Llibret de versos/A María Santíssima
————
Poesía premiada ab una flor d' argent en lo certámen fet en Valencia lo dia 20 de Desembre de 1874, pera celebrar lo quart centenar del establiment de la imprempta.
Conhort dels afligits,
Dona á mos rims la dolsa poësía
Que té en los camps, al esclatar el día,
La tendra veu dels aussellets petits.
Posa en mon seny, dels astres que 't coronen
Les plassentes clarors;
Y perque bé ta puretat pregonen,
En mos dictats aquell perfum que donen
En ton altar les desfullades flors.
Y si es que 't plau, Senyora benehida.
Més que 'ls hymnes lo plant,
Perque ma veu resone adolorida,
Dónali els plors ab que á la mare crida
Quant se desperta l' innocent infant.
Y axís, al só de aquesta citra, que ara
Lo vent sen du y se pert,
La gent, que ouint al Trovador se para,
Creurá escoltar—¡ditjós yo si ho lograra!—
Ecos llunyans del celestial concert.
Yo 't viu sobre núbols que 'ls ángels sostenen,
Ton fill en los brassos, blanch llir en la má;
Dels ulls, que les flames d' amor diví encenen,
Baixant les polpebres, que 'l plor escalfá.
Yo viu com encorbes ton front entristida,
Yo viu com tremola ton llabi vermell,
Si escoltes que 't criden ab veu afeblida
Los hórfens que ampara ton ample mantell.
Entorn del teu trono los cels espurnejen;
Somís á tes plantes, parat brilla 'l sol;
Y mentres los húmils querubs te festejen,
Tú mires la terra vestida de dol.
Y es que 'n la divina mansió delitosa
Remembres que 'ls hómens de fembra son nats,
Y més que Regina dels Angels gloriosa,
Vols ser tú la Mare dels Desamparats.
¿Quí no es desamparat en esta terra?
¿Quí no es, Mare, ton fill?
¿Quí podrá dir en la mondana guerra:
“Por no tinch ni perill.„
¿Quí podrá dir, enorgullint la testa;
“A mí no 'm cal conhort?„
¿Quí podrá dir, burlant de la tempesta:
“La nau tinch en lo port?„
La Humanitat, ab la sonrisa d' Eva,
Creuha 'l verger florit;
Mes ¡ay! tú saps, tú saps, ¡oh Mare meva!
Lo que hiá dins lo pit.
Tú, per lo front que llors triomfals coronen,
Veus los núbols pasar;
Tú als ulls, potser, qu' envetja al Amor donen,
Los veus llagrimetjar.
Tú saps hon van gemechs, suspirs y queixes,
Que 'l vent del mon sen du;
Puix per afanys filials els reconeixes,
Y els arreplegues tú.
Y persó es natural que á tú s' ampare
Lo pobre cor humá,
Com baix les dolces ales de la mare,
Per secret seny s' apinya la niuhá.
A tú clama ab veu dolenta
Tots els jorns lo pelegrí,
Quant, al caure el sol, s' asenta
A la vora del camí;
A tú t' invoca y te crida
Aquell que, al caure la vida,
Sent nafrat y mort lo cor;
Y el ditjós, quant entorn guarda
Y de son bé s' acobarda
Y de sa ditja té por.
A tú 'l nautxer, si en nit trista
Ya no veu mes llumenar,
Torna el seny y alsa la vista
¡Blanca estrela de la mar!
A tú la humana sabiessa,
Quant en los ductes tropesa,
Gira els ulls, en pitjor nit,
Y á tos raigs veu desgarrades
Les boyres y nubolades,
¡Sol etern del esperit!
A tú, pensiva, 's reclama
La verge, quant lo donzell,
Tot ardent en casta flama,
Li posa en lo dit l' anell;
Y demprés, quant á tothora
L' infant, que riu ó que plora,
Acarona be al seu pit;
Y quant ab tendra smanía,
En los genolls, nit y dia,
Agrunsa el bressol, ya vuit.
A tu el pare s' encomana,
Si els fills li demanen pa;
Y el llaurador que en la plana
Lo solch obri y tira 'l gra;
Y el presoner que á la reixa
Aguaita y canta sa queixa;
Y el desterrat que va y ve,
Y allá en terres llunyadanes
Creu escoltar les campanes
De aquella vila hon naixqué.
A tu t' nomena tot llabi,
A tu t' aclama tot pit;
A tu 'l nici y á tu 'l sabi,
A tu 'l gran y á tu 'l petit;
A tu qui á lo mal fa guerra,
Y qui s' agarra á la terra,
Y qui busca un mon millor;
Y qui, en mitj de angoixa tanta,
Tot dol plora y tot goig canta,
Entusiaste Trovador.
V.
¡Lo Trovador! ¡Oh grates memóries! Dins ton temple
Penjada l' arpa santa de l' antigor contemple;
Y encara lluny escolte, com cor de serafins,
En lo mitj de un placévol aplech de reys y pobles,
Ressonar falagueres les inspirades cobles
Dels grans vats llemosins.
Com Salomó llohava la Sulamita bella,
Aixís á tu 't cantaven, Mare y pulcra Donzella,
Ab cor net y pur llabi, doblat y nu lo front,
Teixint en sa garlanda tos noms, Rosa divina,
Hort clus, Casa daurada, y Estrela matutina,
Y eterna y clara Font!
Yo vull pobra violeta donar á eixa corona;
Yo vull á eixe gran himne, que sense fí ressona,
Pauruch y tremolantme, juntar mon humil veu;
Apártat de ma pensa, malavirada Musa
Que encens les negres flames en que 'l orgull s' abrussa,
Quant vol esser com Deu!
De cántichs de Sirena pertot omplint los ayres,
Y á les flors de la terra donant celestials flayres,
També mon cor nodrires de falsos affalachs;
També per la Quimera conduit, en aspra vía,
De la esperansa al ducte, de la fe á la follía,
Vaig caminar á bachs.
¿Qué s' han fet los ensomnis d' amor, tendressa y ditja?
Fugiren quantes glóries lo cor brussent desitja,
Com fuig en la nit fosca la boscatana llum.
La meva má, tocantles, cambiá totes les coses;
L' or s' ha fet plom y coure; carts s' han tornat les roses:
La flama, cendra y fum.
A tu vinch, oh Regina, vensut, á trossos feta
La citra; seca y morta ma palma de poëta;
Y entre 'ls petits y els pobres, petit y pobre yo,
Vull al estol juntarme, que vuy tos llaus escolta,
Perque mon darrer cántich repetixca altra volta
Ma primera oració.
La oració que ma mare de sa mare aprenguera,
La oració que 'ls amostra ma dolsa companyera
Als nostres fills, doblantlos los genolls en son llit;
La que ompli d' esperansa y llum 'l ánima pura;
La que obri, oh Mare, á tota humanal crïatura
Tos brassos y ton pit.
¡Ave, María, plena de grácia! ¡Benehida
Eres tú y entre totes les fembres escullida!
¡Benehit de ton gremi lo fruyt es, sant y fort!
¡Santa María, Mare de Deu! Prega, senyora,
Per nosaltres, los pobres pecadors, en esta hora,
Y en l' hora de la mort.