Les lliçons d'octubre/Capítol 7

Sou a «Capítol 7»
Les lliçons d'octubre

Capítol 7: La insurrecció d'octubre i la "legalitat" soviètica

modifica

En setembre, durant els dies de la Conferència Democràtica, Lenin exigia la insurrecció immediata: “Per tal de tractar la insurrecció com a marxistes [escrivia], és a dir com un art, sense perdre temps hem d'organitzar un estat major dels destacaments insurreccionals i, alhora, repartir les nostres forces, llançar els regiments fidels sobre els punts més importants, encerclar el teatre Alexandra, ocupar la fortalesa Pere i Pau, arrestar el gran estat major i el govern, enviar contra els alumnes oficials i la ‘divisió salvatge' destacaments preparats per a sacrificar-se fins a l'últim home abans de deixar que l'enemic penetre en el centre de la ciutat; hem de mobilitzar els obrers armats, convocar-los a la batalla suprema, ocupar simultàniament el telègraf i telèfons, instal·lar el nostre estat major insurreccional a la central de telèfons, enllaçar-la per telèfon amb totes les fàbriques, amb tots els regiments, amb tots els punts en què es desenrotlla la lluita armada. Tot açò, és clar, no és més que aproximatiu però insistisc en què, en l'actual moment, hom no sabrà restar fidel al marxisme, a la revolució, sense tractar la insurrecció com un art.”

Aquesta forma de veure les coses pressuposava la preparació i la realització de la insurrecció pel partit i sota la seua direcció, la victòria havia de ser sancionada, de seguida, pel Congrés dels Soviets. El Comitè Central no accepta aquesta preposició. La insurrecció fou canalitzada en la via soviètica i enllaçada amb el Segon Congrés dels soviets. Aquesta divergència de punts de vista exigeix una explicació especial; cau sota el marc no de les qüestions de principis sinó de les qüestions purament tècniques, encara que d'una gran importància pràctica.

Ja hem dit com Lenin temia deixar passar el moment de la insurrecció. En presència de dubtes que es manifestaven en els cimalls del partit, l'agitació enllaçant formalment la insurrecció a la convocatòria del Segon Congrés dels Soviets li semblava un retard inadmissible, una concessió a la irresolució i als irresolts, una pèrdua de temps, un vertader crim. Lenin manta vegades tornava sobre aquest pensament a partir de fins de setembre.

“Existeix en el Comitè Central i entre els dirigents del partit [escrivia el 29 de setembre] una tendència, un corrent, a favor d'esperar al Congrés dels Soviets i contra la immediata presa del poder, contra la insurrecció immediata. Cal combatre aquesta tendència, aquest corrent.” A principies d'octubre, Lenin escrivia: “Temporitzar és un crim, esperar al Congrés del Soviets és un formalisme infantil, absurd, una traïció a la revolució.” En les tesis per a la Conferència de Petrograd del 8 d'octubre, diu: “Cal lluitar contra les il·lusions constitucionalistes i les esperances en el Congrés del Soviets, cal renuncia a la intenció d'esperar coste el que coste a aquest Congrés.” Per fi, el 24 d'octubre, escrigué: “És clar que ara tot retard en la insurrecció equival a la mort”, i més avant: “La Història no perdonarà un retard als revolucionaris que poden vèncer (i venceran certament) avui però perillen de perdre-ho tot si esperen a demà.”

Totes aquestes cartes, en què cada frase està forjada sobre l'enclusa de la revolució, presenten un excepcional interès per les característiques de Lenin i l'apreciació del moment. El sentiment que les inspira és la indignació contra l'actitud fatalista, expectant, socialdemòcrata, menxevic, envers la revolució, considerada com una mena de film sense fi. Si el temps és, en general, un factor important de la política, la seua importància és centuplicada en temps de guerra i revolució. No és segur que hom puga fer demà el que pot fer hui. Avui és possible revoltar-se, abatre l'enemic, prendre el poder; demà potser serà impossible. Però fer-se amb el poder és modificar el curs de la història; és possible que semblant esdeveniment puga dependre d'un interval de 24 hores? Certament que sí. Quan es tracta de la insurrecció armada, els esdeveniments es mesuren no pel quilòmetre de la política sinó pel metre de la guerra. Deixar passar algunes setmanes, alguns dies, a vegades un sol dia, equival en determinades condicions a la rendició de la revolució, a la capitulació. Sense la pressió, crítica, malfiança revolucionària de Lenin, el partit, versemblantment, no hauria redreçat la seua línia en el moment decisiu doncs que la resistència en les altes esferes era molt forta i, en la guerra civil com en la guerra en general, l'estat major sempre fa un gran paper.

Però, al mateix temps, era clar que la preparació de la insurrecció sota cobert de la preparació del Segon Congrés dels Soviets, i la consigna de la defensa d'aquest congrés, ens conferia avantatges inestimables. Des que nosaltres, el Soviet de Petrograd, havíem anul·lat l'ordre de Kerenski concernint l'enviament de dos terços de la guarnició al front, estaven, efectivament, en estat d'insurrecció armada. Lenin, que estava aleshores fora de Petrograd, no aprecià aquest fet en tota la seua importància. Tant que jo recorde, ell no en parlà aleshores en les seues cartes. Tanmateix, la sortida de la insurrecció del 25 d'octubre estava ja predeterminada en les seues tres quartes parts almenys en el moment en què nosaltres ens oposarem a l'allunyament de la guarnició de Petrograd, crearem el Comitè Militar Revolucionari (7 d'octubre) nomenarem els nostres comissaris en totes les unitats i institucions militars i, per això mateix, aïllarem completament no sols l'estat major de la circumscripció militar de Petrograd sinó, també, el govern. En summa, teníem allí una insurrecció armada (encara que sense efusió de sang) dels regiments de Petrograd contra el govern provisional, sota la direcció del Comitè Militar Revolucionari i sota la consigna de la preparació de la defensa del Segon Congrés dels Soviets que havia de resoldre la qüestió del poder. Si Lenin aconsellà començar la insurrecció a Moscou on, segon ell, estava assegurat el triomf sense efusió de sang, era perquè, des del seu retir, no tenia la possibilitat d'adonar-se del canvi radical que s'havia produït, no sols en l'estat d'ànim sinó també en la relacions orgàniques, en tota la jerarquia militar, després de la revolta “pacífica” de la guarnició de la capital cap a mitjans d'octubre. Després que, sota l'ordre del Comitè Militar Revolucionari, els batallons havien refusat eixir de la ciutat, teníem en la capital una insurrecció victoriosa a penes velada (pels últims esquinçalls de l'estat democràtic burgès). La insurrecció del 25 d'octubre no tingué més que un caràcter complementari. És per això que fou indolora. Pel contrari, a Moscou, la lluita fou molt més llarga i sangonosa per bé que el poder del Consell dels Comissaris del poble ja havia estat instaurat en Petrograd. És evident que si la insurrecció hagués començat a Moscou abans del colp de força de Petrograd, hauria estat encara més llarga i l'èxit hagués estat més dubtós. Ara bé, un fracàs a Moscou hauria tingut una greu repercussió a Petrograd. Certament, inclús amb el pla de Lenin, la victòria no era impossible però la via que seguiren els esdeveniments va ser més econòmica, més avantatjosa i donà una victòria més completa.

Tinguérem la possibilitat de fer coincidir, si fa o no fa, exactament la presa del poder amb el moment de la convocatòria del Segon Congrés dels Soviets, únicament perquè la insurrecció armada “silenciosa” quasi “legal” (almenys a Petrograd) era ja en les tres quartes parts, si no en les nou dècimes, un fet acomplert. Aquesta insurrecció era “legal”, en el sentit en què sorgia de les condicions “normals” de la dualitat de poder. Moltes vegades ja, el soviet de Petrograd havia controlat o modificat les decisions del govern, inclús quan estava en mans dels conciliadors. Era aquesta una forma d'actuar que quadrava enterament amb la constitució d'un regim conegut en la història amb el nom de kerenkisme. Quan nosaltres, els bolxevics, vàrem obtindre la majoria al soviet de Petrograd no férem més que continuar i accentuar els mètodes de dualitat de poder. Ens encarregàrem de controlar i revisar l'ordre d'enviament de la guarnició al front. Per això mateix cobrirem amb les tradicions i procediments de la dualitat de poder la insurrecció efectiva de la guarnició de Petrograd. Molt més: unint en la nostra agitació la qüestió del poder i la convocatòria del Segon Congrés dels Soviets, desenvoluparem i aprofundirem les tradicions d'aquesta dualitat de poder i preparem el marc de la legalitat soviètica per a la insurrecció bolxevic en tota Rússia.

Nosaltres no bressàrem les masses amb il·lusions constitucionalistes soviètiques puix, sota la consigna de la lluita pel Segon Congrés dels Soviets, guanyàrem a nostra causa i agrupàrem les forces de l'exèrcit revolucionari. Al mateix temps, aconseguirem atraure, molt més del que esperàvem, els nostres enemics, els conciliadors, a la trampa de la legalitat soviètica. Servir-se d'ardits políticament sempre és perillós, sobretot en temps de revolució puix és difícil enganyar l'enemic i hom arrisca d'induir errors en les masses que el segueixen. Si la nostra “treta” sortí bé completament va ser perquè no era pas una invenció artificial d'estratègia enginyosa, desitjant evitar la guerra civil, sinó que degotava naturalment de la descomposició del regim conciliador, de les seues flagrants contradiccions.

El govern provisional volia desembarassar-se de la guarnició. Els soldats no volien anar al front. A aquest sentiment natural nosaltres li donàvem una expressió política, un objectiu revolucionari, una cobertura “legal”. Per això, assegurarem la unanimitat al si de la guarnició i lligarem estretament aquesta última als obrers de Petrograd. Els nostres enemics, pel contrari, en la seua situació desesperada i el seu desgavell, estaven inclinats a prendre com diner comptant bitllo-bitllo aquesta legalitat soviètica. Volien ser enganyats i nosaltres els donàrem sencerament la possibilitat.

Entre nosaltres i els conciliadors es produïa una lluita per la legalitat soviètica. Per a les masses, els soviets eren la font del poder. Kerenski, Tseretelli, Skobelev, provenien dels soviets. Però, nosaltres també ens havíem lligat estretament als soviets mercès a la nostra consigna: tot el poder als soviets. La burgesia tenia la seua filiació a la Duma de l'Imperi; els conciliadors la tenien als soviets però volien reduir el seu paper a res. Nosaltres proveníem dels soviets però per a transmetre'ls el poder. Els conciliadors no podien encara trencar els seus lligams amb els soviets; també s'apressaren a establir un pont entre la legalitat soviètica i el parlamentarisme. Amb aquesta finalitat, convocaren la Conferència Democràtica i crearen el pre-parlament. La participació dels soviets en el pre-parlament sancionava, d'alguna manera, la seua acció. Els conciliadors cercaven posar-li a la revolució l'esquer de la legalitat soviètica per a canalitzar-la en el parlamentarisme burgès.

Però nosaltres també teníem interès en utilitzar la legalitat soviètica. A la fi de la Conferència Democràtica arrancarem als conciliadors el seu consentiment per a la convocatòria del Segon Congrés dels Soviets. Aquest congrés els posà en un entrebanc extrem: en efecte, no podien oposar-se a la seua convocatòria sense trencar amb la legalitat soviètica; per altra banda, s'adonàvem perfectament que, per la seua composició, aquest congrés no els prometia res de bo. A més a més, cridàvem més insistentment a aquest congrés com a l'amo dels destins del país i, en tota nostra propaganda, invitàvem a recolzar-lo i protegir-lo contra els inevitables atacs de la contrarevolució. Si els conciliadors ens havien atrapat en quant a la legalitat soviètica mitjançant el pre-parlament sortit dels soviets, nosaltres els havíem atrapat, al nostre torn, en quant a la legalitat soviètica mitjançant el Segon Congrés dels Soviets. Organitzar una insurrecció armada sota la consigna de la presa del poder pel partit era una cosa, però preparar-la i, després, realitzar-la invocant la necessitat de defendre els drets del Congrés dels Soviets era tota una altra.

D'aquesta forma, en volent fer coincidir la presa del poder amb el Segon Congrés dels Soviets, no teníem de cap manera l'esperança càndida que aquest congrés podia per ell mateix resoldre la qüestió del poder. Aquest fetitxisme de la forma soviètica ens era completament aliè. Menaven activament el treball necessari en el domini de la política, de l'organització, de la tècnica militar, per fer-nos amb el poder. Però cobríem legalment aquest treball referint-nos al proper congrés que havia de decidir la qüestió del poder.

Fent una ofensiva en tota la línia, apareixíem com que ens defensàvem. Pel contrari, el govern provisional, si hagués volgut defendre's seriosament, li hauria calgut prohibir la convocatòria del Congrés dels Soviets i, per això mateix, fornir a l'adversari el pretext per a la insurrecció armada, pretext que li era el més avantatjós. Molt més, no únicament posàvem el govern provisional en una situació política desavantatjosa sinó que apaivagàvem la seua malfiança.

Els membres del govern creien seriosament que per a nosaltres es tractava del parlamentarisme soviètic, d'un nou congrés en què hom adoptaria una nova resolució sobre el poder a la manera de les resolucions dels soviets de Petrograd i de Moscou, després de la qual cosa el govern, referint-se al pre-parlament i la propera Assemblea Constituent, ens faria una reverència i ens col·locaria en una situació ridícula. Era el pensament del petitburgesos més raonables i tenim una prova incontestable en el testimoni de Kerenski.

En els seus records, aquest conta la tempestuosa discussió que tingué en la nit del 24 al 25 d'octubre, amb Dan i d'altres, amb motiu de la insurrecció que es produïa ja a fons.

“Dan em declarà al principi [conta Kerenski] que ells estaven millor informats que jo i que jo exagerava els esdeveniments sota la influència de les comunicacions del meu estat major reaccionari. Després m'assegurà que la resolució de la majoria del soviet, resolució desagradable “per a l'amor propi del govern”, contribuiria indiscutiblement a un canvi favorable en l'estat d'ànim de les masses, que el seu efecte es feia sentir ja i que ara la influència de la propaganda bolxevic “cauria ràpidament””.

“Per altra banda, segons ell, els bolxevics, en les seus converses amb els líders de la majoria soviètica, s'havien declarat disposats a “sotmetre's a la voluntat de la majoria dels soviets” i prestos a prendre “demà mateix” totes les mesures per a esclafar la insurrecció que “havia esclatat contra el seu desig, sense la seua sanció”. Dan conclogué recordant que els bolxevics “demà mateix” (sempre demà!) llicenciarien el seu estat major militar i em declarà que totes les mesures preses per mi per a reprimir la insurrecció no feien més que “exasperar” les masses i que, a causa de la meua ‘intromissió', jo no feia més que “impedir als representants de la majoria dels soviets arribar a bon port en les seues converses amb el bolxevics sobre la liquidació de la insurrecció””.

“Ara bé, en el moment en què Dan em feia aquesta remarcable comunicació, els destacaments armats de la guàrdia roja ocupaven successivament els edificis governamentals. I, quasi alhora que partien Dan i els seus camarades del Palau d'Hivern, el ministre dels cultes, Kartatxev, tornant de la sessió del govern provisional, fou arrestat en a Millionnaïa i conduït a Smolni on Dan havia retornat per a prosseguir les seues converses amb els bolxevics. Cal reconèixer que els bolxevics treballaren aleshores amb una gran energia i una consumada habilitat. Mentre la insurrecció feia el seu ple i les “tropes roges” operaven en tota la ciutat, alguns líders bolxevics especialment dedicats a aquesta tasca, s'esforçaven, no sense èxit, en aixecar la camisa als representants de la “democràcia revolucionària”. Aquests murris passaren tota la nit discutint sense fi sobre les diferents formules que, deien, havien de servir de base per a una reconciliació i la liquidació de la insurrecció. Mercès a aquest mètode de les “converses” els bolxevics guanyaren un temps extremadament preciós per a d'ells. Les forces combatives dels social revolucionaris i dels menxevics no foren mobilitzades a temps, que és el que es tractava de demostrar!”

Heus aquí, en efecte, el que calia demostrar! Com hom pot veure, els conciliadors es deixaren atrapar completament en la trampa de la legalitat soviètica. La suposició de Kerenski, segons la qual els bolxevics especialment dedicats a aquesta missió induïren a error als menxevics i social revolucionaris sobre la liquidació pròxima de la insurrecció, és falsa. En realitat, feren part de les converses aquells bolxevics que volien, vertaderament, la liquidació de la insurrecció i la constitució d'un govern socialista sobre la base d'un acord entre els partits. Però, objectivament, aquests parlamentaris van fer a la insurrecció cert servei alimentant amb les seues il·lusions les de l'enemic. Però pogueren retre aquest servei a la insurrecció perquè, a despit dels seus consells i advertències, el partit menava i acabava la insurrecció amb una energia infatigable.

Per a l'èxit d'aquesta àmplia maniobra envoltant calia el concurs excepcional de circumstàncies petites i grans. Abans que res calia un exèrcit que no volia batre's. Tot el desenvolupament de la revolució, particularment en el seu primer període, de febrer a octubre inclús, hagués tingut tot un altre aspecte si, en el moment de la revolució, nosaltres no haguérem tingut un exèrcit camperol de nombrosos milions d'homes vençut i descontent. Únicament amb aquesta condició era possible de realitzar amb èxit amb la guarnició de Petrograd l'experiència que predeterminà la victòria d'Octubre. No es qüestió d'erigir en llei aquesta especial combinació d'una insurrecció tranquil·la, quasi desapercebuda, amb la defensa de la legalitat soviètica contra el konilovians. Pel contrari, hom pot afirmar amb certesa que aquesta experiència no es repetirà mai en cap banda sota aquesta forma. Però és necessari estudiar-la curosament. Aquest estudi ampliarà l'horitzó de cada revolucionari desvetllant-li la diversitat de mètodes i mitjans susceptibles de ser posats en acció a condició que hom s'assigne un objectiu clar, a condició que hom tinga una idea neta de la situació i la voluntat de menar la lluita fins a la fi.

A Moscou la revolució es perllongà més i causà més víctimes. La raó és, en certa mesura, que la guarnició de Moscou no havia tingut una preparació revolucionària com la guarnició de Petrograd (enviament de batallons al front).

La insurrecció armada, ho repetim, s'efectuà a Petrograd en dos colps: en la primera quinzena d'octubre quan, sotmetent-se a la decisió del soviet que responia sencerament al seu estat d'ànim, els regiments refusaren acomplir l'ordre del comandament en cap i, el 25 d'octubre, quan ja no mancava més que una petita insurrecció complementària per tal d'abatre el govern de febrer. A Moscou, la insurrecció es feu d'un sol colp. Heus aquí, versemblantment, la principal raó per la qual es prolongà. Però n'havia una altra: certa irresolució per part de la direcció. En nombroses ocasions hom passà de les operacions militars a les converses per tornar de seguida a la lluita armada. Si els dubtes de la direcció, hesitacions que notaven perfectament les tropes, són en general roïns, en política esdevenen mortalment perillosos durant una insurrecció. En aqueix moment la classe dominant ja ha perdut confiança en la seua pròpia força però encara té a les mans l'aparell governamental. La classe revolucionària té com a tasca fer-se amb l'aparell estatal; per a d'això li cal tindre confiança en les seues pròpies forces. Des del mateix moment en què el partit arrossega els treballadors en la via de la insurrecció ha de treure'n totes les conseqüències necessàries. En la guerra com en la guerra, i en ella els dubtes i pèrdues de temps són menys tolerables que enlloc. Neguitejar, tergiversar, encara que siga únicament durant algunes hores, forneix als dirigents confiança en ells mateixos i li la furta, parcialment, als insurgents. Ara bé, aquesta confiança, aquesta seguretat, determinen la correlació de forces que decideix el resultat de la insurrecció. És sota aquest angle que cal estudiar, pas a pas, la marxa de les operacions militars a Moscou amb la seua combinació amb la direcció política.

Seria extremadament important assenyalar, a més a més, alguns punts en què la guerra civil es desenrotllà sota condicions especials (quan, com és ara, es complicà amb l'element nacional). Tal estudi basat sobre un minuciós examen dels fets és considerablement enriquidor de la nostra concepció del mecanisme de la guerra civil i, per això mateix, ens facilitarà l'elaboració de determinats mètodes, regles i procediments contenint un caràcter suficientment general per a que hom puga introduir-los en una mena d'estatut de la guerra civil. La guerra civil estava predeterminada, tostemps i en gran mesura, pel seu èxit en Petrograd malgrat que es perllongués a Moscou. La Revolució de Febrer havia menyscabat considerablement l'antic aparell; el govern provisional, que l'havia heretat, era incapaç de renovar-lo i consolidar-lo a conseqüència de què aquest aparell estatal, entre febrer i octubre, funcionava únicament per la inèrcia burocràtica. La província estava acostumada a alinear-se amb Petrograd: ho havia fet en febrer, ho feu en octubre. El nostre gran avantatge era que nosaltres preparàvem l'enderrocament d'un regim que no havia tingut encara el temps per a formar-se. La inestabilitat extrema i la manca de confiança en ell mateix de l'aparell estatal de febrer facilità singularment el nostre treball mantenint la seguretat de les masses revolucionàries i del mateix partit.

En Alemanya i Àustria hi hagué, després del 9 de novembre de 1918, una situació anàloga. Però allí la socialdemocràcia va recomplir les bretxes de l'aparell estatal i ajudà a l'establiment del regim burgès republicà que, ara encara, no pot ser considerat com un model d'estabilitat però que, no obstant això, compta ja amb sis anys d'existència. Quant als altres països capitalsites, ells no tindran aquest avantatge, és a dir aquesta proximitat de la revolució burgesa i la revolució proletària. Des de fa ja molt de temps han acomplert la seua revolució de febrer. Certament, en Anglaterra encara hi ha no poques supervivències feudals però hom no podria parlar d'una revolució burgesa independent en Anglaterra. Des que el proletariat anglès es faça amb el poder, d'un primer colp de bastó, desembarassarà el país de la monarquia, dels lords, etc. La revolució proletària en Occident s'enfrontarà a un estat burgès completament format. Però això no vol dir que es trobarà amb un aparell estable puix que la mateixa possibilitat de la insurrecció proletària pressuposa una desagregació força avançada de l'estat capitalista. Si a ca nostra la revolució d'octubre ha estat una lluita contra una aparell estatal que no havia encara tingut temps per a formar-se, en els altres països la insurrecció tindrà contra seu un aparell estatal en estat de dislocació progressiva.

Per regla general, com ho hem dit al IV Congrés de la Internacional Comunista, és de suposar que la resistència de la burgesia en els antics països capitalistes serà molt més forta que no a ca nostra; el proletariat assolirà la victòria més difícilment; per contra, la conquista del poder li assegurarà una situació més ferma, molt més estable que la nostra a l'endemà d'Octubre. A ca nostra la guerra civil no es va desenvolupar, vertaderament, més que després de la presa del poder pel proletariat en el principals centres urbans i industrials i omplí els tres primers anys d'existència del poder soviètic. Hi ha força motius per a que, en Europa central i occidental, el proletariat tinga més dificultats per a fer-se amb el poder; per contra, després de la presa del poder, tindrà les mans més lliures que nosaltres. Evidentment aquestes conjuntures no poden tenir més que un caràcter condicional. El resultat dels esdeveniments dependrà, en gran mesura, de l'ordre en què la revolució es produirà en els diferents països d'Europa, de les possibilitats d'intervenció militar, de la força econòmica i militar de la Unió Soviètica en aqueix moment. En tot cas, l'eventualitat, molt versemblant, que la conquista del poder aürte en Europa i en Amèrica amb una resistència molt més seriosa, molt més acarnissada i meditada de les classes dominants que a ca nostra ens obliga a considerar la insurrecció armada i la guerra civil en general com a un art.