Lo catalanisme - I. Cap. II
| Sou al capítol «Part primera — Capítol II» | |||||
| Lo catalanisme | |||||
|
I. Cap. I | I. Cap. III | 
| ||
Diferencias entre las regions de la Península.—Contenen varias rassas ó pobles, que s poden condensar en dos grupos —Lo caracter castellá es un dels més marcats.—Contraposició ab l' anglo-saxó.—Encarnació del tipo en don Quijote.— Gran epopeya castellana.—Situació pobre de Castella al enpéndrela.—Resum del descubriment, conquista y assimilació de América.—Postració en que va quedar lo poble castellá.—Desequilibri entre 'ls elements de son carácter.—Predomini del idealisme
generalisador y del esprit d' absorció y de imposició.— Decahiment y degeneració actual.— Unificació del idioma.—Autoritarisme y oligarquía fills del carácter castellá.—No es interessat, sino pródich.—Auxiliars
de la oligarquía dominant.—Dificultats que trovará lo catalanisme regionalista.
Suposem que hi ha un extranger ilustrat y esparvillat, pero que no te cap noció de geografía política. Suposém que á la estació de Irún pren lo camí de ferro espanyol, y aprofitant un d' aqueixos «viatjes circulars» que donan dret á deturarse en las principals poblacions, empleanthi dos ó tres mesos, visita las provincias bascas y las duas Castellas, donant una escapada á Galicia y Asturias avans d' arribar á
Madrid, y després, fent la volta per las regions andalusas fins á Cádiz y Málaga, se 'n torna per Alacant y Valencia, y surt d' Espanya per Cerbère, havent passat alguns dias en las poblacions catalanas. De retorn á sa terra, pregunteuli que ha vist durant son viatje, y es ben segur que vos respondrá que ha estat en tres ó quatre nacions distintas. Procureu convénsel de que en son passeig no ha sortit ni un sol
instant d' una meteixa nació, y no lograreu pas ferli creureho.
Si l' home es una mica filólech, vos dirá que ha sentit
parlar, no una llengua y distints dialectes, sinó varias llenguas, alguna tan diversa de las altras com ho es de las demés de la Península la gent que la parla, que forma per ella
sola una de las rassas de la gran especie mediterránea. Vos
dirá, ademés, que fins prescindint de la llengua basca, independent de totas las que parlan las varietats y grupos dels indo-europeus , ha sentit varias llenguas greco-románicas
perfectament caracterisadas y sens mes relació entre ellas
que l' ayre de familia y 'ls efectes de la comunitat d' origen
que distingeixen á totas las llatinas, y vos fará observar que
en alguna d' aqueixas llenguas hi ha notat alguna particularitat que suposa una influencia extranya que no 's nota en
las altras, puig que sens dupte li haurá cridat la atenció lo
element semitich que van deixar los moros en las regions
castellanas y andalusas. Si 'l nostre home, ademés de ser
filólech, te algunas nocions d' antropologia, etnografia y demés brancas similars de la ciencia, vos afegirá que no sols la
llengua, sinó moltas altras condicions físicas y morals li han
demostrat que en los payssos recorreguts hi viuhen distints
pobles. Si avuy que están en predicament, es aficionat á las
observacions folklóricas, vos sostindrá á peu y á cavall, que
ni 'ls jochs bascos se semblan gens ni mica als castellans,
ni 'ls cants ni la poesia dels andalusos, voluptuoses fins quan
son devots, y empapats sempre del placivol allanguiment á
que 'ls convida la exuberancia de la naturalesa, res tenen de
comú ab las enérgicas manifestacions populars dels aragonesos, ni ab las dels gallegos, qual suau melancolía es tan distinta de la que caracterisa á totas las del poble andalús, com
las platjas, riberas y montanyas d' Andalusia son en aspecte,
recorts y misteriosas llegendas diferents de las de Galicia.
Si 'l viatjer que suposém, ha volgut enterarse de la situació
y condicions generals dels payssos recorreguts, haurá sapigut que en algun d' ells, com la provincia de Barcelona, la població es tan espessa com á Inglaterra, puig que cada kilómetre quadrat conté cent vuit habitants, mentres que en altras, com las provincias de Albacete, Cáceres, Cuenca, Guadalajara y Soria, la despoblació está al nivell de Russia, puig que no passan de quinze los habitants per kilómetre. Haurá vist, que mentres las regions pobladas, que son precisament las de terreno menys fértil, se veuhen obligadas á emplear en la indústria los brassos que 'ls sobran de la agricultura, las menys pobladas, moltas de las quals tenen bona terra, han de deixar de conreuharla ó la conreuhan d'una manera rudimentaria, puig que 'ls brassos de que disposan no donan l'abast pera ferli produhir tot lo que podria. Si lo nostre viatjer s'ha enterat del estat juridich, haurá quedat profondament sorprés al veure que algunas regions, que tenen cossos de lleys completament sistemátichs, basats en los grans principis de la llibertat civil, los conservan en la meteixa situació en que 's trobavan dos sigles endarrera, ab grans institucions d' aplicació actual petrificadas y momificadas, com si per' ellas s'hagués deturat lo moviment de la vida; aixis com altras regions varian á cada punt lo mes fonamental de llur dret, com si jamay fos prou absorvent l'esperit d' autoritarisme que l' inspira. Tot aixó y molt més diria en apoyo de sa opinió l' extranger que 's trobés en l' estat que suposém, y ab perfecta llógica vos sostindria son parer, de que lo que ha vist en son viatje no es una nació, sinó várias nacions. Si á la fi, en presencia de las cent y una Constitucions que s'han ensajat, y dels mil y un decrets, lleys, ordres, circulars y demés disposicions ab las que s' obliga á tota la part espanyola de la Península, hagués de convencers, de que real y efectivament los payssos que ha recorregut forman una sola nació, politicament unificada, es ben segur que s' explicaria l' estat de decahiment y retrás que hauria notat per tot arreu, y compadeixeria als que per forsa han de viure dins d' un sistema que no pot deixar de pesar damunt d' una grau part d' ells com una insoportable tiranía. La discordancia, ó millor encara, la oposició entre la naturalesa y la organisació del Estat ha sigut y segueix sens dupte sent la causa principal de la postració á que han arrivat las varias regions que forman la nació espanyola.
Las diferencias que hauria observat lo viatjer extranger que suposem, indican, en efecte, que en la part espanyola de la Península hi viu no un poble, sinoó varis pobles. Pera confirmar la indicació, no tenim que fer més que examinar los carácters dels grupos més marcats. Per poch que aprofondim en tal examen, ne sortirem completament convensuts de que dintre de la Espanya actual, las rassas diversas que van poblarla no s' han fós encara, sinó que, al contrari, lo desentrotllo histórich las ha portadas no sols á mantenir sinó fins á aumentar llurs diferencias características.
Agafarem no més que las duas que més directament nos interessan: la nostra, ó sigui la que forma 'l poble catalá, y la que ha lograt imposarsens, ó sigui la castellana. No entrarém á estudiar la basca, ni cap altra de las moltas que podriam classificar, puig que 'ns sortiriam del nostre propósit, pera 'l que 'm basta demostrar, que entre nosaltres y 'ls nostres dominadors hi ha prou diferencias pera ser considerats com dos pobles distints. No farém tampoch un verdader estudi antropológich, etnográfich ni etnológich de l' un y del altre, ni dels individuos de que 's forman, puig lo nostre objecte no requereix sinó la demostració d' aquellas diferencias, ab indicacions dels efectes que han produhit en la marxa histórica del nostre pays. Es, ademés, innegable, que per més que á Espanya puguin trobarse moltas varietats, grupos y sub-grupos, los més marcats per llurs carácters, més que distints, diversos y fins oposats, son los dos de que anem á ocuparnos. Los demés s' aproximan à l' un ó á l' altre dels dos, de lo qué 'n resulta que mirats en globo los pobladors actuals de la párt espanyola de la Península, poden classificarse en duas grans agrupacions: la central-meridional, personificada en la gent castellana, y la pirenáica ó nort-oriental, de la que formem part nosaltres. La agrupació central meridional te per centre las duas Castellas y s' extén à totas las regions que van ser reconquistadas dels moros per las armas castellanas: la agrupació nort-oriental se compon dels antichs Estats que formaren la Confederació aragonesa-catalana, deventshi afegir tots los que ocupan las vessants de part d' ensá dels Pirineus, fins al golf de Cantábria. Tots aquestos Estats y regions, fins los que parlan llengua distinta, tenen mes punts de contacte ab lo temperament y carácter catalá que ab los dels habitants del centre y del mitjorn de la Península.
Lo poble castellà es un dels més marcats que hi ha entre 'ls actuals pobladors d' Europa, ahont tant s' han barrejat y fins confós las antiguas rassas, varietats y grupos. Per certas condicións, no tindriam cap reparo en col-locarlo en un dels extrems de la escala, qual altre extrem ocupés la gent anglosaxona. Si aquesta es la mes completa representació del positivisme basat en lo sentit práctich individualista, aquell es la genuina expressió del idealisme, apoyat en lo més inconstant afany d' abstraccións. Don Quijote y John Bull no s' han pogut compendre ni 's compendrán jamay. Sempre 's compadeixerán l' un á l' altre. A John Bull no li cap al magí que Don Quijote sospiri encara per lo recobro de Gibraltar, que de res li serviria, puig que li sobran á dotzenas los ports buyts de barcos y orfens de comers. Després de tants anys com fa que 'l posseheix, no pot encara compendre l' afany que sent l' altre pera recobrarlo; però positivista com es, tot arronsant las espatllas y sonrihent de compassió, va aumentant cada dia sas fortificacions inexpugnables, é hi sosté constantment una guarnició que es quasi un exèrcit, disposada á totas horas á acudir al toch de alarma. A Don Quijote no li entra al cervell que John Bull sigui capás de donar á Irlanda la autonomia, com fa anys ha l' ha deixada pendre al Canadá, á la Australia, al Cap de Bona Esperansa y á la majoria de las colonias en que hi abunda l' element europeu, y 'l compadeix desde 'l fons de la seva ánima. Quan, fa pochs dias, ha llegit, que tot aquell garbuji dels carrers de Londres, ab tota aquella trencadissa de vidres y desaparició de joyas y rellotjes al crit de socialisme, no ha donat lloch á cap mida extraordinaria ni pretext pera fusellarne algunas dotzenas ó centenars, en nom del ordre y dels grans principis ultratjats, l' ha pres verdaderament per boig rematat. Si á Madrid hagués succehit la centéssima part de lo de la capital de Inglaterra, Don Quijote, armat de totas armas y ab veu tan pavorosa com la que feu en la Venta quan la cregué convertida en nou Campo de Agramante, no sols hauria proclamat l' estat de siti fins en las discutidas Carolinas y omplert de morts y ferits carrers y plassas, sinó que hauria amenassat á cel y terra, pretenent que las demés nacions seguissin lo seu exemple y fessin grans escarments en prevenció de lo que podria tal vegada ocorre. Pera evitar perills ideals va expulsar als juhieus y moreschs, subjectantse tot satisfet al mal real de consumar la despoblació del pays y la ruina del comers y de las industrias, y lo que ha fet no una sinó cent vegadas, está disposat á repetirho cent y cent vegadas més. Don Quijote no s' excarmenta may, y fins quan se veu caygut y macat pels blaus de las bastonadas rebudas en defensa d' una donzella encantada, no espera sinó que torni á semblarli que la meteixa ó una altra demana quart y ajuda, pera alsarse com pugui y anar tot tintinejant á cercar qui torni á amidarli la esquena.
Puig que no n' hi ha cap dupte: un dels grans mérits de la celebrada concepció de Cervantes es haver encarnat en son héroe lo tipo genuinament castellá. Es desinteressat, generós, amich de las bonas formas y mirall de cortesía. Es ja débil de cos, pero més encara d' intelligencia, y no obstant se sent ab prou alé pera sortir á combatre contra 'ls móns visible é invisible. S' ha fet una lley de la cavalleria, y se creu bonament destinat á imposarla á qualsevol que no la vulgui admetre de bon grat. Te un arreplech de llochs comuns, y persuadit de que en ells s' enclou tota la erudició cientifica, los usa á totas horas y 's veu capás de discutir ab qui 'l contradigui, arrelantli aquesta ilusió la facilitat ab que logra sempre sinó convencer, fer callar á Sancho Pansa. Lo discurs sobre armas y lletras y tots los demés que quan la ocasió 's presenta dirigeix als que 's prestan á escoltarlo, son molt més semblants als que avuy fan las delicias de las Corts de lo que sembla á primera vista. Tenen la meteixa falta de solidés y la meteixa eruberancia de paraulas. Quatre llochs comuns, disfressats ab amples ropatjes de colors llampants, fan l' ofici d' arguments, y allá ahont aquestos no arrivin hi arrivará la llansa ó la espasa, ab tot y que 'l bras no conservi ja quasi forsa ni pera manejarlas. Dou Quijote es lo tipo del generalisador sens base d' observacions propias ni recullidas per l' estudi. Creu que tot pot reduhirse á una fórmula simple é indiscutible. Ab una divagació ben vestida pretén resoldre lo mes intrincat problema, y tracta tot seguit de imposar la solució als demés. ¿Por donarse un tipo mes genuinament castellá?
Al dir això, no s' entengui que pretenguém rebaixarlo, sinó molt al contrari. Per aquella regla de que cada qual admira al que posseheix las qualitats que á n' ell li mancan, ningú ha d' admirar tant las bonas condicions del carácter castellá, com nosaltres los catalans, que som la revers de la medalla. Per la nostra part no 'ns dòl confessar, que las apreciem en lo que valen, y que 'ns encantan tant mes, quant mes enmotllan lo tipo á la gran creació literaria que 'l condensa.
¿Que mes que 'l quijotisme podia donar lloch á la sens rival epopeya castellana, que no ha sigut encara cantada per cap dels poetas de la decadencia de que va ser principal causa, tal vegada perque lo dessangrament que va imposar al pays venia á ploure sobre mullat? ¿Quin poble sinó un de tant idealista y divagador en la generalisació com lo castellá, s' hauria trobat en aptitut d' empendre lo descubriment, conquista, població y assimilació de las Américas, ni s' hauria atrevit á tal empresa en las circunstancias en que 's trobava? Som amichs de la justicia, y puig la passió no 'ns treu lo coneixement, no tenim cap inconvenient en consignar que, al nostre entendre, la epopeya castellana pot posarse al costat al menys de las més grandiosas que 's trovan en la hisloria que coneixem. Gran y de las que presentan menys miserias al costat de las grandesas, es la epopeya de las ciutats gregas, baluart inexpugnable contra las invasions de las extensas unificacions assiáticas; epopeya que comensa per los heroichs combats al voltant dels murs de Troya, y després de passar per las maravellosas lluytas en que un grapat d' homens lliures deturava aquells aixams de milions d' esclaus conduhits fins á llurs platjas per un amo, acaba ab lo passeig triunfal de la superioritat grega fins al cor de la India, extenentse á son pás fins prop de las murallas xinas per l' un costat, y per l' altre fins mes ensà de l' Egipte. Plena de grandesas, però també de miserias, fou la lluyta que mes tart degué sostenir la Europa cristiana contra la forsa espasmódica que 'l Korán comunicava als pobles; lluyta que va donar lloch á las creuhadas. Mes ni aquestos fets, ni altres de menos trascendencia que 'ns admiran en la historia, sobrepujan al culminant del poble castellá. Los grechs y 'ls creuhats van mantenir, es veritat, lo centre de la civilisació y de la cultura en Europa ; però lo génit castellá va doblar de cop y volta llur imperi en lo món. No hi ha cap altre fet humá que pugui comparárseli en conseqüencias.
Y la epopeya americana va realisarla la gent castellana fent lo Quijote com jamay. Quan lo desdonat Colombo va trucar á la porta de Castella, aquesta, per mes que altra cosa 's cregui, era una terra pobre y despoblada. La pintura que fan d' ella los pochs viatjers de la época, quals escrits se conservan, es tristissima. Desde l' any 1463 al 1467, lo baró de Bohemia, Lleó de Rosmital va visitar las regions centrals d' Espanya, Fransa, Inglaterra, Portugal é Italia, y de totas las páginas de son llibre se 'n desprén la inferiotat material en que 's trobava Castella respecte dels altres esmentats payssos. Lo viatjant, anant cap á Portugal, va internarse fins á Segovia, desde ahont va dirigirse ala frontera portuguesa per lo camí de Salamanca, y de retorn, va passar per Mérida, Madrid y Guadalajara, y va retornar á Fransa per la via de Saragossa. Per tot arreu no va veure mes que terras mitj ermas, plenas de salvias y romanís, ab escassissims boscos y arbredas, y no va trobar mes que miseria, fins al extrem de que en molts punts, com fa notar , «empleavan los fems dels animals pera ferhi foch y courehi lo menjar» [1]. Tan trista com la que acabem d' apuntar es la relació que fa á son Senat la embaixada veneciana de Vincenzo Quirini, en la qual se fa constar que «en tots aqueixos regnes y provincias de Castella podia haberhi unas trenta duas ciutats y cent cinquanta poblacions tancadas (murate), entre grans y petitas, y uns dos mil pobles oberts (villagi) : y encara que 'l pays sigui molt gran, com que está moll poch poblat, no pot concedirse que contingui mes de doscents cinquanta mil fochs é familias».
La relació de la embaixada veneciana es tan verídica, en quant á continuació de lo transcrit, fa en pocas ratllas una pintura del carácter castellá que es de má de mestre y mostra lo molt que coneix lo pays. «Tots aquestos pobles, diu, son per naturalesa inclinats á alsarse contra 'l senyor, y aixís homens com donas son tan bruts de cos com plens de gelosia. Tenen ingeni natural, però no l' aplican á doctrina ni estudi de cap mena. Viuhen tristament tancats á casa perque entre ells hi ha molta pobresa, y tot lo que poden estalviar en un any ho llensan en un dia pera apareixer mes grans de lo que son.» [2]
La veritat de las relacions qu' acabém de transcriure ve reforsada per testimonis posteriors, tant més dignes de fé, en quant escribian quan Castella havia ja arrivat al cim de la gloria y era la mestressa de mitj mon. Un altre embaixador veneciá, Federico Badoero, va llegir á son Senat una relació que confirma completament la de son antecessor. «Aquesta provincia, diu parlant de Castella, es molt árida. Devegadas passa un any que no hi plou, y la terra s' asseca y endureix fins al punt de que la rella no si enfonza dos dits.»—«No crech, afegeix, que hi hagi una altra provincia que tingui menys industrias y oficis, ja sigui per superbia de no voler exercir las arts, ja á causa de lo calorós del clima, que no permet soportar grans fatigas.»—«Ells, diu al cap de pochs párrafos referintse als castellans, pretenen que la pobresa, las montanyas y la esterilitat de la terra son llurs fortalesas, puig que si s' atrevís á entrarhi un exércit petit, fácilment se 'l destruhiria, y si fos gran, lo mataria la fam.» [3]
En tal situació, puig tots los indicis confirman que no pecan de molt exagerats los judicis que acavem d' extractar, va comensar Castella la seva gran empresa. Mes si tal era la situació del pays, lo carácter dels seus habitants estava en lo mes brillant de sos periodos. La lluyta de vuyt sigles contra 'ls moros havia endurit los cossos y retrempat las voluntats. La tendencia castellana estava ja imposada á tots los que en la reconquista havian sigut los auxiliars directes de Castella, havent aquesta absorvit los diferents Estats que se havian anat formant, enmotllanllos á son afany d' unitat y concentració. La guerra contra 'ls infidels havia exaltat l' esperit del poble en favor d' una religió que tan be s' avenia ab son temperament y caràcter, al meteix temps que la llicenciosa vida de campanya, si per un costat l' havia empobrit, per altre li havia despertat l' afany de riquesas, que no sabia adquirir per medi del travall, puig que en tants sigles de trastorns n' havia quasi perdut l' agre. La religió y la set d' or, en extrany pero molt explicable maridatje, van acabar de decidirlo á las difícils empresas pera las quals se sentia ab vigor sobrat. La iglesia, al dirse católica, no li deixava dupte de que aspirava á la unificació religiosa del genero humà, y no devia tardar á fer aplicació del exemple. La tendència generalisadora castellana prompte y lleugerament va fer la repartició del mon. La direcció espiritual tocava de dret á Roma; la temporal á Castella. Per això per tot arreu ahont va anar, hi portava capitans y missioners. Los uns guanyavan ánimas pera 'l catolicisme religiós; los altres conquistavan terras y vassalls pera la corona, que era lo punt central, lo Papa del catolicisme politich que somiava.
Y va comensar la epopeya castellana llensantse tres débils naus al Occeá desconegut. Sols una gent com la castellana de llavoras podia compendre al gran visionari genovès, y sols ella podia darli companys prou decidits pera seguirlo durant més de seixanta dias per una mar, quals misteriosos perills prenian á cada moment proporcions més pavorosas. Tots los que havian intentat l' empresa, als pochs dias de navegar havian reculat aterrats y mitj morts de feresa. Lo primer viatje de Colombo, miris com se vulgui, es lo fet mes heróich que 's trova en la historia.
Realisat lo descubriment, una verdadera febra va apoderarse del poble, que havia comprés al gran almirall. Sens atendre á sa debilitat interior, sens amidar sas forsas, que molts anys després, y quan disposava ja de mitj mon, no li permetian tenir fora de la Península més que vint mil homens pera defensar possessions tan extensas, [4] va decidir conquistar, convertir y assimilarse tot aquell nou món que sols havia entreist. Al segon viatje, totas las embarcacions del pays no haurian pogut contenir a tanta gent com volia acompanyar á Colombo. En los xabechs ó carabelas de la expedició s' hi van encabir entenars de personas més de las designadas, y á llur sortida del port, los ulls de mils y mils que á pesar seu devian quedarse à terra, los acompanyavan ab llurs miradas envejosas.
Y 'ls viatjes , descubriments y conquistas van multiplicarse luego ab activitat vertiginosa. Al cap de pochs anys ja s' havia pres possessió del continent americá, y mentres que los Pinzon, Ojeda, Niño, Niecuesa y molts altres anavan avansant cami cada dia á travers de perills y privacions inconcebibles, Ponce de León lograva encara distingirse entre tots, conquistant Puerto Rico y descubrint la Florida, y Vasco Nuñez de Balboa, ab un grapat no més dels companys que volgueren seguirlo, atravessava las montanyas del istme de Panamá, á despit del clima mortifero y del terror que inspiravan las desconegudas tribus guerreras que hi vivian , y era 'l primer europeu que desde son cim veya las ayguas del Pacifich, que tal vegada amagava altres mons tan importants com lo que estavan encara descubrintse, y sentava las bases del sistema que havia d' emplearse en llur conquista.
Mes totas aquestas figuras, cada una de las quals podria donar lloch á un poema, van ser luego eclipsadas per las dels verdaders héroes de la empresa. Cortés llensantse ab alguns centenars d' homens a la conquista d' un imperi poderosament organisat, que semblava que tregués de la terra exércits pera oposarse al invasor, y tenint prou pit pera cremar las naus, tallantse aixis tota retirada ; Pizarro fent lo meteix en lo Perú, y dominant l' Estat mes fort de la América sens altres elements que 'ls que uns quants particulars podian proporcionarli, y que á més de ser pochs estavan sempre mal avinguts, van col-locarse á tal altura, que tot lo demés va empetitirse. La epopeya castellana té episodis que no 's trovan en cap altra. Aquells soldats aventurers, operant en un mon completament nou , ab los auxilis á centas ó mils lleguas de distancia, obrant per la intuhició del génit, van endevinar lo sistema únich que pot aplicarse á las conquistas de payssos misteriosos, y avuy meteix encara, si Inglaterra es la primera potencia colonial y sap ferse respectar de tots los pobles mitj civilisats, no ho dèu sinó á l' ús dels recursos diplomátichs y medis estratégichs y táctichs que va inventar Hernán Cortés en la conquista de Méjich. Y ¡quín cop d' ull tenian! Los punts escullits per ells com assiemto de las primeras colonias, son encara los que avuy acaparan tot lo comers d' America. Las primeras barracas construhidas per Cortés portaren lo nom de Vera Cruz, y Vera Cruz es lo gran port de Méjich. La metrópoli de la América del Sud en lo Pacifich es Lima, y l' emplassament de Lima y fins los plans de la ciutat son obra de Pizarro. En tota la gran epopeya castellana hi vessa la vida. D' una de las expedicions parcials al interior del Perú, realisada per Gonzalo Pizarro, se 'n separa un capitá obscur, Francisco Orellana, y llensantse á un riu, á bordo d' un mal bergantí construhit per sos meteixos soldats al mitj de las soletats de las alturas dels Andes, segueix la corrent, y acompanyat sols d' algunas dotzenas d' homens, sens temor á lo desconegut ni á las tribus guerreras de que té indicis, emprén lo riu de las Amazonas, y per entre mitj de rocas, y de salvatjes enemichs, á punt á cada moment de veures arrossegat per las corrents cap á la ruina, arriva ab la gent famolenca y despullada á la embocadura, y 's trova novegant en l' Atlántich. Havia atravessat tot lo continent americà, desde l' un al altre mar, en condicions tals, que ni avans havia tingut qui 'l precedís, ni ha tingut després qui l' imités. ¡Y aquest fet, com cent y cent d' altres, es sols un petit epissodí de la gran epopeya castellana!
Veritat es que tan brillants fets s' entelan moltas vegadas ab barbaritats y concupicencias sens límit; veritat es, que per més que 'ls exércits conquistadors d' América no passessin jamay de la categoria de companyías ó tot lo mes de batallons per lo número dels soldats, deixavan quasi sempre darrera d' ells un rastre com lo de 'ls innumerables aixams d' Atila; veritat es que aquella devastació general va engolirse civilisacions com las de Méjich y del Perú, que tal vegada mereixian respecte : pero precís es reconeixe que tal contrast es condició precisa de tots los fets humans, y per lo tocant als de qué 'ns ocupém, fins quan la negror es mes profunda, no deixa de aparéixer algun raig brillant que arriva á enlluhernar. Lo protagonista de aquellas conquistas, Hernán Cortés, elevant á la india Donya Marina sinó á la categoria de muller llegítima, á la de amiga respectada; donant desde son altíssim lloch l' exemple de barrejar la sanch européa ab la americana, y honrant al fruit de tal unió al nivell del respecte otorgat á la mare, fou un precedent de tracendencia pera la futura assimilació: precedent que, mes tart y tot, no han imitat gayre sovint las demés nacions colonisadoras. Pocas d' ellas poden tampoch presentar una figura tan simpática y venerable com lo del pare las Casas, lo defensor infatigable dels indigenas, qual amor intens va cegarlo fins al punt de no deixarli veure, que per afavorir als seus protegits, sacrificava un' altra rassa.
No tenim espay ni es lo nostre objecte detallar los fets que hem tocat per incidencia. Deixem de bon grat al que vulgui empéndrela, la tasca de cantar la exuberant epopeya del poble castellà. Al fi que 'ns proposem, nos basta haver cridat la atenció dels lectors envers unas empresas que sintetisan l' apogéo de la rassa més idealista y apassionada per las abstraccions de totas las de Europa. Lo maridatje extrany de l' esprit religiós ab la sed d' or; l' afany de conquistar totas las conciencias pera Roma y tots los pobles del món pera Castella, no va reduhirse en la empresa americana al descubriment y á la conquista. L' idealisme castellà va proposarse més, molt més encara : va volguer unificar aquells extensos continents, y assimilarse aquellas rassas innumerables. Va imposarlos no sols la religió, sinó la llengua, las costums, los usos, y fins las preocupacions y 'ls prejudicis; va subjectarlos á las sevas lleys y als seus goberns, ab la pretensió de tenirlos sempre fidels y sumisos á pesar de la distancia. Pera conseguirho, va haver de dessangrarse, y portant al nou món la vida ja escassa de que gosava en lo món vell, lo poble castellá va quedar tan anémich y debilitat que no ha pogut encara restaurar sas forsas. La gran epopeya americana te per final la trista decadencia de Castella. Va succehirli lo meteix que á aquellas matronas, que a copia d' engendrar y criar fills y mes fills , hi perden no sols la hermosura y las gracias de la juventut, sinó també la salut y las forsas. Quan se veu á una d' aquestas mares , dèbils y prematurament decaygudas, rodejada d' una munió de fills y fillas que ab llur alegre bellugadissa y en lo brillejar dels ulls mostran ben clar que arrivaran á fer bon paper en lo món, lo sentiment general la acull ab veneració y respecte. Iguals sentiments té dret á exigir dels pobles civilisats la gent castellana. Si algú pretén menysprearia per la fatal situació en que 's troba, pot ben be alsar lo cap y mostrar ab orgull sa prole, més numerosa; molt més, que la de qualsevol altre poble del món. «Compadeixeume, si voleu, y tingueume llástima, pot dir ab la veu entera que usava en sos bons temps: pero respecteu y fins veneréu la debilitat y pobresa de vida en que m' ha deixat la mes explendent de las empresas dels temps moderns. Si estich caduca y postrada, á l' altra banda dels mars , la vida de que 'm vaig despendre anima més d' un continent. Una vintena de nacions parlan allí la meva llengua , tenen las costums y usos, y guardan encara las tradicions que de mi van rebre. Son carn de la meva carn, y per llurs venas circula la sang que jo vaig transmétrels. Vejeulas avuy en la forsa de la juventut, inquietas, volubles y bulliciosas, no desmentint aixis llur orígen: pero ¡deixeulas acabar de fer y arrivar á la edat reposada! Per ara ab tota llur bellugadissa, han lograt ja establir en lo nou món institucions novas, soslenintlas y arrelantlas á copia de perturbacions y sacrificis de tota mena. ¿Quí sab lo que 'l pervenir las reserva? Cent indicis diuhen que han de cumplir una missió trascendental en la historia: la d' armonisar l' individualisme saxó ab l' autoritarisme llatí, unint la llibertat y la democracia en un admirable consorci en que 's condensi una nova época de civilisació y de cultura.»
Mes si l' esprit generalisador, idealista del poble castellá va ferlo l' héroe d' aqueixa epopeya, l' estat de postració en que va quedar es lo que llogicament devia venir á continuació. En los temperaments de tal naturalesa, si la acció es enèrgica, la reacció es enervadora en grau relatiu. Los fenómens de la vida moral y, per consegüent, los sentiments y passions, están en molts cassos subjectes á la lley fisica de de la péndula. Lo qui es capás de tenir grans plahers, no pot escaparse de sentir grans dolors; al que es propens á riure, no li costa gayre plorar; los caràcters més enters son los que més se deixan abatre pels desenganys. Los fets assombrosos del periodo brillant castellá eran nerviosos, convulsius, quasi espasmódichs: l' abatiment de la reacció no podia deixar de ser abrumador y de tristissimas couseqüencias.
Quan los elements que forman lo carácter aixis d' un individuo com d' un poble estan desequilibrats, la decadencia es sempre fatal. Si 'l desequilibri prové del predomini de la imaginació sobre la reflexió, de l' afany de lo abstracte ab preferencia á lo real, com es lo cas en lo temperament y carácter castelláns, los efectes de la decadència no sols los experimenta lo poble ó individuo que s' hi troba, sinó que 'ls fa sentir als que están ab ells units per relacions de qualsevol especie. Lo carácter imaginatiu ab passió per lo abstracte es eminentment generalisador, y la generalisació fa naixer fatalment lo desitj d' absorció y l' afany de predomini. Lo qui generalisa, dona á totas las solucions que imagina la condició de veritats absolutas, y quan se creu en possessió de la veritat s' afigura fer un favor als altres si tracta d' imposársela. En aixó 's distingeix del caràcter oposat, ó sigui d' aquell en que lo desequilibri prové del predomini de la reflexió sobre la imaginació, del afany de lo real y positiu ab preferencia á lo ideal y abstracte. Aquestos carácters, com veurem al analisar lo catalá, al arrivar á la decadencia, sols ells experimentan sos efectes, sens ferlos sentir als que ab ells están relacionats. L' excepticisme , la indiferencia los fa tancar dintre de casa seva, y entremitj de sas parets vejetan y 's consumen. Per desgracia de las regions espanyolas, lo carácter del grupo predominant pertanyia á la classe dels desequilibrats per excessiva tendencia al idealisme abstracte, y de son decahiment n' han hagut de patir totas.
Que no 'ns equivoquem al classificar lo caracter castellá, nos ho diu en totas y en cada una de llurs páginas sa historia passada y 'ns ho confirma sa situació actual. Hem vist ja los móvils que van produhir la seva gran epopeya, y per los meteixos s' explican tots sos demés fets. Va empendre, per exemple, la reconquista de la península contra 'ls moros que la ocupavan, y en son afany d' absorció y de predomini, no sols vencia als enemichs, sinó que subjugava als auxiliars. Havian nascut distints Estats, que tenian los meteixos títols pera la independencia que Castella, y tots los que van estar á tret de sa influencia, l' un després del altre, degueren ajunyirse á ser provincias de son regne. Una Confederació d' altres Estats havia pres part en la reconquista per compte propi, y havia adquirit prou poder pera no temer las armas de Castella, mes ni aixó la va salvar de caure al cap y á la fi sota l' afany absorvent castellá. La constancia, la astúcia va suplir á la forsa, y 'ls Estats aragonesos, atrets per los cants de sirena de llur vehi, van acceptar joyosos la unió que se los proposava baix lo peu d' una igualtat perfecta y á condició de conservar la autonomia y vida propia: pero tan bon punt quedá consumada la unió, ja l' una de las parts va comensar á mirar á l' altra com inferior y obligada á la dependència. De tots los incidents que 's presentavan va pendre peu Castella pera continuar la seva obra. Si aquells Estats se mostravan quiets y tranquils, paulatinament, de pás en pás, anavan avansant pel camí de la absorció. Si la irritació los portava desesperats á la justa revolta, aquesta li donava pretext pera mermar llurs atribucions com á cástich. Lo carácter castellá no s' ha desmentit jamay. Quan se va creure fort, volgué dominar lo món: quan la trista realitat va convensel de sa impotencia pera portar á terme tan irrealisable empresa, no va pas abdicar de sas pretensions: va limitarse á reduhirlas, y tots sos esforsos van concentrarse en dominar á Espanya. Mentres hi hagué reys absoluts, l' absolutisme era l' instrument de unificació: després de la cayguda d' aquells, lo fals parlamentarisme ha servit pera prosseguir la tasca.
Avuy la gent castellana, considerada tant en son conjunt ó formant poble, com individualment, está completament decayguda y degenerada, mes no ha perdut cap de sas condicions características. Los vicis que ha adquirit son los propis de sou temperament, que no compensa cap d' aquellas virtuts que enlluhernavan en lo período de sa virilitat y grandesa. Es tan idealista com sempre; conserva lo meteix amor á lo abstracte, y sa passió per la absorció y lo predomini es tan marcada com en sos millors temps. La diferencia se nota sols en la qualitat de las aspiracions y dels medis que emplea pera conseguirlas. Sos ideals son tan raquitichs com sa imaginació atrofiada; sas abstraccions no passan de paradoxas; los medis son bastos y de baixa lley. Inepta pera tota empresa positiva, vegeta en la miseria moral y material, y aquella rassa, una de las mes simpáticas de las que poblan la Europa á pesar del desequilibri de sas facultats, ha baixat á ocupar un dels darrers llochs en lo mon civilisat. Es indescriptible la impresió que la situació d' aquell poble causa al que visita las vilas secundarias, los poblets y las masías de Castella. La gent que 'ls habita es físicament interessant. Las donas, per la finura de la pell, la regularitat de las formas, la sedositat y abundancia de las cabelleras, acusan una de las varietats més perfectas de la rassa blanca. Los homens son digna parella d' aquestas donas, y ells y ellas donan á llurs fesomias y moviments tal expressió, y parlan un llenguatge tan cult y fins elegant, que en poquissimas comarcas de las primeras nacions se troba res que s' hi sembli. Aqueixa meteixa gent, no obstant, viu tan atrassada; las necessitats que coneix son tan pocas ; las sevas casas , que quasi may passan de cabanyas ó de caus sota terra, son tan pobres y desmarxadas, que difícilment se li pot assignar lloch en la civilisació actual. Sempre que hem hagut de recorre las planuras peladas castellanas, al separarnos de las ciutats y vilas populosas, hem sentit una impresió profonda de tristesa. Aquells pobres homens y donas, que 'ns rebian dignament y 'ns parlavan en un llenguatge tan pur y delicat que molts cortesans envejarian, no podian oferirnos més que bonas paraulas de cortesia. ¡Ni una cadira, perque no la tenian; ni un got d' aygua , perque fins l' aygua falta en moltíssimas d' aquellas localitats, per las quals sembla que hi hagi passat una mala ventada destructora!
Ja que havem esmentat lo llenguatge, no podem deixar de fer notar que en sas condicions s' hi trova la confirmació de lo que havem dit del carácter castellá. Cap altra llengua europea demostra com la castellana un esprit tan generalisador y absorvent en lo poble que la parla. No te quasi dialectes de localitats ni de classes. Allí ahont s' ha introduhit lo castellá, ab molt insignificants modificacions se sent la llengua de Castella. Prop de vint nacions la parlan en las duas Américas, y en cap d' ellas s' ha arrivat á caracterisar una varietat que pugui pretendre lo nom de dialecte, com tampoch n' ha nascut cap en las grans vilas de la Occeanía, ni en los punts de las costas é islas africanas en que domina encara Espanya. Ni la distancia de centas y centas lleguas de mar, ni la emancipació dels pobles que fa ja prop d' un sigle van conquistarse la independencia, han sigut motius suficients pera introduhir diferencias essencials en l' idioma. La Academia de Madrid pot encara alabarse d' extendre la seva autoritat é influhencia á l' altra part del món y de ser un resto que queda d' aquells temps en que, segons la frase inflada en ús, «lo sol no arribava á pondres pera Espanya». Y aixis com no té dialectes territorials, dintre de la llengua general tampoch hi ha dialectes, argots ó calós de classes socials, tan caracterisats com los de moltas altras llenguas. Lo ignorant pagés d' un racó de Castella parla á poca diferencia com lo doctor de Salamanca ó 'l potentat de la Cort, y si be, com es natural, emplea moltas menys paraulas, las pronuncia y agrupa en frases d' una manera análoga. Entre 'l castellá parlat pel poble y 'l literari, no hi ha quasi més distinció que 'l major adorno y pulidés que requereix la escriptura. La llengua castellana es evidentment la mes unificada de las que avuy se parlan en las nacions civilisadas.
Lo carácter castellá está retratat en la llengua no sols per sa unificació y generalitat sinó també per sa forma externa. La ortografia y fonética son de las mes implificadas, mentres que la abundancia de sinónims y la multiplicitat de giros li permeten presentarse adornada y pomposa. Cap llengua de las llatinas se presta tant al discretéo,— paraula intraductible,—com la castellana. Es la verdadera llengua d' aquells doctors, que «arrossegavan bayetas» pels claustres de las universitats, en quals aulas, més que ciencia, apremian lo modo elegant de dir las cosas, y als quals han vingut á substituhir los parlistas, en quins llarchs discursos ó escrits hi ha tanta riquesa de paraulas, giros y frases ben trobadas com pobresa d' ideas y conceptes. La passió per la forma se mostra intol·lerant en punt al llenguatje. Lo qui no sápiga pronunciar lo castellá ab l' accent pur dels fills de Castella, ó no logri, al escriurel, donarli los giros que 's tenen per castissos y genuhins, no pot esperar consideració ni tan sols misericordia. Encara que sos discursos é escrits continguin grans pensaments, no lograrán fer camí. Lo castellà es tan apassionat per las formas d'expressió, que fins á un filosoph ó á un matemátich lo judica més que pel fondo, pel ropatge ab que vesteix sas ideas.
De totas las condicions que forman la base del carácter castellá no sols n' havia de resultar l' autoritarisme, sinó que dintre d' aquest havia de predominar una oligarquia, y aixis ha succehit en tots los periodos de la historia. Fins quan los elements oligárquichs han quasi desaparegut de las lleys, modificadas en los temps moderns per l' esprit d' imitació, que es una de las manifestacions de la decadencia, han quedat encarnats en las costums. Un poble que sent l' afany de manar y predominar no pot viure sens gefes que 'l conduheixin. Los temperaments generalisadors se subjectan de bon grat al que consideran representant de una abstracció que hagi fet entre ells fortuna. Reparis com tota la historia castellana se reconcentra en alguns homens que sobressurten del nivell comú, á diferencia de la catalana, que com veurem en son lloch, se trova condensada en algunas institucions. Los carácters com lo castellá necessitan tenir ídols davant dels quals cremar insens. Avuy meteix no n' hi mancan en cap terreno. Los mes venerats tenen l' altar á Madrid : per tal motiu, Madrid es la ciutat santa, la Meca de la gent castellana.
Judican malament lo carácter castellá los que 'l tenen per interessat y egoista. Fins en mitj de sa decadencia; fias enfangat en tots los vicis com avuy se troba, es generós y desinteressat. Estudiant lo temperament castellá en l' individuo , veuriam que 'l que més se li sembla es lo dadivós, lo després. Aixís en los individuos com en los pobles la tendencia á la generalisació y á la abstracció es la més oposada al egoisme. Quan un que per naturalesa es particularisador y positivista degenera, cau en los vicis de la avaricia y de la enveja. Quan degenera lo generalisador idealista, cau per lo cantó oposat, y 's torna pródich, insolent y capritxós.
D' aquí prové que la gent castellana, completament decayguda y degenerada, se presenti encara tan agradable als que la tractan de portas enfora. Per aixó los forasters y estrangers que arrivan á Madrid, s' hi troban bé al cap de quatre dias y 'n surten encantats si sols hi han passat una curta temporada. La companyia del pródich, pel que no li va ni li ve, té molts més atractius que la del avaro. Lo qui no pensa en demà, passa l' avuy alegrement, compartint la alegría ab los que 'l rodejan.
Ni 'l poble castellá que vejeta en la pobresa y en la ignorancia lluny dels grans centres, ni la oligarquia política-financiera que avuy domina tota la nació desde Madrid, son, donchs egoistas ni interessats. Si aqueixa agabella lo pressupost de la nació, y no tenintne ni pera comensar, ha d' explotar en gran escala lo chanchullo y la trafica, no ho fa pera darse 'l gust del avaro que contempla embadalit los tresors que de res li serveixen, sinó que ho accepta impulsada per la necessitat. Jamay l' afany d' atresorar arriva á absorvirla. Lo tipo castellá, com lo lleó que ha adoptat per símbol, no cassa per ganas de cassar, sino obligat per la gana. Lo més traficant passa moltas horas del dia sens pensar en la trafica. Quan la necessitat l' apreta, allarga la urpa y agafa lo que trova á tret pera satisferla. Un cop satisfeta no hi pensa fins que torna á sentiria, y en l' entremitj se presenta com l' home més expléndit y desinteressat. Llavoras lo veureu al teatre saborejant los cants de la Patti y de en Gayarre, ó ponderant las escenas de l' Echegaray y de l' Ayala, ó 'l trovareu en lo cercle politich, discutint ab calor y vehemencia los grans problemas socials, lluhiut en un y altre cas sa facundía y 'ls quatre llocbs comuns y paradoxas que forman tot son bagatje cientifich, ó 'l contemplareu estirat en una butaca de casa seva... ó de alguna amiga, ó en una otomana del casino, mitj endormiscat y fumant ab voluptuosa indolencia l' aromátich habano, com regraciant á la naturalesa d' haverlo fet naixer en la millor terra del món y destinat á ser membre important de la oligarquia que 's creu predestinada a gosar de totas las dolsuras de la vida.
Aqueixa oligarquia tan pródiga y lleugera com insolent y capritxosa es la que mana absolutament en lo pays, y pesa lo meteix sobre 'l comú de la gent castellana que sobre la de las demés regions. Te l' afany de generalisació y absorció propi de son temperament; pero degenerada fins al extrem de la inmoralitat y de la ignorancia, no li quedan forsas ni elements pera combinar abstraccions que 's presentin ab brillantó enllubernadora. Mana y disposa per la rahó del per qué si, y no 's pren ni la molestia de pensar, puig que li basta fer traduhir malament del francès tot alló que necessita pera conservar lo predomini, desde las Constitucions y lleys, fins á las obras de text de las escolas.
Dos poderosos auxiliars te la oligarquia dominant pera portar endavant sa tasca destructora. L' ensopiment de las regions, tan degeneradas com las castellanas, y l' amor propi col-lectiu que 'l temperament absorvent y generalisador inspira á aquestas. Allí ahont hi ha un castellá no hi manca un representant de las aspiracions del grupo, que, inconcientement y tot, sosté y propaga. Per insignificant que sigui la posició que ocupi, no deixa de presentarse com d' una rassa superior, y forma una malla, tan petita com se vulgui, de la xarxa ab que te pres á tot lo pays la oligarquia que 'l domina. Fins las criadas mes ignorants, que s' expatrian per pura miseria, son un instrument de castellanisació. Repareu á las que serveixen en las nostras casas. Per anys que hi passin, repugnan usar lo catalá, si es que arrivan á apendrel, y nos obligan á parlarlos en la seva llengua. Es que fins las criadas participan del amor propi col-lectiu fill del temperament y carácter castellans, y en llur modesta esfera contribuheixen al predomini del grupo á que pertanyen.
Molt, moltíssim ha de costar al nostre regionalisme contrarestar la influhencia qual predomini 'ns ha portat á ran del precipici. Lo carácter generalisador é idealista castellá, fins decaygut, presenta punts brillants que 'l fan simpátich y agradable , mentres que 'l temperament particularista y positiu de las regions supeditadas, en sa degeneració 's presenta repulsiu y poch tentador. Si la lluyta sorda en que viuhen las distintas regions dela part espanyola de la península arrivés á esclatar, fora la lluyta del pródich ab l' avaro, y á nosaltres nos tocaria lo paper d' aquest.
¡No es donchs poch ni gayre difícil la empresa que 's proposaria lo catalanisme, si entrés de plé en lo terreno polítich social !
- ↑ Itineris a Leone de Rosmital, nobili Bohemo, annis 1465-1467 per Germaniam, Angliam, Franciam, Hispaniam, Portugaliam adque Italiam confecti.— Bibliothek des literarischen Verein, tomo VII.
- ↑ Relazioni deg'i Ambasciatori Veneti al Senato. Serie I.ª volúmen I.
- ↑ Relazione delle persone, governo e stati di Carlo V. e de Filippo II, letta in Senato da Federico Badoero nel 1557 En la meteixa col-lecció citada en la nota anterior.
- ↑ En vint mil homens evalua totas las forsas que tenia Espanya fora de la Península, lo ambaixador Badoero en la relació citada anteriorment, y afegeix que sols ab grans penas s' haurian pogut aumentar de la meytat.