Lo gayter del Llobregat (1858) - A una morera

Sou al capítol «A una morera»
		Lo gayter del Llobregat (1858)
		Descarrega l'obra
	Cansoneta		Anyorament

A UNA MORERA.

Quant ahí lo astre del dia
De la terra 's despedia,
Semblant en lo ruborós
Al jovenet amorós
Que un pató á s'amada envia:

Quant al darte lo últim bes
Entre tas fullas jugava,
Morera á qui doblegava
De ta corona lo pes,
Tant ton fullatge pesava;

¿Podias llavors pensar
Que al sortir al següenl jorn
Devia à tos peus trovar
Las fullas que va deixar
Ahí de ton front entorn?

Y no obstant aqueix matí
Mústich vejé y sens' verdura
Al arbre que de llum pura
Vestia lo sol de ahí,
Dantli vida y hermosura.

¿Qué es donchs, arbre, lo que fiu
Que 'l fullatge que cubria
Com mantell ton tronch altiu,
Avuy ¡ay! catifa sia
Al cuch qu' entre la herba viu?

¿Qui de ta bellesa ha fet
Un aliment per la pols?
¿Qui ta corona ha desfet,
Ó morera?... Qui?... ¡tant sols
De una nit de hivern lo fret!

Morera, també eix poëta
Que ab son peu remou las fullas
Avuy de ton front despullas,

Orgull de ton front ahí,
Com tu mira á sos peus mústia
De bellas flors la diadema
Que 'l dol, foch que tot ho crema,
Secá en son font un matí.

Com los raigs del sol baixavan
En ton fullatge á gronxarse,
Y los aucells á cantarse
Llurs amors entre tos rams,
Axi en las flors de la vida,
Quant ellas mon cap cenyian,
A ferbi son niu venian
Los goigs en dolsos aixams.

Llavors los somnis poétichs,
Las esperansas de gloria,
Dels jochs de infant la memoria,
Los amors, vida del cor,
Sobre mon cor al posarse
Lo cenyian ab coronas,
Gom las fan las papallonas
Volant entorn de una flor.

Com tu llavors, ó morera,
També altiu mon front alsava,
Mon front seré hont se pintava
Lo goig que omplia mon pit;
Y qui sab si, com tu, creya

Qu' eternas las rosas foren,
Olvidant que perque moren
Bastan los frets de una nit.

Mes ¡ay! de una aurora á l' altre
Il-lusions, amors, poesia,
Com lo mantell que 't cubria
De fullas te robá 'l gel;
Com los aucells deixan l' arbre
Assustats á una palmada,
Al sentir la ma gelada
Del dol fugiren al cel.

Arbre, ma sort y la tua
En lo dol son companyeras,
Sols que tu remey esperas
Del temps qu' en mí aumenta 'l dol.
Tu sabs que de novas fullas
Lo sol vestirá tas ramas,
Mentres jo veig que sas flamas
Pert tots jorns per' mí lo sol.

Valladolit, desembre de 1851.