Lo catalanisme - I. Cap. III

Sou a «Part primera — Capítol III»
Lo catalanisme


CAPITOL III.



LO CARACTER CATALA



Motius que'ns obligan á ser justos é imparcials—Fals catalanisme dels que troban tot lo nostre inmillorable —L'interés nos aconsella no viure de il·lusions.— Manifestacions contradictorias del carácter catalá.—Aquest es lo oposat del castellá.—Causa determinant de la nostra decadencia. —Lo poble catalá era genuhinament mediterránich.—No va pendre part activa en lo descubriment y conquista d' América.—Sa supeditació á Castella y pérdua de sa personalitat —Lo positivisme particularisador es la base de son carácter.—Desequilibri entre sas facultats. —Incapacitat pera la política castellana.—Menyspreu del refinament de las formas.—Preferència que dona á las institucions per damunt dels homens. —Catalunya es la terra de la mitjanía.—Epoca de complet decahiment. —Era nova que portá lo periodo constitucional —Lo moviment que produhí, posá en descubert los nostres defectes propis y 'ls empeltats. —Enumeració d' alguns d' aquestos.—Exageracions perjudicials.—Desequilibri entre la vida material y la moral é intel—lectual —Energía de la primera y ensopiment de las altras.—Indiferentisme é ignorancia.—Lo nostre estat actual motiva y llegitima las aspiracions del catalanisme.


Tots aquells que al parlar de las cosas de la nostra terra no consenten sinó llahors y grandesas, poden girar full y no llegir lo present capítol. En ell nos proposem ser tan justos é imparcials com hem procurat serho al pintar lo carácter castellá, y no amagarem cap dels defectes que 'ns ensenya la historia del nostre poble, ni deixarem de pintar la degeneració de sas bonas qualitats, per trista que hagi de resultar la pintura. Tractantse de nosaltres meteixos, no podrá atribuhirse á passió lo que diguem, y la serenitat que mostrem al formular lo judici de lo nostre, será prova y penyora de que no 'ns ha mancat al judicar lo dels altres. Al fer lo retrato del grupo castellá, al costat de las tintas foscas no hem deixat de posarhi los tochs de colors brillants que 'ns ha dat lo natural: al posarnos davant del mirall pera copiar la nostra imatge, no deixarem pas d' emplear los tons negrenchs al costat ó barrejats ab los més vius, encara que la pintura nos ressurti ab la entonació obscura de molts quadros de la escola flamenca.

Precisament lo sentiment catalanista s' apoya y llegitima en lo decahiment al que una munió de causas nos ha portat. Si fóssim avuy un poble exemplar; si estiguéssim individual y col-lectivament al nivell dels que portan l' estandart de la civilisació y la cultura; si 'l nostre desenrotllo moral, inlel-lectual y material fos lo que requereix la nostra envejable posició en lo món, lluny de poder renegar de las institucions, lleys é influencias á que estém subjectes, deuriam benehirlas y procurar ab totas las nostras forsas conservarlas y anarlas perfeccionant encara. Com que per molt que nos pesi distem molt de ser un poble exemplar; com que lo nostre nivell moral, intel-lectual y material no es ni de tros lo que deuria, y 's trova molt més baix que 'l de molts altres pobles qual posició en lo món es molt menys favorable que la nostra, tenim no sols lo dret sinó fins lo deber de renegar de las influencias é imposicions que han contribuhit á fernos decaure, y han impedit que seguissim en la via de progrés en que haviam lograt ficarnos en altras épocas.

Un dels vicis que més indica la decadencia y retrás en que 'ns trovem es la petulant pretensió de trovar tot lo nostre inmillorable. Molts n' hi ha encara,—ab tot y que 'l número ha disminuhit bastant,—que no 's creurian catalans ni catalanistas si á cada punt no fessin constar, que Catalunya es lo primer pays del mon, y tot lo que aqui 's produheix superior á lo que 's fa á fora. Los que tal diuhen, demostran una vanitat estúpida ó una ignorancia deplorable. Pera ells, Barcelona es tan gran com Madrid, á pesar de que la estadística li dongui poch més de la meytat de població, y lo número de naixements, defuncions y matrimonis confirmi la estadística: y al establir comparacions, jamay pensan en Marsella, Burdeus, Milán ó qualsevol altra ciutat de condicions semblants á la nostra, sinó que s' enfilan fins á Paris y Londres. Pera 'ls tals, la nostra gran industria, que no pot viure sino formantli una atmosfera artificial aranzelaria, dona productes millors y més ben acavats que la de qualsevol altra nació; pera ells la nostra riquesa es inmensament més gran que la de poblacions que tenen moltas més fonts que rajan, aixís com los nostres monuments, y las nostras arts, y las demés manifestacions de cultura poden sufrir ab ventatja la comparació ab los més celebrats de per tot arreu. Los tals falsos catalanistas no logran més que posar en ridícul á Catalunya y al catalanisme. Quan van á Madrid ó á Paris, per exemple, y troban que la Plassa Major no es més gran que la Real de Barcelona y molt menys monumental, y tenen la barra de comparar la Porta del Sol ab lo que 'n diuhen plassa de Catalunya, ó 'l boulevard dels Italians ab la nostra Rambla, avergonyeixen al verdader patriota que los escolta. Hem dit que 'l vici va disminuhint, mes encara ne queda molt per desgracia. Aqueixa petulant vanitat es la que ompleix las nostras botigas d' aquells rétols en que 's llegeix «primera ó única d' Espanya», y la que sempre que 's tracta de ostentar riquesa nos converteix en veritables guapos de Andalusia. Tan arrelat está encara 'l vici, que s' han vist suscripcions en las que qualsevol fabricant ó mercader de segona y tercera fila, després de sostenir en son interior una tremenda lluyta entre son temperament, naturalment interessat, y la vanitat empeltada de treure al sol més que no hi ha á la ombra, hi ha posat quantitats superiors á la que se ha cregut obligat lo prímpcep de Gales al iniciar la llista oberta pera socorre la miseria de Londres, ab tot y que alguns d' ells, lo meteix dia que feyan tant lo guapo, devian tal vegada desatendre sagrats compromisos del negoci. Sols lo fals catalanisme pot deixar vuits los teatres d' ópera, quan la entrada es á sis rals, y barallarse pera omplirlos, quan fa pujar las butacas á deu duros una notabilitat que se 'n va á la posta recorrent y explotant las ciutats secundarias d' Europa, que havia mirat ab menyspreu quan las corts se la disputaven.

No tot lo nostre es inmillorable, ni estem quasi en cap ram á la altura que han alcansat la major part dels payssos cults. Y aixó, ningú ha de reconeixeho y de proclamarho més alt que 'ls que tenim á honra dirnos catalanistas. Lo retrás en que 'ns trovem; la degeneració del nostre caracter; la debilitat de la nostra vida intel-lectual y moral son la llegilimació del nostre catalanisme. Si no estéssim retrassats, degenerats y débils, no tindriam cap necessitat de proposarnos emplear medis extraordinaris y quasi extrems pera avansar, regenerarnos y enfortirnos. Lo catalanisme regionalista no 's satisfá ab un senzill cambi de gobern ni d' institucions, sinó que aspira á molt més. Lo sentiment catalanista nos diu, que la organisació actual del Estat espanyol, siguin las que siguin la forma de son gobern y las institucions que lo regeixin, no permetrà jamay á las regions, en general, y á Catalunya, en particular, recobrar lo lloch á que 'l deber las crida en lo concert dels pobles avansats, y aspira á destruhir aquella organisació, suplintla per un' altra que 's basi en fonaments no sols distints, sinó oposats als que avuy la sostenen.

Per lo dit se veurá, donchs, que á presentarnos tal com som, nos hi convida no sols l' esperit d' imparcialitat y de justicia, sinó també l' interés llegitim de la nostra causa. Si lo unitarisme intolerant y absorvent que 'ns ha dominat y nos domina, nos ha portal á una situació insostenible, es evident que som llógichs los que volem rompre 'l motllo, que á cop d'apretarlo, nos ha fet perdre 'l carácter que 'ns distingia fins al extrem de fer molt dificil la empresa de recobrarlo.

Un que en l' estat actual de Catalunya hagués d' estudiar lo tipo catalá, sens conèixer sos antecedents ni las vicissituts de sa historia, s' hi veuria de segur mitj perdut al punt que comensés á recullir fets, puig que se n' hi presentarian dels mes contradictoris. De sopte se trovaria ab una barreja tal d' avens y de retrás; de costums suaus y fins afeminadas, y d' instints de feresa y de barbarisme, que no sabria pas com conjuminarho. Pera trobar tal contrast no hauria de comparar la montanya, d' ahont surten las patuleyas que sostenen las guerras civils, incapassas de subjectarse a la regularitat de las forsas organisadas, y disposadas sempre a cometre barbaritats propias de tribus salvatjes, ab las ciutats, qual jovent no s' ocupa quasi més que del refinament dels vicis. Lo contrast nascut de tan incoherent barreja, podria observarlo de la meteixa manera sens sortir de ciutat, que sens moures de la montanya. Veuria tot sovint, que un grupo que está reunit pera sentir una pessa de música ó gosar de la vista d' un quadro en un aparador, s' adona de que un lladregot vol apoderarse d' un rellotje, y al punt se transforma, y al crit esgarrifós de ¡matéulo! vol ferse la justícia, ó la injustícia, per sa propia má, y á cops de puny, puntadas de peu y bastonadas deixa quasi mort... no al lladregot, moltas vegadas, sinó a qualsevol indefens ab qui l' ha equivocat. Si s' acostés a molts dels que més elegants se presentan ab pretensions de formar lo jovent daurat, sentiria que d' aquellas bocas ne surten no paraulas melosas, sinó renechs y frases dignas d' un carreter mal criat. Las causas d' aquest contrast, d' aqueixa barreja que no hem fet mes que indicar, apareixeran claras més avall en aquest meteix capitol. Lo carácter catalá es lo revers de la medalla del genuhí castellá. En los bons temps, aquest era lo tipo del generalisador, y nosaltres eram eminentment analisadors. Ells se exaltavan per una abstracció idealista: nosaltres buscavam sempre ventatjas positivas. Pel castellá, apasionat de las formas, las condicions á que dava capital importancia, eran la finura, la elegancia, la magnificencia; pel catalá, poch cuidadós de las apariencias, la brusquetat no era un gran defecte, aixís com ho era lo pecar poch ó molt pel cantó oposat. La mirada d' aquell, com que abrassava un vast camp, no veya be 'ls detalls dels objectes: la nostra veya be los detalls, mes en contra abrassava un camp reduhit. Ells, donchs, pogueren realisar las epopeyas que van assombrar á tot lo mon, tenint en cambi caigudas de no menys ressó ni conseqüencias, mentres que nosaltres deguérem reduhirnos á fets molt menys brillants, però en cambi molt més sólits. Lo génit castellá no va desenrotllarse en gran escala fins que 'l món se va aixamplar: l' esperit catalá va trovarse fora de son centre al punt meteix en que va tenir lloch un aconteixement de tanta trascendencia.

Per lo evidentment que proba la contraposició entre los carácters y condicions dels dos pobles que estudihem, es digne de ser observat, que 'l meteix fet que va enlairar al castellá, fou lo determinant de la nostra decadencia. Nosaltres teniam qualitats de válua mentres lo món estava enclós en los voltants del Mediterrani, y per aixó los Estats de la Confederació aragonesa catalana s' havian col-locat en primera ratlla entre 'ls pobles del mar grech-llatí. La nostra mirada lo dominava be, y com lo de que principalment se tractava era de fonamentar la política en los interessos comercials, pera poder competir ab las ciutats lliures mercantils que al igual de las nostras s' havian anat formant per tot arreu, lo nostre carácter analisador y positivista se trobava de ple dintre de son element propi. Mentres lo món va ser mediterránich, Castella no va sobressortir. La reconquista y la unificació de la península la ocupavan, en tant que las empresas mercantils de la época atreyan poch sa atenció, puig que no feyan pera son carácter. Mes lo món va deixar de ser mediterránich; los descubriments fets á l' altra part del Occeá per l' un costat, y per l' altre los que voltant l' Africa van obrir un nou camí cap á las Indias, van deixar lo mar grech-llatí reduhit á las relativament modestas proporcions d' un mar interior. Las qualitats que 's requerian pera entrar en la nova via que davant de la humanitat s' havia obert, eran molt distintas de las que en los darrers temps mediterránichs servian pera dar la preeminencia als pobles. S' endevinava que 'l món podia doblarse ó mes que doblarse, pero la empresa era dificil y aventurada. Era dificil, perqué las novas terras estavan separadas de las vellas per un Occeá ple encara de misteris y de terrors: era aventurada perqué se tractava de lo desconegut. De res servia, donchs, lo positivisme analitich d' un poble com lo nostre, ni la nostra mirada que distingia be tots los detalls en un camp reduhit de visió, y lo que 's necesitava eran temperaments idealistas, generalisadors y disposats, per tant, á llensarse á lo incert en alas de la fé alentada per la esperansa. Havia arrivat la época de Castella, que tenia condicions de carácter y 's trobava en circunstancias adequadas pera ser la primera potencia occeánica. Quan ella va comensar la seva epopeya, nosaltres vam comensar á baixar de la altura á que haviam lograt arrivar á copia de travalls y de constancia.

No cal que 'ns empenyem, portats per aquell catalanisme mal entés de que hem parlat avans, en regirar arxius y pergamins pera demostrar la nostra intervenció en lo descubriment y conquista de las Américas. L' estudi del nostre carácter y qualitats nos diuhen ben clar que hi vam pendre tan poca part con se desprén de la historia. No sóls no hi deviam figurar activament, sinó que no podiam compendre que 'ls nostres confederats castellans s' hi arrisquessin. De segur que fins los compadeixiam y 'ls tractavam de visionaris, exaltats per un pobre boig que 'ls duya cap á la ruhina. Aixis s' explica lo silenci dels nostres minuciosos dietaris sobre la vinguda de Colombo á la nostra ciutat després d' haber desembarcat de son primer viatje. Los autors de tals recorts, positivistas é incréduls fins després d' haverse fet una expedició al nou món, pensavan que la cosa no valia tant la pena com una disputa de carrer ó la arrivada d' un baixell de Gènova, ó no 's volian carregar la conciencia alentant una empresa que creyan una bojeria.

No s' oposa á lo que dihem lo fet de que a la segona expedició de Colombo hi anessin alguns catalans, com en Margarit y 'l frare Boil, sinó que, al contrari, aquest fet confirma las nostras apreciacions. Los dos citats y 'ls demés que van embarcarse, no anavan ja á lo desconegut, sinó que sabian perfectament ahont anavan, y 'l objecte que 'ls hi portava no era pas corre aventuras, sinó explotar cárrechs lucratius que 'ls havia conferit la corona. Aixis lo caballer y 'l frare esmentats com alguns altres catalans que van acompanyar al genovés en son segon viatje, eran gent cortesana, y llur curt número indica ben be lo poch eco que la empresa havia trovat á Catalunya. En las regions castellanas, en cambi, havia despertat entusiasme, y 'l número dels expedicionaris que s' havia determinat, va resultar doble al moment d' embarcarse, posant en perill lo resultat per lo molt carregats que van sortir los barcos. Y si aixó va ocorre en la segona expedició, durant lo llarch periodo de las conquistas difícils no hi veyem apareixer ni un sol catalá en primera fila. Sols més tart, quan las Américas van formar definitivament part del mon conegut, van anar á comerciarhi y á explotarla. No s' oposa tampoch á las nostras apreciacions lo fet de que en Santángel, ab diners propis ó de la corona aragonesa, contribuhís als gastos del descubriment, ni s' hi oposaria tampoch lo de que alguns diners haguessin sortit de particulars de la nostra terra. En Santángel fou evidentment un dels més ferms puntals de Colombo, mes sa fé y exaltació provenia sens dupte de las relacions en que vivia ab la cort castellana y especialment ab la reyna Isabel, y de cap manera representava la opinió general de la seva terra. No sols en Santángel, sinó molts altres catalans y aragonesos van mostrarse entusiasmats: mes llur entusiasme era un fet aislat, una excepció entre mitj de la fredor fins compasiva ab la que mirava la cosa la generalitat de la gent de las regions no castellanas. Si d' aquestas van sortir diners pera la empresa, lo nostre temperament y carácter no 's desmenteixen pas. Prestavam no als visionaris, sino als que 'ls protegian y tenian prou responsabilitat pera respondre de lo enmanllevat. Positius y negociants, tréyam ventatjas dels que créyam entregats á empresas bojas, y teníam bon cuidado de assegurarnos lo recobro no en lo probablemátich or de las Indias, sinó en lo crédit dels deutors.

Hem entrat en tots aquestos detalls, perqué al nostre entendre lo descubriment d' América es lo punt de partida de la decadencia de la nostra terra, si be que aquell gran fet va influir contra nosaltres de distinta manera que contra Castella. A n' aquesta, va dessangrarla directament, com hem vist en lo capítol anterior, y la energia de la acció va produhir una reacció de decahiment de que no s' ha alsat encara. A Catalunya la importancia del fet y de sas conseqüencias va supeditaria completament, y aquesta supeditació va consumar sa decadencia.

Si la unió dels varis Estats espanyols s' hagués verificat durant lo periodo mediterránich, es probable que la direcció de la nova agrupació hauria correspost á las regions aragonesas. Lo positivisme, l' esperit analitich que las distingia, eran los més adequats á la situació en que llavoras se trobava lo món civilisat. A la unió, nosaltres hi hauriam portat una política mercantil, que 'ns havia obert mercats y donat possessions y escalas fins á las portas del Orient, que teniam en front, mentres que 'ls castellans hi haurian aportat sols lo temperament guerrer y caballeresch que havian adquirit en la continuada lluyta y consegüents tractes ab los moros, pero sens cap política decidida. En tal supósit, la unió s' hauria fet baix la base particularista aragonesa, y 'l temperament castellá, contingut pel nostre positivisme, hauria sigut un magnífich auxiliar pera 'l desenrotllo de la política mercantil, que 'ns hauria portat á ser los verdaders amos del mar llatí.

Mes no fou aixís. La unió dels Estats espanyols va coincidir ab la conversió del món, de mediterránich en occeánich, y com tot lo que nosaltres vam portar á la unió resultá inútil ó poch menys, la llógica dels fets va imposarse; l' element castellá va ocupar lo primer lloch, y nosaltres vam abaixar lo cap, reconeixent son predomini y acceptant enlluhernats la nova política que ab l' aixamplament del món va inaugurarse. Desde aquell moment vérem perdre la nostra personalitat, que ja avans, desde la batalla de Muret, havia sufert fortas sotragadas. Reduhits á ocupar dins de la nació un lloch secundari, va comensar en lo més íntim del nostre ser aquella lluyta, que dura encara, entre lo temperament y la voluntat. Volguérem unificarnos, però las condicions del nostre carácter s' hi oposavan, y avuy per avuy seguim volent lo meteix, y de la meteixa manera segueix oposantshi lo carácter del qual no podem despéndrens. Tot aixó no podia tenir mes que un resultat: lo nostre decahiment, y aixis fou. Avuy estem completament degenerats. Y la nostra degeneració es molt més complicada y difícil d' explicar que la del carácter castellá. Aquest está decaygut y degenerat, pero no desnaturalisat. En la tristíssima situació á que ha arrivat, conserva las condicions que li son propias, y la evolució que ha fet se 'ns presenta senzilla y perfectament llógica. De generós, com havem dit en l' altre capitol, s' ha convertit en pródich; de generalisador y autoritari, ha passat á ser insolent y capritxós. Lo nostre carácter ha degenerat no tant per fets propis com per influhencias extranyas, de lo que 'n resulta que en la actualidad, havent perdut la major part de las sólidas condicions que 'ns distingian, hem conservat los vicis que las entelavan, y n' hem adquirit alguns que se 'ns han empeltat.

La unió ab Castella va produhir en nosaltres, com primer efecte fatal, lo de fernos olvidar los ideals de llibertat y particularisme en que 's basava la politica aragonesa. Per llur propia naturalesa, aquestos ideals eran molt més sólits que brillants,—puig lo útil y positiu no acut jamay als adornos llampants,—y nosaltres vam caure en l' erro de créurels indignes de ser oposats á la enlluhernadora política castellana. Probablement , encara que 'ns haguessim proposat entrar en competència, no 'ns hauriam sortit de prompte ab lo nostre intent, puig las circunstancias eran totalment favorables á las tendencias generalisadoras é idealistas que sintetisava la politica castellana, y l' esclat de sas epopeyas en America y en Europa nos hauria obligat á arraconar las nostras pretensions: mes en aquest cas, encara que haguessim sigut vensuts, hauriam conservat en lo nostre poder la bandera, quedant en disposició de tornar á issarla tant prompte com hagués comensat la reacció, que no podia tardar á presentarse. Per desgracia, nosaltres eram llavoras un poble modest, y várem deixarnos enlluhernar. No comprenguérem que la organisació de la Confederació aragonesa-catalana contenia un ideal molt més positiu que tots los sómnis dels que 'ns dirigian, puig que podia produhir á la nació un bon periodo de tranquila prosperitat : ideal que podia ademés influhir en la marxa general de la humanitat civilisada, empenyentla cap á la via de la verdadera llibertat, font de vida pels pobles, y salvantla tal vegada de caure en las urpas del autoritarisme, que asseca tot lo que besa ab sa mortífera alenada.

Un poble ab la personalitat perduda, subjecte á un altre de carácter no sols distint sinó oposat, y sostenint en lo íntim de son ser durant sigles una lluyta tremenda entre la voluntat y 'l temperament, per forsa ha de decaure fins al extrem de causar llàstima, y això es lo que ha succehit al poble català. Comprobemho, dirigint la mirada á sa situació actual.

Seguim sent tan analitichs y particularisadors com sempre. Per molts esforsos que fem, no comprenem las generalisacions abstractas, y en cambi, quan obrem ab expontaneitat, sabem fixarnos en los detalls. Prou hem intentat ficarnos en la política que's fa a Madrid, però no ho hem lograt pas. A copia de molt travall y de molta constancia, conquistem en ella algun lloch en las segonas y terceras filas, y encara pera ocuparlos tenim de perdre las nostras qualitats características, suplintlas per altras que sempre 's veu que son postissas. Dels centenars de ministres que hi ha hagut durant los darrers temps del absolutisme y tot lo periodo constitucional, los fills de Catalunya y de las demés regions de la Confederació antigua aragonesa, no passan tal vegada d' una dotzena, y aquestos pochs encara han surat quasi sempre en temps de revoltas. Y no diguem que es perque se'ns aparti sistemàticament del poder: es que no produhim ningú que logri sobressortir del nivell comú dintre de la política castellana. No n' hi ha cap dupte: las condicions del nostre temperament s'hi oposan. No servim pera aquells jochs de abstraccions y d' entremaliaduras fetas ab finura y elegancia de formas, que constituheixen avuy la essencia de lo que s' anomena política. Sols servirem pera la vida pública, si algun dia, ficantse de plé lo Renaixement en lo terreno politich-social , logra influhir en la marxa general de la nació. Pera entrar en las Corts ab éxit , es precís que 'ns hi obrim una porta com la que ha servit als irlandesos pera introduhirse en lo Parlament inglés. Al catalá li será més fácil produhir un Parnell ó un O'Connell que no pas un Pidal ó un Romero Robledo, ab tot y que las figuras d' aquells estan alguns metres mes altas per llurs condicions de serietat y mérit real, que no pas las d' aquestos grans homens de la política madrilenya.

Tota la nostra historia diu que 'l carácter catalá te per base lo positivisme particularisador, que en los temps en que no estava degenerat encara, donava per resultat lo bon sentit ab que mirava y resolia las qüestions. Jamay hauria lo nostre poble portat á efecte una epopeya com la castellana, pero jamay tampoch hauria deixat d' avansar camí ab pausa y solidés cap á la millora y l' avens, si hagués pogut seguir dirigint la política del pays. Aquesta no 'ns hauria portat á fer molt soroll en lo món, pero en cambi nos hauria arreglat dintre de casa. Lo tipo del nostre Estat era la Confederació, y la llibertat que tal organisació suposa s' hauria encarregat de fernos prosperar constantment. Si la sobra de vida interior nos hagués aconsellat seguir las expedicions llunyanas, hauriam conservat la tradició de veure en ellas més aviat fonts de comers que no pas instruments de dominació. Probablement hauriam precedit á Inglaterra en la via d' establir colonias no pel capritxo de manarlas, sinó ab lo propósit de convertirlas en pobles autónoms tan bon punt com ho exigís l' estat avansat de llur civilisació y cultura.

Lo carácter catalá no es un carácter armonisat com alguns pochs n' hi ha hagut y n' hi ha en lo món. Es també desequilibrat, com lo castellà, si be que peca pel costat oposat. En lo temperament d' aquest predominan las facultats imaginativas que 'l fan idealista y apassionat per la abstracció, en tant que en lo nostre las reflexivas se sobreposan á las imaginativas, y aquest desequilibri nos fa propensos á presentarnos com interessats y mesquins. Las facultats reflexivas, ademés, sempre han pres en nosaltres un aspecte poch agradable, puig que 'ns han portat á mirar ab indiferencia, sinó ab menyspreu, las qüestions de forma. Jamay hem donat gran importancia á las vestiduras ni de las nostras personas ni de las nostras ideas. De las continuadas deliberacions dels nostres cossos representatius, no 'ns ne queda quasi ni un discurs que s' hagi fet popular per las pompas de la oratoria. Si 'n conservem alguns ab tals condicions, com lo que va pronunciar en Pau Claris en moments solemnes, demne gracias no á cap cronista de la terra, sinó al foraster Melo, á qual inventiva deu aquella pompa potser més que á la eloqüència del canonge de la Seu. Tan poca importancia donavan los nostres passats al puliment de la forma, que 'l carácter distintiu de tots los monuments que van deixarnos es la sobrietat, que arriva en molts casos á la sequedat y aridés. Alsavan un gros edifici y no 's cuidavan d' adornarlo ni quasi de decorarlo. Las parets de la Llotja, las de la Catedral, las del Saló de Cent se presentan nuas y peladas. Ni una lápida, ni un sepulcre, ni una pintura mural distreuhen la atenció del que las contempla. Uns domassos ó tapisserias eran lo guarniment que 's permetian en las grans festivitats. Aquesta sobrietat, vehina de la aridés, es general á tot Catalunya. En cap de sas ciutats, vilas ni castells coneixem un sol edifici ab decoracions permanents. Si algun se 'n trova, pot quasi assegurarse avans de véurel, que la decoració es obra posterior á la unió ab Castella.

Y es tant mes digna d' atenció aqueixa sobrietat severa, en quan las ciutats lliures catalanas havian arrivat al cim del explendor y del poder en la época en que més florian las arts en los pobles ab quins estaban en més directe y continuat contacte. Barcelona sabia lo que en aquest punt feyan Venecia, Génova, Pisa, Florencia y demés ciutats ab las quals competia, pero jamay va venirli ló desitj d'imitarlas. Aquesta es la proba eloqüent de que 'l nostre carácter era ben marcat y 'ns dava personalitat propia.

Altra circunstancia molt digna de notarse en lo temperament del nostre poble es sa repulsió á enlayrar homens y son afany en arrelar institucions. Los fets mes grandiosos de la nostra historia y fins de la nostra llegenda son ó apareixen ser producte de la col-lectivitat. Las Corts catalanas, la Generalitat, lo Concell de Cent, los Senats y Corporacions de las ciutats y vilas, los Consulats y Gremis: veus aqui los heroes de la nostra historia. Una organisació política modelo; un cos de lleys basadas en la llibertat civil y fomentadoras del comers, la marina y la civilisació: veus aquí 'ls monuments que van deixarnos los passats en herencia. Del Consell de Cent, per exemple; d' aquella institució famosa á la qual tant deu la nostra terra y la cultura general y tot, no se 'n destaca quasi ni una sola figura que sobressurti extraordinariament, y fins si alguna sobrepuja del nivell comú, ho deu á algun fet purament de circunstancias. Lo nostre temperament era dels més aptes pera la democracia basada en la llibertat. Com reflexiu é individualista, apreciava més que tot la independencia personal. Igualatari com tots los temperaments llatins, y desconfiat per natural, tenia més fé en las institucions que en los homens. Avuy meteix, exagerada aquesta tendencia per la nostra degeneració, hem portat la suspicacia fins al extrem, y si un pretén enlayrarse damunt dels demés, no tardem gayre á tallarli las alas. Si algú se sent ab mérits y alé pera pujar molt alt, y vol treuren la recompensa en gloria, honors ó riquesa, no té més recurs que expalriarse, puig entre nosaltres li fora completament impossible realisar sos projectes.
Induptablement que aquesta condició del nostre carácter haurá contribuhit á que Catalunya sigui la terra de la mitjanía. Lo comú de la gent es intel-ligent y activa; tenim molts, moltíssims que desempenyan la carrera, art ú oficí ab lluhiment y regularitat, pero rarament, molt rarament, se presenta algú que arrivi á mereixer la calificació de gran home. Los pochs que constituheixen la excepció s' han fet lo nom expatriats. En compensació, també son molt escassos los completament negats. Las classes més ignorants tenen certa vivesa natural que las fá aptas pera executar regularment feynas que requereixen certa intel-ligencia. Lo fet que examinem lo veyem comprobat en la facilitat ab que s' estableix una industria en lo nostre pays. Al mitj d' una comarca purament agrícola s' hi posa una fábrica: al moment meteix hi naixen los travalladors. Aquells pagesos que oo han vist res més que 'l tros de món que s' abarca desde 'ls turóns dels encontorns, y que no han rebut instrucció de cap mena, no necessitan més que uns quants dias pera conduhir una máquina ó teler ab lo meteix desembrás ah que manejavan lo cábech ó la podadora. Arrivar á lo regular en industria, com en tot, nos es molt fácil: alcansar la perfecció, quasi impossible.
Si tals son las condicions del nostre carácter, clar se presenta quin hauria sigut lo nostre destí si 'ls fets histórichs no 'ns haguessin supeditat á una rassa tan absorvent y dominadora com la castellana. Si haguessim pogut desenrotllar aquellas condicions dins de la atmósfera dels temps moderns, hauriam constituhit un poble modest y actiu, que s' hauria cuidat molt d' arreglarse dintre de casa, sens afany d' imposarse als demés que no s' haguessin barrejat ab ell. No hauriam probablement admirat al món ab cap d' aquellas convulsions quals efectes son tan intensos com poch durables; pero en la práctica hauriam portat la nostra pedra al edifici del progrés general, sens voler forsar sa marxa. Los carácters generalisadors son com los núvols tempestuosos: algunas vegadas engendran lo llamp que purifica la atmosfera, pero moltas més, tota la seva forsa amenasadora se ne va en llampechs d' istiu que sols logran aumentar la xafagor. Los carácters analisadors fan com los suhaus rosadas: sens produhir jamay cap espetech ni fer gens de soroll, mantenen continuament la sahor de la terra, y ab llurs imperceptibles gotas d' aygua alimentan la vida de las plantas.
Mes las cosas van anar per un camí molt distint. Verificada la unió dels Estats aragonesos ab Castella precisament en lo periodo de la major brillantor d' aquesta, vam deixarnos seduhir y enlluhernat, y quan més tart várem refernos nos fou ja imposible desfer lo camí que haviam fet, ni tant sols deturar la marxa. Vam quedar amarrats y subjectes, y fórem irresistiblement arrossegats á la decadencia general de la nació, quedant més abatuts y degenerats encara que 'ls altres. Desde la caiguda definitiva de sa nacionalitat, que no pogué evitar lo darrer esfors de sa desesperació, fins á ja bastant entrat lo sigle actual, Catalunya va viure reduhida a la nul-litat completa. Totas sas manifestacions de vida no passavan de respondre com un debilíssim y esmortuhit eco á las rebaixadas llahors, que las oligarquías y 'ls frares, amos de tot, entonavan al altar y al trono, y á las malediccions que tiravan á las novetats que no coneixian, pero que atribuhian á las arts del diable. Aquella lluyta de que hem parlat avans, entre la voluntat que 'ns portava cap á la unificació ab las regions castellanas y lo temperament que á pesar nostre nos ne apartava; lluyta que havia produhit actes desesperats de resistencia y rius de sanch algunas vegadas que 'l cor s' imposava al cap, nos havia deixal tan abututs y aclaparats, que si durant lo llarch período de la nostra nu-llitat alguna cosa va ferse, no era filla de la nostra iniciativa, sino de la d' algun rey, tan absolut pero menys ignorant que 'ls altres.
La trontollada que va experimentar tota la nació á principis del sigle; la invasió napoleónica, que á pesar de la defensa milj patriótica milj fanática que va oposárseli en una part de la Península, introduhia entre nosaltres las ideas revolucionarias, que prenian la forma de constitucions á la francesa, van ser pera la nació lo principi d' una nova era. No fórem los catalans los que més nos entusiasmárem de prompte, peró 'Ils efectes produhits foren en definitiva tan intensos en las nostras regions com en qualsevol altra. Las paraulas «llibertat, igualtat y fraternitat» no podian deixar d' afalhagar á un poble que 's trovava lligat, subjecte y tractat com un extrany per sos propis germans. De la divisa francesa, lo temperament castellá va pendren la part abstracta, y va generalisar ja sas conseqüencias en las primeras Corts á la moderna. Lo temperament catalá va volguer entendre aquellas paraulas en sentit més positiu, y després de meditarlas, va somiar tal vegada que podian darli lo que llur significació gramatical expresava. Per sa desgracia no devia tardar en venir lo desengany.
Mes sigui com se vulgui, la nova era ho ha sigut de moviment y agitació pera las regions espanyolas. Totas ellas van tornar com de mort á vida, y al tornarhi, pogueren véures los destrosses y desperfectes ab que ‘l temps y la marxa dels successos havian malmés lo carácter catalá.
No sols está decaygut y degenerat, sinó també desnaturalisat. Conserva algunas de las bonás condicions que 'l distingian, peró 'ls defectes propis del temperament que 'l' entelavan, s' han aumentat ab los que li ha empeltat la supeditació en que ha viscut. La continuada lluyta entre la voluntat y las aptituts naturals ha donat per producte una barreja monstruosa, quals conseqüencias nos han sigut ja funestas y han de sérnosho més encara.
Avuy lo catalá conserva l' esperit d' individualisme, mes lo vici que d' aquest esperit se deriva, ó sigui ‘l egoisme, traspassant los llinders del interés llegitim, se presenta molt sovint baix la repugnant forma de la enveja y mesquindat. Avuy, com bavem dit, es completament impossible á algú que valgui per sas condicions sólidas, fer carrera en lo nostre pays. Basta que 's vegi que va á posarse damunt del nivell general, pera que al punt cent mans se repenjin en sas espatllas pera obligarlo á quedar encongit. Mes com, á imitació dels castellans, volem tenir figuras, enlayrem á las vulgaritats que no causan enveja. A aquestas se 'ls crema insens fins á desvaneixerlas. De tan tracendental defecte prové que Catalunya fassi un paper desairat quasi per tot arreu. Los enlayrats en política, ab molt pocas excepcions, son los més negats de cada partit. Si 's pren part en algun Congrés cientifich internacional, no s’ hi envia jamay á cap home de mérit real, sino á nul•litats ridículs, que no hi van á res més que á lluhir una vanitat que fa formar pobrissim concepte de nosaltres.
Avuy seguim menyspreuhant lo refinament de la forma, pera no 'ns deturem en la aridés severa dels nostres passats, sino que dominats per influencias estranyas y volentho disfressar nos presentem á tall de rústicbs pretenciosos. Lo distintiu del nostre gust artistich es avuy lo recarregament, la complicació. Desde 'ls llibres que publican los editors per entregas, plens de cromos llampants y clixés de quinta má, y ab tapas que son un pa d' or fals y de colorainas, fins als vestits de las donas, que á copia de sarrells, trensillas y flochs no deixan veure ni un pam de la roba de que son fets, totas las manifestacions artísticas industrials lluytan pera veure quina se presentará més recarregadament complicada. Es que lo afany d' imitació 'ns porta á exagerar lo que no sentim en las arts, en lloch de reduhirnos á la severitat que ostentan los nostres monuments histórichs.
Avuy, seguim sent tan analítichs com sempre. La nostra mirada continua sent fina pera apreciar los detalls, pero poch llarga y extensa pera dominar un gran camp de visió, y aixó no obstant, la habitut contreta en lo incessant esfors que ha estat fent la nostra voluntat pera contrariar lo nostre temperament, nos porta á voler competir ab los castellans en lo terreno de las abstraccions y dels idealismes. No 'ns reduhim á particularisar y concretar, sino que volém generalisar y divagar. Es inductable que algú se 'n surt perfectament, puig que no mancan individualitats que siguin excepcions del carácter general, pero la major part no logra altre resultat que fer malbé aptituts que podrian dar grans resultats si fossin ben aplicadas.
Aquestos vicis, no nascuts de la degeneració del nostre carácter, sinó postissos y empeltats, son precisament los que més perjudicis nos causan. Si ‘l desitj de castellauisarnos á pesar del nostre temperament, fentnos aficionar als toros y á lo flamench, — sens haber lograt ab tot aixó més que produhir algun torero d' hivern y algun cantador de estiu, — no 'ns ha produbit efectes visiblement desastrosos, en contra, del afany de voler imitar lo pródich desprendiment castellá, n' estem tocant ja, y 'n tocarem més encara per desgracia las conseqüencias. Contrariant lo nostre carácter positivista, hem caygut en exageracions que sobrepujan á las més sonadas de las llegendas andalusas. Tot ho trobem petit; tot raquítich. No 'ns volem avenir á que Barcelona, per sa població, sigui la segona ciutat d' Espanya, sinó que hem de dir que es la primera, y pera dar una mica més de verosimilitut á lo que dihem, estem disposats fins á aguantar los perjudicis que ha de portarnos la agregació forsada de las poblacions vehinas. Un dia vam trovarnos estrets dins de la ciutat anligua, y volguérem aixamplarla, com era de rahó: peró en lloch de donarli l' esbargo prudent, vam projectar una exageració de las més estupendas. D' un kilómetre y mitj escás, que ocupava la ciutat vella, vam passar no al doble ó al triple, que hauria sigut lo racional, sinó á trenta ó trenta cinch kilómetres, que de la manera que edifiquem, podrian contenir més habitants que no hi ha en tot Catalunya. Avuy tot aquest gran espay no es ciutat ni es camp, puig quo no podem omplirlo de edificacions ni conreuharlo, y las vias no son carrers ni son carreteras: lo que no s' oposa á que haguem exagerat tant los preus, nominals pel desequilibri entre la oferta y la demanda, que puja á una pila de milions la riquesa ficticia que representan los terrenos, fent inevitable, á més ó menys tardar, una tremenda crisis territorial que acabi d' aclapararnos. Si 's tracta de construhir un edifici pera las ensenyansas provincials, no tenim pera res en compte los posibles de la corporació que ha de pagarlo, sinó que 'ns permetem lo luxo de pressuposarlo en milions de duros, ab lo quat conseguim sols no poder passar del propósit. La mania postissa d' aparentar opulencia y grandesa nos porta á no realisar quasi res de lo que projectem. Per suscripció pública vam reunir una quantitat més que suficient pera alsar á Colombo un monument digne y adequat á las nostras forsas, y l' afany d' apariencias va enterrar lo cost de tota l’ obra en uns fonaments, que per ara y per molts anys, no sostenen ni sostindrán res mes que l’ vuit d' una vanitat ridícula. Lo meteix passa en lo demés que projectem, y tot fent plans y presuposits de milions y milions de duros, tenim grans hospitals y manicomis, superbo palau de justicia, escorxador modelo y una munió més d' edificis monumentals, al nivell, dihem, dels de Paris, Londres y Viena,... pero per desgracia los tenim sols en lo paper, puig que en realitat ó no tenim res ú ho tenim en un estat que 'ns fa vergonya. La exageració es tal vegada lo vici més funest que se 'ns ha encomanat, y ho es tant més en quant hem arrivat á sobrepujar á quells de quins l' hem aprés. Al port, per exemple, hi teniam una maxina antiquada pera la carga y descarga de grans pesos, y tot lo restant del trafech se feya ab la ajuda de quatre ó sis petitas maquinetas de propietat de las collas de la Riba. Al tractar de reformar lo servey, no hem passat de una maxina antigua á tres ó quatre de modernas, sinó que n' hem posat una renglera tan llarga y espessa, que sumant totas las que hem vist en los ports més importants de las costas del continent, no s' arrivaria a igualaria. Naturalment, que tantas y tantas máquinas están la major part del temps paradas, y que si per punt volem ferlas marxar, haurem d' imposar als barcos novas gavellas y perjudicis, obligantlos á utilisarlas pera la cárrega y descárrega en que menys las necessitin.
Nos hem extés en aquest punt, perqué la vanitosa exageració ab que tractem avuy las qüestions que més nos interesan, es un vici de falalíssimas conseqüencias, y dels que més desnaturalisan lo nostre temperament, positiu y práctich de son natural. A extirparlo d' arrel ha de tendir lo verdader catalanisme, posantlo en evidencia y combatentlo per tots los medis de que disposi.
La situació especial en que s' ha trobat Catalunya dintre de la nacionalitat espanyola, supeditada a la direcció absorvent castellana; la falta d' ideals pera oposar als del grupo predominant; lo defalliment á que 'ns ha portat la lluyta durant sigles entre la nostra voluntat y ‘l nostre temperament; la posibilitat d' explotar los recursos naturals del pays, que nos ha abandonat ó poch menys lo rebaixat idealisme castellá, junt ab mollas altras y complicadas causas, nos han portat á un desequilibri alarmador entre la nostra vida material y la moral é intel-lectual.
La nostra vida material es relativament molt enérgica. Disposant d' una terra que no val de molt tant com la d' altras regions de la Península, l' actiu travall de la agricultura l' ha feta de las més productivas. Avuy que la riquesa surt del vi, algunas de las nostras comarcas son las que més ne produeixen, y per tot arreu aliont lo lerreno 's presta á cultius especials, produhim fruyts en quantitat suficient pera exportarne. La espessor de la població feu, que després d' haber plantat fins las moutanyas, nos quedessin brassos sobrants, y vam fer náixer la gran industria: y la aglomeració industrial, que tenint per centre Barcelona, se extén á moltas ciutats y vilas secundarias y aprofita tots los saltants que poden darli rius tan pochs caudalosos com lo Llobregat, lo Cardoner y lo Ter, es una de las que mes elements de travall ha lograt reunir de las del continent. En la major part de las nicions d'aquest, no tenen agrupats en una sola reduhida comarca una munió d' obrers tan numerosa com la que en la nostra forma la base de las manufacturas cotonera y llanera. Las primeras materias son 'l aliment príncipal del port de Barcelona, y 'ls vapors que portan cotó y carbó de pedra bastarian per ells sols pera darli animació. Lo travall porta riquesa. Verdaderament á Catalunya n' hi ha mes que en lo restant d' Espanya, y aquesta riquesa ss veu no tant en las ciutats grans, com en las vilas y poblels á que ha arrivat la indústria ó que tenen fruits explotables de la agricultura. En tots ells, l' obrer viu, sinó ab luxo, ab decencia, y en lo més insignificant s' hi trovan elements que indican cert benestar. Qualsevol que vingui del interior d' Espanya nota la diferencia tan bon punt com posa lo peu á Catalunya.
Mes, ¡quína diferencia entre la vida material y la moral é intel-lectual, sobre tot si s' examina en las classes que volea passar per directivas! La opinió pública está tan ensopida que sembla morta. Apassionats per las riquesas, no mirem á quin preu nos costa lo que creyem que ha d'aumentarlas, y transigim ab lo que se 'ns demana, encara que trossegi la nostra dignitat. Moltas cosas que podriam exigir com de justicia, las demanem com gracia, y las cent comissions que van á Madrid no tenen reparo en subjectarse á tota especie de baixesas davant dels ministres y altres poderosos. Pera conservar un monopoli ú obtenir una concessió, quasi may se va per las vías legals y obertas, sino per las tortas de la corrupció y de la trafica. Tan degenerada está la nostra integritat moral, que la divisa de moltíssims sembla que 's reduheixi á aquell adagi vulgaríssim que diu: « donam menjar y digam moro ». Tranzigim ab tot; deixem abandonada la vida pública; permetem que 'ls districtes catalans sigan presa del cunerisme; fem gala de no tenir opinions ni conviccions, ó de cambiarlas cada vegada que 'ns mudem la camisa, á cambi de que las oligarquías madrilenyas nos fassin la caritat de conservar alguns céntims en los aranzels de certas industrias, ó autorisin alguna empresa de moralitat duptosa. Se 'ns ha arreconat completament, y nosaltres no sols nos hi resignem, sino que procurem arreconarnos encara més. Per la vida material; per satisfer las necessitats que 'ns permet sentir 'l estat de la nostra cultura, donem tol lo que pugui fer olor de vida moral.

Y, ¿qué direm de la vida intel-lectual? Pera ferse cárrech del nivell baix á que ha arrivat, no hi ha més que véurer lo nostre periodisme y las nostras llibrerías. Fent excepció de poquíssims, no cal cercar en los nostres diaris articles meditats ni tan sols noticias d' interés general. S' omplen de retalls atrassats, y fins lo que passa á mitja hora de la localitat no ho sabrian si no 'ls ho diguessin desde Madrid. Es molt freqüent que desde la cort nos fassin saber alguna cosa d' importancia ocorreguda dos dias avans á Sans ó á Badalona. En punt á noticias telegráficas del extranger, ni se 'n resa.

Recordem, com exemple, que sols un diari de Barcelona va fernos saber la pujada al poder dels lliberals inglesos, y un sol també va darnos noticia del alborot socialista de Londres. Tots los demés ho copian al endemá, y prou fan, puig que 'ls lectors no volen més que trapasserías de poca substancia y barallas de carreró. Aixó sí; la nostra prempsa nos permet saber per endavant quín temps fará á cada lluna nova, puig que alguns diaris protejeixen astrólech pera dar satisfacció á sos suscriptors, y altres confian la secció ¡que 'n diuhen científica!, al Saragossá.
La llibrería de fondo pot dirse que no existeix, ni á Barcelona. Passat de las obras per entregas, que 's compran pels cromos y grabats de quarta ó quinta ma ab qual auxili s' explota la vanitosa ignorancia, no 's veu en cap aparador de llibreter més que 'ls versos de moda, novelas insustancials y quaderns pornográfichs. Las pocas obras d' estudi, originals ó traduccions, que fora d' aquí 's produheixen, no arrivan al nostre públich. De las técnicas ó especials d' una carrera, extrangeras ó mal traduhidas, sols los que las necessitan per precisió arrivan á tenirne noticia.
Una gran part de la nostra classe mitja no sols viu en la ignorancia més supina, sino que arriva á prestarhi cult. Lo llibre útil de duas ó tres pessetas li fa horror y no te entrada en sas llibrerías d' adorno. Los que 's creuhen que una llibrería dona to senyoril á una casa, la omplan dels tomos voluminosos dels editors d' estampas, y dels que pera l' objecte están enquadernats ab tapas d' or fals y coloraynas. Tant la classe mitja presta cult á la ignorancia, que si un dia un dels diaris á que está suscrita fa la francesilla de donar un article substanciós en lloch de las xafarderías de costum, lo llensa ab menyspreu y 's fa 'l propósit de deixar la suscripció á la primera reincidéncia. Lo nivell intel-lectual está tan baix, que l' aficionat á la discussió seriá y trascendental no troba un sol punt de reunió que valgui la pena. Los pochs que s' ocupan d' especulacions científicas han de tancarse á casa seva, y 's consideran felissos si alguna que altra vegada troban un parell d' amichs que se 'ls escoltin. No cal que se refihin de las academias, puig que en general vegetan y no fan més que lo precís pera que no se las consideri disoltas. Tal es la situació á que 'ns ha portat la degeneració y desnaturalisació del nostre carácter. La exacervació dels vicis que li son peculiars, agravada pels que 'ns ha empeltat lo contacte ab la rassa predominant y l’ nostre afany d' imitarla, ha arrivat á pendre proporcions alarmadoras. L' esperit d' independencia individual, fill del nostre temperament analisador y positivista, s' ha extremat fins al punt de que cada hu vagi á la seva, y de que no pugui subsistir cap agrupació que 's proposi un objecte sério. La enveja y las prevencions injustificadas ho corcan tot. Veritat es, que fins ara la relativa prosperitat material nos ha permés presentarnos baix un aspecte agradable, pero es evident que, per desgracia, la vida material, tart ó dejorn, ha de ressenlirse del defalliment de la moral é intel-lectual. Avuy no som ja en temps de miracles, y Catalunya no ha de ser una excepció á la regla general. Mantenir l’ avens y prosperitat materials sens moralitat y estudi seria un verdader miracle
Com se compendrá, molls dels defectes empeltats que havem enumerat se troban principalment en los habitants dels grans centres de població y no han arrivat encara á ferse alarmants entre la gent del camp y de la montanya. En aqueixa, per contra, se notan més los vicis fills de la degeneració del nostre carácter propi. Los que havem indicat fan estragos en las vilas curtas y poblets. La enveja. l' esperit de mesquinesa, la ignorancia supina, lo menyspreu de la elegancia y puliment de las formas, los fan poch menys que inhabitables, essent lo pitjor que, no havent encara refinat la vida material, la falta de la intel-lectual y moral no té cap compensació. No cal, donchs, esperar d' ells la iniciativa en lo Renaixement: seguiran, sí, l' impuls que desde las ciutats y centres grans se 'ls comuniqui.
Pera tot Catalunya, Barcelona es la capital, la directora, la que dona 'l tó á totas las manifestacions catalanas. Sas virtuts y sos vicis s’ espargeixen per tota la regió. Fins los més difícils d' imitar, com la exageració de que 'ns hem ocupat, troban deixebles. A Tarragona, per exemple, han construhit un torín en que hi cabrian tots sos habitants, si haguessin lograt acabarlo, y cosas semblants han fet altras ciutats y vilas. Ni 'ls meteixos poblets s' escaparán de tal influhencia, y moltas de las obras que projectan y no acaban, comensan ja á presentar iguals pretencions.
Per tals motius, al estudiar lo carácter catalá, nos hem fixat d' una manera especial en l’ estat dels grans centres de població, y principalment en lo de Barcelona.
La pintura que acabem de fer de la nostra situació, motiva y llegitima las aspiracions catalanistas. Los que estimem lo pays en que vam náixer y sentim que 'l nostre amor es tant més intens, com més grans son los defectes y vicis en que 'l veyem sumit, tenim lo deber de fer tots los esforsos pera alsarlo. No hem de voler desconéixer ni atenuar lo mal, puig que d' altra manera nos fora impossible fins l' intent de curarlo ó aliviarlo. Fer lo contrari es ser falsos catalanistas. Y puig coneixem lo mal y sabem quinas son sas causas, ataquem sens compassió las arrels meteixas d' aquestas, y no 'ns fassí tremolar lo pols la magnitut de la operació. Per fortuna, entre mitj de tots los vicis y defectes naturals ó adquirits, lo carácter catalá conserva encara sas condicions bonas més ó menys ensopidas. Encara som actius y estem dotats d' energia. Los defectes adquirits podem tráurensels de damunt ab sols aspirar de debó á la restauració de la nostra personalitat política. Proposemnos ideals, y tornarem á despertarnos. Precisament totas las manifestacions més accentuadas de la activitat dels nostres temps tendeixen cap al positivisme particularista. Positiva y parlicularista es avuy la ciencia, més amiga de fets que d' abstraccions; positivas y particularistas son las arts; cap al positivisme y particularisme caminan la sociologia y la política. Avuy, donchs, pot tornar á fer un bon paper lo poble catalá, si logra regenerarse. A obtenirho aspira lo nostre catalanisme regionalista, sentiment que va perfectament d' acort ab las corrents positivas y particularistas d' avuy com demostrarem en la part segona d' aquest llibre.