Lo gayter del Llobregat (1858) - Anyorament
¿Perqué avuy son eternas las horas
Que passavan poch ha tant depressa,
Y dels cels y dels camps la bellesa
Vuy no etxisa mon cor com ahí?
Sens color y sens' vida los mira
Mon trist cor que una espina traspassa,
Com de boyras lo vol que lluny passa
A amagarse dels raigs del matí.
¿Perqu’ eix cor que poch ha s'esponjava
Y de alegre 'n lo pit no cabia
Com sas alas sacat de alegria
Á la veu de sa esposa 'l moxó,
Encongit y apretat no osa mourers
En lo fondo del pit ahont respira,
Mes cobart que lo aucell quant se mira
En las unglas de acer del falcó?
¡Ay de mi! que pels cors es l' ausencia,
Com lo gel de las nits per' las rosas,
À qui al póndrerse un sol besa hermosas
Y ja mústias las besa altre sol.
¡Ay de mi! que dos cors que s'estiman
Son dos rams qu' en un arbre units creixan,
Y dos rams axí units ¡ay! s'esqueixan
Si apartarlos per forsa se 'ls vol.
Jo de un ángel de amor baix las alas
Recostava mon front de poeta,
Y al besarme en lo front ma nineta
Vols de imatges baixavan llaugers.
¡Quan hermosa 'm semblava al mirarla
Al través de sas alas la vida,
Y quan fácil ab ellas, querida,
Conquistar de la gloria 'ls llorers!
En son cor, com en la ona tranquila
Se dibuixan las cosas mes bellas,
Jo trovava lo cel, las estrellas,
Y los camps, y los monts mes brillants:
Ple de llums, ple de olors tot ho veya;
Ple d' encants pera mi 'l mon estava;
¿Mes qu' estrany si llavors ho mirava
Per un cor també rich en encants?
¡Ah no mes, ah no mes de l' ausencia
Ab lo fel mos jorns tristos amargues!
¡Ja no mes; ángel meu, ¡ay! allargues
De anyoransa lo dol que 'm consum!
D' eix desert, en que viu, la tristesa
Oprimeix mon esprit que te adora;
Mon esprit, ó mon cel, que te anyora,
Y sols viu de tos ulls en la llum.
Torna donchs á mon cor que ab sas telas
Un dosser á ton cor li prepara.
Si la vida es en ditxas ja avara,
¿Perqué al viurer las ditxas robar?
Torna á mí, y al cenyirte ab mos brassos,
Com al tronch la eura verda se aferra,
Oh! ¿no es cert que ja mes en la terra
De mon cor te voldrás separar?
Valladolit, Juriol de 1857.
Una nina en lo riu
Banya sos peus de rosa;
Un aucell desde 'l niu
Li canta ab veu melosa.
«No enteles eix cristall
Ahont se pinta, ob ma nina,
Com en brunyit mirall
Del cel la llum divina.»
Y la nina llavors
Que 's banya, entelant l' ona,
Respongué, 'ls ulls en plors,
Al qui eix consell li dona.
«No 't dolgue, oh moxonet,
Si veus l' aygua ara espessa,
Pus tornará á poquet
Á cobrar sa puresa.
«Mes quant un jorn has vist
Prop meu que un jove estava,
¿Perqué ton cant tan trist,
Perque no l' avisava?
«No enteles son bell cor,
Ton cant dirli devia;
No desfulles la flor
Que 'n son front relluia:
«Pus si 'l logras tacar
May mes son cor de nina
Tornará á reflectar
Del cel la llum divina.»
