Lo catalanisme - II. Cap. VI
| Sou al capítol «Part segona — Capítol VI» | |||||
| Lo catalanisme | |||||
|
II. Cap. V | II. Cap. VII | 
| ||
La perfecció suposa complicació — Erros produhits per las corrents unitarias.— Las escolas filosófica é histórica — Llur impotencia dins l' Estat simple.— L' associació d' Estats.— ¿Es federalisme? — Significació de aquest, segons Montesquieu, Hamilton y Freeman.— Naturalesa y carácters de la organisació federativa.— Divisió de la soberanía entre 'ls Estats federats y 'l conjunt.— Estudi fet per los fundadors de la Unió americana.— Distints graus del federalisme.— Lliga, Confederació y Estat federatiu.— Diferencias entre aquestos graus.— Classificació adoptada pels millors tractadistas de dret polítich federal.
«Totas las cosas nobles son difícils y complicadas.» Aquest principi, que repetia constantment Sócrates als seus deixebles, té aplicació inmediata á las materias de que tractem. La organisació noble de las societats políticas ha de ser difícil y complicada.
La naturalesa nos ho ensenya en totas sas obras. Las més nobles son las menys senzillas. En lo món dels sers organisats ocupa l' home lo lloch preeminent, y l' organisme de l' home es tant complicat, que per sigles de sigles que duri la humanitat, perfeccionant constantment sas facultats y medis
de observació y d' análisis, jamay arrivará á ferne un estudi complet. Vagis baixant en la escala dels organismes, y á mida que anirá disminuhint llur noblesa, se veurá aumentar la simplicitat. Igual resultat obtindrem si observem lo món moral é intel-lectual.
Es un error buscar lo perfeccionament de las societats en la simplificació de llurs organismes. Si major complicació en los sers naturals es signe de un estat més perfecte, ¿quina rahó hi ha pera que las agrupacions políticas se separin deia regla que 'ns ensenya la naturalesa? Pera persuadirnos de que no se 'n separan, basta recordar los fets més elementals de la historia. Aquesta nos diu en totas sas páginas, que las societats atrassadas, com los sers inferiors, tenen ab prou féinas organismes. En ellas la unitat simple triunfa, puig si 'l jefe mana y disposa sens cap complicació, los subordinats obeheixen ab igual senzillesa. Mes, la societat avansa, y la organisació se complica. Del Estat civilisat d' avuy á la tribu errant semi-salvatje hi ha tanta diferencia com del animal superior al rudimentari. ¡Y encara no som allá ahont anem!. A mida que la societat se perfeccioni, s' aumentará la complicació, puig cada progrés, cada millora, requereixen órgans nous encarregats de resalisarlos, de manera que pot ben bé donarse com axioma social, que á major perfecció correspon major complexitat.
L' ideal del Estat, donchs, no pot ser la unitat simple, sino que ha de ser la varietat complexa, y 'ls que pretenen haver trobat lo motllo, en lo qual basta ficarhi una societat qualsevol, pera que 'n surti radicalment transformada y regenerada, ó bé somian desperts, ó bé explotan las passions y preocupacions populars. Per igual motiu, lo qui predica que unas pocas reglas, fillas de principis abstractes d' escola, bastan pera gobernar á totas las nacions, ignora los rudiments de la ciencia política-sociológica.
De tals errors ó al-lucinaments han sigut víctimas las escolas que de bona fé s' han proposat cambiar la manera de ser de las societats políticas per lo medi senzill de dotarlas de una Constitució que desenrotlli aquells principis en algunas dotzenas ó centenars d' articles. La práctica ha sigut un desengany complet que 's podia ja preveure en teoría. Las únicas Constitucions que tenen vida llarga y robusta, son las que s' acomodan á las necessitats é interessos particulars dels pobles á que s' aplican, y tenen prou elasticitat pera anar seguint paulatiuament las variacions que 's manifestan.
La corrent unitaria que van determinar en tot Europa las monarquias al lluytar contra ‘l feudalisme, extremada més tart, si bé que en altre sentit, per la escola que 's dongué lo nom de filosófica, va agafar tanta forsa, que avuy meteix que la está perdent en molts altres camps, segueix encara sent irresistible en lo que 's refereix á la organisació de las societats políticas. La escola histórica, ab totas sas pretensions de antagonista de la filosófica, no va tenir prou pit pera oposárseli, obertament, y tot portant á la exageració los detalls, tranzigia en los punts més essencials. Influhida per la corrent que tot ho arrossegava, no negava l' ideal de uniformitat, que volia alcansar de cop y volta sa contraria, distingintse d' aquesta tant sóls en lo procediment pera arrivarhi. Als arguments brillants y aparatosas generalisacions filosóficas, la escola histórica hi oposava sóls rahons de oportunitat y conveniencia, que eran interpretadas com manifestacions del egoisme. Concedia que las aspiracions de la escola contraria eran perfectament científicas, si be que per desgracia no realisables encara, lo qual era prou y massa pera reduhirla á la impotencia quan se tractava de crear. En las qüestions fonamentals no tenia més que ideas negativas, lo qual de retop la portava á tenir que extremar las solucions á las qüestions secundarias en sentit purament tradicionalista. Se titulava histórica, y dels tres moments de la historia, passat, present y futur, n' olvidava dos, ó millor: n' olvidava un, lo present, y tranzigia en un altre, lo futur.
En tal situació no es d' extranyar, que en lo terreno polítich social mostressin igual impotencia las duas escolas. Convenian en que la uniformitat es l’ ideal filosófich de la humanitat, y celebravan com un progrés las concentracions que havian lograt realisar alguns Estats, juntant grans territoris y numerosos pobles baix la direcció de poders únicbs, per qual motiu tots los esforsos que una y altra poguessin fer, devian quedar tancats dintre d' un cércol estret. S' han fet cent ensaigs, y 'l problema d' armonisar la llibertat ab l' autoritarisme no ha trovat solució en cap de las nacions unificadas del continent d' Europa.
En efecte, ni l’ radicalisme democrátich de la escola filosófica, ni l' doctrinarisme de la anomenada histórica són tals solucions. Lo primer ha anat de la república á la monarquia y de la monarquia ha tornat á la república, sens avansar ni un sol pas, sino al revés, retrocedintne alguns. Ha lograt destruhir quasi tot lo que li feya sombra; mes, al tractar de crear, s' ha trobat en la més trista impotencia. Excitant las concupicencias, y fent á majorias accidentals y apassionadas árbitras de la direcció dets Estats, lo resultat ha sigut l' imperi, la dictadura, ó ‘l domini de oligarquias, que han pres la política com un ofici més lucratiu que 'ls altres. Lo segon, trovantse sens forsas reals y efectivas en la massa dels pobles á quins s' ha imposat, no ha conseguit res més que elevar á sistema la inmoralitat y produhir l’ indiferentisme. L' un y l' altre van comensar cercant de bona fe una solució. Lluytant contra ‘l poder real, sinó van destruhirlo, van rodejarlo de limitacions que 'l reduhian poch menys que á la impotencia; y comensant pel sistema representatiu, tan bon punt com se va evidenciar sa ineficacia, van transformarlo en régimen parlamentari, ab tan dolent éxit, que avuy per avuy pesa damunt d' un y altre lo més complet descrédit, no per llurs culpas sinó per las dels que s' han empenyat en ferne instruments de imposició. Las nacions grans d' Europa viuhen constantment en plena crisis política, agravada fins á un extrem alarmador per l’ estat ruinós en que totas tenen la hisenda pública.
Las duas escolas, en tots llurs matisos, s' han deixat encegar tant per la corrent de uniformitat, que ni han sapigut veure lo que passava en alguns pochs Estats, que per llur fortuna havian seguit la corrent contraria. Pera ellas, ha sigut en va que 'ls Estats Units d' América hagin trobat en lo sistema particularista la solució que 's busca inutilment dins del unitarisme, y en va ha sigut també que en lo meteix cor d' Europa algunas petitas agrupacions hagin obtingut iguals ventatjas pel meteix camí que la Unió americana. L' afany de concentració y l’ prejudici de que la unitat dels Estats exigeix la destrucció de totas las varietats organisadas, són pera una y altra escola lligaduras que no las deixan sortir del cércol en que s' han tancat. Llurs ensaigs y probas na poden ferse sinó baix la base del Estat simple. La idea del Estat compost, ó format per medi de la agrupació d' Estats simples, es pera 'ls polítichs d' Europa tan disbaratada, que ni los honors de la discussió li concedeixen. Los tractadistas de dret públich acostuman dedicar al sistema federatiu sols unas pocas ratllas, com d' almoyna, en las quals se transparenta sempre lo menyspreu y compassió ab que l’ miran.
Y mal que pesi als tractadistas y polítichs d' Europa, aqueix sistema es 'l únich que pót resoldre 'ls problemas davant dels quals ells s' han vist impotents. Teórica y practicament, l’ Estat compost es l’ únich que equilibra tots los interessos, armonisa la llibertat y la igualtat, é impulsa als pobles cap al progrés y la millora.
L' Estat compost es la fórmula práctica del particularisme. Anem, donchs, á examinar en que consisteix, y quina es sa naturalesa.
L' Estat compost no es res més que la associació de varis Estats simples. Aquestos, per llur propia naturalesa, gosan dels drets inherents á la soberanía, y son amos de llurs accions. Al associarse, realisan lo meteix acte jurídich que los individuos al formar companyía. Limitan llur llibertat natural en tol lo que es materia de la associació, obligantse á cumplir las obligacions socials que s' imposan. Pera la bona marxa del conjunt, nombran també un gerent, de la meteixa manera que las companyías particulars, y l’ investeixen de atribucions que li donan personalitat propia. Aquest gerent es lo representant dels associats en tots aquells actes que son materia de l’ associació, y porta la firma social quan té de relacionarse ab altras entitats ó associacions. Davant de las nacions extrangeras, lo gerent del Estat compost té la categoría de nació, y tracta d' igual á igual ab totas ellas.
Essent l’ Estat compost una associació d' Estats simples, y debent aquestos limitar llur independencia al associarse, es evident que la condició essencial del sistema consisteix en la divisió de la soberanía. Los Estats simples, al tractar de formar una associació, han de comensar per descompondre la soberanía en sas diferents atribucions, y fixar ben bé aquellas de que 's desprenen, puig en la escriptura social, que en llenguatje polítich reb lo nom de Constitució, han de constarhi ben claras y determinadas, al objecte d' evitar duptes.
La associació d' Estats pot ser més ó menys extreta, segons siguin majors ó menors las limitacions á que 's subjectin los components, y segons lo carácter més ó menys permanent que 's dongui á las meteixas. Desde la unificació de tots los membres d' un Estat simple ó unitat política, fins á la independencia de cada un d' ells, hi van distints graus que en conjunt forman un sistema. Desde ‘l punt que la unitat política entre varias regions deixa d' existir, fins á aquell en que s' arriva á rompre tot lligament entre las meteixas, convertintse cada una en personalitat política completa, la agregació reb lo nom genérich de associació d' Estats, y 'l sistema 's diu federalisme ó particularisme. Aquest mot es lo que havem adoptat nosaltres al dar títol á aquesta part del nostre llibre, no perqué l' jutjem lo més precís y propi, sinó per rahons de oportunitat y conveniencia. Entenguis ben bé, no obstant, que al parlar de organisació particularista, ab tot y que lo significat de la frase sigui més ample, la usem com sinónima de associació d' Estats y de federalisme.
En efecte, desde l’ moment que varis Estats ó regions deixan de estar unificats sens arrivar á ser independents, forsosament han de estar lligats en aliansa més ó menys estreta. Fœdus no vol dir més que aliansa, y per lo tant federal, federalisme y tots los demés derivats y compostos de aquella paraula llatina expressan ideas referents á aliansa, Gobern federal, donchs, es lo gobern fundat en la aliansa, aixis com federalisme, federalista, etc, etc, no volen dir sinó afició ó aficionat á la organisació federal.
Suposem que 'ls nostres lectors voldrán saber quinas son las rahons de oportunitat y conveniencia que 'ns obligan á adoptar pera las nostras aspiracions un qualificatiu menys precís y propi que altres que podriam emplear, y 'ns sembla ja sentir que 'ns diuhen: «Si desde l’ Estat unitari, ó sigui d' aquell que te l' poder concentrat, fins á la independencia completa dels varis trossos ó regions que 'l forman, no hi ha més que federalisme; si la forma federal es la única que pot pendre l’ particularisme regionalista quan no arriva á la separació, ¿per qué no hem de usar lo nom que técnicament expressa la nostra idea? Perqué hem d' amagarnos de dir lo que som á tothom que vulgui saberho?»
Pera respondre á tals preguntas, nos reduhirem á copiar lo que estampárem en unas cartas que publicárem en La Renaixensa, referents á la matéria [1]. Fentnos en ellas la meteixa pregunta, nos conlestavam: «No 'ns dem lo nom que nos pertany, perqué vivim á Espanya, y á Espanya, la mala fé y la ignoráncia ho falsifican tot. Perqué un partit de Madrid s' ha apoderat del nom de las nostras aspiracions, y sens haverlas jamay sentit, las han desacreditat y malmés. Perque á Espanya, anomenarse federal no vol dir que 's desitji l' aplicació dels principis del particularisme regionalista á la organisació del Estat, sinó que 's aspira á exaltar á una part de las massas ab las divagacions negativas que va vuidar Proudhon en un opúscul, que si va passar quasi desapercebut pera tot Europa y América, ha produhit en aquesta terra dels vice-versas un partit, que no pot arrivar a entendre aquellas divagacions, que ni tan sóls en teoría donan solució al problema de la organisació política. Perqué som á Espanya, repeteixo, y si fins en los payssos organisats federativament, la única oposició que troba ‘l federalisme prové de las massas que volen dirse radicals, aqui s' ha pres l' aspiració federativa com sinónima de radicalisme, y s' ha volgut encarnarla en la part mes radical de la massa plebeya. Perque som á Espanya, torno á repetir, y aquí, la paraula federalisme va unida ab lo recort d' un período de incapacitat gubernamenlal y de miserias tals, que sa possible tornada aterra fins als que més persuadits estem de la situació misérrima á que havem arribat. Per tots aquets motins y altres, no volem usar lo nom que científicament nos correspón, y n' usem d' altres, que ab tot y ser menys precisos, expressan ab claretat la nostra idea. Per la rabó del vice-versa espanyol, los que som federals no podem dirnnsho, mentres que 'ls que ni ho són ni volen serho van baladrejant la paraula per aquestos carrers y plassas. Deixemlos, donchs, la paraula, ja que la fatalitat aixis ho vol, y quedemnos ab la cosa, que es lo que 'ns interessa.»
Consti, després de lo que acabem de citar, que usem á dretas un llenguatje poch precís. Al dar lo nom d' Estat compost á tots los graus del federalisme, sabém també que apliquem al tot lo que en rigor correspón sóls á una part, com veurem luego, aixís com al calificar de organisació particularista la que estem estudiant, donem á una part lo nom d' un tot més extens. En efecte, lo federalisme no es altra cosa que una de las manifestacions del sistema particularista. Aquest es molt més ample per sa propia naturalesa, puig que ‘l separatisme y la independencia completa de las petitas agrupacions entran també dins del particularisme.
Entenguis be, ademés, que al dar á la organisació particularista á que aspirém la calificació d' Estat compost no ho fem á tontas ni á cegas. De tots los graus de federalisme, lo que trobem mes perfecte y adequat pera fomentar lo progrés dels pobles, es lo que porta especialment aquell nom. Verdader terme mitj entre la unificació de las varias parts d' un Estat y llur separació completa, es l' únich que reuneix las ventatjas de una y altra, y que pot produhir la armonía entre la llibertat y la igualtat, que, segons havem demostrat, es la missió de la societat política.
Després d' aquestas explicacions y al objecte d' aclarar més lo concepte de la associació d' Estats, passem á desentranyar la significació del sistema federatiu.
Lo primer que en los temps moderns ha endevinat la trascendencia de la organisació particularista, es sens dupte Montesquieu. En la seva obra De l' esprit des Lois, s' hi llegeixen los següents párrafos:
«Si una república es petita, es destruhida per una forsa extrangera: si es gran, se destruheix per un vici interior.»
«Aquest doble inconvenient afecta igualment a las democracias y á las aristocracias, tant si son bonas com si son dolentas. Lo mal está en la cosa meteixa: no hi ha cap forma de posarhi remey.»
«Aixís, donchs, es molt probable, que 'ls homens se haurian vist al cap y á la fí obligats á viure sempre baix lo gobern d' un sol, sinó haguessim imaginat una forma de Constitució, que té totas las ventaijas interiors del gobern republicá y la forsa exterior de la monarquia. Parlo de la república federativa.»
«Aquesta forma de gobern es una convenció, per medi de la qual molts cossos polítichs consenten en ferse ciutadans d' un Estat més gran, que forman expontáneament. Es una societat de societats, que n' estableixen una de nova, que pot engrandirse ab nous associats, fins y á tant que son poder basti pera la seguretat dels que s' han unit...»
«Aquesta classe de república, capás de resistir á la forsa exterior, pot mantenirse en sa grandesa sens que l' interior se corrompi. La forma de aqueixa societat prevé tots los inconvenients.»
«Si un sól pretengués usurpar lo gobern, no podria segurament estar igualment acreditat en tots los Estats confederats. Si logrés ferse massa poderós en un d' ells, tots los demés s' alarmarian: si arrivés á ajunyir á una part de la Confederació, la que seria encara lliure podria resistir ab forsas independents de las que ell hauria usurpat, y enfonzarlo avans de que hagués acabat de establirse.»
«Si esclata una sedició en l' interior d' algun dels membres confederats, los altres poden dominarla y restablir la pau. Si en una de las parts s' introduheixen alguns abusos, son corretjits per las parts sanas. La classe d' Estat de que nos ocupem, pot morirse de l' un costat, sens que 's mori de l' altre. La Confederació pot ser disolta, y 'ls confederats quedar soberans.»
«Compost de petitas repúblicas, disfruta de la bondat del gobern interior de cada una d' ellas, y en relació ab l’ exterior , per la forsa de la associació, disposa de totas las ventatjas de las grans monarquias[2].»
Los párrafos que acabem de traduhir contenen condensada tota la teoría política de la associació d' Estats ó federalisme. A despit de llur tracendencia, los compatricis del autor jamay han sapigut aprofitar la llissó, que, en cambi, va servir de guia als fundadors de la gran Unió americana.
En efecte, al tractar de explicar y basar lo federalisme, lo célebre dogmatisador de aquella Confederació, Alexandre Hamilton, va prestar al pensador francés l’ homenatje de traduhirli los párrafos que havem transcrit, basant en ells sa argumentació. De conformitat ab los meteixos, definia ‘l federalisme dihent : « Es una agregació de societats, ó una associació de dos ó mes Estats dins d' un Estat més gran,» y afegia: «La extensió, modificacions y objectes de la autoritat general, (ó del Estat més gran), son merament materia de discressió. En tant que la organisació separada dels membres no estigui abolida, y subsisteixi com necessitat constitucional pera objectes locals, per més que degui estar en perfecta subordinació á la autoritat general de la Unió, subsistirá de fet y en teoría la associació d' Estats ó Confederació.»[3]
Sens dupte que aquesta explicació es poch concreta, puig que en la práctica es verdaderament difícil precisar en quin punt pot dirse que queda abolida la organisació separada dels membres d' un Estat pera objectes locals. De fet no s' ha presentat ni pot presentarse un sol exemple de agrupació política basada purament en un sistema determinat. L' Estat més unitarista é igualatari, per exemple, no pot deixar de fer alguna concessió á la varietat, ó sigui als elements particularistas, aixis com la organisació més parlicularista ha de concedir molt al principi de unitat. De la meteixa manera que en la historia no s' ha realisat jamay, ni jamay se realisará l' ideal d' una monarquia pura ó de una democracia completa, tampoch ha existit ni existirá un exemple d' unitarisme sens barreja de federalisme, ni un federalisme sens barrejas unitarias. Precís es, donchs, que profundisem una mica mes la matéria á fí de deixar ben caracterisat en la práctica lo sistema que analisem.
Un dels autors que l' ha estudiat més de debó, l’ inglés Freeman, en sa History of federal Government, després de ferse cárrech de la dificultat de dar una definició perfecta, diu: «Lo nom de gobern federal, en lo sentit amplement práctich, pot aplicarse á qualsevol unió, quals membres components tinguin entre ells un grau de cohessió que passi del de una mera aliansa, per molt íntima que s' imagini, y disfrutin particularment d' un grau de independencia que passi d' una mera franquicia municipal.» Afegeix luego, tractant de caracterisar lo sistema: «Dos requisits semblan indispensables pera constituhir un gobern federal en sa forma més perfecta. Per un costat, cada un dels membres de la Unió deu ser completament independent en aquellas materias que exclusivament li interessan: per altre, un poder comú deu tenir atribucions completas pera tot lo que correspón á la col-lectivitat.» Y pera acabar de aclarir aquestas ideas, diu més endavant: «La existencia de distints membres en la Unió deu ser diplomáticament desconeguda pera las nacions extrangeras, que jamay han de tractar sino ab lo gobern central. Una Unió federal, en resum, ha de formar un sol Estat en quant se relaciona ab los poders extrangers, peró ha de compondres de varis Estats en quant á llur administració interior.»[4]
Podem ja determinar ab precisió quins son los carácters y quina la naturalesa del Estat particularista ó federatiu. La base es la divisió de las atribucions propias de la soberanía entre 'ls Estats particulars que s' associan, y l’ Estat general que crean pera representar lo conjunt de la Unió. En la distribució de atribucions, l’ Estat general adquireix tan sóls aquellas que se li encarregan clara y definidament, y 'ls Estats particulars conservan totas las de que no 's desprenen. La Unió y sos membres coexisteixen en un meteix territori y en iguals pobles, sens que pugui dirse que la una sigui superior als altres ni vice-versa. Las atribucions están desllindadas, y cada entitat exerceix las que li corresponen ab completa independencia de las altras. Quan se troban y topan, una autoritat independent ha de decidir lo conflicte, aplicant las reglas constitucionals, y obligant á la que pretengui entrar en terreno que no li pertany, á deturarse ó á torrar á son camp propi.
De lo dit se 'n desprén clarament que las duas parts de la soberanía que resultan de la distribució, son desiguals y de distinta especie. La part que correspón al Estat general se compón de atribucions pocas en número pero de gran importancia, mentres que la que 's reservan los Estats particulars són en número indefinit, pero de menor tracendencia moltas d' ellas. La part de soberania del primer es delegada; la dels darrers, originaria. Lo gobern de la Unió es un verdader apoderat dels membres d' aquesta, si be que disposa de medis pera ferse respectar la delegació fins pels meteixos delegants.
L' Estat general, baix certs punts de vista, no passa de ser un ser abstracte, una ficció legal. S' extén a un gran territori y al poble ó pobles que 'l habitan, peró aquell y aquestos són los meteixos que forman los Estats particulars, qual soberanía es natural, expontánea, y per consegüent forta y robusta. «La soberanía dels Estats, com diu perfectament Tocqueville, s' apoya en los recorts, en las habituts, en los prejudicis locals, en l' egoisme de provincia y de familia: en un mot, en totas las cosas que donan al instint de la pátria tanta potencia en lo cor del home. ¿Cóm duptar de sas ventatjas?»[5] La soberanía del conjunt es obra del art y representa una pátria més llunyana que la que 's veu y toca en lo petit Estat. Lo sentiment que inspira es vagorós é indefinit. Se la estima mes per reflexió que per entussiasme.
Tots los que han estudiat la naturalesa y carácters de la organisació particularista, donan la importancia que mereix á la divisió de la soberanía que es sa base. L' esmentat Tocqueville, després d' explicarla, condensa algunas de sas ventatjas en lo següent párrafo:
«Ningú diria fins á quin punt la divisió de la soberanía serveix al ben estar de cada un dels Estats que forman la Unió. En aquestas petitas societats, que no s' han de preocupar per la necessitat de defensarse ni per l’ afany d' engrandirse, tota la potencia social y tota la energía individual se concentran en las milloras interiors. Lo gobern de cada Estat, col-locat al costat meteix dels gobernats, reb constantment l' avís de las necessitats que 's fan sentir. Aixis es, que cada any se presentan projectes nous, que discutits en las assambleas comunals ó en la llegislatura del Estat, y reproduhits luego per la prempsa, exitan l' interés universal y lo zel dels ciutadans. Aquest afany de milloras agita sens parar á las repúblicas americanas, y no las perturba: l' ambició de poder deixa en ellas lloch á l’ afany de ben estar, passió més vulgar, pero menys perillosa. Es opinió generalment admesa en América, que la existéncia y duració de las formas republicanas en aquell continent depén de la existencia y duració del sistema federatiu. Una gran part de las miserias en que 's negan los nous Estats de la América meridional, s' atribuheixen á que s' ha volgut establir alli grans repúblicas, en compte de fraccionarhi la soberanía.»[6]
Determinada la naturalesa y carácter de la organisació particularista, que 'l meteix Tocqueville resumeix en aquesta frase: «La Unió es lliure y felís com una nació petita; gloriosa y forta com una de gran,» y de la que ‘l primer orador dels Estats-Units, Daniel Webster, en un moment solemne va deixarnos la definició poética, pintantnos las diferencias entre 'ls distints pobles que forman la Confederació americana com «una agradable varietat en mitj d' un aire general de familia» y resumintla en lo vers llatí:
Nee diversa tamen, qualem decet esse sororum.»
anem ja á veure los distints graus que pot tenir la organisació de que 'ns ocupem, y las diferents formas que pot pendre.
Al tractar d' establirse en Nort-América un gobern general que unís á las varias Colonias que havian lograt emanciparse de la Gran Bretanya, lo floret d' homens eminents que va produhir aquella revolució, la més profitosa y fecunda dels temps moderns, va escorcollar tots los antecedents que oferia la historia dels diversos pobles, al objecte de treuren la ensenyansa que fós aplicable á la organisació de llur pays.
Durant lo periodo que va preparar la guerra de la independencia y tot lo temps que va durar aquesta, las Colonias formavan una Lliga, que no arribava á tenir organisació permanent, puig tots los assumptos d' interés comú se tractavan en un Congrés, ó millor Diéta, que 's reunia accidentalment, y quals resolucions no tenian més forsa que la que 'ls concedian los poders de cada Colonia, més ó menys efectiva segons fossin més ó menys apremiants las necessitats de la defensa que cada una sentia.
Prompte degueren las Colonias convencers, de que una Lliga purament accidental no 'ls bastava, y lo meteix Congrés que va redactar la célebre «Declaració de Independencia», va preparar un projecte de Confederació, que va ser aprobat al cap de poch més d' un any. Mes, per moltas esperansas que hagués fet concebir, la nova forma de unió no va pas satisfer las necessitats que 's sentian. Lo Congrés que creava podia tenir iniciativa, peró no disposava de medis pera fer práctichs sos resultats. Se li havian encarregat atribucions, pero no se li havia dat poder pera exercirlas. Las lleys que l’ Congrés dictava no tenian sanció efectiva, puig los encarregats de executarlas y aplicarlas eran los poders dels Estats particulars. Si algun d' aquestos se negava ó feya l' orni, lo Congrés no podia fer res més que reclamar la ajuda de las forsas dels demés confederats, y si 'ls poders d' aquestos s' hi prestavan, declarar la guerra al desobedient ó descuidat. «La Confederació, com deya perfectament Hamilton, si havia de fer cumplir rigorosament sas disposicions, devia substituhir la violenta y sanguinaria acció de la espasa, á la suau influhencia de la magistratura.»[8]
En vista de tal situació, tota la munió d' homens eminents de las Colonias va dedicarse al travall que hem indicat més amunt. Agrupats al entorn de la gran figura de Washington, y alentats per la honradíssima experiencia de Franklin, van proposarse dotar á llur pays d' una organisació més estable, que garantís totas las llibertats compatibles ab las funcions dessembrassadas del gobern, y 'l resultat de llurs travalls fou l' Estat compost, tal com se conté en la Constitució que porta avuy ja un sigle de vida. Pera arrivar á tal resultat, degueren ferse grans esforsos, y mentres en la Convenció federal y en las dels diversos dels Estats se davan mostras notables de bon sentit y de coneixement de la historia per homens com Madison, Wilson, Hamilton, Morris, Rufo King, Randolf, Marshall y altres, dos d' aquestos, Hamilton y Madison, junt ab Jay, logravan condensar la essencia de las doctrinas de llibertat y particularisme en los vuitanta cinch números de The Federalist, que forman lo més complet tractat de dret polítich federal, y son mirats encara avuy com la Biblia política de la Unió americana. Tots ells consultavan la historia, y no hi trobavan altra cosa que Lligas y Confederacions que na havian arrivat á sistematisarse. Examinavan las Lligas de la antigua Grecia, especialment la Aquea, las Confederacions dels Cantons suissos y de las set Provincias unidas dels Paísos Baixos, las agrupacions de las Ciutats anseáticas y de algunas de las germánicas é italianas, y no 'ls satisfeyan; dirigian de fit á fit la mirada al feudalisme, y sens fer cas de las preocupacions de la filosofía d' Europa, inspirada tal volta per monarcas poderosos, veyan en ell llavors que podian aprofitarse, las recullian ab amorós cuidado, y ab tots aquestos datos preparavan una organisació nova. Un cop la tingueren embastada, ab tot y que l’ conjunt era un agregat de tranzaccions entre 'ls distints punts de mira dels que havian contribuhit á formarlo, tots lo defensaren ab calor. Pera dar idea de aquestas defensas, tradubirém lo final d' un dels discursos que James Wilson va dirigir á la Convenció de Pennsylvania. «Per ma part, digué, al contemplar aquest sistema, me perdo admirat de sa grandesa. Al adoptar aquesta organisació alsem temples á la llibertat en tota la terra. Del éxit que logri l' América en aquest combat per la llibertat, dependeixen los esforsos dels homens valents é il-lustrats dels demés payssos. Las ventatjas no 's reduhirán als Eslats-Units, sinó que enlairarán los cors nobles que en Europa suspiran per la llibertat. Los princeps, pera conservar llurs subdits, se veurán obligats á concedirlos una part dels dreis que 'ls tenen usurpats desde molts sigles, y d' aquest modo servirem als alts designis de la Providencia, afavorint la multiplicació dels homens, y llur progrés en intel-ligencia y llur avens en felicitat.»[9]
De lo que acabem d' exposar se 'n desprén, que 'ls fundadors de la Unió americana veyan ben clars los distints graus y diferents formas que pot tenir la organisació particularista, compresa desde la separació total de diversos Estats; fins á la unificació completa. Llurs ideas, no obstant, van tenir ben poca ressonancia en Europa, exaltada pels somnis y desvaris de la revolució francesa. De moment van ferse algunas traduccions al francés de The Federalist: mes, encara que 'l célebre Talleyrand s' hi entussiames fins el punt de recomanar calorosament son estudi al Duch d' Aranda, embaixador d' Espanya á Paris,[10] no va tenir la menor influencia en la marxa dels successos. La revolució francesa havia posat á tot Europa en una pendent, en la que no podia deturarse, y devia cumplirse la profecia de Washington, que no feya més que expressar la idea de sos més il-lustres compatricis, al escriure en octubre de 1789, quan encara la revolució no havia entrat en la via de las exageracions que devian ofegarla, las següents paraulas: «Desitjo enganyarme; pero si no he comprés malament á la nació francesa, se vessará molta sanch, y acabará sent víctima d' un despotisme pitjor que ‘l que s' alaba de haber tirat per terra.»[11]
Passada la revolució, va estudiarse seriament la organisació americana, al ser restaurada la Confederació germánica en 1813. Llavoras va sistematisarse lo particularisme, distingintse tres graus de concentració, ó siguin: la Lliga, la Confederació d' Estats (Staatenbund), y l' Estat federatiu ó compost (Staatenstaat).
La Lliga, purament temporal y pera objectes determinats, no pot pendres com forma definitiva de una organisació nacional, puig que es propia d' Estats que no vulguin limitar permanentment llur independencia. Los que forman una Lliga poden abandonarla sempre que 'ls convingui ó vulguin, en us de llur autonomía. La Confederació d' Estats y l’ Estat federatiu sou las duas formas propias dels pobles que volen viure units y formant un conjunt nacional, sens unificarse ni abdicar més que una petita part de llur independencia. Una y altra són formas definitivas de organisació, y segons los autors alemanys que van fer los estudis de que acabém de parlar, la diferencia que va de la Confederació d' Estats al Estat federatiu, consisteix en que la primera té per fi essencial y exclusiu la llibertat exterior ó independencia del conjunt dels Estats confederats, en tant que 'l segon s' exten á materias de política interior dels distints Estats.
Aquesta classificació, trasplantada de Alemania á Suissa per L. Snell, va ser la que 's tingué en compte al convertir la antigua Confederació dels Cantons en Estat federatiu. La latitut de la definició d' aquest fa possible un grau molt avansat de centralisació, y per aixó sens dupte va acceptarla ab afany lo partit que s' anomenava radical y s' inspirava en las teorias autoritarias dels revolucionaris francesos.
Moll millor que 'ls alemanys y radicals suissos, va sistematisar lo particularisme l’ avans citat Freeman, que no sóls va interpretar ab molta fidelitat los punts de vista americans, sinó que va fer directament un estudi profundo de totas las organisacions particularistas que 'ns presenta la historia, comensant per las lligas fenicias y gregas, y acabant per las Confederacions que avuy subsisteixen. Segons l’ autor inglés, los dos graus de federalisme, que anomena Confederació d' Estats y Estat compost, se distingeixen no sols en la essencia de las atribucions que 's confereixen al representant del conjunt, sino també en la forma d' exercirlas. En la Confederació, lo poder general tracta sols ab los goberns dels Estats particulars, que están encarregats de la execució de sas disposicions, y en 'l Estat compost, lo poder general no sóls tracta ab los goberns particulars, sinó que exerceix jurisdicció sobre 'ls ciutadans, y pot fer executar sas disposicions directament, disposant al efecte de poder executiu y tribunals organisats. Aquesta classificació está completament d' acort ab los autors de Lo Federalista y ab tots los tractadistas notables de dret polítich de Nort América y de la moderna Suissa.
Sabem ja quina es la naturalesa y quins los carácters de la organisació particularista en los diversos graus de cohessió entre 'ls membres que la forman. De tots ells, lo més perfecte es l' Estat compost ó federatiu, que conservant totas las ventatjas als Estats petits, los fa tan poderosos y gloriosos com los grans, tenint sobre d' aquestos la ventatja de que pot extendres indefinidament.
De tot lo que acabem d' exposar se 'n desprén, que desde 'l Estat unitari fins á la separació completa de las regions, pot la organisació política tenir distints graus de cohessió que en llur conjunt prenen los noms de associació d' Estats, y tenen per base lo federalisme ó particularisme. Quan lo grau de cohessió no passa de una aliansa temporal y dependent de la voluntat dels que la forman, lo nom de Lliga es lo que correspón á una agregació que no arriva á tenir carácter de nacionalitat. Quan la aliansa es definitiva y crea órgans que representin lo poder del conjunt, més ab relació ab las necessitats de defensa que no pas pera qüestions de ordre interior, no tenint aqueix poder jurisdicció directa sobre 'ls individuos, ab los quals sols pot comunicarse per intermediació dels poders dels Estats associats, lo conjunt reb lo nom de Confederació d' Estats. Quan los órgans creats per la aliansa definitiva representan lo poder del conjunt, ab relació aixís á las necessitats de la defensa exterior com de la garantía de certs drets y llibertats en lo interior, y están aqueixos órgans del poder central prou desenrotllats pera poder exercir en las materias que tenen encarregadas jurisdicció sobre 'ls Estats particulars y directament sobre 'ls individuos de que aquestos se componen, la agrupació porta lo nom de Estat compost ó Estat federatiu.
Per poch que 's reflexioni, apareixerá clar, que totas las veutatjas que havem indicat son fillas de la conformitat de la organisació particularista ab las ensenyansas de la naturalesa. Aspirant, no á la uniformitat, sinó á la unió, emplea los medis que portan á aquesta, y rebutja los que poden produhir aquella. No cerca res per la imposició, y ho espera tot de 'l associació. Essent lo contrari del sistema de opressió, que segons gráfica expressió de Herbert Spencer, surt del militarisme, sa forsa principal es l’ industrialisme, y fugint del régimen de cooperació forsada, que va acompanyat de la desigualtat de classes, tendeix á la cooperació voluntaria basada en llur igualtat legal.
La associació, aplicada a la organisació del Estat, produheix los meteixos beneficis que la companyía entre 'ls individuos. Aixis ho vegeren los reys absoluts, quan pera defensar llur poder amenassat establiren entre ells los que 'n digueren santas aliansas. Lo meteix que feren los reys pera robustir l’ absolutisme, poden fer los pobles pera garantir llurs llibertats. Lo difícil era trobar la manera, y aquesta la dona la organisació particularista. Lo particularisme es la verdadera santa aliansa, puig que establint y garantint los drets y llibertats de totas las individualitats y agrupacions que en l’ Estat se contenen, desembrassa ‘l camí que porta cap á la perfecció de las societats y pobles.
- ↑ Cartas á mon estimat amich C. Publicadas en La Renaixensa, durant los mesos de Juny, Juliol y Agost de 1885.
- ↑ De l' esprit des Lois, par Montesquieu.— Volum I, llibre IX, capítol I.
- ↑ The Federalist, número IX, redactat per Alexandre Hamilton, y publicat en 2l Novembre de 1787.
- ↑ History of federal Government, per Edward A. Freeman. Capítol primer,— General introduction.
- ↑ De la Démocratie en Amerique, per Alexis de Tocqueville. Tomo I, capítol VII
- ↑ Obra y capítol citats en la nota anterior.
- ↑ An adress delivered on Bunker Hill, per Daniel Webster, en 17 Juny de 1845, al inaugurarse lo monument que sintetisa la iadependencia americana.
- ↑ The Federalits, número XV, redactat per Alexandre Hamilton.
- ↑ The Debates in the Convention of the State of Pennsylvania; col-leccio de Jonatham Elliot. Tomo II.
- ↑ Conversa citada en lo prólech de la edició de The Federalist, feta per John C. Hamilton, fill de 'l principal autor del meteix.
- ↑ Carta de Washington á Governor Morris.