Les lliçons d'octubre/Capítol 6


Capítol 6: Prop de la Revolució d'OctubreModifica

No calgué convocar un congrés extraordinari. La pressió de Lenin assegurà el desplaçament necessari de les forces vers l'esquerra en el Comitè Central com també en la fracció del pre-parlament, del que els bolxevics se n'anaren el 10 d'octubre.

A Petrograd, el conflicte del soviet amb el govern es desenrotllà sobre la qüestió de l'enviament al front de les unitats de la guarnició simpatitzant amb el bolxevisme. El 16 d'octubre es creà el Comitè Militar Revolucionari, òrgan soviètic legal de la insurrecció. La dreta del partit s'esforçà per frenar el curs dels esdeveniments. La lluita de tendències en el partit, i de classes en el país, entrà en una fase decisiva. La posició de la dreta fou presentada de forma més clara i motivada en la carta Sobre el moment present signada per Kamenev i Zinoviev. Escrita el 11 d'octubre, és a dir dues setmanes abans de la presa del poder, i enviada a les principals organitzacions del partit, aquesta carta s'enfronta categòricament a la decisió del Comitè Central concernint la insurrecció armada. Posant en guàrdia el partit contra el menyspreament de les forces de l'enemic, en realitat subestimava monstruosament les forces de la revolució i negava inclús l'existència de l'estat d'ànim combatiu entre les masses (dues setmanes abans del 25 d'octubre!), els autor declaraven: “Estem profundament convençuts que proclamar en aquest moment la insurrecció armada és posar en perill no únicament la sort del nostre partit sinó també la de la revolució russa i internacional”. Però, si hom no es decideix per la insurrecció i la presa del poder, que cal doncs fer? La carta respon molt clarament a aquesta pregunta: “Mitjançant l'exèrcit, mitjançant els obrers, tenim un revòlver posat a la templa de la burgesia”, que, sota aquesta amenaça no podrà evitar la convocació de l'Assemblea Constituent. “El nostre partit té moltes possibilitats de cara a les eleccions a l'Assemblea Constituent [...] La influència del bolxevisme augmenta [...] Amb una justa tàctica podem obtenir com a mínim el terç dels mandats a l'Assemblea Constituent.” Així, segons aquesta carta, el partit ha de fer el paper d'oposició “influent” en l'Assemblea Constituent burgesa. Aquesta concepció socialdemòcrata està amagada, en certa mesura, per les següents consideracions: “Els soviets, que han esdevingut un element constitutiu de la nostra vida, no poden ser abolits [...] Únicament sobre els soviets podrà recolzar-se l'Assemblea Constituent en el seu treball revolucionari. L'Assemblea Constituent i els soviets, heus aquí el tipus combinat d'institucions estatals a què anem.” Fet curiós que caracteritza molt bé la línia general dels dretans: la teoria del poder estatal “combinat”, aliant l'Assemblea Constituent als soviets, fou represa, any i mig o dos més tard, per Rudolf Hilferding que, ell també, lluitava contra la presa del poder pel proletariat. L'oportunisme austro-alemany no dubtava, aleshores, que plagiava.

La carta Sobre el moment present nega que nosaltres teníem al nostre favor a la majoria del poble en Rússia. No té en compte més que la majoria purament parlamentària. “En Rússia [afirma] tenim al nostra favor a la majoria dels obrers i a una part important dels soldats. Però la resta és dubtós. Estem persuadits, per exemple, que si les eleccions a l'Assemblea Constituent es fan, els pagesos votaran majoritàriament als socialistes revolucionaris. És això un fenomen fortuït?” Aquesta forma de plantejar la qüestió comporta un radical error: hom no compren que la pagesia pot tenir potents interessos revolucionaris i un desig intens de satisfer-los però que no pot tenir una posició política independent, o bé ha de votar, comtat i debatut, a la burgesia, donant els seus vots als socials revolucionaris, o bé aliar-se activament al proletariat. Ara bé: era de la nostra política que depenia la realització d'una o de l'altra eventualitat. Si anàvem al pre-parlament per a fer el paper d'oposició en l'Assemblea Constituent, posàvem, per aquest mateix fet, al camperolat en una situació en què havia de cercar la satisfacció dels seus interessos mitjançant l'Assemblea Constituent, partint de la seua majoria i no de l'oposició. Pel contrari, la presa del poder pel proletariat creava, immediatament, el marc revolucionari per a la lluita del pagesos contra els grans propietaris terratinents i els funcionaris. Per emprar les nostres expressions corrents jo diria que, en aquesta carta, hi havia alhora un menyspreament i una sobreestimació del camperolat; un menyspreament de les seues possibilitats revolucionàries (sota la direcció del proletariat) i una sobreestimació de la seua independència política. Aquest doble error prové, al seu torn, d'una concepció socialdemòcrata del proletariat. No hi ha res de sorprenent en això. Tots el matisos de l'oportunisme es fonen, en última instància, en una apreciació irracional de les forces revolucionaris i de les possibilitats del proletariat.

Combatent la idea de la presa del poder, els autors de la carta tracten d'atemorir el partit per les perspectives de la guerra revolucionària. “ Les masses de soldats ens recolzen no per la consigna de la guerra sinó per la consigna de la pau... Si, després d'haver pres el poder sols, i donada la situació mundial, arribem a la necessitat de menar una guerra revolucionària, la massa dels soldats se'ns allunyarà. Certament, l'élite dels joves soldats restarà amb nosaltres però la massa ens abandonarà.” Aquesta argumentació és instructiva al màxim. Hom hi trobarà les raons fonamentals que militarien més tard a favor de la pau de Brest-Litovsk però que, en aquell moment, estaven dirigides contra la presa del poder. És clar que la posició adoptada en aquesta carta afavoria singularment l'acceptació de la pau de Brest pels seus autors. Ens manca per repetir ací el mateix que hem dit abans: no és la capitulació temporal de Brest, aïlladament, el que caracteritza el geni polític de Lenin sinó l'aliança d'Octubre i de Brest. Heus aquí el que no cal oblidar.

La classe obrera lluita i creix amb la consciència que el seu adversari és més fort que ella. És això el que hom observa en la vida normal. L'adversari té la riquesa, el poder, tots els mitjans de pressió ideològica, tots els instruments de repressió. L'habituació al pensament que l'enemic ens és superior en força és part constitutiva de la vida i del treball d'un partit revolucionari a l'època de preparació. Per altra banda, les conseqüències dels actes imprudents o prematurs a què el partit pot deixar-se anar li recorden brutalment cada vegada la força del seu enemic. Però arriba un moment en què aquesta habitud de considerar l'adversari com més puixant esdevé el principal obstacle per a la victòria. La feblesa d'avui de la burgesia es dissimula, d'alguna mena, per l'ombra de sa força d'ahir. “Menyspreeu les forces de l'enemic!” Aquest és el punt de reunió de tots els elements hostils a la insurrecció armada. “Tots aquells que no volen, simplement, dissertar sobre la insurrecció [escrivien els dretans dues setmanes abans de la victòria] han de sospesar fredament les probabilitats. I nosaltres considerem un deure dir que, al present moment sobretot, seria molt nociu menysprear les forces de l'adversari i sobreestimar les pròpies. Les forces de l'enemic són més grans que no ho semblen pas. És Petrograd que decidirà la sort de la lluita; ara bé, a Petrograd els enemics del partit proletari han acumulat forces considerables: cinc mil junkers força ben armats, perfectament organitzats, desitjant ardidament i sabent batre's; a continuació l'estat major, els destacaments de xoc, els cosacs, una considerable fracció de la guarnició, després una gran part de l'artilleria, disposada en ventall al voltant de Petrograd. A més a més, amb l'ajuda del Comitè Central Executiu, els nostres adversaris provaran, quasi segur, de fer retornar les tropes del front.” (Sobre el moment present)

Evidentment que en la guerra civil, quan no es tracta simplement de comptar els batallons sinó d'avaluar el seu grau de consciència, mai és possible d'arribar a una perfecta exactitud. Lenin mateix estimava que l'enemic tenia importants forces a Petrograd i proposava començar la insurrecció a Moscou on, segons ell, podia realitzar-se sense efusions de sang. Errades parcials d'aquesta mena en el domini de la previsió són inevitables, àdhuc en les condicions més favorables, i sempre és més racional preveure la hipòtesi menys favorable. Però allò que ens interessa ara és el fet de la formidable sobreestimació de les forces de l'enemic, la deformació completa de totes les proporcions quan l'enemic no tenia, en realitat, cap força armada.

Com ho ha demostrat l'experiència d'Alemanya, aquesta qüestió té una immensa importància. Mentre la consigna de la insurrecció era principalment, sinó exclusivament, un mitjà d'agitació per als dirigents del Partit Comunista Alemany aquests no tenien en compte les forces armades de l'enemic (Reichswehe, destacaments feixistes, policia). Els pareixia que el flux revolucionari, en augment sense interrupcions, resoldria per ell mateix la qüestió militar. Però, quan es veieren enfrontats directament amb el problema, aquests mateixos camarades que havien considerat, d'alguna manera, la força armada de l'enemic com inexistent, caigueren de colp en l'altre extrem: es dedicaren a admetre amb total confiança totes les xifres que hom els fornia sobre les forces armades de la burgesia, les sumaven curosament a les forces de la Reichswehr i de la policia, després arrodonien la suma (fins a mig milió de més) i, així, tingueren davant seu una massa compacta, armada fins els dents, suficient per tal de paralitzar els seus esforços. És incontestable que les forces de la contrarevolució alemanya eren més considerables, en qualsevol cas millor organitzades i preparades, que les dels nostres kornilovians i semikornilovians però les forces actives de la revolució alemanya són, igualment, diferents a les nostres. El proletariat representa la majoria aclaparadora de la població d'Alemanya. A casa nostra, almenys en el primer estadi, la qüestió fou decidida per Petrograd i Moscou. En Alemanya la insurrecció hauria tingut, d'un colp, una desena de puixants llars proletàries. Si els dirigents del PCA hagueren pensat en això, les forces de l'enemic els haurien semblat força menys importants que no en les seues avaluacions estadístiques desmesuradament inflades. En qualsevol cas, cal refusar categòricament les avaluacions tendencioses que hom ha fet, i que en continua fent, després del fracàs d'octubre en Alemanya a fi de justificar la política que ha menat a aquest fracàs. El nostre exemple rus té, amb motiu d'açò, una excepcional importància: dues setmanes abans de la nostra victòria sense efusions de sang en Petrograd (victòria que podríem haver obtingut també dues setmanes abans), polítics experimentats del partit veien alçar-se contra nosaltres una multitud d'enemics: els junkers desitjant i sabent batre's, les tropes de xoc, els cosacs, una part considerable de la guarnició, l'artilleria disposada en ventall al voltant de Petrograd, les tropes portades des del front. Ara bé, en realitat no hi havia res, absolutament res. Suposem ara, per un instant, que els adversaris de la insurrecció hagueren vençut en el partit i en el Comitè Central. Aleshores la revolució hauria estat abocada a la ruïna si Lenin no hagués apel·lat al partit contra el Comitè Central, cosa que es disposava a fer i que hauria fet, certament, amb èxit. Però tots els partits no tindran un Lenin a la seua disposició quan es trobaran front a la mateixa situació. No és difícil imaginar-se la forma en què hauria estat escrita la història si la tendència a defugir la batalla hagués triomfat en el Comitè Central. Els historiadors oficials, sens dubte, haurien representat la situació de forma que mostrés que la insurrecció era una vertadera follia en octubre de 1917; haurien servit als lectors estadístiques fantàstiques sobre nombre de junkers, cosacs, destacaments de xoc, artilleria “disposada en ventall” i de cossos armats venint del front. No verificades per la insurrecció, aquestes forces haurien aparegut molt més amenaçadores del que, en realitat, eren. Heus aquí el que cal incrustar profundament en la consciència de cada revolucionari.

La pressió contant i incansable de Lenin sobre el Comitè Central durant els mesos de setembre i octubre estava motivada pel temor a deixar passar el moment. Bagatel·les! Responien els dretans, nostra influència no farà més que augmentar. Qui tenia raó? I què significa deixar passar el moment? Abordem ací la qüestió en què l'apreciació bolxevic activa, estratègica, de les vies i mètodes de la revolució xoca més netament amb l'apreciació socialdemòcrata, menxevic, impregnada de fatalisme. Què significa deixar passar el moment? La situació és, evidentment, més favorable per a la insurrecció quan la correlació de forces ens és més favorable. Es tracta ací, no cal dir-ho, de la correlació de forces en el domini de la consciència, és a dir de la superestructura política i no de la base, que hom pot considerar com constant, si fa o no fa, per a tota l'època de la revolució. Sobre una mateixa base econòmica, amb la mateixa diferenciació de classes en la societat, la correlació de forces varia en funció de l'estat d'ànim de les masses proletàries, de l'enfonsament de les seues il·lusions, de l'acumulació de la seua experiència política, de l'esquinçament de la confiança de les classes i grups intermedis en el poder estatal, en fi de l'afebliment de la confiança que aquest últim té en ell mateix. En temps de revolució aquest procés es produeix ràpidament. Tot l'art de la tàctica consisteix a copsar el moment en què la combinació de les condicions ens és més favorable. La insurrecció de Kornilov havia preparat definitivament aquestes condicions. Les masses, que havien perdut confiança en els partits de la majoria soviètica, havien vist pels seus mateixos ulls el perill de la contrarevolució. Consideraven que era el torn dels bolxevics per a cercar una sortida a la situació. Ni la desagregació del poder estatal ni l'afluència espontània de la confiança impacient i exigent de les masses en els bolxevics no podia ser de llarga durada; la crisi havia de resoldre's d'una manera o altra. Ara o mai, repetia Lenin.

Els dretans replicaven a tot açò: “És un profund error històric plantejar la qüestió de la presa del poder en mans del partit proletari sota aquesta forma: o ara de seguida o mai: No, el partit del proletariat creixerà, el seu programa esdevindrà cada vegada més clar per a masses més i més nombroses... En prendre la iniciativa de la insurrecció en les actuals circumstàncies es podria interrompre el curs d'aquests èxits... Vos posem en guàrdia contra aquesta política funesta.” (Sobre el moment present)

Aquest optimisme fatalista exigeix un curós estudi, no hi ha res de nacional ni, menys, de personal. Sense anar-se'n més lluny, l'any passat vàrem observar la mateixa tendència en Alemanya. En el fons, sota aquest fatalisme expectatiu, es dissimulen la irresolució i la incapacitat d'acció però amagant-se a favor d'un pronòstic consolador: esdevindrem cada vegada més influents i la nostra força anirà en augment amb el temps. Groller error! La força d'un partit revolucionari no s'acreix més que fins a determinat moment, després del qual pot declinar a causa de la passivitat del partit, les esperances de les masses cedeixen el lloc a la desil·lusió i, durant aqueix temps, l'enemic es refà del seu pànic i trau partit d'aquesta desil·lusió. A un gir d'aquesta mena és al que assistirem en Alemanya en octubre de 1923. No estiguérem molt lluny de tal gir en la tardor de 1917, en Rússia. Per a que s'acomplís, potser hagués estat suficient de deixar passar encara algunes setmanes més. Lenin tenia raó: ara o mai!

“Però la qüestió decisiva [deien els adversaris de la insurrecció, fornint així el seu últim i més fort argument] és la següent: l'estat d'ànim dels obrers i soldats de la capital és vertaderament tal que aquests últims no veuen més salvació que la batalla en el carrer, que la desitgen a tot preu? No. Aquest estat d'ànim no existeix... La existència, entre les masses de la població pobre de la capital, d'un estat d'ànim combatiu que les incitaria a baixar al carrer seria una garantia que, si aquestes masses prenien la iniciativa de la intervenció, arrossegarien darrere d'elles les organitzacions més considerables i més importants (sindicat de ferroviaris, de carters i telègrafs, etc.) en què la influència del nostre partit és feble. Però com que aquest estat d'ànim no existeix inclús ni en el quarters i fàbriques, fer plans basant-se en ell seria una enganyifa.” (Sobre el moment present)

Aquestes línies, escrites el 11 d'octubre, adquireixen una importància d'actualitat excepcional si hom recorda que els camarades alemanys, que dirigien el partit, també al·legaren el raonament que les masses no volien batre's per a explicar la seua retirada sense disparar ni un tret. Però cal entendre que la insurrecció victoriosa és en general més ben assegurada quan les masses tenen ja experiència per a no llançar-se desbaratadament a la batalla i esperen, exigeixen, una direcció combativa, resoluda i intel·ligent. En octubre de 1917, instruïdes per la intervenció d'abril, les jornades de juliol i el motí de Kornilov, les masses obreres, almenys les d'élite, comprenien perfectament que ja no es tractava de protestes espontànies parcials, ni de reconeixement, sinó de la insurrecció decisiva per a fer-se amb el poder. Conseqüentment, el seu estat d'ànim havia esdevingut més concentrat, més crític i raonat. El pas de l'espontaneïtat confiada, plena d'il·lusions, a una consciència més crítica engendra, inevitablement, una crisi revolucionària. Aquesta crisi progressiva en l'estat d'ànim de les masses no pot ser superada més que per una política apropiada per part del partit, és a dir abans que res pel seu desig i capacitat vertadera per a dirigir la insurrecció del proletariat. Pel contrari, un partit que durant molt de temps ha menat una agitació revolucionària arrencant poc a poc el proletariat de la influència dels conciliadors i que, una vegada enfrontat al fet dels esdeveniments per la confiança de les masses, comença a dubtar, i cercar el migdia a la tarda, a tergiversar i zigzaguejar, paralitza l'activitat de les masses, provoca en elles la decepció i la desorganització, perd la revolució però, per contra, s'assegura la possibilitat d'al·legar, després del fracàs, la manca d'activitat de les masses. En aquesta via posava a nostra organització la carta Sobre el moment present. Sortosament el partit, sota la direcció de Lenin, liquidà resoludament aquest estat d'ànim en les esferes dirigents i, únicament gràcies a això, realitzà victoriosament el colp d'estat.

Ara que hem caracteritzat l'essència de les qüestions polítiques relacionades amb la preparació de la Revolució d'Octubre i que hem assajat de fer llum sobre el sentit profund de les divergències dels punts de vista en el nostre partit, ens resta per examinar breument els moments més importants de la lluita que es produí en el partit en el curs de les darreres setmanes, durant les setmanes decisives.

La decisió d'emprendre la insurrecció armada fou adoptada pel Comitè Central el 10 d'octubre. El 11, la carta Sobre el moment present fou enviada a les principals organitzacions del partit. El 18, és a dir una setmana abans de la revolució, Kamenev publicà una carta en el Novaïa Jizn. “No sols Zinoviev i jo [deia] sinó un seguit de camarades troben que prendre la iniciativa de la insurrecció armada en el moment present, amb l'actual correlació de forces, independentment del Congrés dels soviets i alguns dies abans de la seua convocatòria, seria una acte inadmissible, funest, per al proletariat i la revolució.” (Novaïa Jizn, 18 d'octubre de 1917). El 25 d'octubre, es prengué el poder i es constituí a Sant Petesburg el govern soviètic. El 4 de novembre, nombrosos eminents militants dimitiren del Comitè Central i del Consell de Comissaris del poble exigint la creació d'un govern de coalició entre els partits dels soviets. “Sinó [escrivien] caldrà resignar-se al manteniment d'un govern purament bolxevic mitjançant l'exercici del terror polític.” I, en altre document, alhora “Nosaltres no podem assumir la responsabilitat política funesta menada pel Comitè Central contràriament a la voluntat d'una immensa part del proletariat i dels soldats que desitgen la cessació de l'efusió de sang entre les diferents fraccions de la democràcia el més ràpidament possible. És per això que demanem nostra dimissió com a membres del Comitè Central per tal de tenir dret a dir, sincerament, la nostra opinió a la massa d'obrers i soldats i a exhortar a sostenir nostra divisa: ‘Visca un govern dels partits soviètics! Acord immediat sobre aquesta base!” (El colp de força d'Octubre, Arxius de la Revolució, 1917).

Així, aquells que havien combatut la insurrecció armada i la presa del poder com una aventura intervingueren, després de la victòria de la insurrecció, per a fer restituir el poder als partits als que el proletariat els l'havia llevat. ¿Per quina raó el partit bolxevic victoriós hauria de tornar el poder (puix es tractava ben bé d'una restitució del poder) als menxevics i als social revolucionaris? Els membres de l'oposició responien: “Considerem que la creació d'un tal govern és necessari per a prevenir tota efusió de sang posterior, la fam amenaçadora, l'aixafament de la revolució pels partidaris de Kaledine, per a assegurar la convocatòria de l'Assemblea Constituent en la data fixada i la realització efectiva del programa de pau adoptat pel Congrés Panrus de Soviets de diputats obrers i soldats.”

En d'altres paraules, es tractava de trobar, per la porta soviètica, la via que menava al parlament burgès. Si la revolució havia refusat passar pel pre-parlament i s'havia obert camí a través d'Octubre, la tasca, segons l'oposició, consistia a salvar la revolució de la dictadura canalitzant-la en el regim burgès amb el concurs dels menxevics i dels social revolucionaris. Es tracta, ni més ni menys, que de la liquidació d'Octubre. No era qüestió d'arribar a un acord sobre condicions semblants.

A l'endemà, el 5 de novembre, aparegué encara una carta en què es reflectia la mateixa tendència: “No puc callar-me, en nom de la disciplina del partit, quan marxistes, contràriament al bon seny i en despit de la situació, no volen tenir compte de les condicions efectives que ens dicten imperiosament l'acord amb tots els partits socialistes... No puc, en nom de la disciplina del partit, abocar-me al culte a la personalitat, fer dependre de la participació de tal o tal altra persona en el ministeri un acord polític amb tots els partits socialistes, acord consolidant les nostres reivindicacions fonamentals, i prolongar, així, ni un instant més, l'efusió de sang.” (Gazette ouvrière, 5 novembre de 1917).

L'autor d'aquesta carta, Losovski, conclou proclamant la necessitat de lluitar pel Congrés del partit a fi de decidir: “Si el POSDR dels bolxevics continuarà sent el partit marxista de la classe obrera o si s'endinsarà en una via que no té res a veure amb el marxisme revolucionari.”

La situació, en efecte, semblava desesperada. No sols la burgesia i els grans propietaris terratinents, no sols la ‘democràcia revolucionària' en les mans de la qual estaven encara nombroses organitzacions (Comitè Panrus dels ferroviaris, Comitès de l'exercit, funcionaris, etc.), sinó també els militants més influents del nostre propi partit, membres del Comitè Central i del Consell de Comissaris del Poble, condemnaven públicament la temptativa del partit de continuar en el poder per a realitzar el seu programa. En un examen superficial la situació podia semblar desesperada. Acceptar les reivindicacions de l'oposició era liquidar Octubre. Però, aleshores no pagava la pena haver acomplert la revolució. Sols es podia fer una cosa: anar endavant comptant amb la voluntat revolucionària de les masses. El 7 d'octubre, el Pravda publicà una declaració categòrica del Comitè Central escrita per Lenin, traspuant entusiasme revolucionari i contenint formules clares, simples, indiscutibles, destinades a la massa del partit. Aquesta crida dissipava definitivament tots els dubtes sobre la política ulterior del partit i del seu Comitè Central. “Vergonya per a tots els homes de poca fe, a tots els que hesiten i dubten, a tots els que s'han deixat atemorir per la burgesia o pels clams dels seus auxiliars directes o indirectes! No hi ha cap ombra d'hesitació en les masses dels obrers i dels soldats peterburgesos, moscovites i d'altres. El nostre partit, com un sol home, fa guàrdia als voltants del poder soviètic, vetlla pels interessos de tots els treballadors i, primer que res, dels obrers i dels camperols pobres.” (Pravda, 20 de novembre de 1917)

La crisi més aguda en el partit estava superada. Tanmateix, la lluita interior no havia cessat encara. Continuava desenrotllant-se en la mateixa línia. Però la seua importància política decreixia cada vegada més. Trobem un testimoni extremadament interessant en un informe fet per Ouritski, citat en la sessió del Comitè de Petrograd del nostre partit, el 12 de desembre, amb motiu de la convocatòria de l'Assemblea Constituent: “Les divergències dels punts de vista en el nostre partit no són noves. Continuen el mateix corrent que, precedentment, en la qüestió de la insurrecció. Ara, determinats camarades consideren l'Assemblea Constituent com el coronament de la revolució. Raonen com petitburgesos , demanen que no fem faltes de bon tacte, etc., no volen que els bolxevics membres de l'Assemblea Constituent controlen la convocatòria, la relació de forces, etc. Consideren les coses des d'un punt de vista purament formal, no comprenen que les dades d'aqueix control ens permeten veure què és el que passa al voltant de l'Assemblea Constituent i, per tant, determinar la nostra actitud envers aquesta... Lluitem ara pels interessos del proletariat i dels camperols pobres; ara bé, alguns camarades consideren que fem una revolució burgesa que ha d'acabar en l'Assemblea Constituent.”

La dissolució de l'Assemblea Constituent marcà la fi d'una etapa important en la història de Rússia i del nostre partit. Després d'haver superat les resistències interiors, el partit del proletariat no sols es va fer amb el poder sinó que l'havia conservat.