Les lliçons d'octubre/Capítol 8


Capítol 8: Sobre els sòviets i el partit en la revolució proletàriaModifica

El soviets de diputats obrers van sorgir a ca nostra en 1905 i en 1917 del mateix moviment, com la seua forma d'organització natural en un determinat nivell de lluita. Però els joves partits europeus que, si fa o no fa, han acceptat els soviets com a “doctrina”, com a “principi”, estan exposats al perill d'una concepció fetitxista dels soviets considerants en tant que factors autònoms de la revolució. En efecte, malgrat l'immens avantatges que presenten els soviets com organització de lluita pel poder, és perfectament possible que la insurrecció es desenvolupe sobre la base d'altra forma d'organització (comitès de fàbrica, sindicats) i que els soviets únicament sorgeixen com a òrgans de poder en el moment de la insurrecció o, inclús, després de la seua victòria.

Força instructiu sobre aquest punt de vista és la lluita que Lenin engegà després de les jornades de juliol contra el fetitxisme soviètic. Els soviets social revolucionaris menxevics havien esdevingut en juliol organitzacions que empenyien obertament els soldats a l'ofensiva i perseguien els bolxevics, el moviment de revolucionari de les masses obreres havia i devia de cercar altres vies. Lenin indicava els comitès de fàbrica com organització de la lluita pel poder. Molt probablement, el moviment hagués seguit aquest línia sense la insurrecció de Kornilov que obligà els soviets conciliadors a defendre's a ells mateixos i permeté als bolxevics infondre'ls un nou esperit revolucionari en lligar-los estretament a les masses per mitjà de la seua esquerra, és a dir dels bolxevics.

Aquesta qüestió, com ho ha demostrat la recent experiència d'Alemanya, té una immensa importància internacional. En aquest país, els soviets foren nombroses vegades construïts com òrgans de la insurrecció, com òrgans de poder sense poder. El resultat fou que en 1923 el moviment de masses proletàries i semiproletàries començà a agrupar-se al voltant dels comitès de fàbrica, que, en el fons, exercien les mateixes funcions que les que incumbien a ca nostra als soviets en el període precedent a la lluita directa pel poder. No obstant, en agost i en setembre, alguns camarades proposaren procedir immediatament en Alemanya a la creació de soviets. Després de llargs i ardents debats la seua proposició fou refusada, i amb raó. Com que els comitès de fàbrica havien esdevingut ja efectivament els punts de concentració de les masses revolucionàries, els soviets haurien, en el període preparatori, fet un paper paral·lel a aquests comitès de fàbrica i no haurien estat més que una forma sense contingut. No haurien fet més que desviar el pensament de les tasques materials de la insurrecció (exèrcit, policia, centúries, ferrocarrils, etc.) per a portar-lo a una forma d'organització autònoma. Per altra banda, la creació de soviets abans de la insurrecció, hauria estat igual a una declaració de guerra no seguida d'efecte. El govern que estava obligat a tolerar els comitès de fàbrica, puix que reunien al seu voltant masses considerables, hauria colpejat els primers soviets com a òrgans oficials que intentaven fer-se amb el poder. Els comunistes s'haurien vist obligats a defendre els soviets en tant que organització. La lluita decisiva no hauria tingut per objectiu la presa del poder o la defensa de posicions materials i no s'hauria desenvolupat en el moment escollit per nosaltres, en el moment en què la insurrecció se'n desprendria necessàriament del moviment de les masses; hauria esclatat a causa d'una forma d'organització, a causa dels soviets, en el moment escollit per l'enemic. Ara bé, és evident que tot el treball preparatori de la insurrecció podia ser subordinat, amb ple èxit, a la forma d'organització dels comitès de fàbrica que havien tingut ja temps per a esdevenir organitzacions de masses que continuaven augmentant i fent-se fortes deixant al partit les mans lliures per a la fixació de la data de la insurrecció. Evidentment, en determinada etapa, els soviets haurien d'haver sorgit. És dubtós que, en les condiciones que acabem d'indicar, hagueren sorgit en el moment àlgid de la lluita com a òrgans directes de la insurrecció puix d'aquí haguera pogut resultar, en el moment crític, una dualitat de direcció revolucionària. No s'ha de canviar de cavall quan hom travessa un riu, diu un proverbi anglès. És possible que, després de la victòria en les principals ciutats, els soviets haguessen començat a aparèixer en tots els punts del país. En qualsevol cas, la insurrecció victoriosa hauria provocat, necessàriament, la creació de soviets com a òrgans de poder.

Cal no oblidar que, a ca nostra, els soviets sorgiren ja en l'etapa “democràtica” de la revolució, que aleshores foren legalitzats en certa manera i que nosaltres després els heretarem i els utilitzarem. En les revolucions proletàries d'Occident no serà igual. En la majoria dels casos allí els soviets es crearan a la crida dels comunistes i seran, per tant, òrgans directes de la insurrecció proletària. No és impossible, evidentment, que la desorganització de l'aparell estatal burgès esdevinga molt gran abans que el proletariat puga fer-se amb el poder, cosa que permetrà crear soviets com a òrgans declarats de la preparació de la insurrecció. Però hi ha poques possibilitats que això siga la regla general. En el cas més freqüent, hom no assolirà crear soviets més que als darrers dies, com a òrgans directes de la massa presta a insurgir-se. Per fi, és molt possible igualment que els soviets sorgeixen després del moment crític de la insurrecció, i àdhuc després de la seua victòria com a òrgans del nou poder. Cal tenir compte, constantment, de totes aquestes eventualitats per tal de no caure en el fetitxisme d'organització i no transformar els soviets de forma flexible, vital, de lluita, en “principi” d'organització introduït des de l'exterior en el moviment i entrebancant el seu desenvolupament regular.

Aquest últim temps, hom ha declarat a la nostra premsa que nosaltres no sabem per quina porta vindrà la revolució proletària en Anglaterra: potser pel partit comunista potser pels sindicats, és impossible decidir-ho. Aquesta forma de plantejar la qüestió, amb mires d'envergadura històrica, és radicalment falsa i molt perillosa puix que amaga la principal lliçó dels últims anys. Si no hi ha hagut revolució victoriosa a la fi de la guerra és perquè hi mancava un partit. Aquesta constatació s'aplica a tota Europa sencera. Hom pot verificar-ne la justesa seguint pas a pas el moviment revolucionari en els diferents països. En allò que concerneix Alemanya, és clar que la revolució hauria pogut triomfar-hi en 1918 i en 1919 si la massa hagués estat dirigida com convé pel partit. En 1917, l'exemple de Finlàndia ens ha mostrat que el moviment revolucionari s'hi desenvolupà en condicions excepcionalment favorables, sota la cobertura i amb l'ajuda militar directa de la Rússia revolucionària. Però la majoria de la direcció del partit finlandès era socialdemòcrata i feu fracassar la revolució. Aquesta lliçó la dóna, i no menys clarament, l'experiència d'Hongria. En aquest país, els comunistes aliats als socialdemòcrates d'esquerra no conquistaren el poder però el reberen de mans de la burgesia espantada. La revolució hongaresa, victoriosa sense batalla i sense victòria, es trobà des del principi privada d'una direcció combativa. El Partit Comunista es fongué amb el Partit Socialdemòcrata, mostrant, per això, que no era vertaderament comunista i que, en conseqüència, era, malgrat l'esperit combatiu dels proletaris hongaresos, incapaç de conservar el poder que havia obtingut tan fàcilment. La revolució proletària no pot triomfar sense el partit, contra el partit o mitjançant un succedani del partit. Aquest és el principal ensenyament dels deu darrers anys. Els sindicats anglesos poden, cert, esdevenir una palanca puixant de la revolució proletària; poden, com és ara, en determinades condicions i per un cert període, reemplaçar inclús els soviets. Però no ho podran fer sense el recolzament del Partit Comunista ni, amb molta més raó, contra ell; no podran fer aquest paper més que si la influència comunista esdevé preponderant al seu si. Aquesta lliçó sobre el paper i la importància del partit en la revolució proletària l'hem pagada molt cara per a no retenir-la íntegrament.

En les revolucions burgeses, la consciència, la preparació i el mètode han fet un paper molt menys gran que el que estan apel·lats a fer, i fan ja, en les revolucions del proletariat. La força motriu de la revolució burgesa era igualment la massa, però molt menys conscient i organitzada que ara. La direcció era a les mans de les diferents fraccions de la burgesia que disposava de la riquesa, instrucció i organització (municipis, universitats, premsa, etc.). La monarquia burocràtica es defenia empíricament, obrant a l'atzar. La burgesia escollia el moment favorable en què ella podia, explotant el moviment de les masses populars, llençar tot el seu pes social a la balança i fer-se amb el poder. Però en la revolució proletària el proletariat és no solament la principal força combativa sinó, també i en la persona de la seua avantguarda, la força dirigent. Sols el partit del proletariat pot, en la revolució proletària, fer el paper que feien, en la revolució burgesa, la puixança de la burgesia, la seua instrucció, municipis i universitats. El seu paper és tant més gran com és de formidablement acrescuda la consciència de classe del seu enemic. En el curs dels segles de la seua dominació, la burgesia ha elaborat una escola política incomparablement superior a la de l'antiga monarquia burocràtica. Si el parlamentarisme ha estat per al proletariat, fins a cert punt, una escola de preparació per a la revolució, encara ha estat més una escola d'estratègia contrarevolucionària per a la burgesia. És prou per a demostrar-ho d'indicar que és pel parlamentarisme que la burgesia ha educat a la socialdemocràcia, que és ara el més puixant baluard de la propietat individual. L'època de la revolució social en Europa, com ho han mostrat les primeres experiències, serà una època de batalles no solament implacables sinó raonades, molt més raonades que a ca nostra en 1917.

Heus aquí perquè ens cal abordar altrament que hom no fa ara les qüestions de la guerra civil i, en particular, de la insurrecció. Seguint a Lenin, repetim freqüentment les paraules de Marx: “La insurrecció és un art”. Però aquest pensament únicament és una frase buida si hom no estudia els elements essencials de l'art de la guerra civil sobre la base de la vasta experiència acumulada durant aquestes darrers anys. Cal dir-ho obertament: nostra indiferència envers les qüestions de la insurrecció armada testimonia la considerable força que encara té entre nosaltres la tradició socialdemòcrata. El partit que considera superficialment les qüestions de la guerra civil amb l'esperança que tot s'arranjarà per si mateix en el moment necessari, patirà un fracàs. Cal estudiar col·lectivament i assimilar l'experiència de les batalles proletàries des de 1917.

La història, esbossada més amunt, dels agrupaments del partit en 1917, representa igualment una part essencial de l'experiència de la guerra civil i té una importància directa per a la política de la Internacional Comunista. Ja ho hem dit i ho repetim: l'estudi de les nostres divergències de punts de vista no pot ni deu, en cap cas, ser considerada com dirigida contra els camarades que menaren aleshores una política errada. Però, per altra banda, seria inadmissible esborrar de la història del partit el seu capítol més important únicament perquè tots els membres del partit no marxaven aleshores a la par amb la revolució del proletariat. El partit pot i deu conèixer tot el seu passat per tal d'apreciar-lo com convinga i posar cada cosa en el seu pla. La tradició d'un partit revolucionari no està feta de reticències sinó de claredat crítica.

La història ha assegurat al nostre partit avantatges revolucionaris incomparables. Tradicions de la lluita heroica contra el tsarisme, habituds i procediments revolucionaris lligats a les condicions d'acció clandestina, elaboració teòrica de l'experiència revolucionària de tota la humanitat, lluita contra el menxevisme, contra el corrent dels narodniki, contra el conciliacionisme, experiència de la Revolució de 1905, elaboració teòrica d'aquesta experiència durant els anys de la contrarevolució, examen dels problemes del moviment obrer internacional des del punt de vista de les lliçons de 1905: heus aquí, en conjunt, el que ha donat al nostre partit un tremp excepcional, una clarividència superior, una envergadura revolucionària sense exemple. I, no obstant, en aquest partit tant bé preparat o, més aviat, en les seues esferes dirigents, es formà, en el moment de l'acció decisiva, un grup d'antics bolxevics revolucionaris experimentats que s'oposà violentament al colp de força proletari i que, durant el període més crític de la revolució (de febrer de 1917 a febrer de 1918), ocupà en totes les qüestions essencials una posició socialdemòcrata. Per tal de preservar el partit i la revolució de les conseqüències d'aquest estat de coses, calgué l'excepcional influència de Lenin en el partit. És això el que cal no oblidar si volem que els partits comunistes d'altres països aprenguen alguna cosa de la nostra escola. La qüestió de la selecció del personal dirigent té, per als de l'Europa Occidental, una importància excepcional. És el que demostra l'experiència, entre d'altres, de la fallida d'Octubre de 1923 a l'Alemanya. Però aquesta selecció ha de ser efectuada sobre el principi de l'acció revolucionària... Hem tingut en Alemanya força ocasions per a provar el valor dels dirigents del partit en el moment de les lluites directes. Sense aquesta prova, tots els altres criteris no poden considerar-se com a segurs. En el curs d'aquests darrers anys, França ha tingut moltes menys convulsions revolucionàries, inclús limitades. No obstant, hi hagué alguna lleugera explosió de guerra civil quan el Comitè director del partit i els dirigents sindicals hagueren de reaccionar front a qüestions urgents i importants (com és ara el míting sagnant del 11 de gener de 1924). L'estudi atent d'episodis d'aquest gènere ens forneix dades inestimables que permeten apreciar el valor de la direcció del partit, la conducta dels seus caps i diferents òrgans. No tenir en compte aquestes dades per a la selecció dels homes és anar, inevitablement, cap a la derrota puix, sense direcció perspicaç, resoluda i coratjosa del partit, la victòria de la revolució proletària és impossible.

Tot partit, inclús el més revolucionari, elabora inevitablement el seu conservadorisme d'organització, si no mancaria de l'estabilitat necessària. Però respecte a d'això tot és qüestió de graus. En un partit revolucionari la dosi necessària de conservadorisme ha de combinar-se amb el sencer afranquiment de la rutina, la flexibilitat d'orientació i l'audàcia en l'acció. És en els capgiraments històrics que aquestes qualitats es verifiquen de la millor manera. Lenin, ho hem vist més amunt, deia que sovint els partits, inclús els revolucionaris, quan s'enfrontaven a un canvi brusc de situació i, per tant, de tasques, continuaven seguint la seua línia anterior i, per això, esdevenien, o amenaçaven en esdevindre, un fre al desenvolupament revolucionari. El conservadorisme del partit, com la seua iniciativa revolucionària, troben la seua expressió més concentrada en els òrgans de la direcció. Ara bé, els partits comunistes europeus encara han d'enfrontar-se al seu capgirament més brusc: aquell en què passaran del treball preparatori a la presa del poder. Aquest capgirament és el que exigeix més qualitats, imposa més responsabilitat i és el més perillós. Deixar passar el moment és per al partit el més gran desastre que el puga colpejar.

Considerada a la llum de la nostra pròpia experiència, l'experiència de les batalles dels últims anys en Europa i, principalment, en Alemanya, ens mostren que hi ha dues categories de caps inclinats a fer recular el partit en el moment en què li cal acomplir el major salt endavant. Uns arriben en què veuen principalment les dificultats, els obstacles i aprecien cada situació amb la posició presa ja, inconscient a vegades, per a apartar-se de l'acció. En altres el marxisme esdevé un mètode que serveix per a motivar la impossibilitat de l'acció revolucionària. Els menxevics russos representaven l'espècimen més característic d'aquest tipus de cap. Però aquest tipus no és limita al menxevisme i, en el moment més crític, es revela en el partit més revolucionari, en els militants ocupant els més alts llocs. Els representants de l'altra categoria són agitadors superficials. No veuen els obstacles fins que no hi ensopeguen de front. El seu costum d'eludir les dificultats reals fent jocs de mans amb les paraules, el seu optimisme extrem en totes les qüestions es transformen, inevitablement, en impotència i pessimisme quan arriba el moment de l'acció decisiva. Per al primer tipus, per al revolucionari mesquí, de pa sucat amb oli, les dificultats per a la presa del poder no són sinó l'acumulació i multiplicació de totes les dificultats a què està habituat en el seu camí. Per al segon tipus, per a l'optimista superficial, les dificultats de l'acció revolucionària sorgeixen sempre sobtadament. En el període de preparació, aquests dos homes tenen una conducta diferent, un apareix com un escèptic i l'altre, per contra, pot semblar un ardent revolucionari. Però, en el moment decisiu, tots dos marxen de la mà aixecant-se contra la insurrecció. No obstant, tot el treball de preparació no té valor més que en la mesura en què converteix el partit, i sobretot els seus òrgans dirigents, en capaços de determinar el moment de la insurrecció i dirigir-la. Puix la tasca del Partit Comunista és fer-se amb el poder per tal de procedir a la refosa de la societat.

Aquests últims temps hom ha parlat i escrit, freqüentment, sobre la necessitat de la bolxevització de la Internacional Comunista. Aquesta és una tasca urgent, indispensable, la necessitat de la qual es fa sentir encara més imperiosament després de les terribles lliçons que ens han estat donades el passat any en Bulgària i en Alemanya. El bolxevisme no és pas una doctrina (és a dir: no és únicament una doctrina) sinó un sistema d'educació revolucionari per a l'acompliment de la revolució proletària. Què és bolxevitzar els Partits Comunistes? És educar-los, és seleccionar al seu si un personal dirigent de forma que no s'afluixe en el moment de la seua Revolució d'Octubre.