Lo càrcer d'amor - Capítol VII
[VII] Resposta de Laureola
A
xi com son estades les tues rahons de dir temeroses, axi son greus de perdonarles. E axi com est d Espanya fosses natural de Macedonia, lo teu rahonament y vida en vn dia acabara; per hon no rebras, per esser estrany, la pena que merexies, y no menys per la pietat quen mi has iutgada, en cara quen tals coses sia tan deguda la justicia com la clemencia, la qual poria causar dos bens, en tu ser exicutada: la hu que altres escarmentaría, laltre que les dones de alt linatge serien, segons merexen, temudes y estimades. Pero si lo animo demana castich, mansuetut consent quet perdone, lo que de tot dret se desuia; perque no sols deuies morir per lo atreuiment, mas per la offensa quen la mia bondat has feta, en la qui has posat dubte. Perque si a noticia *[b 4 v.] (L. 5) dalguns lo quem has dit venia, mes creurien que e estat per la disposicio quen mi has trobada que per la pena quen Leriano has vista, la qual cosa ab raho axi deu esser pensada, vent esser tan justa cosa, quel meu gran merexer, temor, com lo seu mal animo, te hagues causada. Si mes procurar sa libertat del liberes, cercant remey pera ell trobaras infinits *[b 5 r.] perills per a tu; y auise te, encara que esta nasio te sia estranya, que seras natural en la sepultura; y per que en detenirme en tan fera pratica offench la mia lengua, no dich mes, car per que sapies lo que has mester, lo ques dit te basta; y sit resta alguna sperança pera quet parle, en tal cas sera de poch viure, si mes penses vsar de lambaixada.