Obre el menú principal



NOTES DEL AUTOR.

 1. Esta poesía, y algunes altres paregudes, son les primeres que escriguí en llengua valenciana. El docte humanista D. Pasqual Perez, Pare Escolapi exclaustrat, company de Arolas y de Boix, les publicá en un periódich polítich que dirigia, anomenat El Conciliador, presentant aquelles composicions y altres de D. Benet Altet y Ruate, com una esperansa pera 'l renaiximent de les lletres llemosines.
 La idea de versificar en valenciá me la inspirá la lectura del Gayter de Llobregat, del Sr. Rubió y Orts: estos foren els primers versos catalans moderns que coneguí, y quedí tan engisat d' aquella nova parla poética, que no poguí ya traurémela del cap. Les meves primeres composicions valencianes sols perteneixíen al renaiximent per la llengua (y esta encullida encara), no per lo pensament, que responia al platonismo amorós y sentimental que 'm feu escriure molts versos en ma joventut. La influencia de Petrarca y Lamartine, els meus autors predilectes en aquells temps, se veu en la poesía á que se referix la present nota, poesía que he posat en aquest llibre ronegament pera memória de aquella restauració literaria, y perque han parlat ya d' aquells primers ensaigs los historiadors del renaiximent.

 2. La idea de restablir els Jochs Florals naixqué ensemps en Valencia y en Barcelona; mes se deu dir que fon un catalá, l' entusiasta D. Marian Aguiló, qui primer la soltá en la pátria d' Ausias-March. Ab aquest nom, de Jochs Florals, y promoguda per la societat Liceo Valenciá, se celebrá en lo Paraninfo de la Universitat, l' any 1859, un certámen lliterari, en el qual, per primera vegada en nostra ciutat, s' oferiren premis á la poesía llemosina, juntament ab la castellana. Aquells premis eren dos, guanyá l' un D. Víctor Balaguer, per una composició dedicada á Ausias-March, y l' altre fon adjudicat á esta poesía de La Nova Era.
 Aquell mateix any comensaren los Jochs Florals en Barcelona, seguint totes les primaveres sens interrupció; en Valencia no 's repetiren fins que 'ls restablí la Societat del Rat-Penat, pasats vint anys, en 1879.

 3. Fon esta poesía, escrita en ma primera anada á Barcelona, y haventla publicat lo senyor Manyé y Flaquer en lo Diari de aquella ciutat, ajudá á establir llassos de germandat entre los nous trovadors de Catalunya y de Valencia.

 4. Esta composició, escrita pera 'l Calendari Catalá, y llargament comentada en lo llibre que publicá D. Víctor Balaguer en 1866, nomenat Esperances y Recorts, comensá á marcar la diferensia de criteri entre los trovadors valencians, que al llohar les glóries de nostre antich Reyne, no aspiren á restablirlo, en dany de la unitat espanyola, y els trovadors catalans—molts d' ells, sino tots—que trevallen per l' autonomía de Catalunya, diferencia senyalada per lo senyor Tubino en sa Historia del Renacimiento en Cataluña, Valencia y Mallorca.

 5. L' inspirat y valent poeta catalá, Adolf Blanch, guanyá 'l premi de la flor natural en los Jochs Florals de 1868, uns dels més brillants que s' han celebrat, puix asistiren á ells Mistral, Roumieux y altres felibres de Provensa; Zorrilla y Nuñez de Arce, representant als escriptors castellans; Querol, Ferrer Bigné y l' autor de este llibret, portant la veu de Valencia. La poesía premiada se nomenava Lo Castell Feudal, y en ella, demprés de fer la pintura tétrica d' un castell tot esvinsat, y remembrar sos recorts “de amors y de prouesas—de malvestats insólites—de alts fets y de vilesas„, diu lo trovador que 'l criden y l' atrahuen “aquells bastuers sangosos„, perque la pátria sensera 's troba allí.
 Una protesta contra esta idea histórica, aixó es la composició poética á que se referix la present anotació.

 6. Estos versos son un fragment d' un poema escomensat y abandonat. Havíalo inspirat la lectura de Mireio; y comprenint l' autor que les imitacions may son bones, no seguí avant.

 7. La Dama del Rat-Penat es Valencia, que al prompte desatengué la renaixensa de la poesía llemosina, y demprés prengué gust á ella, llohant y llorejant als trovadors nous.

 8. Valencia fou la primera ciutat d' Espanya, en la que consta que s' introduí l' art de la imprempta. No es coneix llibre espanyol imprés anterior á les Cobles en llahor de María Santíssima, estampades en 1474. Per iniciativa del Ateneu científich y lliterari, se celebrá en 1874 el quart centenar d' aquest fet memorable, fentse en lo Paraninfo de la Universitat un magnífich certámen, en presencia de les primeres autoritats y tot lo més lluit de Valencia. Aquell llibre de les Cobles era resultat d' una justa poética, feta en lo sigle XV, en honor de la Verge, y hagué 'l bon pensament de repetirla, oferint premis al mateix asunte, y sent preferida la poesía que forma part d' este llibret.

 9. El Certámen en que se premiá este romans fon un dels actes més dignes de les festes del centenar de la mort del Rey Conqueridor. Se celebrá ab gran magnificencia en lo claustre del Colegi del Patriarca. La procesó funeral de que 's parla en ell, fon ordenada pera portar de la Casa de la Ciutat á la Seu la espassa y el casco d' aquell rey, que foren posats sobre un sumptuós cadafal, en mitj del temple, mentres se cantava una solemníssima Misa de Requiem y se dia 'l panegirich del pietós y gloriós monarca.

 10. La idea de establir la Societat del Rat-Penat, formada dels amadors de les glóries valencianes, naixqué en la primavera de 1878, y poch demprés, en les festes de la Fira de Joliol, feu la nova corporació son primer acte públich, reunintse baix la presidencia del Ajuntament, son protector, en lo Pavelló que este posa en l' Alameda durant dita fira. La poesia titulada Lo Rat-Penat, que esplica l' objecte de la Societat d' aquest nom, fon llegida en aquell solemne acte.

 11. Lo primer que feu la Societat del Rat-Penat fon establir los Jochs Florals. Al any seguent se celebraren ya, y havent tingut yo la sort de que fora premiada ab la Flor natural esta poesía, elegí per Reyna de la Festa á ma benvolguda filla María, que á les hores contava catorse anys.

 12. La mort del cronista de Valencia, Vicent Boix, mestre de tots los que se dediquem en esta ciutat al conreu de les lletres, y esforsat campeó del valencianisme, causá gran impresió quan se feu pública la infausta nova, lo dia 7 de Mars de 1880. Son soterrar fon una gran manifestació popular, en la que prengueren part totes les clases, grans, mitjans y menuts. Lo Rat-Penat consagrá á qui era son president honorari una sesió apologética, y en ella se llixqué esta poesía.

 13. Estos versos son un coral tribut rendit per l' autor á la Santa Patrona de Cataluña. Havent obtengut lo premi de la ploma d' or, ofert per lo senyor Bisbe de Lleyda, foren llegits, ensemps que les altres composicions premiades, en la justa poética verificada durant les festes del Milenari, en lo claustre gran del monestir, baix la presidencia del Nunci de Sa Santitat, asistit per los prelats de Barcelona, Girona, Lleyda, Tortosa, Menorca y Urgell.

 14. Pera les festes del Centenar de Calderon enviá á Madrit nostre Ajuntament la antiga y gloriosa Senyera de la ciutat, oblidant, al tráurela de Valencia, lo ceremonial prescrit per nostres pares. Alguns se disgustaren, hagué reclamacions, y la Societat del Rat-Penat proposá en desagravi rebré la Senyera solemnement, quan la tornaren de Madrit. Aceptada la idea per l' Ajuntament, així se feu, entrant en triumfo en Valencia lo dia dos de Juny lo famós penó, y depositantlo en la Seu, en mans del senyor Arquebisbe, que 'l guardá en lo presbiteri, fins al seguent dumenge, dia en que se celebrá una gran festa, en honor de la Senyera. Demprés de pasejarla per la ciutat, foa de nou depositada en l' Arxiu, ab totes les cerimonies de l' antigor.

 15. Esta cansó, posada en música per lo mestre don Salvador Giner, fon escrita pera cantarla los socis del Rat-Penat en les escursions artístiques é históriques que fan á sovint.

 16. De una de eixes escursions, feta als famosos monestirs de Poblet y Santes Creus, es fill este romans. Aquells dos magnifichs panteons dels reys d' Aragó, foren bárbarament profanats en la primera guerra carlista per los que, sectaris de la revolució, aclamaven la llivertat, desconeixent que aquells venerables monuments representaven les verdaderes llivertats de nostra pátria, agermanades ab ses tradicions més glorioses.