Llengua i cultura a l'Alguer durant el segle XVIII: Bartomeu Simon/Introducció
Fins ara ha estat ben poc estudiada entre nosaltres la història cultural i lingüística de la Sardenya del segle XVIII. Els nostres arxius, per raons evidents, només ens n'ofereixen una informació fragmentària, marginal, i encara limitada als primers anys del segle, o sigui al darrer període en què l'illa va pertànyer a la Corona d'Aragó. La pèrdua de relacions entre les terres de parla catalana i Sardenya, a més, va accelerar-hi la desaparició de l'ús de la nostra llengua, de manera que hom ha hagut de considerar, amb bona part de raó, que la filologia catalana no podia fer del segle XVIII sard un legítim objecte d'estudi.
Ara bé, cal tenir en compte que la desaparició del català, en primer lloc, no fou immediata després del tractat d'Utrecht i, en segon lloc, que no es generalitzà a tot Sardenya: la ciutat de l'Alguer continuà el conreu de la nostra llengua tant en les situacions més lligades a la vida quotidiana com en manifestacions culturals d'indubtable relleu local. El català fou, en definitiva, el vehicle lingüístic d'una sèrie de documents originaris de tots els racons de l'illa -durant el primer terç del segle XVIII-, i alhora vehicle lingüístic de tot un seguit de manifestacions de tipus literari que tingueren lloc a la ciutat de l'Alguer.
L'anàlisi d'aquestes realitats és un dels objectius del present estudi.
Per a dur-lo a terme ens ha semblat que la descripció, edició i comentari de l'obra literària en català d'un dels nobles algueresos més prestigiosos del seu temps -alhora estretament relacionat amb els ambients culturals i polítics de tota l'illa- ens havia de permetre de seguir de ben a prop tant la història lingüística a la Sardenya del segle XVIII com la superviviència del català a l'Alguer. Però no només això: l'anàlisi de l'obra de Bartomeu[1] Simon ens permetrà alhora d'assistir a la lenta desaparició a Sardenya dels costums literaris relacionats amb la cultura catalana i a la pervivència dels corrents culturals castellans, posteriorment substituïts pels italians.
La figura de Bartomeu Simon era quasi desconeguda fins a l'actualitat. Si el seu nom no deixa de ser present als llibres d'història sarda és més perquè se'l recorda com a pare dels germans Simon Delitala -protagonistes destacats de diversos episodis relacionats amb el moviment revolucionari de la fi del segle XVIII- que no pas per la seva activitat personal. Pel que fa a l'aspecte literari, un sonet català recollit per Eduard Toda -sempre al costat de poesies dels germans Simon Delitala- era fins fa pocs anys l'únic text seu conegut: ben poc si tenim en compte el volum de la seva poesia inèdita, escrita en català, sard, castellà i italià.
És ben rica, alhora, la documentació general -també inèdita- referida al nostre autor i que ens ha de permetre la reconstrucció tant de la seva vida com de l'ambient cultural en què es formà. D'aquesta manera, paral·lelament a l'estudi de la seva obra sembla d'indubtable interès la descripció de l'abundant documentació que ens recorda el seu itinerari professional i -gràcies a un epistolari excepcional- també familiar i literari. Finalment, l'anàlisi de documents tan significatius com l'inventari dels seus llibres, per exemple, ens ajudarà a completar el marc cultural del nostre autor.
L'estudi d'un cas tan singular com el de Bartomeu Simon, prolífic escriptor en català a l'Alguer del segle XVIII, ens oferirà sens dubte més motius d'interès sota l'aspecte cultural que no pas l'estretament literari. En efecte, la seva poesia és d'una pobresa que no en justificaria l'edició si no fos perquè es tracta d'una veritable excepció dins del panorama literari català del segle XVIII. I assoleix un relleu indiscutible si comparem l'actitud lingüística i literària que Bartomeu Simon exemplifica amb la dels menorquins Joan Ramis i Antoni Febrer o la dels autors que adaptaren l'estètica neoclàssica al vers català del Rosselló del període.
Bartomeu Simon redacta la seva obra influït per tres corrents que seguirà d'una manera o altra segons la llengua que utilitza: la tradició poètica popular -o sigui catalana, a l'Alguer-, el barroc d'origen castellà i el neoclassicisme arcàdic de matriu italiana. I és sens dubte interessant de comprovar que l'Alguer, a l'hora d'obrir-se a la nova estètica neoclàssica, coincidirà amb els altres dos territoris de parla catalana que durant el segle XVIII havien perdut la dependència directa de l'Estat espanyol -Menorca i el Rosselló. Tant el grau d'assimilació d'aquesta nova estètica com el nivell literari allunyen de manera indiscutible, per exemple, l'obra de Salamó i Gelabert i de Joan Ramis de la de Bartomeu Simon i situen l'alguerès en una dimensió literària marginal. Però el fenomen existeix, i serà enriquidor l'estudi de la realitat política i cultural que va permetre de manera simultània el conreu literari del català a l'Alguer i la penetració de l'estètica arcàdica.
Al nostre treball, per tant, resumirem breument la història de la Sardenya del segle XVIII i primers anys del XIX per tal d'introduir un dels principals capítols de l'estudi: l'ambient cultural sard i alguerès després del Tractat de Londres, o sigui a partir del moment en què l'illa va entrar definitivament sota l'àrea d'influència italiana. La reconstrucció de la biografia de l'autor, intensament lligada a la vida política del seu temps, i l'anàlisi de la seva formació cultural ens permetran de comprendre l'abast real de la seva obra en català, l'edició íntegra de la qual presentem a la segona part del treball. Confiem alhora que la nostra edició ajudi altres estudiosos a afrontar des d'un punt de vista estretament lingüístic el dialecte alguerès, que precisament durant aquest segle va viure un període de canvi en què nous fenòmens i influències havien de configurar la parla contemporània.
A més del fons bibliogràfic que descrivim a les darreres pàgines d'aquest estudi, per a la seva redacció hem tingut en compte dades d'arxiu procedents, principalment, de l'Archivio di Stato i de l'Archivio Comunale de Càller; de l'Archivio Comunale, de l'Archivio della Curia Vescovile i de l'Archivio Capitolare de l'Alguer; i de l'Archivio Guillot, també de l'Alguer.
Aquest darrer arxiu és el que ens ha estat més útil a l'hora d'estudiar els aspectes més personals de la vida i l'obra de Bartomeu Simon. Es tracta precisament del seu arxiu familiar que, juntament amb les restes de la biblioteca del seu fill Joan Baptista, actualment custodia el senyor Matteo Guillot, descendent del nostre autor.
Al contrari del que s'esdevingué amb la "Biblioteca Simoniana", l'Arxiu Guillot ha aconseguit de mantenir la seva integritat al llarg dels anys, tot i que una petita però important part del seu fons ha passat a pertànyer a la Biblioteca Universitaria de Càller i a la Biblioteca Comunale de l'Alguer. Els documents essencials per al nostre treball -l'epistolari i les poesies de Bartomeu Simon- són conservats en tot un seguit de capses que el senyor Matteo Guillot va posar a la nostra disposició amb una amabilitat absoluta; amabilitat que l'autor del present treball vol agrair en nom dels estudiosos que tindran així accés a una informació d'altra manera impossible d'aconseguir.
- ↑ A causa de la confusió documental (hom consigna sovint els noms propis en diverses llengües), al nostre estudi escriurem en català tots els noms dels ciutadans algueresos, dels funcionaris que hi residiren de manera permanent i dels bisbes de la diòcesi.