Lo catalanisme - II. Cap. VII
| Sou al capítol «Part segona — Capítol VII» | |||||
| Lo catalanisme | |||||
|
II. Cap. VI | II. Cap. VIII | 
| ||
La organisació particularista pot adoptar qualsevol sistema de gobern.— Pera decidirse, atén á las circunstancias en que 's troban los pobles. — Necessitat que té 'l particularisme de distints matissos.— Los distints matissos son la forsa del unitarisme.— L' Estat compost pot emplear totas las garantías de que disposa l' Estat simple, y ademés las especials del sistema en que 's basa.— Exemples trets de Confederacions existents.— Estat compost de dos graus y de més de dos.— Regla á que han de acomodarse los Estats compostos de més de dos graus.
Lo sistema particularista, aplicat á la organisació política social, es tan flexible, que pot acomodarse á qualsevols moments y circunstancias. La associació d' Estats lo meteix se pot establir entre repúblicas que entre monarquías: lo poder
general ó gerencia pot ser desempenyat per un rey ó per una aristocracia; per un sol ó per molts en representació de tots. Basat lo sistema en un ordre de ideas completament distint del que inspira al unitarisme, té aptitut pera pendre no sóls totas las formas en que aquest se manifesta, sinó mollas més encara. Pera convencers basta recordar que son principi directiu es lo reconeixement y consagració de la varietat.
Lo vigor y robustés del sistema particularista consisteixen precisament en la armonisació de tots los interessos. No olvida jamay los precedents histórichs, y á n' ells enmotlla 'l dret en cada pays. Si 's troba ab una monarquía forta, arrelada en la conciencia popular, y capás, per tant, de ser element de cultura, la respecta. Si 's troba ab que predomina la tendencia republicana, li dona medis pera organisarse sólidament. En aquest punt té moltas més facilitats d' adaptació que l' unitarisme, puig mentres aquest no respecta 'ls fets sino quan no se sent prou fort pera destruhirlos, lo particularisme té per principi aprofitarlos y ferlos contribuir al resultat que 's proposa.
Lo nostre sistema, eminentment práctich y positivista, no pot dir may per endavant quin régimen adoptará, puig que aquest ha de ser sempre lo que las circunstancias aconsellin. D' aqui ve, que en lo camp catalanista nos hi juntem los que de més distinta manera opinem en altras materias. Lo llás de unió es lo particularisme, dins del qual hi caben molts més matisos que dins del unitarisme á causa de sa major elasticitat.
La diferencia de matisos no sóls cap dins del nostre ordre general de ideas, sinó que li es completament necessari. Podriam apoyar aquesta afirmació en multitut de rahons, peró nos reduhirem á exposar las més culminants.
Avans del triunfo del nostre sistema, necessitem la diferencia de matisos pera prepararlo. Las grans transformacions no 's fan jamay de cop y volta, sino que venen per llurs passos contats. A mida que las nostras ideas avansarán, apoderantse dels cors y de las inlel-ligencias, s' anirán traduhint en fets práctichs é introduhintse en las institucions. Pera influhir en lo cambi, necessitem tenir adeptes en tots los camps. Mentres hi hagi monarquía, á sos partidaris toca la part més visible de la tasca. Ells són los que han de facilitar lo camí á las innovacions. Demá que hi hagués república, la iniciativa 'ns correspondria als republicans. Las societats no avansan jamay á salts. Los que fan en circunstancias anormals ó en temps de revoltas, han de tornarlos luego endarrera . Lo progrés va conquistant lo terreno pam á pam, caminant á passos curts, y sols quan ha assentat be 'l peu pot sostenirse en la nova posició guanyada.
Després del triunfo necessitariam aixís meteix los diferents matisos pera la conservació de las institucions particularistas. Es lley de la historia, que una acció enérgica vagi seguida de una reacció equivalent. Lo desengany segueix sempre á la possessió de lo que més s' ha desitjat. Són, donchs, precisos distints matisos pera poder anar seguint á la opinió en sos entussiasmes y defalliments. Quan vulgui avansar depressa, ha d' haverhi particularistas revolucionaris que 's trobin en aptitut de satisfer aquest desitj de la opinió; quan, cansada del esfors, vulgui reposar, han de venir particularistas conservadors á consolidar las conquistas fetas durant lo periódo del entussiasme.
Aixis ho fa l' unitarisme, que en la diferencia de matisos troba la forsa que l' aguanta durant sigles. Sap ben bé que la nostra época está caracterisada per l' afany de novetats, y disposa d’ elements pera procurárlashi. Mentres la monarquía té condicions de vida, l’ unitarisme pren la forma de partits monárquichs, conservadors y avansats, que rellevantse quan es necessari, van enmotllantse á las exigencias del moment. Si veu que la monarquía decau, no li faltan partits republicans que proclamarán la república, y que dintre de ella avansarán ó retrocedirán segons convinga. Tots aqueixos matisos, monárquichs y republicans, conservadors y avansats, convenen en lo punt de vista comú, de la unitat del Estat y de la tendencia á la igualtat. Aixis veyem que l’ Estat passa de la una á l' altra forma de gobern; dels uns als altres principis directius, sens sortirse jamay del ordre general de las ideas unitaristas, que són lo llás d' unió entre 'ls que més discordants se presentan en materias d' interés secundari.
La necessitat dels diversos matisos nos la confirma la experiencia de successos ocorreguts fa pochs anys en la nostra nació meteixa. Afavorit per las circunstancias, va arrivar al poder un partit que 's deya federal y que, per lo tant, devia representar un dels matisos del particularisme. Aquest partit tenia lo defecte de ser exclusivista. No admetia que poguessin ser federalistas sinó 'ls revolucionaris avansats, y no s proposava més que ferse eco d' una sola de las classes de la societat.
Arrivat al poder, va succehirli lo que hauria degut preveure. La opinió, cansada de la acció, va sentir prompte necessitat de reaccionarse, y ni temps va dar als que s' deyan federals pera intentar plantejar alguna institució de las que tenian en lo programa. La impotencia de la república li feya anyorar la monarquía, y si una militarada va preparar la restauració, un pronunciament va consumarla. Al caure, la partit federal exclusivista va arrossegar en sa caiguda fins la esperansa de tot particularisme. Com que no hi havia cap matis d' aquest que representés la reacció ni la monarquía, la revolució y la república van ser substituhidas per la reacció-monárquica-unitarista. ¡Quan diferent hauria sigut la solució, si lo particularisme hagués tingut tants matisos com l’unitarisme! Podria haver vingut la reacció; podria haver sigut tirada á terra la república, pero la tendencia de sos destructors no s' hauria separat del ordre general de ideas que hauria enllassat als diversos matisos del particularisme. La reacció monárquica hauria sigut tal vegada més afortunada que la acció republicana, y hauria entrat en lo camí que aquesta no va saber ó no va poder empendre.
Per lo dit se pot veure ben clar quina ha de ser la situació dels particularistas dins del ordre general de ideas que uneix als que de més distinta manera pensan en altras materias. Ningú de nosaltres té d' abdicar de las que millor li semblin pera l’ bé del pays, com no abdica de cap de las sevas lo qui milita en qualsevol dels cent y un matisos del unitarisme. No sóls no te d' abdicar d’ ellas, sino que l’ deber seu es lo de propagarlas y fer prossélits. Lo que hi ha, es que té de considerarse com formant part d' una meteixa familia ab tots los que aspiran á la nova organisació del Estat, ni més ni menys que 'n forman també una sola los unitaristas. Aixis com aquestos, pensin com vulguin en altras materias, se troban més aprop dels que tenen lo matís més oposat que dels particularistas que en altras materias pensan com ells, aixis també nosaltres hem de trobarnos més aprop dels que participan del nostre ordre general de ideas, sigui lo que sigui llur matís, que no pas dels unitaristas que en altras qüestions coincideixen ab los nostres punts de vista.
Mes, avans de prosseguir, no podem deixar de fer notar, que entre 'ls varis matisos particularistas, las diferencias han de ser precisament menys fondas que entre 'ls unitaristas. Aquestos, tenint per guia lo principi que 'n diuhen filosófich de la uniformitat absorvent, han de ser més intranzigents que 'ls que tenim per norma la llibertat productora de varietats. Los particularistas dem importancia secundaria á cosas que 'ls unitaristas consideran capitals. Pera nosaltres, en tota organisació política social, lo essencial es lo fondo, puig sabem que la forma es filla sempre de las circunstancias: ells donan tanta importancia á la forma, que fins lo fondo l' hi sacrifican moltas vegadas. Nosaltres, partidaris de la varietat, som per principis tol-lerants: ells, apassionats de la uniformitat, per forsa hao d' aburrir la tol-lerancia. Lo verdader particularista respecta y aplaudeix las manifestacions de la activitat més oposadas á la propia, puig veu en ellas elements de lluyta que favoreixen lo progrés: l’ uniformista ha de venre en tot lo que s' oposa á sos ideals una protesta, que te d' ofegar avans de que prengui consistencia.
D' aquí prové que entre nosaltres poguem entendrens los que més separats sembla que 'ns trobem, veyent moltas vegadas ab sorpresa que coincidim en apreciacions y desitjos; cosa que no pot succehir jamay als unificadors. Mes, si 'l fet nos sorprén, no es pas perque no sigui llógich; es perqué estem acostumats á mirar las cosas á través del prisma unitarista. La llibertat es una aspiració natural al home, es un sentiment general. ¿Qué té d' estrany, donchs, que la llibertat nos uneixi?
Deixant ja aquesta digressió, que hem cregut nessessaria ó al menys útil per contribuhir á la demostració de la flexibilitat del particularisme, tornem á pendre 'l fil, y seguim presentant las probas directas de la meteixa.
La elasticitat de la organisació particularista no sols se troba en sas condicions especials, sinó en sa aptitut pera adaptarse de més á més tots los recursos del unitarisme. La associació d' Estats, en general, y l' Estat compost, en particular, emplean ab éxit complet totas las garantías que ha imaginat l' unitarisme al objecte d' armonisar los interessos contradictoris que 's manifestan en tota agrupació social.
Recordis que en l’ Estat compost ó associació d' Estats, cada un dels membres conserva las atribucions de la soberanía de que no s' ha després en pró del conjunt, per lo qual al organisarse, pot cada un adoptar tots los medis de que disposa l’ unitarisme pera la garantía de la llibertat y del ordre. Si 's creu que la divisió de poders es convenient, se divideixen; si 's vol lo sistema representatiu, s' emplea; si las condicions del pays y sos interessos histórichs recomanan lo parlamentarisme, cap inconvenient hi ha en establirlo. Los membres d' un Estat compost poden ser monarquías absolutas ó constitucionals, ó repúblicas aristocráticas ó democráticas. En la Confederació imperial germánica, per exemple, hi ha monarquías constitucionals, com Prussia, Baviera, Wurtenberg, etc, y ciutats lliures ó repúblicas com Hamburg, Brema y Lubeck: en la Confederació republicana suissa, hi ha Cantons de democracia pura, com Uri, Unterwalden, Glarus y Appenzell, en los quals tot lo poble se reuneix com á l’ Ágora grega ó al Foro de Roma, pera darse directament las lleys; Cantons de régimen representatiu com lo Tessino y Friburg, y Cantons de gobern entremitj de la democrácia pura y 'l sistema representatiu, vivint en una y altra Confederació perfectament units tots los membres é pesar de tals diferencias.
La flexibilitat de que disposa l’ associació d' Estats ó Estat compost, no sóls li permet emplear tots los medis y garantías de que disposa l’ Estat simple, sinó que sa propia organisació li dona moltas més facilitats que no té aquest. A Suissa, per exemple, ahont s' han volgut perfeccionar las prácticas democráticas, lo poble de molts Cantons intervé directament en la confecció de las lleys y en lo gobern per medis tan eficassos com lo Veto, lo Referendum, la Iniciativa y 'l dret de revocar los Consells llegislatius ó executius.[1] Alli, la autoritat executiva acostuma estar confiada a un cos col-legiat, que resol las qüestions de gobern mediant deliberació y votació, mentres que en la Unió americana lo poder executiu de cada Estat, á imitació del gobern general, es exercit per un Gobernador. En los Estats de las Confederacions germánica, austro-húngara y nort-americana, la regla pera 'ls poders llegislatius es lo sistema de duas Cámaras, en tant que en los Cantons suissos predomina lo de la Cámara única. Los diferents medis que s' han ideat pera donar representació proporcional á las minorías en los cossos oficials, s' ensajan ab molta més facilitat y eficacia en los Estats compostos que en los simples. Gracias principalment á las Confederacions existents, podrem saber dins pochs anys quin resultat donan lo qüocient electoral, lo vot acumulatiu, las llistas electorals de partit, lo vot limitat, y algunas altras combinacions que preocupan avuy als que estudian aquestas materias.[2] En alguns d' ells s' está ja fent la proba, y 's fa ab serietat: no com la que, per ben pareixer davant de las demés nacions, han intentat los polítichs de Madrid ab lo vot limitat establert pera la elecció de diputats en las circunscripcions, logrant sóls que, si al extranger se fes cas de las farsas que representan, caigués lo descrédit damunt d' aquella combinació, que pot contribuhir á solventar lo problema de donar representació proporcional á totas las manifestacions de la vida dels paysos.
La organisació de las associacions d' Estats permet que se garantisin eficasment los principis directius dels meteixos. Quan s' associavan los reys, asseguravan llur absolutisme prestantse los uns als altres la forsa de que aislats no disposavan. Quan s' extengui l’ associació dels pobles, se solidarán las llibertats de tots aquells que s' aprofitin d' aqueix sistema de organisació. «La unió fa la forsa,» diu l’ antich adagi, y la unió no ‘s consegueix sinó per lo sistema particularista. La unitat forsada, lluny de produhirla, enerva las voluntats: la unificació aniquila la virilitat d' aquells sobre quins pesa.
La potencia de la associació aplicada al Estat es tan gran, que siguin los que siguin los principis que vulguin assegurarse, se fan ab sa ajuda forts y robustos. La Confederació germánica va formarse principalment ab miras guerreras, y es la agrupació més forta del continent. Los Estats Units de América van associarse pera engrandirse pacíficament y garantir la llibertat de sos pobladors, y avuy s' extenen ja del Atlántich al Pacífich, y del Canadá á Méjich, y las institucions lliures son la regla de tota aquella part de món. Los Cantons suissos cercan avuy en la agrupació la possibilitat de fer un ensaig de democracia, y las prácticas d' aquesta s' han portat á un extrem inconcebible pera 'ls Estats unitaris. Lo principi es lo meteix en tots aquestes exemples. Los resultats son fills de la forsa de la associació aplicada á la organisació política.
La flexibilitat de l' associació d' Estats, ademés de permetre y favorir que cada un dels associats pugui emplear en son régimen interior totas las garantías que s' han ideat en l' Estat simple, y algunas més que aquest jamay podrá n' tant sóls ensajar, té la facilitat de poderlas establir en lo poder general de l' associació. Aquest, en efecte, pot dividirse en las tres brancas, llegislativa, executiva y judicial, fent á cada una distinta é independent de las demés, y pot aplicar á totas los principis més avansats del art de gobernar los pobles.
La separació del poder llegislatiu en duas Cámaras quasi s' imposa per la naturalesa meteixa de l' associació. En l’ Estat compost se mouhen sempre dos interessos ben desllindats: l' interés de la generalitat, y 'ls especials dels membres associats; quals interessos son la base de las duas Cámaras, de las quals la una representa los generals ó nacionals, y l' altra, los particulars dels distints Estats. La Cámara general ó popular pot ser filla lo meteix del sufragi universal que del limitat, dantse ó no en sa composició representació proporcional á las minorías per qualsevol de las combinacions que havem indicat. La Cámara especial ha de ser la expressió de las corporacions organisadas, dantse si se vol, sóls representació á las oficials, ó extenense á las de totas classes.
Lo poder executiu, lo meteix pot ser exercit per un emperador ó monarca que ocupi 'l lloch per dret hereditari y sigui irresponsable de sos actes, que per un president ó consell responsables, designats temporalment per votació directa ó indirecta. De tot se 'n presentan exemples, y cada pays pot imitar aquell que més s' avingui ab sa historia y millor respongui á sas necessitats. Si 's vol lo sistema representatiu, se fan los poders independents l' un de l’ altre, y las autoritats de cada un d' ells són directa ó indirectament responsables. Si 's vol lo légimen parlamentari, s’ estableixen las relacions convenients entre 'ls distints poders, y al davant del executiu s' hi posa una entitat irresponsable, emperador, rey ó president, que desempenyi las funcions del gobern per medi de secretaris ó ministres subjectes á responsabilitat.
Y lo meteix podriam dir del poder judicial que ha d' aplicar las lleys que obligan als membres de tots los Estats associats. Lo meteix pot estar representat per tribunals de dret responsables, que per jurats que resolguin segons llur conciencia, sens deure compte á cap poder de la terra, y la elecció d’ uns ó altres, tant pot confiarse al poble directament, com al poder executiu ab aprobació d' una part del llegislatiu, com á las Cámaras d' aquest. Tot cap dins de la organisació particularista sens alterarla essencialment. Filla del reconeixement de las varietats, en res renega de son origen.
Y encara no 's detura aqui la flexibilitat del sistema de associació d' Estats. Aquesta pot tenir sóls dos graus, com succeheix per regla general, dividintse las atribucions de la soberania entre 'ls Estats particulars y l’ conjunt d’ aquestos, ó pot tenirne més de dos. Comparantla ab una institució de dret característica de la nostra terra, direm que en los casos en que convingui, en la organisació particularista, com en l' enfitéusis de Barcelona, ademes de las senyorias directa y útil, pot havernhi de mitjanas. Si á algun dels Estats associats li convé fer nous establiments en favor de agrupacions més reduhidas, fa com l' enfitéuta barceloní, y las sub-estableix. Aixis succehia, per exemple, á Suissa, ahont lo Cantó dels Grisons era un compost de varias Lligas, y l’ del Valais , de varias decenas; aixis tendeix á ferse en cada un dels membres del imperi de Austria-Hungria, quals respectivas regions desitjan aumentar la relativa autonomia de que gosan. En los casos en que existeixi dins de la associació d' Estats la que anomenarem soberanía mitjana, las divisions interiors de cada membre han de ser oficialment desconegudas del conjunt, de la meteixa manera que las divisions interiors de la associació en general són diplomáticament ignoradas per las potencias extrangeras. Cada un dels Estats associats de per sí s’ organisa de la manera que millor s’ acomoda ab las necessitats é interessos de sos elements, y ab tal de que ab sa organisació no destruheixi cap de las cláusulas de la Constitució general, ni aquesta ni ningú té l’ dret de fiscalisar sos actes. Basta que al davant de sos co-associats se presenti lo Estat formant un tot als efectes constitucionals, pera que pugui funcionar ab desembrás l' associació.
Inútil es que diguem que 'l sistema particularista será tant més fecundo y abundós en fruyts civilisadors, quant més aprofiti la flexibilitat que sas condicions naturals li permeten pera acomodarse á las formas que la ciéncia política recomana. Per la nostra part, si hagués d' establirse á la nostra terra, travallariam pera que la organisació que 's dés al particularisme se basés en tots los avensos polítichs socials compatibles ab las condicions históricas del nostre poble, entenent per tals condicions, sos antecedents, son estat actual y sas aspiracions pera 'l pervenir.
- ↑ Lo Veto consisteix en la facultat que 's reserva 'l poble de oposarse á que entri en vigor una lley després de votada per la Cámara, y la exerceix per medi de votació en que poden pendre part tots los ciutadans actius. Lo Referendum es lo dret que té 'l’ poble á revisar en votació dels dits ciutadans la lley que ha preparat la Cámara, y pot ser obligatori pera totas las lleys, ó condicional, ó sigui, que sóls té lloch la votació si la demana lo número de ciutadans actius que marca la Constitució. La Iniciativa es lo dret de presentar projectes de lley ó decrets, reconegut á un número de ciutadans actius marcat en la Constitució, debent la Cámara discutirlos y resoldre. Lo dret de revocar los Consells, llegislatiu ó executiu, s' exercita á petició del número de ciutadans fixat en la Constitució, també per votació popular. Si la revocació triunfa, se procedeix á elegir Consells nous.
- ↑ Lo qüocient electoral consisteix en lo que dona lo número de electors partit per lo de representants. Lo candidat que reuneix lo qüocient, obté la representació. Lo vot acumulatiu consisteix en fer las eleccions per llista, podent cada elector repetir un meteix nom tantas vegadas com noms hagi de tenir la llista, contantse en favor del candidat tants vols com repeticions de son nom hagi obtingut. Las llistas electorals de partit són una modificació al sistema de qüocient, y lo vot limitat es lo que estableix la lley electoral espanyola de diputats pera las circunscripcions.