debeu lo encens mes pur.
Y axi com reservada
Te un rey una corona
De mes joyells ornada
Pel soldat que mes guerras ha guanyat;
Pel qui per sa bandera
Ha rebut mes feridas,
Y á sa tenda lleugera
Torna ab lo escut y lo elm mes destrossat,
Una mes rica palma
Reservada la gloria
Te pel qui en santa calma
Cante ab cantars mes purs son pur amor;
Del poeta que á las bellas
Crema 'ls perfums mes dolsos,
Y alsa un altar per ellas
Y á llurs peus posa humil s'arpa y son cor.
Ninas dels cabells rossos,
Las del blanch coll de cisne,
Las dels tornejats cossos
Y ayrosos com las urnas dels perfums;
Hermosas catalanas
Als ulls de las quals prestan
Lo cel son blau, y ufanas
Las estrellas brillants llurs dolsas llums;
No temeu que ab mas cobles
Ningun jorn vos insulte,
Pus si be durs, son nobles
Mos versos com lo cor de un paladí;
Pus sou per' mi las bellas
Las rosas de ma vida,
Las dauradas estrellas
Que 'm posá Deu del cel en lo camí.
Pus no es tan grata al moro
Del desert la cisterna,
Ni del vert sicomoro
Secar son front dessota 'l fresch dosser;
Ni l' aucellet se abriga,
Al comensar á plóurer
De alguna alsina antiga
Entre la espesa fulla ab tan plaher,
Com dols á mí 'm seria
De una esposa en la espatlla
Reclinar algun dia
Mon front batut pel vent de adversitat;
Com dols de una bellesa
Sobre 'l cor apoyarne
Mon cap quant la tristesa
Ab son pes sobre 'l pit me 'l te inclinat.
Mars de 1840.
